Viatge al Perú 2024 (11ª): cap a la serra andina norperuana

 

Rafaela, Rosa, Cil, Nicolás i Elvira,
a Magdalena del Mar, Lima

Passada la festa de sant Jordi, amb munió de missatges rebuts i enviats sobre aquesta Diada tan significativa arreu dels Països Catalans, em dispòs a passar el meu darrer dia sencer al districte limeny de Magdalena del Mar, a la casa dels amics Anselm i Elvira que m’hi acullen esplèndidament.

Després de recórrer amb n’Elvira el gran recinte comercial de San Miguel, on puc trobar de tot i molt, a preus diversos, som a l’espera de l’arribada a Magdalena del Mar de na Zully, dels seus dos néts Rafaela i Nicolàs, amb la seva padrina paterna Rosa.

Anselm Álvarez, Cil Buele i Elvira,
al domicili de Magdalena del Mar

Com que el nét de n’Elvira, en Julián, es va fent gran, les juguetes i els llibres d’infant que té ja no li serveixen per jugar i entretenir-se. Cosa que duu n’Elvira a proposar a na Zully si els accepta per als seus néts. Aquesta no ho dubta gens ni mica i acudeix a cercar-los-hi. Hi rep un cotxet elèctric, un patinet, jocs de taula, llibres infantils, jocs de cuina, etc. Amb això, tothom queda ben content.

De manera sobtada, aquest dijous del mes d’abril em comporta un canvi de plans del tot imprevist. Quan aconseguesc parlar i contactar via whatsapp amb Fr. Miquel Llompart, bon amic franciscà mallorquí del TOR, llubiner per més senyes, em convida a passar uns dies a la seva missió serrana de Huamachuco. 

Aprofitant que aquests dies es troba a Lima, fent exercicis espirituals a prop d’aquí on som jo suara mateix, em proposa de viatjar junts a Trujillo, demà mateix i, amb el seu cotxe, arribaríem plegats a Huamachuco. 

El llubiner fra Miquel Llompart i Cil Buele,
a la parròquia limenya de Salamanca

Gràcies als tràmits i gestions que duu a terme na Mechita Delacadena, neboda de n’Elvira, puc aconseguir bitllet en la mateixa agència de viatges per anar de Lima a Trujillo en el mateix bus, a la mateixa hora, les 10 de la nit d’avui vespre! Es tracta de la ITTSABUS (Internacional de Transporte Turístico y Servicios SR).

Primer de tot, vull parlar-ne pel mòbil amb na Bel Duran, que ja em deu tenir ben parada l’habitació de casa seva on tenim programat d’allotjar-me avui migdia. Lluny de posar-m’hi cap trava ni una, s’avé a acollir-m’hi més endavant, quan jo torni de Huamachuco, una regió que ella coneix molt bé. S’hi ha fet present en alguna ocasió, volant-hi amb una avioneta que es dirigia cap a Chahual...

Avui, idò, en lloc d'anar-me'n cap a Chorrillos, on tenc previst i programat d’allotjar-me a ca na Bel Duran i en Kiko Caravedo, me’n vaig cap a Huamachuco. Ja miraré de fer-m’hi present, a Chorrillos, abans de viatjar cap al sud del Perú. Sé que hi puc anar quan vulgui i durant tot el temps que en tengui ganes. Només em cal avisar-los-en, no sigui cosa que es trobin fora, sobretot per devers l’albufera de Medio Mundo, a Huacho, Panamericana Nord amunt.

 

Portada de la revista
dels Amics del Seminari de Mallorca

De Mallorca m’arriben notícies relacionades amb la publicació immediata del número 65 de la revista que editen els Amics del Seminari. N’és solament l’esborrany, però ja en puc destriar la portada, extraordinàriament suggeridora i cridanera. 

És un número que arreplega experiències personals missioneres molt valuoses i representatives d’una diversitat força enriquidora (Maria Quetglas, Jaume Obrador, Catalina Mir, Joan Perelló, Jaume Mas, Jaume Gual, Rafel Umbert, Jaume Sancho, Toni Bennàssar, Miquel Amengual, Joan Suñer, Joan Bauçà, Tomeu Català, Gabriel Fiol, Jordi Llabrés, Tomeu Llabrés, Bartomeu Rosselló...), com també d’una informació tan esplèndida en cróniques i detalls.

Faig arribar la meva enhorabona al secretari que l’ha muntada, el senceller Macià Llabrés, com ningú més no podria fer millor!

A mitjan capvespre, n’Elvira em comana un «taxi con aplicativo» que em porti des de Magdalena del Mar fins a la parròquia de la Verge de l’Esperança al barri limeny de Salamanca, avinguda Los Quechuas 424, on m’he d’ajuntar als franciscans que han de viatjar a Huamachuco perquè tots plegats anem a prendre el bus que ens ha de dur fins a la ciutat de Trujillo. 

Des del «terrapuerto» situat a l’avinguda la República, sortim a les 10 en punt de la nit. Ocup la primera fila del «bus-cama» en direcció cap a Trujillo, previ pagament dels 37,50€, per un trajecte de 555 km que recorrem durant unes 10 hores seguides per la Panamericana Nord.

De la costa a la serra norperuana

Miquel Llompart, franciscà; Margalida Mateu, franciscana,
i Cil Buele, a Trujillo

En arribar-hi, a les 7 del matí, ens adreçam a la casa dels franciscans, situada a l’avinguda Fàtima 156. Fr. Miquel Llompart es desfà amb atencions, i em mostra tota la casa franciscana. Em crida poderosament l’atenció la capella del convent, ideada  pel bon amic murer Fr. Antoni Riutort, tio dels bons amics sardiners, antics escoltes i guies de Mallorca. Els ho faig a saber, mitjançant whatsapp. Se n’alegren ben molt.

També, amb la furgoneta, em duu a recórrer per indrets on els franciscans mantenen capelletes i llocs de trobada amb la gent. Visitam, així mateix, la casa de les religioses franciscanes. Hi trobam na Margalida Mateu Coll, que ens obsequia amb una exquisit pastís fet seu. 

Aquí, al Perú, m’assabent que ella ha treballat durant anys a les instal·lacions que «Mater» té a la meva mateixa illeta del Camp Rodó. I jo sense saber-ho! Malauradament, no puc saludar na Catalina Vallespir, perquè es troba fora del domicili en aquell moment.

Fra Roland, Miquel Llompart i Cil Buele,
en ruta de Trujillo a Huamachuco

Després de dinar amb els novicis i postulants franciscans, quan són les 14:10 sortim de Trujillo cap a la serra andina norperuana, Huamachuco, en la furgoneta conduïda pel franciscà peruà de Puno, Fr. Ronald. Ens endinsam muntanyes amunt, fins que al cap d’unes 22 hores després d’haver sortit de Lima, arribam a la bellíssima ciutat de Huamachuco. Ja hi fa fosca negra i Fr. Miquel ha de celebrar tot d’una la missa a l’església catedral. Minuts després d’haver-hi arribat...

M’instal·len en una habitació senzilla i confortable. Hi deix maleta i motxilla, i em tir damunt del llit per passar-hi una horeta descansant. Mir d’aclimatar-me a l’altura dels 3.200 metres en què em diuen que ens trobam suara mateix, després d’haver passat per indrets superiors als 4.000 metres.

Cil Buele, en el pati del convent franciscà
de Huamachuco

En bon primer dissabte, és un dels pocs dies d’entre setmana en què no arrib a gastar ni un cèntim. Estic allotjat a la casa que els franciscans mallorquins del TOR funden a Huamachuco a la dècada dels anys 60 del segle passat. 

Sé que el primer grup de franciscans mallorquins, a més de Fr. Damià Nicolau Roig, està integrat per Fr. Jeroni Genovart Ginard, Fr. Bartomeu Vanrell Torrens, Fr. Joan Oliver Ferrer, Fr. Sebastià Maimó Ensenyat, Fr. Joan Bustos González i Fr. Francesc Andreu Juan.

Quan el bon amic llubiner Fr. Miquel Llompart em convida a anar-hi, em fa molta d’il·lusió trepitjar per primera vegada les mateixes terres on s’han fet presents tants i tants de franciscans mallorquins.

