Ara fa un any, des del Perú estant!

En complir-se el primer any des que acab «el viatge de la meva vida al Perú», on romanc mig any seguit (març-setembre 2024) pel meu compte i risc, m’entren ganes d’agrair tots els suports rebuts, més d’una vintena, a la senzilla i modesta iniciativa de finançar mitja dotzena de Petits Projectes Personals Peruans (PPPP) que hi propòs.

Darrer sopar andí...

Amb ganes de tornar a posar-hi els peus, si Déu ho vol, a passar-hi les properes festes de Nadal i de Cap d’Any 2025, em passa pel cap la idea d’informar-ne. Sobre l’estat en què es troben suara mateix tots i cadascun d’aquells microprojectes de col·laboració mallorquina llançats, per tal d’aconseguir més suports fins a completar-ne tota la sèrie proposada.

En aquests moments, dels 6 microprojectes programats -a la selva, la serra i la costa del Perú-, 2 ja han estat iniciats i completats; uns altres 2 han estat iniciats i encara no s’han completat; mentre que en queden 2 sense haver-se’n iniciat encara l'enviament de cap ajut. 

He de dir que n’estic més que satisfet, d’haver aconseguit tot això en aquest primer any transcorregut d’aleshores ençà. Per això mateix, vull agrair-ho públicament, alhora que hi deman més ajuda i col·laboració per part d’altra gent que també pugui estar interessada a acostar aquests dos indrets tan distints i tan distants, com són Mallorca i Perú.

Vet ací el quadre de la situació actual:

Vull recordar que avui dia, amb els mitjans tecnològics que disposam, qui desitja aportar-hi res, ho té molt fàcil: via WESTERNUNION! Una modalitat tan ràpida com instantània, tan segura com fiable, legalment reconeguda pel Banc d’Espanya, solament amb 5/6€ de comissió per cada enviament, sigui quina en sigui la quantitat.

Basta fer-se present a qualsevol oficina de Correus, o a qualsevol Locutori, amb el carnet d’identitat propi i la quantitat d’euros que hi vulgui aportar qualcú (des de 20€, com han fet alguns, fins a 50, 100 o 500 com ha fet qualcú), i els depositi, per exxemple, a nom de:

ROBERTO ACUÑA MARÍN
DNI 01106130
TARAPOTO (PERÚ)
+051 986881364

Això sí, cal demanar-ne el JUSTIFICANT, i passar-me’n la FOTO, a MI (tràmit imprescindible per mantenir-ne el control).

Un altre mitjà, que no em resulta tan desitjable, evidentment, és que m’ho faci arribar per bizum... 

Tenint ben present que, com he fet sempre, faig comptes d’informar-ne detalladament cadascun dels donants voluntaris que hi vulguin contribuir: sobre l’estat dels comptes i la situació actualitzada del projecte.

Des d’aquí mateix, amb aquests dos vídeos que hi adjunt, es pot comprovar l’estat en què es troben els dos microprojectes ja finançats completament a la selva amazònica peruana. Cosa que esper poder fer aviat amb la resta dels que encara romanen pendents de finalitzar, tant a la selva com a la costa o la serra andina.

Precisament, coincidint amb el primer aniversari del meu retorn a Mallorca, un cop acabat el meu darrer viatge de 6 mesos al Perú l'1 de setembre de 2024, m'arriba una bona notícia, la més esperada de totes: a Mèxic m'acaben de publicar el llibre "Cròniques meves peruanes" , en català. 

Ja acordàrem que un percentatge dels beneficis que n'obtengui l'editorial mexicana, van destinats a algun d'aquests sis microprojectes de col·laboració voluntària amb el Perú.

Bona data per a l'inici d'una etapa nova en aquest àmbit de la col·laboració solidària! 
Tant de bo que arribin a ser-ne molts, els ulls que s'ho llegesquin.

Salut i coratge! 

Per continuar col·laborant amb el Sud global, ni que sia mitjançant unes formes tan senzilles i modestes com aquestes tres que acab de suggerir i proposar!