Tenc la gran sort de trobar-hi encara ara, ben actiu i força engrescat, Fr. Paco Andreu, un dels 7 franciscans fundadors de la comunitat de Huamachuco l’any 1961. Ja compta amb més de 90 anys d’edat.

Fra Paco Andreu i fra Miquel Llompart,
a l'hort franciscà de Huamachuco

Estic en un convent franciscà molt ben cuidat, amb imatges i signes de sant Francesc per tots els racons. Amb una capelleta molt senzilla i acollidora, ideada pel bon amic murer Fr. Antoni Riutort. Conté aportacions artístiques dels integrants del grup creat per l’italià Don Giulio...

Aquest diumenge, 28 d’abril, m’he d’aixecar a les 6:30 del matí. A les 8 hi ha el berenar. Em dutx amb aigua calenta. M’afait i baix al menjador a preparar la taula per a les quatre boques que compartim menjues. Som l’encarregat de fer-ho, com també de rentar els plats i coberts i estris de cuina. M’hi oferesc voluntàriament. És el mínim que puc fer, davant tanta hospitalitat amb una acollida tan esplèndida.

Aquest diumenge cinquè de Pasqua, la municipalitat de Huamachuco celebra festa grossa. Les autoritats civils han de lliurar a la població una maquinària pesada per a les tasques agrícoles, per valor de més d’un milió d’euros. Això no es fa així com així. S’ha de fer a bombo i platerets.

Autoritats civils, docents i religioses
presidint la desfilada

Per davant del cadafal de les autoritats civils, militars, religioses i docents, hi desfila tota la gent que roman formada i uniformada a l’altra banda de la plaça. Amenitza la trobada una banda de música que afegeix tonades i més tonades, després d’haver-hi interpretat l’Himne nacional «Somos libres, seámoslo siempre...»

Fa molts d’anys que jo no presencio un espectacle tan vistós. En trec moltes fotos i vídeos per fer-ne un muntatge, quan tengui temps i humor...

També fa moltíssims d’anys que no em permet el luxe de deixar-me «lustrar los zapatos». Un jovenet que em diu que nom Joan, em deixa més lluentes que mai les dues sabates que port plenes de pols, pel preu d’1€.

Juan, el sabater, em deixa les sabates
més lluentes que mai

A les 11 hi ha la missa presidida per Fr. Miquel Llompart del TOR a l’església catedral, farcida de gent que hi participa amb entusiasme, acompañada pel cor que interpreta les cançons, pel grup de lectors que hi fan les lectures bíbliques, dels escolans i monitors que arrodoneixen les tasques pròpies de la celebració dominical. Hi particip com un feligrés més, ocupant plaça en un dels bancs situats a la meitat del temple.

Acabada la missa, ens feim presents al restaurant Viejo Molino on assaborim un dinar exquisit que, per ser diumenge i estar-hi jo, m’oferesc a convidar-hi la resta dels tres començals franciscans. Menjam i bevem tot allò que ens fa ganes, cosa que em comporta en total un pagament de 50€. Ben aprofitats. El meu menjar preferit, «cabrito», molt ben acompanyat per un vi negre argentí de Mendoza, «El Enemigo» Malbé 2020.

Pinya tropical de la més bona

Acabat el dinar, ens feim presents a l’hort que manté farcit de verdures i hortalisses Fr. Paco Andreu, un dels franciscans mallorquins més veterans que duu més de 60 anys al Perú. Qued meravellat de veure-hi tota casta de verdures sembrades en marges de terra i pedra, molt ben cuidades, a la falda d’una muntanyeta que dóna al llit del riu.

Emocionant visita i estada a la petita «Ermita de Fr. Joan Estela, d’Artà», on no puc deixar de fotografiar els tres amics franciscans que m’hi acompanyen: Fra Paco i Miquel Llompart, de Mallorca, amb el peruà de Puno Ronald.

Fra Miquel, fra Roland i fra Paco,
a l'ermita de Fr. Joan Estela, d’Artà

En bon primer dia de la setmana m’aixec a les 5:30. A les 6:30 tenim la primera pregària del dia. A les 7:00 berenam. A la capella d’aquest convent franciscà de Huamachuco, quan son les 6:30 del matí, iniciam la pregària de «Laudes» els tres membres integrants de la comunitat: Ronald, Miquel i jo. Poc avesat al maneig del llibre, deman que m’indiquin les pàgines. Cap problema a l’hora d’iniciar la pregària, amb la lectura dels salms i les antífones, acabant-la amb el parenostre.

Seguidament anam al menjador a berenar. Com sempre, m’encarrec de la preparació de la taula i de la neteja posterior. Avui m’hi afegeixen la tasca de donar menjar als moixos i a les gallines, amb els estris i els productes alimentaris que m’assenyala Fr. Miquel Llompart. Faig una bona recollida dels quatre ous que han post les cinc gallines del corral.

Amb la pregària matutina d’avui, em vénen a la memòria altres temps viscuts anys enrere. Quan encara som al Seminari, ens aixecam prest, anam a la capella a realitzar el primer acte comunitari del dia, pujam a fer el llit, baixam a berenar i iniciam la jornada estudiantil...

Cols plantades a l'hort dels franciscans

També em vénen a la memòria la gran quantitat de vegades que, emprant el «breviari» o l’«usualis», segons les circumstàncies, inicio la meva pregària litúrgica del dia, individualment o comunitària, amb la invocació corresponent: «Sigueu amb nosaltres, Déu nostre. Senyor, veniu a ajudar-nos», («Deus, in adjutorium meum intende. Domine, ad adjuvandum me festina») etc.

Amb el pas del temps, vaig oblidant les parts diverses que conté aquest pregària matutina que  no deixen de fer mai les comunitats de vida religiosa i que jo ja he deixat a un racó des de fa anys. M’he avesat a suplantar-la amb la lectura diària de tres fragments de la bíblia: antic testament, evangelis i cartes...

Aquest matí, amb la pregària feta a la capella franciscana de Huamachuco, torn a recordar l’himne d’aquest temps de Pasqua «Victimae paschali laudes immolent christiani...», que avui i aquí entonam plegats en castellà («Ofrezcan los cristianos alabanzas a la Víctima Pascual...») La salmòdia amb les antífones corresponents als dilluns del temps pasqual... La lectura breu... El responsori breu... El càntic de Zacaries (el «Benedictus»)... Les pregàries universals... L’oració... El Parenostre... i la conclusió: «Que el Senyor ens beneesqui, i ens guardi de tot mal i ens dugui a la vida eterna. Amèn».

Em sembla reviure temps passats. I, alhora, em sent empès a valorar com una gran riquesa espiritual la continuïtat perenne que les comunitats religioses fan perdurable en el temps i en els espais on romanen arrelades, en qualsevol racó del Planeta Terra. «Deo gratias!»

Jaume Rosselló Girart,
celebrant els seus 85 anys

Avui en Jaume Rosselló Girart, germà bassó de na Bel, la meva esposa manacorina difunta, compleix 85 anys. Mir de felicitar-lo per videotrucada des de Huamachuco. Aconseguesc de parlar amb el seu fill, i amb na Francisca Pont, la seva esposa. Ens alegram de veure’ns i conversar en directe, malgrat la distància física que ens separa, Manacor a  Mallorca, de Huamachuco al Perú.

Quan ja duc tres dies d’estada al convent franciscà de Huamachuco, mir de concretar-ne la partida, que tenc previst de fer divendres 3 de maig. Encoman a Pamela la reserva d’avió, en vol Trujillo-Lima a les 6:30 del capvespre; seguida de contracte de «taxi con aplicativo» que em dugui fins a Chorrillos, a la casa de na Bel Durán i en Kiko Caravedo, que viuen a los Cedros de Villa.

En bon darrer dia del mes d’abril, 48ª jornada meva al Perú, continuo aixecant-me a les 5:30 del matí, com cada dia, en aquest convent franciscà del TOR. Seguint els costums conventuals de la comunitat franciscana a Huamachuco, anam a resar Laudes a la capella. M’hi vaig avesant de mica en mica, després de tant de temps de no fer-ho... Berenam a les 7 h al menjador, després que m’encarrec de preparar la taula... Faig la neteja de plats i altres estris culinaris, com a bon convidat.... Don de menjar als moixos i a les gallines del corral, com a tasca laboral diària (a diferència d’ahir que hi posen 4 ous, avui no n’hi trob cap!).