El genoma humà, a càrrec del Dr. Jordi Orellana, al Seminari Nou

Setmanes enrere, el bon amic campaneter Ferran Bellver comunica l’interès seu a mantenir una trobada amb el Dr. Jordi Orellana Mas, investigador del genoma humà, sobre l’assumpte essencial del seu llibre nou  que toca el tema de l’aparició del gènere humà a la Terra.

Diu i repeteix que es tracta d’una proposta emesa per l’altre bon amic, el gabellí mossèn Llorenç Tous qui, desplaçant-se des de Ceinos de Campos (Valladolid), on resideix habitualmente des de fa temps, té previst de ser a Mallorca per al dia 26 d’agost.

En feim difusió entre les nostres amistats més properes. I, arribat el dia, més de dues dotzenes de persones interessades en l’assumpte, ens trobam a la sala auditori del Seminari diocesà de Mallorca, situat a la finca de Son Gibert (al barri palmesà del Viver), 

Durant uns tres quarts d’hora, el doctor Jordi Orellana hi exposa les seves observacions. Van seguides d’intervencions sucoses sobre la vida humana damunt d'aquest planeta Terra, per part d’un bon grapat d’assistents a la trobada, encuriosits amb la temàtica.

En llenguatge més o manco planer,  comprensible per a tothom  el doctor va esbrinant detalls i més detalls de l'assumpte i la temàtica central d'aquesta trobada sobre el genoma humà.

Ens parla de l’univers, del  planeta,  de l’evolucionisme, de molècules, cèl.lules, proteïnes,  codis genètics, de matemàtiques, mutacions, darwinisme, ciència, consciència, etc.

Assumptes, tots, molt interessants, sobre els quals posteriorment s’entaula un diàleg molt profitós entre assistents i conferenciant. Força enriquidor resulta el col.loqui que s’hi manté, les preguntes formulades, les nombroses intervencions fetes, les respostes donades.

L’organitzador d’aquesta trobada, el campaneter Ferran Bellver, que havia estat molt interessat sobretot a aconseguir que el diàleg posterior a l’exposició del Dr. Jordi Orellana entre teòlegs i científics, s’esdevengués el millor de l’encontre, de fet, ho ha aconseguit. 

Si ben interessant n’ha resultat l’exposició de la temàtica proposada, tant o més interessant encara n’ha brostat el diàleg establert entre participants i conferenciant.

Cal considerar com a molt profitós aquest encontre. 

Com una de les reunions força enriquidores que et permeten de trobar-te amb aportacions tan inesperades com la de la jove assistent que hi intervé, fent memòria de l'ajut valuós que va rebre del jove bisbe inquer ja difunt Mons. Antoni Vadell...

O la del teòleg que hi veu, en l'exposició del doctor, una mostra de caire científic sobre Déu i la història de la salvació en Jesucrist...

O la del doctor emèrit que hi remarca la importància de la consciència immaterial per damunt de la ciència i del materialisme científic...

O la de tants d'altres que hi intervenen espontàniament i directa, dient-hi la seva i exposat-n’hi l’opinió.

Tant de bo que sigui la primera de tota una sèrie més amplia encara, de trobades interessants.

Plaça perillosa, la de s’Escorxador: per mor d’un ajuntament ociós durant massa temps

L’altre diassa caminant pels voltants de l’antic Escorxador de Palma, en travessar per la gran plaça, m’adon d’un gran crull existent i ben visible hores d’ara... Des de fa moltíssim de temps! M’hi qued bocabadat! En prenc imatges fotogràfiques.

Plaça crullada, des de fa 32 anys!

Retornant a ca nostra, el cap no em deixa de donar voltes i més voltes. Em deman com és possible? Durant més de tres dècades seguides, tant per part de Mercasa, l’empresa constructora i concessionària, com per part de l’Ajuntament de Palma, han donat l’esquena al que ja assenyala, per pa i per sal, l’associació veïnal del Camp Rodó!

Des de fa trenta-un anys, fins i tot abans que inaugurassin aquesta plaça a bombo i platerets les autoritats municipals, el ja molt llunyà mes de desembre de l’any 1992, l’associació veïnal hi havia denunciat públicament deficiències greus en la seva construcció!

Denúncies publicades l'any 1992 al butlletí informatiu de l'AVV Camp Rodó

Basta repassar les pàgines dels fulls informatius i les revistes de l’època que publica l’associació veïnal esmentada, per fer-se’n una idea i conèixer bastant detalladament la història d’una plaça com aquesta, que es remunta a les primeries dels anys 90 del segle passat.

Això que avui apareix com a «Plaça s’Escorxador» és projectada i presentada als veïnats de la barriada com una de les quatre zones verdes que s’hi construeixen l’any 1992. Una zona verda! 

N’inicia la reforma i l’expedient de construcció, qui s’hi exerceix com a  primer batle socialista, Ramon Aguiló, durant el seu tercer i darrer mandat.  Però qui en culmina l’obra és el seu successor, el batle conservador Joan Fageda.

De no haver-n’hi cap aleshores en tota la barriada palmesana,  de zona verda construïda, aquell mateix any se n’inauguren quatre: la de ses Fonts, la de Can Simonet, la de Germans Garcia Penyaranda i la de s’Escorxador. Aquesta apareix catalogada com a Espai Lliure de Barri.

Molt abans que la inaugurin el 18 de desembre de 1992, l’associació veïnal del Camp Rodó ja hi ha reclamat per pa i per sal una atenció més acurada, per part de l’Ajuntament de Palma, a l’obra realitzada per encàrrec de Mercasa. Considera que s’hi detecten deficiències clamoroses en la seva construcció.

Sorprèn la rapidesa amb què es fa aquesta plaça: manco de dos mesos, des que s’inicien les obres i queden del tot completades! Aquest fet no deixa de crear dubtes seriosos sobre totes i cadascuna de les garanties tècniques que requereix un equipament públic d’aquestes característiques. 

Així ho manifesta l’associació veïnal als responsables municipals: li preocupa la poca existència d’arbres en una zona verda com aquesta, i també allò que en diuen «la capacitat de resistència del trespol pavimentat». Més que zona verda, fa l’aparença de zona de ciment pintada de verd! El fet és que només apareix com a zona verda «pel color del ciment pintat d’aquest color».

L’associació veïnal insisteix a reclamar que «no es pot construir una zona verda damunt d’un aparcament de cotxes». El regidor d’Urbanisme diu que les tècniques més modernes ho fan possible. 

Aquestes i d’altres qüestions són presentades a l’Ajuntament de Palma, pel procediment establert al Reglament de participació ciutadana vigent.

Mesos abans que sigui inaugurada, l’associació veïnal del Camp Rodó fa públic a la seva revista que, quan Mercasa signà el conveni amb l’Ajuntament de Palma, l’entitat s’afanyà a intervenir en ocasions nombroses davant del Plenari municipal, fent veure que no entenien que es pogués fer una zona verda segura damunt d’uns aparcaments per a cotxes i vehicles motoritzats. 

Això sí, només demanaven una cosa, que fos SEGURA: «Que sigui una zona verda SEGURA, no únicament quatre arbres més o manco mal plantats, i que no hi hagi cap perill per als infants i els vellets que la vulguin utilitzar, degut a la densa circulació rodada que l’enrevolta» (març 1992).

Com a membre de la Junta directiva, record que «insistim en la necessitat que qualsevol ciutadà o ciutadana d’aquesta barriada constati si les obres de les zones verdes s’estan fent com s’haurien de fer (segons els plans aprovats). ARA ÉS L’HORA D’ADVERTIR-HO. ARA i no quan ja estiguin enllestides i l’Ajuntament les hagi recepcionat. Els millors guardians som nosaltres, les veïnades i els veïnats d’aquest barri. Com deien els nostres avantpassats, Déu mos guard d’un ja està fet!» (març 1992).