Amb Fr. Miquel Llompart anam a fer una passejada per distintes instal·lacions de la parròquia franciscana. Començam pel campanar antic de la Catedral. Per una escaleta exterior, pujam fins a dalt de tot, al replà de les quatre campanes col·locades, de dimensions i de sons diversos.

La campana major de Huamachuco

Segons les explicacions que vaig rebent, la més gran de les campanes conserva un crull considerable, produït durant la batalla de Huamachuco, darrer gran enfrontament en la Guerra del Pacífic entre Xile i Perú, el mes de juliol de 1883.

Des de dalt del campanar, obtenim una panoràmica excel·lent de tota la plaça d’Armes de Huamachuco. Com també dels turons i muntanyes que envolten la ciutat andina, situada a 3.269 m s.n.m.

Baixam i ens encaminam cap al col·legi on temps enrere fa els estudis de Secundària el famós poeta i escriptor peruà, natural de Santiago de Chuco, César Abraham Vallejo Mendoza (1892-1938).

Cil Buele davant la façana de Radio Los Andes,
a la ciutat de Huamachuco

Amb Fr. Miquel Llompart, visitam les instal·lacions de l’emissora franciscana Radio Los Andes, que emet contínuament en gairebé tot el territori de la Prelatura. Aprofit les instal·lacions per enregistrar-hi la salutació que Fr.  Miquel adreça als Amics del Seminari de Mallorca. Amb motiu de l’XI Diada cultural a Lluc que tenen programat de fer a Lluc l’11 de maig, en record i amb agraïment a la tasca missionera desplegada per tantes dones i homes  de Mallorca pertot arreu del món.

Arribam fins a  la casa del bisbe de Huamachuco, el «palau episcopal». Edifici situat a prop de la catedral i del convent dels franciscans. Amb un jardí molt ben cuidat davant la façana, no desentona de la resta de les edificacions urbanes més cèntriques. 

Més tard, estaríem convidats a dinar amb el bisbe, un franciscà del TOR, oriünd de Mèxic. Monsenyor Pascual Benjamín Rivera Montoya (Mèxic, 1964) és el bisbe Prelat de la Prelatura territorial de Huamachuco, des que rep el nomenament atorgat pel papa Francesc el mes de març de 2021. N’és l’administrador apostòlic amb seu vacant el juliol de 2019.

La Prelatura de Huamachuco neix l’any 1961, creada pel papa Joan XXIII. Els dos primers bisbes són frares franciscans mallorquins del TOR: el vilafranquer monsenyor Damià Nicolau Roig, des de l’any 1961, i el llubiner monsenyor Sebastià Ramis Torrens, des de l’any 1990.

Els tres bisbes franciscans
de la Prelatura de Huamachuco

La visita a la casa del bisbe em porta el record d’altres visites efectuades a altres bisbes. No són ben bé el mateix, els bisbes catòlics del Sud que els bisbes catòlics del Nord. Els que tenim la gran sort de veure de prop tots dos àmbits, ens n’adonam tot d’una.

De manera semblant a l’arquebisbe de Gitega que conec al Burundi, monsenyor Andereya Makarakiza, o al bisbe de Chimbote monsenyor Santiago Burke que conec al Perú, aquest bisbe mexicà de Huamachuco qmonsenyor Pascual Benjamín Rivera Montoya que conec aquests dies a la serra andina peruana, es comporten com a veritables servidors, humils i senzills, sense cap casta d’ostentació episcopal manifesta.

Ell mateix m’obre la porta, em fa passar dins la casa, el veig portant el davantal perquè ell mateix ens prepara el dinar, ens convida a asseure a taula així com vulguem (dues religioses, cinc sacerdots, dos laics i ell mateix), ens serveix els plats (ciurons cuinats i pollastre al forn amb patates i verdures), ens obre les ampolles de vi xilè (Frontera), etc.

Malauradament, la simplicitat, senzillesa i normalitat personificades en un bisbe del Sud, les veig totalment absents en bisbes del Nord més abocats a marcar les distàncies...

Col·legi dels franciscans, a Huamachuco

Fr. Miquel Llompart i jo, en mototaxi, arribam fins al «Complejo Educativo Santa Ana San Francisco». Centres educatius de Primària, Secundària i Educació especial, d’on saludam professionals de l’ensenyament i alumnes, de manera informal i molt propera per part de Fr. Miquel.

Rematam la visita amb la nostra presència al costat de l’alumnat que rep Educació Especial, la joia de la corona dels franciscans de Huamachuco, segons em diu Fr. Miquel: es tracta d’una trentena d’alumnes amb discapacitats diverses.

Primer de Maig 2024 a la serra andina norperuana

En bon Primer de Maig de 2024 em trob a Huamachuco, ciutat andina situada a uns 3.200 m s.n.m. Allotjat a la casa dels frares franciscans del TOR, celebr de manera molt singular aquesta diada dedicada al món del Treball. 

El llubiner Fr. Miquel Llompart, gran caminant i esportista des de fa dècades, antic consiliari escolta del MEIGM, em convida a celebrar-la pujant a peu una mica més amunt, fins als 3.600 m s.n.m.

Fr. Miquel Llompart, dalt del cim Cacañan (3.600 m s.n.m.)

Huamachuco, que pot significar «gorra de falcó», amb una població que supera els 70.000 habitants, situada a uns 184 km de la ciutat costanera de Trujillo, en trobar-se en plena serra andina norperuana, roman envoltada de muntanyes nombroses i precioses: Cacañán, Cerro Negro, Cerro Bolo, Santa Bárbara, El Toro, El Sazón,  Miraflores, Huaylillas...

Avui tots dos ens marcam la fita de pujar fins a dalt de tot del «Cerro Cacañán» d’uns 3.620 m s.n.m. És l’indret on durant la Setmana Santa, des de la Catedral, milers de fidels hi pugen a peu  el Divendres Sant per fer-hi el Viacrucis i reproduir-hi les 14 estacions. Al capcurucull roman permanentment instal·lada una creu enorme que sembla abraçar tota la ciutat de Huamachuco.

Aquest Primer de Maig m’aixec a les 4:15 de la matinada. Fr. Miquel Llompart i jo ens proposam d’anar a veure la sortida del sol, al capcurucull del  «Cerro Cacañán». Encara fa fosca negra pels carrers de la ciutat de Huamachuco, quan la recorrem en mototaxi fins al peu de la muntanya. 

A la llum de la lluna, començam a pujar. Feim revolts i més revolts per un camí sense asfaltar, durant una  hora llarga. Jo vaig amb els alens ben espessos. Sobretot quan, més a prop de la creu, enfilam per un caminoi de cabres que ens ha de dur fins a dalt de tot del cim. Sortosament, Fr. Miquel m’ha proveït d’un bon pal que em serveix de gaiato i m’ajuda ben molt a fer passes i més passes endavant.

Quan arribam a dalt de tot, ens hi trobam altres caminants que s’han avançat a nosaltres dos. Tots esperam amb moltes ganes presenciar extasiats la sortida del sol. L’espectacle que ens ofereix aquest indret és realment encisador. Als nostres peus, podem divisisar en la seva totalitat la ciutat de Huamachuco, envoltada de les altres muntanyes més altes que semblen protegir-la i acaronar-la.

Distingesc, de lluny estant, les excavacions que duen a terme empreses estrangeres que hi treballen nit i dia. Amb grans camions transporten tones i més tones de terra barrejada amb or. Són exportades en grans barcasses que surten del port de Salaverry, a uns 14 km de la ciutat de Trujillo, cap a costes nord-americanes.

Em diuen que una de les mines d’or més productives de Huamachuco és La Florida, que està situada al sud de la ciutat, a la muntanya de Huaylillas. 

Des de dalt del Cacañán (3.600 m s.n.m.),
les coses es veuen d'una altra manera

Qued sorprès en veure de quina manera s’estan excavant les muntanyes i traslladades, literalment, d’un lloc a un altre, segons les vetes d’or que hi troben. Tant per part d’empreses concessionàries, que realitzen les tasques seguint les normatives oficialment establertes, com per part de la «mineria informal» que es dedica a l’extracció de l’or sense cap casta de mirament i que, de tant en tant, provoca situacions conflictives de dimensions insospitades...

Sortosament, encara no arribam a veure avui dia una explotació tan salvatge de l’astre solar! Encara podem gaudir a plaer de la seva encisadora presència, quan, impertorbable, s’avança per entre els ninguls que li fan pas i li faciliten la tasca d’il·luminar-nos i d’escalfar-nos, als humans i a totes les espècies que gaudim del planeta Terra.

Li’n donam moltes de gràcies, a Déu, Senyor de l’Univers, que ens concedeix un favor tan gran. Induïts per la convidada que ens fa el fidel seguidor de Francesc d’Assís, el bon amic llubiner Fr. Miquel Llompart, «padrecito español» amb presència activa a Huamachuco des de fa molts d’anys.

La ciutat de Huamachuco,
des de dalt del Cacañán

Dalt del cim del Cacañán, s'hi alça una creu ben dreta, com si volgués fer-hi una gran abraçada a tot quant es mou i belluga als seus peus...

Viatge al Perú 2024 (10ª): una setmana sencera a Magdalena del Mar (Lima)

N'Anselm Álvarez Santamaria és un dels bons amics meus, antic company d’estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca a la dècada dels anys 60 del segle passat, i antic company de tasques pastorals a la parròquia chimbotana del Señor Crucificado de Santa, a la dècada dels anys 70.

N’Anselm neix a Barcelona el 28 de febrer de 1938. Sis anys i mig més gran que jo, primer estudia al Seminari diocesà de Girona fins al tercer curs com a llatinista i posteriorment s’incorpora al Seminari diocesà de Mallorca en el quart curs com a humanista. 

S’ordena de prevere a Mallorca el 21 de desembre de 1961. Exerceix el ministeri sacerdotal a Llucmajor i a Andratx, fins que l’any 1966 passa a les missions diocesanes del Perú, treballant en la diòcesi de Trujillo, a Santiago de Chuco, una de les 12 províncies del departament de La Libertad. Juntament amb en Jaume Muntaner, s’encarreguen de Cachicadan, un dels 8 districtes de la província. 

De 1972 a 1975 és vicari a la parròquia de San Juan María Vianney (Lima). Del 1975 a 1977 exerceix el ministeri a Mallorca, on juntament amb Jaume Muntaner funden la parròquia de La Resurrecció al barri palmesà de Cas Capiscol. L’any 1977 retorna al Perú, com a rector de la parròquia del Señor Crucificado de Santa, fins que l’any 1979 passa a Lima. S’hi estableix definitivament i forma una família amb n’Elvira Calmet. Tenen dues filles i dos néts. 

En aquesta estada meva a la ciutat de Lima, mir d’anar a passar uns dies a la seva casa, situada al barri limeny de Magdalena del Mar. M’hi acullen esplèndidament la seva esposa, n’Elvira, la seva filla Micaela i el seu nét Julián.

Anselm, Cil i Elvira, al domicili familiar de Lima

Un dia d'aquests, juntament amb n’Anselm, ens feim presents a l’oficina de l’agència de viatges «Travel to Peru», situada a l’avinguda Larco 345 del districte de Miraflores. Hi  som atès molt amablement per Lídia i Ana, que em donen tota casta d’explicacions sobre el paquet de viatges que m’han preparat i que tenen a punt. M’arriben a convèncer que s’ho paga fer-ho. Me’n passen imprès la «Liquidación de servicios» en format pdf al meu correu electrònic. M’adon que la comanda d’aquest mateix paquet  feta a Mallorca, amb una durada menor, només de dotze dies, em costaria el doble del que val aquí amb una setmana més!

Són 18 nits seguides amb allotjament a Paracas (1), Ica (1), Nazca (1), Nit de viatge en bus (1), Arequipa (2), Colca (1), Puno (3), Amantani (1), Cusco (6) i Aguas Calientes (1). Tot això, en bus, per carretera. Mentre que la tornada a Lima des de Cusco seria per via aèria.

No gaire lluny d’aquesta oficina, dins el mateix districte limeny de Miraflores, es troba la Huaca Pucllana. Pel poc que esbrín, significa “lloc per a jocs sagrats”. M’impressiona fortament la visió d’aquesta «huaca» en ple districte de Miraflores. Mai no m’hagués imaginat que s’hi poguessin trobar, en aquest nucli urbà de Lima, unes restes arqueològiques tan monumentals i tan antigues. Probablement és un lloc on s’hi han celebrat rituals de joc sagrats. 

Segons m'expliquen, la població original hi viu durant uns 300 anys, fins que els Wari conquereixen la ciutat. Es tracta de tot un complex sagrat que arriba a ocupar unes 16 hectàrees on s’aixequen uns 44 temples.

Anselm Álvarez, amb la seva filla Micaela,
directora de la Huaca Pucllana

A banda de l’interès cultural i arqueològic que em desperta, i que em mou a voler parar-hi esment i fer-m’hi de cos present, també m’empeny a acostar-m’hi el fet que la directora d’aquest recinte és, ni més ni menys, na Micaela Álvarez Calmet! Una de les dues filles dels meus amics Anselm i Elvira, que em tenen allotjat a ca seva, al districte limeny de Magdalena del Mar.

La mateixa directora en persona ens hi acompanya, a son pare i a mi, per tot el recinte i ens fa unes explicacions que em deixen enlluernat i bocabadat. Com és possible que jo hagi viatjat de Mallorca fins a Lima una desena de vegades durant aquests darrers 49 anys, i no me n’hagi assabentat fins avui mateix, de l’existència d’aquest indret tan monumental i representatiu de les cultures que caracteritzen aquest país que tant m’estim! No me’n sé avenir.

Casualment, la meva estada a Lima coincideix amb la venguda de reporters d’IB3 TV que mostren molt d’interès a entrevistar na Micaela Álvarez Calmet per al programa «Illencs pel Món». Ja m’agradaria veure’n les imatges i sentir-hi allò que hi amolla la filla limenya d’un llucmajorer casat amb una peruana! Diuen que no ha de ser emès fins d’aquí a una mesada! M’agradarà cercar i trobar-ne l’enllaç...

Rematant la feta, n’Elvira, l’esposa de n’Anselm, mare de na Micaela i de na Sumac (qui viu a Mallorca, des de fa uns anys, amb el seu espòs i el seu fill, totalment integrada, emprant un català perfecte en la seva conversa i cercant feina en nombrosos ajuntaments de l’illa on no es cansa de presentar currículums), em convida a participar en el dinar familiar que organitza per celebrar el 86è aniversari de n’Anselm.

Acudim a un restaurant popular situat a la 22a planta d’un edifici dins el districte limeny de Magdalena del Mar. A poques passes de l’església parroquial de Sant Joan M. Vianney, dins l’avinguda Javier Prado Oeste: Vista Corona Lima, se’n diu!

M’ho pas la mar de bé, assaborint una ensalada de verdures i uns tallarins riquíssims, regats amb una aigua de pinya exquisita, al preu de 6 euros per cap! Una panoràmica aèria de la ciutat de Lima acommpanya 10 persones en torn d’una taula que arreplega els familiars més majors de n’Elvira Calmet, esposa de n’Anselm i mare de na Micaela i na Sumac.

Els agraesc de tot cor el detall d’una convidada com aquesta en un indret com aquest amb una companyia tan amable.

Cil Buele i Anselm Álvarez, a la planta 22
del restaurant Vista Corona Lima

Ja en bon dissabte, m'aixec una mica més tard. Ahir faig llarg, amb la meva posada al dia pel que fa a les comunicacions, i, quan em fic al llit ja són ben passades la 1 de la matinada. 

Després de berenar, aprofit els primers moments de la jornada per contestar tots i cadascun dels comentaris que m’arriben al whatsapp sobre el vídeo que penj de la visita a la Huaca Pucllana. Un vídeo curt que m’arriba gràcies a la gentilesa de Mechita Delacadena, neboda de n’Elvira, que l’edita i que m’encanta moltíssim. 

És molt breu, i resumeix en pocs segons la nostra trobada, conduïts per la directora del recinte museístic arqueològic de la Huaca Pucllana, Micaela Álvarez Calmet.