Tot i les reclamacions, denuncies i protestes de l’associació veïnal, a tots els àmbits possibles, durant el mandat del batle Joan Fageda inauguren aquesta plaça, a pesar de les deficiències notables detectades i denunciades.

El dia abans de la inauguració, l’associació veïnal remet a l’Ajuntament un caramull d’observacions que, com gairebé sempre, no són tengudes en compte per a res. Pel que es veu, ni tres dècades després!: 

«Manca d’ombra. No hi ha arbres que em facin, ni cap sòtil que empari del sol quan hi pega de debò...
Manca de bancs. Pocs n’hi posen i més pocs n’hi queden. Molta de la gent que hi acudeix els horabaixes s’ha d’asseure en terra...
Manca de serveis higiènics. Cap instal·lació, ni cap font d’aigua potable, ni cabines telefòniques...
Manca de cadafal per a actuacions escèniques...
Lluminositat deficient...
Manca de jocs per als infants...
CRULLS AL TRESPOL, DES DEL PRINCIPI. PER DEVERS LA MEITAT DE LA PLAÇA, UN CRULL LA TRAVESSA DE PART A PART (butlletí informatiu de l’AVV Camp Rodó, 1992)».

Dos anys després de la seva inauguració, el 10 de març de 1994, gràcies a les pressions veïnals, s'hi comença la instal·lació d’un cadafal fix que l’AVV Camp Rodó ha demanat a l’Ajuntament. El regidor de Manteniment, Nicolau Tous, es pren seriosament la iniciativa i la hi duu a bon port. D’aquesta manera, s’hi facilita el muntatge d’activitats escènico-musicals a la Plaça s’Escorxador (març 1994).

La mateixa associació veïnal, i d’altres entitats socials i culturals, durant els anys següents utilitzen aquesta plaça, per fer-hi activitats lúdiques i festives, freqüents i periòdiques. Especialment durant les festes populars, com són sa Rua, les actuacions musicals, les trobades de grups diversos, els espectacles organitzats des del Centre cultural de s’Escorxador, etc.

Sobresurten per damunt tot les Ballades populars malloquines. El tercer dissabte de cada mes, s’hi organitzen actuacions de grups musicals diversos, com són Xaloc, Música Nostra, Herbes dolces, Voramar, etc. Emplenant la plaça de gent que hi acudeix, no solament a presenciar passivament l’espectacle, sinó també a participar directament en la ballada multitudinària del que s’anomena «ball de bot».

Arriba, emperò, el dia fatídic de la seva prohibició. Hi al·ludeixen causes tècniques. A principis de l’any 2019 Cort col·loca pilons per impedir el pas de vehicles per damunt la plaça. Se’n retira el cadafal escènic des d’on havien actuat els grups musicals.

El mes de juny de l’any 2020, Anna Moilanen, Defensora de la Ciutadania reclama a l’Ajuntament de Palma que actuï de forma urgent a la plaça situada damunt del pàrquing de s’Escorxador, amb problemes estructurals des de fa anys. 

El 31 de desembre de l’any 2021, un cop finalitzada la concessió d’explotació que hi té l’empresa Mercasa (encarregada de gestionar-la durant tots els darrers 30 anys), l’Ajuntament de Palma recupera de bell nou la gestió de tot l’espai de s’Escorxador.

Dos anys després, es fa públic que «L’estabilitat del pàrquing de s’Escorxador «podria estar compromesa» (DM, 7 desembre 2023). Un informe de l’Ajuntament sol·licitat a petició de la Defensora de la Ciutadania dubta de la capacitat de càrrega de l’estructura: «la quantia d’acer s’ha reduït en un 71%». Anna Moilanen reclama a Cort que «posi tots els mitjans « per solucionar-ho».  

I així estam avui dia. Sembla mentida, però el barri del Camp Rodó hores d’ara compta amb una plaça pública, gran, enorme, però que resulta intransitable com caldria, amb total normalitat. El fet és que ja no s’hi poden fer activitats lúdiques o festives de caràcter multitudinari. Tampoc ja no hi roman instal·lat el cadafal escènic que havia servit per a actuacions artístiques. 