Dinam a casa amb en Lucio, el germà de n’Elvira. S’hi presenta sense haver-ne dit res. Gaudim de la seva presència i en compartim conversa i menjua. Quam m’aixec de fer noneta, em don una bona dutxa i em faig una bona afaitada. Em qued com a nou. M’adon que n’Anselm segueix per «youtube» una de les entrevistes enregistrades entre dos gegants del periodisme peruà: César Augusto Hildebrandt Pérez-Treviño i Jaime Bayly . M’hi qued durant tota l’entrevista i en seguesc la conversa que em resulta summament interessant, tant pel contengut com per les formes.

N’Anselm i jo sortim a caminar una estona pels voltants de la casa on estic allotjat. Avui no n’arrib a fer les 10.000 passes diàries programades; només n’hi faig 2.726. Visitam l’església que conec com «La Cúpula», situada a prop de l’avinguda Brasil, on estan celebrant la missa dels dissabtes, força concorreguda. N’admir la sonoritat i la bona música (enllaunada) que s’hi escolta molt bé. Amb un organista que en deu saber molt més que jo...

De retorn a casa, passam per davant la Huaca Huantille, molt a prop d’on estic allotjat. M’hi qued sorprès i em propòs de visitar-la més detengudament quan romangui oberta l’entrada. Sembla mentida la gran quantitat de «huacas» que hi ha disperses per tot Lima. No me n’assabent fins a aquesta visita meva, la desena que hi faig durant el darrer mig segle.

Sopam, com gairebé sempre, d’una ensalada, un panet amb mantequilla i pernil dolç, i una infusió de menta.

Huaca Huantille, a 4 passes de ca nostra,
al districte limeny de Magdalena del Mar, Lima

Som al IV Diumenge de Pasqua. Com acostumen a fer n’Anselm i n’Elvira tots els diumenges, seguim des de casa seva per televisió la missa que celebra l’arquebisbe a la catedral de Lima.

En obrir la TV, m’adon que són dos els bisbes que hi concelebren avui, Diumenge del Bon Pastor: el peruà monsenyor Carlos Gustavo Castillo Mattasoglio (Lima, 1950), arquebisbe de Lima, i monsenyor Xavier Salinas i Vinyals (València, 1948). 

Quina sorpresa em causa veure-hi, aquí a la catedral de Lima, qui fou bisbe d’Eivissa (1992-1997), de Tortosa (1997-2012) i de Mallorca (2012-2016), ostentant actualment el càrrec de bisbe titular de Forum Clodii! 

Efectivament, com remarca l’arquebisbe peruà al final de la missa, el bisbe Salinas hi és present com a  ajudant seu en tasques relacionades amb l’Educació i la Catequesi. 

Ja me n’adverteix setmanes enrere, de la seva presència al Perú, el bon amic i director de la Cope a Mallorca, Xavier Bonet. Li tramet totd’una algunes imatges que extrec de la pantalla. Em demana si he tengut ocasió de saludar-lo. Li he de dir que no, que solament el veig per la tele.

Poques hores després d’aquesta missa, a través de l’FB m’assabent que la Comissió Arxidiocesana d’Evangelització i Catequesi convida a participar en una ponència magistral a càrrec de monsenyor Xavier Salinas, bisbe auxiliar emèrit de València, prevista per al dijous 25 d’abril, de manera virtual. 

El bisbe XAVIER SALINAS és a Lima aquests dies

Curiosa i molt emprada manera «d’anar a missa» aquí al Perú. Pel que puc esbrinar, no són pocs els domicilis familiars de catòlics practicants que s’avesen a seguir la missa per la tele. Sobretot, quan es tracta de persones majors o de gent ocupada en altres quefers que l’impedeixen d’acudir al temple.

En aquest cas, veig que els meus amics ho tenen tot ben a punt. A més de la pantalla televisiva, munten un petit altar amb un ciri encès enmig de la sala d'estar, una fotografia del matrimoni, una petita creu amb el crucificat, unes flors i, asseguts o drets segons el moment, segueixen amb atenció i gran devoció la cerimònia religiosa, fent-hi les pregàries i realitzant-hi els signes adients.

Segons em diuen, la missa que celebra l’actual arquebisbe de Lima, monsenyor Carlos Castillo  Mattasoglio té molts de seguidors, no solament a la ciutat de Lima, sinó també en altres territoris del Perú i del continent llatinoamericà.

Fidel seguidor practicant de la Teologia de l’Alliberació, les seves homilies acostumen a ser clares i explícites, en la denúncia d’abusos, la proposta d’actuacions concretes, emprant-hi un llenguatge fàcilment comprensible i força convincent. Avui no dóna branca, però sí que fa una interpretació genial de la lectura evangèlica corresponent al IV Diumenge de Pascua:

Aquest diumenge del Bon Pastor remarca i reitera el fet que tots els batiats, tots els cristians som i ens hem de comportar com a bons pastors. Fent el bé a tot el conjunt de les ovelles amb les quals convivim. Sempre disposats a donar-hi la vida, no les hem d’abandonar mai ni n’hem de defugir quan s'ho passen malament. Ens ha d’importar, i molt, la situació en què es troben. Les hem de conèixer una a una i fer que ens coneguin. No hem de permetre que res ni ningú ens impedesqui de donar-hi la nostra vida, defensant aferrissadament les nostres ovelles. Pastors i pastores no solament ho són els capellans, les religioses o els bisbes. Ho són tots els cristians, incorporats a Crist pel baptisme... 

Avui vespre anam a sopar a un dels racons més agradosos d’aquest districte limeny de Magdalena del Mar. Tots tres prenem un «lonchecito» consistent en una «crema volteada» (flam casolà voluminós), una ració de «sandwiche de pollo con durazno» (melicotó) i tres tès: 10€ en total.

Menjam molt, moltes de vegades, menjua molt bona

En bon dilluns, 22 d’abril, m’adon que un dels grans avantatges que ens procuren les noves tecnologies és que podem comunicar-nos directament, de paraula escrita i oral, en imatges i en sons, amb qualsevol persona, es trobi on es trobi. A més d’aconseguir  a través dels cercadors digitals qualsevol cosa que ens interessa cercar-hi.

N’Anselm està i s’hi queda supercontent i admirat quan constata que pot comunicar-se directament amb l’únic missioner diocesà mallorquí que continua treballant al cor de l’Àfrica negra, el felanitxer Jaume Obrador «Xemarrí»; o amb altres companys que viuen i resideixen a Mallora, quan els podem trobar i ens contesten: Joan Bonet, Mariano Moragues, Pere Fons, Carmel Bonnín, Pere J. Amengual, Lina Torres, Tomeu Morey, Magdalena Garí, Mateu Ramis, Aina Salom, Miquel Company, Malena Garcés, Jaume Oliver, Juanita Naveros, Pere Fiol, Jaume Buele, etc. D’altres n’hi ha que ens resulta més difícil contactar-hi, ja que no n’obtenem cap resposta en aquell instant precís.

Aquesta tecnologia també em serveix per transitar a peu pels carrers, avingudes, places i parcs del barri limeny on em trob. A través del «googlemaps» puc adreçar-me on sia, pel camí més curt o pel més llarg, segons desitgi. Sembla mentida que em pugui anar indicant tots i cadascun dels detalls locals per on pas, no solament amb imatges sinó també amb la veu, i en català.

Meravelles de la tecnologia més avançada, que, entre d’altres ofertes, em permet de sol·licitar «taxi con aplicativo», a l’hora de realitzar trajectes més llargs. Amb «didi» deman que passin a cercar-me on estic per dur-me allà on vull anar. M’assenyalen la matrícula del cotxe, el nom del conductor, la tarifa establerta, el lloc on es troba, el temps que torba a arribar, etc. etc. Meravelles del transport de passatgers que, en el meu temps, no existeix al Perú, en la dècada dels anys 70 del segle passat, però que avui estan a les ordres del dia i són emprades gairebé sempre pertot arreu.

A mitjan matí, n’Elvira, n’Anselm i jo prenem els atapins i, en el mototaxi, arribam fins a la vorera del mar, l’oceà Pacífic, a l’alçada del Parque Media Luna, dins el districte limeny de San Miguel.

Paratge encisador que ens ofereix l’espectacle grandiós del Pacífic, amb les onades que rompen abans d’arribar a terra, els «parapente» que solquen els aires del cel, els avions que surten de l’aeroport internacional de Lima-Callao, les instal·lacions esportives que aixopluguen quantitats d’espectacles diversos, etc.

Tornam a peu cap a cases, per uns carrerons esplèndidament tractats per la ciutadania i la municipalitat que, gràcies als bons ingressos econòmics que obté pels imposts municipals, es pot permetre luxes que altres municipalitats limenyes no poden assolir ni assumir.

Em criden poderosament l’atenció, a banda dels parcs i jardins molt ben cuidats pels operaris municipals, les nombroses estatuetes de cans, molt a prop unes de les altres, que conviden a depositar-n’hi els excrements... 

Elvira, Anselm i Cil Buele, dins el mototaxi

La tornada a peu ens permet de veure nombrosos i diversos comerços, jardins, parcs, mercadets, gent enfrascada en els seus quefers quotidians, sempre amb el somriure als rostres i fent broma del que els està passant i succeint en les seves vides respectives.

Horabaixando arribam fins a l’església parroquial de Sant Joan M. Vianney, situada a l’avinguda Javier Prado. Es tracta de l’església que funden a Lima els mallorquins, hores d’ara conduïda per sacerdots peruans que l’han reconvertida, segons sembla, en una de les parròquies dedicades a «fer doblers» amb l’administració dels sagraments i dels serveis religiosos. Tot i les recomanacions i prohibicions de l’arquebisbe!

Elvira, Anselm i Cil Buele,
A la parròquia de S. Joan M. Vianney, Lima

Més encara m’ho sembla, quan entram al temple on el capellà que presideix la celebració de la missa, ben assegut i encarxofat damunt del presbiteri, sermoneja i sermoneja, sense frissar gens ni mica, adreçant-se a les desenes d’assistents amb paraules que prediquen sobre el purgatori, les penes que hi pateixen les ànimes dels difunts, l’efecte salvador de les pregàries i les ofrenes que hi facin, etc. etc.

Tot d’una m’adon que, efectivament, com qualcú ens ha advertit prèviament, els capellans peruans han llevat d'enmig la imatge de la Mare de Déu de Lluc que els companys mallorquins hi han portat temps enrere... Cada capet de cada capellanet porta sempre el seu barret!

Des de darrere estant, em sembla veure entre la feligresia l’hàbit de dues religioses agustines. Efectivament, m’hi acost i destrio el rostre de la bona amiga mallorquina Antònia Rosselló, agustina de l’Empara, qui s’alegra i alhora se sorprèn de veure-m’hi.

Cil Buele i sor Antònia Rosselló, a la capella
de S. Joan M. Vianney, Lima

L’altre diassa em passa l’adreça on viuen actualment, a Magdalena del Mar. M’hi convida a anar a prendre-hi un «lonchecito», piscolapis en diríem a Mallorca. Faig comptes de fer-ho tot d’una que pugui. M’alegra ben molt veure-la. La darrera vegada és a Cascas l’any 2010. Hi acudim na Bel i jo, mentre que ella ens mostra tots els projectes de cultius ecològics que hi promou...

De tornada cap a casa de n’Elvira i n’Anselm, pas per davant l’edifici on vivim els mallorquins en la dècada dels anys 70. Situada al parc González Prada 626 (Lima 17, Perú), m’adon que han canviat el color de les gelosies a la façana principal. Altre temps vermelles, hores d'ara són d'un color verdenc.

Tampoc ja no està dedicada, pel que sembla, a vivenda de capellans. Sinó que, com quatre anys enrere, continua dedicada a la tasca d’afavorir i intensificar les relacions amb l’Amazonia peruana, mitjançant aquest Centro Amazónico de Antropología y Aplicación Práctica (CAAAP).

Cil Buele, davant la façana de l'antiga casa parroquial
de S. Joan M. Vianney, al parc González Prada, Lima

A l’hora de sopar, tornam a aturar-nos al mateix indret d’ahir, El Gran Molino d’Julia, situat en l’encreuament dels carrers Sucre i Cusco de Magdalena del Mar. Tots tres hi assaborim un «sandwiche de pollo al cilindro», un «club sandwiche» i un sandwiche de «pollo con durazno». Tot ben regat amb infusió d’herba lluïsa i de te, una cocacola i un «jugo surtido». Total, 21,5 €.

Les «huaques» de Lima

Una de les grans sorpreses que me’n duc, amb aquest «viatge de la meva vida» al Perú aquest any 2024 és la descoberta personal de la quantitat nombrosíssima de «huaques» exisstents a la ciutat de Lima. 

El contacte amb l’arqueòloga, directora de la Huaca Pucllana i filla de n’Elvira i n’Anselm, Micaela Álvarez Calmet, em duu a assabentar-me’n molt més detalladament, d’aquestes construccions preincaiques existents arreu de la ciutat. Com jo no me n’havia informat mai abans, tot i les meves visites efectuades en una desena d’ocasions anteriors.

Micaela Álvarez, amb n'Anselm, son pare,
recorrent la Huaca Pucllana que ella dirigeix com arqueòloga

Les huaques limenyes més importants, veig que són: Huallamarca en San Isidro, Maranga en San Miguel, Huantille en Magdalena del Mar, Mateo Salado en Pueblo Libre,  Pachacamac en Lurín, Pucllana en Miraflores o Puruchuco en Ate Vitarte.

Fins enguany mateix, tenc record d’haver visitat només la de Pachacamac a Lurín, conduït per la bona amiga germana de la Caritat Magdalena Salleras anys enrere. Aquest any 2024 tenc oportunitat de visitar la de Huantille i la de Pucllana. La primera, just darrere la casa on estic allotjat a Magdalena del Mar, la segona al districte de Miraflores.

Quan mir d’esbrinar quàntes de huaques hi deu haver a la ciutat de Lima, m’adon que, segons la Direcció general de Patrimoni Arqueològic Immoble del Ministeri de Cultura, arreu de la ciutat existeixen 431 huaques; tot i que solament una trentena hi han estat valorades fins ara. 

Són més de quatre-centes, només dins del terme urbà de Lima! Algunes d’elles compten amb més de 4.000 anys des que han estat construïdes. Majoritàriament pertanyen a èpoques preincaiques. Només unes poques són dels períodes incaics.

Em diuen que la huaca més gran de Lima és la de Mateo Salado, que cobreix una extensió de més de 16 hectàrees dividides en tres sectors rodejats d’urbanitzacions modernes. Les seves cinc piràmides escalonades la converteixen en un dels complexos arqueològics més importants de Lima. Ha estat declarat Patrimoni Cultural de la Nació.

Vista panoràmica de la Huaca PUCLLANA, a Miraflores, Lima

Què és una huaca? Llegint una mica alguns escrits que miren de definir-la, veig que no resulta gaire fàcil fer-ho, si no és en base a descriure-la com un terme o concepte de l’univers andí que fa al·lusió al sagrat i a un sistema de creences religioses de la població andina. 

L’associen a espais geogràfics (muntanyes, llacunes, etc.), edificacions, esser vius o d’altres, als quals atribueixen un origen o condició religiosa.

Davant d’una huaca, a primer cop d’ull, allò que veig amb els meus ulls no és res més que un munt enorme de terra arenosa, formada per petites peces de fang, capaces de resistir el pas del temps durant molts de segles.

A l’interior d’aquestes muntanyes de terra arenosa, hi arriben a descobrir plataformes diverses que contenen o han contengut restes de gran valor arqueològic: humanes, de test, ceràmiques, dibuixos, teles, cabells, etc. Elements que ajuden a destriar-hi el pas de cultures i civilitzacions antiquíssimes i molt diverses en els darrers 4.000 anys.

Viatge al Perú 2024 (9ª): de Puente Piedra a Villamaría del Triunfo (Lima)

Dijous, 11 d’abril, com a darrer acte de la meva presència a Puente Piedra, juntament amb na Maria Quetglas retem visita breu i ràpida al col·legi de la Santíssima Trinitat. Hi saludam directores, professores, personal de l’administració, alumnes, etc. Visitam la sala capella, recorrem el pati...

Des de Villamaría del Triunfo, a Lima Sud, m'ha de venir a cercar la família Urrutia Naveros que ja volen que vagi a ca seva fa quatre anys i no puc fer-ho aleshores a causa de l'aparició sobtada de la pandèmia i les mesures dràstiques del confinament forçós que m’obliguen a partir i sortir del país abans del previst.