Tot s’hi succeeix de tal manera que el barri ja no compta amb un espai tan emblemàtic com aquest, de forma que pugui servir a la ciutadania com aquesta es mereix. 

Tot s’hi succeeix, com si no res. Sense que Mercasa hagi complit amb el seu deure empresarial de reparar les deficiències inicialment denunciades i que s’hi han mantengut durant més de tres dècades seguides, sense que l’Ajuntament de Palma hagi fet res per obligar-la-hi, a complir amb el compromís contret. Ni que hagi atès el més mínim les denúncies presentades des d’un principi (més de tres dècades enrere!) en tots els àmbits de participació ciutadana oberts al Consistori palmesà.

Cap d'aquestes autoritats no hi ha fet gens ni mica de cas, durant 32 anys seguits

Si, durant més de tres dècades seguides, l’Ajuntament de Palma no s’hi ha implicat gens ni mica, a l'hora d'exigir les condicions tècniques requerides a l'empresa concessionària, no és d’esperar tampoc que ho faci ara. 

Enmig de tot plegat, el més lamentable és que haurà de ser el conjunt de la ciutadania de Palma, un dia o un altre, qui se n’haurà de fer càrrec i haurà de reparar amb els seus doblers allò que corresponia de fer-ho a una empresa que ja s’ha llevat de damunt la responsabilitat d’una concessió caducada i exhaurida, des del 31 de desembre de 2021!

Qui dia passa, anys empeny, devien pensar governants i empresaris! Els ha resultat molt efectiu aquest raonament. Mentre que la ciutadania de Palma haurà de romandre atònita... i haurà de pagar «velis nolis» allò que no li correspondria de fer.

Valga’m déus, quina democràcia més mal parida que tenim i que patim, va dir aquell!

Des d'una responsabilitat cívica ineludible, abans que no ocorri cap accident lamentable, de proporcions impensables, cal que l'Ajuntament de Palma hi pari molt més esment, d’una vegada. 

Que s'afanyi a condicionar com cal una plaça pública, com la de s'Escorxador, inicialment construïda (molt defectuosament!) per dur-hi a terme activitats populars de caire multitudinari... cosa que, des de fa més de 6 anys, avui dia resulta pràcticament del tot impossible.

Sr. batle, president de l’Ajuntament de Palma, parau-hi més esment, per favor!

NOTA:
Sort que encara queda algun periodista, com aquest expert professional del diari Última Hora que, en fer-se'n ressò, n'informa la ciutadania i les autoritats governants, administradores i representants (més o manco fidels!)
Gràcies, Pedro Prieto, per difondre-ho! 

Biblioteca virtual amazònica, penjada a la web (primer PPPP consolidat)

El 8 d’agost de 2025, gairebé un any després d’haver-me proposat de llançar el primer d’una mitja dotzena de PETITS PROJECTES PERSONALS PERUANS (PPPP), situat a la selva amazònica peruana, concretament a Yurimaguas, m’arriba la bona notícia de la seva consolidació i fixació en internet.

Amb líder indígena SHAWI a Balsapuerto (YURIMAGUAS)

Es tractava d’aportar uns 2.000 euros per a l’elaboració d’una Biblioteca Virtual Amazònica, a nom del bon amic peruà Manuel Yumbato Angulo. Un líder social, polític i religiós de la regió amazònica de Yurimaguas. Gran coneixedor de les realitats indígenes amb les quals manté contacte directe i freqüent, vaig poder comprovar-ho l’any 2024 durant el meu darrer viatge al Perú. 

Coneixedor de la situació real en què viu la població camperola, riberenca indígena, víctima de polítiques públiques mal implementades des d’una capital tan llunyana com és la ciutat de Lima, Manuel viu de prop de quina manera el nivell de pobresa s’aguditza cada cop més en aquesta regió amazònica del Perú, per la gran crisi política i social que travessa el país aquests darrers anys.