Abans de deixar l’indrett, amb na Maria Quetglas anam a retre visita al col.legi de primària i de secundària que, des de fa dècades, atén més de 800 alumnes a les nombroses aules que romanen obertes i que resulten insuficients per encabir-hi tota la demanda que s'hi produeix en aquest indret de Lima.

M'arriba l'hora de preparar maleta i motxilla per tornar a partir. Des que arrib al Perú el 14 de març, avui ja són mitja dotzena els llits i les habitacions diverses que ocup, abans de complir-ne la primera mesada. 

No ho puc negar ni amagar. Som un veritable rodamón entossudit!

A les 16:30 Juanita, Simón, Jossy, que arriben en taxi a Puente Piedra conduït per un tal Richard,  sortim tots cinc cap a Villamaría del Triunfo. Servint-nos del mateix vehicle i conductor, ens hi adreçam en sentit invers al que acaben de fer. «Chamba es chamba», sent que comenten els dos homes entre si.

En un trajecte molt llarg, que ens duu a recórrer tot Lima, des de les contrades del nord fins als límits del sud durant més de tres hores seguides, tenc l’oportunitat de tornar a veure amb els meus ulls indrets limenys tan característics com Barrios Altos, Cinco Esquinas, Gamarra, Javier Prado, San Isidro, San Juan, Pamplona, Pamplona Alta i, a la fi, Villamaría del Triunfo.

Ja me’n conec la caseta humil i modesta on viu la família Urrutia Naveros, integrada pel pare, la mare, dues filles (Jossy i Jenny) i un fill (Jeancarlos). Arribam i sopam d’arròs «chaufa aeropuerto», un bon plat d’arròs xinès amb verdures i carn.

Ocup una habitació senzilla i modesta, prou acollidora com per sentir-m’hi molt a gust. Deu ser una de les barriades pobres més poblades de la contrada. La trob ben igual de fa quatre i 10 anys. La filla petita, Jenifer, prepara les seves noces civils amb el seu «chinito» pel mes d’agost i les religioses pel mes de setembre.

La filla major, Jossy, em deixa a punt el mòbil i l’ordinador pel que fa al wifi que m’ha de permetre connectar-me a la xarxa.

Don gràcies a Déu per oferir-me de bell nou l’oportunitat de compartir entre famílies senzilles, modestes i pobres la situació que travessen.

Primer dia d’estada a Villamaría del Triunfo

És el primer dia que pas en aquest districte de la província de Lima. Creat oficialment l’any 1961, la família Urrutia Naveros s'hi estableix l'any 1985. És una gran ciutat-barriada del sud de Lima que arreplega uns 400 mil habitants. Milers de famílies senzilles, modestes i pobres (un pensionista, si arriba a cobrar, no ultrapassa els 220€ mensuals), es defensen així com poden per sobreviure dignament com a persones i com a col.lectiu humà.

En don moltes de gràcies a Déu, en poder viure-hi i passar-hi uns dies. No tothom té la sort d’arribar a compartir-ho tan properament com intensa. Per segona vegada en ma vida m’hi instal, gràcies a l’acollida esplèndida que em dispensa la família Urrutia Naveros. 

Juanita Naveros Quintana és una serraneta que conec l’any 1975 quan em faig present al Perú per primera vegada. Juntament amb la seva germana ja difunta, na Feli (qepd), fan feina aleshores com a treballadores domèstiques a la casa parroquial de Sant Joan Maria Vianney en règim de «cama dentro».

Casada amb Simon Urrutia, tenen dues filles i un fill. Amb el pas del temps, hem aconseguit de mantenir l’amistat, contactant de tant en tant amb els nostres mòbils, i  mirant de seguir una mica les nostres trajectòries respectives. 

Tant na Juanita com el seu espòs treballen en el mateix hospital de Maria Auxiliadora: en Simón com a cap del personal de seguretat i ella com a tècnica nutricionista responsable de l’alimentació dels pacients. Tots dos són a punt de jubilar-se’n...

En aixecar-me, després de fer la lectura bíblica del dia, no puc més que desitjar que l’Esperit del Senyor Jesús ressuscitat mantengui les comunitats i els individus creients, sempre, ben engrescats en la tasca d’«ensenyar incesantment i anunciar l’Evangeli de Jesús, tant a l’interior del temple com a l’interior de les cases»,  (Fets 5,34-42).

A l’hora de dinar, na Juanita i el seu fill Jeanca (que gaudeix de fer de cuiner) ens preparen per a tots un bon plat de «pollada con papa huairo y ensalada de verdures». Tot ben regadet amb un deliciós «refresco de cocona con membrillo» i un bon suc de papaia.

D’alcohol, res de res, en aquesta casa i en totes les cases on m’he allotjat. Per assaborir-ne una mica, de tant en tant, em faig amb una ampolla exquisita de «Ron Cartavio» del bo (45€), elaborat a Trujillo, que aconseguesc, en un dels pocs establiments de Puente Piedra on en tenen a la venda.

Al capvespre, arribam en taxi fins al cementeri de Pachacamac on reposen les restes de la germana de na Juana Naveros. Són dues de les primeres al·lotes que conec a Lima, tot d’una que arrib al Perú l’any 1975. Totes dues germanes fan feina aleshores a la casa de Sant Joan M. Vianney com a treballadores domèstiques.

«Flores descartables» em diuen que només poden dur-hi, com a mesura preventiva contra la presència del «dengue» al Perú. Pel que diuen, Perú és el país d’Amèrica Llatina amb la taxa de mortalitat més alta, només per darrere de Surinam i Panamà. 

Durant les 8 primeres setmanes d’enguany, s’hi presenten més de 34 mil casos de dengue al Perú, 131% més que durant l’any 2023 en el mateix període de temps.

El dengue és una malaltia viral que es transmet per la picadura d’un moscard (Aedes aegypti), que, quan s’alimenta amb la sang d’una persona malalta de dengue i llavors en pica una altra, li transmet la malaltia a la segona.

El símptoma més freqüent i comú del dengue és la febre acompanyada de nàusees, vòmits, grans a la pell, molèsties i dolors als ulls, a les articulacions o als ossos. Déu faci que no s’estengui més, i que la ciència arribi a trobar la manera millor de combatre’l amb eficàcia.

Segon dia d’estada a Villamaría del Triunfo

Aquest dissabte, amb na Jenny i en Simon, anam a fer les compres alimentàries al Mercat de San Gabriel Alto. Hi ha de tot i molt. Hi compram peix, marisc, verdures, «ajicitos» que fan poc coents els prebes de cirereta mallorquins, i d’altres productes.

Na Jenny, la filla petita de la casa, ens prepara un d’aquells dinars que, a més d’exquisits, resulten copiosos: «canchita peruana», el blat de les Índies torrat; «parihuela de pescado», parescuda a la caldereta nostra, que la defineixen també com a «levantamuertos»; «cebiche de pescado ‘Perico’», «arroz con marisco arrissotado»...

La veritat és que quedam tots ben plens i jo torn a repetir-los allò que em surt de l’ànima: «els peruans mengen molt, mengen moltes de vegades al dia, i mengen plats molt bons».

Horabaixando arribam en taxi «con aplicación» fins al districte de Barranco. Assaborim els deliciosos «picarones» (bunyols), visitam «el puente de los suspiros», baixam fins a la platja de la Costa Verde, i ens asseim a la taula del restaurant-buffet besat per les aigües de l’oceà Pacífic, el famós «Rústica», on tast un dels còctels més sorprenents que acompanyen la picadeta lleugera que comanam per sopar: «chilcano pirata».

Tercer dia d’estada a Villamaría del Triunfo

Diumenge, 14 d’abril, mentre a Mallorca, i arreu dels Països Catalans, celebren aniversaris republicans, jo, que enguany no puc participar directament en cap, pel fet de trobar-me al Perú, tenc l’oportunitat de tornar a recórrer paratges d’altre temps: La Molina, Tres Marías, Manchay Alto, Cieneguilla, Pachacamac, José Gálvez i San Gabriel Alto, a Villamaría del Triunfo.

Servint-nos del taxi d’un veïnat, feim tot aquest recorregut que iniciam gairebé a les 11 del matí i l’acabam a les 19 hores del capvespre. Pràcticament tot un jornal sencer.

La impressió més forta que em duc, de tot plegat, és que en poc temps «tot ha canviat moltíssim». De manera que em resulta difícil destriar-hi els indrets per on tenc oportunitat de fer-ho quatre anys enrere, l’any 2020: carreteres avui asfaltades que ahir no hi estaven, sinó que els cotxes, en passar-hi, aixecaven una tal polsaguera que no permetia de veure’n clarament la ruta; casetes i més casetes fins a dalt de tot dels pujols, com no n’hi ha abans; absència de religioses mallorquines avui dia, on ahir m’hi trob una bona comunitat; esglésies tancades avui, diumenge, quan temps enrere són emprades com a lloc de culte i de reunió comunitària; no arrib a destriar «la campana» a la façana de l’església de Pachacamac...

El meu capet vola, en passar per Manchay Alto i Pachacamac, cap als moments viscuts dècades enrere amb Germanes de la Caritat i companys capellans que ja no hi són, en aquest món nostre: Magdalena Salleras, Catalina Mas, Toni Mateu, Toni Pons, etc. Els prec que ens ajudin a fer aquí i avui, allò que Déu vol que hi facem, així com Ell desitja...

Després de passar per Pachacamac, retornam cap a casa per un indret que m’és desconegut: inhòspit altre temps, avui s’està transformant en lloc d’estada per a persones «no pitucas», sinó de «las que van creciendo» (pobres!)... A base de granges porcines i vacunes que donen molt bon fruit i atrauen cada cop més gent que s’hi instal·la així com pot.

Abans d’arribar-hi, ens aturam a la plaça d’Armes on s’aixeca la Municipalitat de Villamaría del Triunfo: un bon parc recreatiu, farcit de gent que gaudeix de l’airet del capvespre, ben a prop del Mercat del districte farcit de tota casta de productes.

Quart dia d’estada a Villamaría del Triunfo

En bon tercer dilluns del mes d’abril, a la fi, m’arrib a acostar a les 10.000 passes diàries que duc programades des de Mallorca i que, en cap cas, no les arrib a fer des que som al Perú: menjam i conversam molt, però jo camín molt poc. Gairebé tots els trajectes els feim en taxi, mototaxi, col·lectiu o combi. Encara no m’he pujat a cap microbús, ni a cap metro o tren. Les set modalitats de transport públic (privat, ja que al Perú no hi ha cap empresa de transport públic de caràcter estatal).

El matí el dedic a caminar amb en Simón, fent-hi unes cinc mil passes des de la casa on estic allotjat fins al centre de salut on treballa la seva filla Jossy com a psicòloga.

A l’hora de dinar, en taxi, anam fins al districte de San Isidro. En un restaurant peruà hem assaborim un exquisit buffet peruà.

Tot seguit vull provar d’enviar doblers a Mallorca, i de recollir-ne per a mi en un caixer bancari per primera vegada. La veritat és que no teng cap problema, si no és que m’en cobren comissions elevadíssimes... No hi ha com dur euros damunt... I canviar-los entre famílies que te’n poden arribar a donar més de 4 sols peruans per euro. A les entitats bancàries no passen de 3,6 S/.

Les comissions per enviament són més elevades que a Mallorca on em fan pagar 5 euros. A Lima me’n demanen 20 €, entre comissions i imposts. No són berbes. Mentre n’hi hagi... I, en haver-se’n exhaurit, ja veurem.

Cinquè dia d’estada a Villamaría del Triunfo

Aquest dimarts 16 d’abril, l’aprofitam per visitar el famosíssim «Parque de las Leyendas». Des de Villamaría del Triunfo, tots tres en taxi, arribam fins al districte limeny de San Miguel. Fa anys que no en visit el recinte, des de 2010. L’han transformat moltíssim. No en record gairebé res.

Torna-m’hi torna-hi amb el tracte preferencial envers la gent major! L’entrada general de 4€ només és d’1€ per als majors de 60 anys! Ens hi passam pràcticament tot el migdia, fins després de dinar, contemplant flora i fauna de la serra, la selva i la costa peruana.

Molt bona instal·lació per anar-hi a passar una estona relaxada. En esser dia d’entre setmana, a diferència dels cap de setmana, no hi trobam molta de gent. Algun grupet de gent major o infants d’algun col·legi.

Torn a veure jirafes, cebres, hipopòtams i rinoceronts semblants als de Burundi. Búfals d’aigua com a l’albufera de sa Pobla. Còndors i àguiles i llames i vicunyes i alpaques andines que només poden veure’s en aquestes contrades d’Amèrica llatina. Dofins, caimans, peixos, etc. 

La pena de veure’ls engabiats duu el contrapunt alegre de contemplar-los de prop, just suquinetes.

Retornam cap a Villamaría del Triunfo amb un d’aquells taxistes que circula a tota velocitat per entre el maremàgnum d’un trànsit rodat desbocat, arriscat, fregant el xoc sense pegar-s’hi...

Mentrestant, la mare de família, que no es cansa d’emetre pel mòbil «huaynitos religiosos», m’ensenya les dues paraules quítxues més sonores i breus: Sí=ARI, No= MANAN.

Em crida l’atenció que el pare de família, en comunicar-se pel mòbil amb la seva filla, li endossa: «De acá a un ratito ya estamos aquí!» Quan, en realitat, ens trobam a més de 45’ minuts de casa!

Sisè i darrer dia d’estada a Villamaría del Triunfo

En bon dimecres 17 d'abril, acab la meva estada a la casa de la família Urrutia Naveros, que m’han acollit la mar de bé durant tota aquesta setmana, passada a la ciutat-barriada de Lima, anomenada Villamaría del Triunfo, pel sector de San Gabriel Alto.

Realment ha estat una veritable delícia compartir aquests dies amb una família tan modesta, tan senzilla, tan treballadora, tan acollidora, tan bona gent. Els estic molt agraït, que m’hagin permès d’endinsar-me en les seves intimitats domèstiques. Convivint amb els pares de família, Juanita i Simón; amb les dues filles i el fill, Jossy, Jeni i Jeanca. El seu canet Ramon i el seu moixet Pelada. Els seus conillets de rata, ànneres i gallines molt ben nodrides. En una casa de tres plantes, a les faldes d’una de les muntanyes més facides de «casetes i finestres» que hi guaiten dia i nit.

Amics com són dels «padrecitos» mallorquins que passen per la parròquia de Sant Joan M. Vianney dècades enrere, s’alegren ben molt d’haver pogut contactar via «whatsapp» amb mossèn Pere Fons i mossèn Pere Fiol. El primer, per considerar-lo amic i familiar. El segon per haver presidit la seva celebració matrimonial per l’església catòlica a la dècada dels anys 80 del segle passat. En tenen molt bon record de tots dos. En veure’ls i sentir-los per videotrucada instantània, troben que s’han envellit molt...

Una de les alegries més grans que em proporciona la prema peruana el dia d’avui fa referència al missatge emotiu que el papa Francesc adreça als membress de la «comunidad campesina de Catacaos (Piura, Perú)», mitjançant un vídeo gravat des de la residència de Santa Marta, al Vaticà.

Hi manifesta el seu suport a les comunitats afectades pel robatori de terres i l’assetjament judicial perpetrat per una organització que s’empara en l’església catòlica amb el nom de Sodalicio de Vida Cristiana.

Després de destiuir l’arquebisbe de Piura, el papa Francesc exhorta les comunitats «campesines» a continuar defensant les seves terres i a no deixar que els robin allò que els pertany: «Sé el que vos passa. Defensau la terra, no la vos deixeu robar. Gràcies per tot quant feis».

En reconèixer l’esforç i la valentia d’aquestes comunitats davant la situació difícil amb la qual s’enfronten, els diu: 

«Des d’aquí (el Vaticà) prec per vosaltres i n’estic proper. Amb molt de gust vos don la meva benedicció en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Per favor, no vos oblideu de pregar per mi. Coratge i endavant!». 

Deu ser la primera vegada que un papa es posa obertament al costat dels pagesos pobres que lluiten per la seva terra, i en contra d'una jerarquia eclesiàstica que pretén d'explotar-los descaradament.