Duu dins el cap la dèria de construir una biblioteca virtual amazònica. A l’hora d’obtenir aquesta pàgina web, precisa comprar el hosting, el domini i les credencials per configurar-la i pagar els drets respectius de manera que pugui construir-hi una biblioteca virtual amazònica, i socialitzar aquesta gran informació de què disposa personalment i individual. A l'entrevista que li faig, em parla d’uns 2.000 euros, l’equivalent al canvi peruà d’uns 8.000 sols.

Segur que tota la gent que hi ha fet la seva aportació particular, des de Mallorca estant, se n’ha d’alegrar ben molt, d’una notícia com aquesta. Poden adonar-se que els seus donatius (d’entre 50 i 500 euros) han donat bon fruit. 

Tot i que ha trigat una mica més del desitjat, el fet és que han arribat a aconseguir-ho.

Vet ací l’esbós de pàgina web d’aquest Primer Petit Projecte Peruà Personal a Yurimaguas, que ja està penjada a internet:

* Plana inicial
* Serveis
* Història amazònica
* Contes, legendes i tradicions
* Multimèdia/testimoniatges
* Agenda
* Formulari de subscripció
* Fotogaleria

En nom del bon amic Manuel Yumbato Angulo, i de mi mateix, vull fer públic l'agraïment a la desena de persones que, des de Mallorca estant, han volgut aportar la seva quantitat, a canvi de res més: veure publicada inicialment la BIBLIOTECA VIRTUAL AMAZÒNICA a Yurimaguas.

Un segon PPPP  (Petit Projecte Personal Peruà) també roman a punt de ser culminat: la construcció d’una caseta a la regió de Moyobamba, per a una padrina amb quatre néts, per als quals cerca aixopluc i acollida. Precisa d’uns 2.000 euros per condicionar-la, després que l’estat peruà li ha construït les quatre parets d'una caseta senzilla i modesta, acollint-se al programa «techo propio».

El tercer PPPP (Petit Projecte Personal Peruà) és una mica més complex. Abasta la compra i adquisició d’una maquinària més costosa per a les treballadores de la Cooperativa agrària Allima Cacao de Chazuta, a la regió de Tarapoto. Amb l’afany de substituir el cultiu de la coca per als narcotrraficants, pel cultiu del cacau destinat a l’exportació, precisen d’una conxadora/refinadora més potent que l’actual: costa uns 15.000 euros. N’hem recaptat una cinquena part fins suara mateix...

Si qualcú té interès a aportar-hi res, pot fer-m’ho a saber al +34 667 79 58 80. 
Li podré indicar formes diverses de dur-ho a terme.

Agraït a l'atenció dispensada a aquest escrit meu, publicat amb ganes d'acostar una mica més les realitats tan diverses que conformen les nostres illes mediterrànies i països del Sud com Perú.

A la bona amiga i veïna Josefa Cañavate Mesas, religiosa trinitària

En la dècada dels anys 50 del segle passat les nostres dues famílies, la Buele-Ramis i la Cañavate-Mesas, s’instal·len al mateix carrer de Ciutat, ocupant sengles vivendes modestes, situades davant l’antiga fàbrica de GESA, al carrer 365... A molt poques passes una de l'altra.

A Son Roca, el 10 de maig de 2025

D’infants, jugam plegats amb els seus germans Ramon i Juan. Ella em guanya d’uns 9 anys i mig.

Aleshores record que em sorprèn moltíssim la seva decisió de fer-se religiosa trinitària abans que complís els 20 anys. Mantenc viva la imatge d’aquella primera vegada que la veig amb l’hàbit trinitari, portant la creu blava i vermella característica... 

Mentre estic estudiant Filosofia al Seminari diocesà de Mallorca, m’assabent que se’n va destinada al Perú com a missionera, l’any 1961.

Poques notícies seves m’arriben de llavors ençà, fins que coincidim en la nostra tasca al país andí catorze anys després. La hi veig dedicada profundament i intensa, dirigint amb entusiasme i moltes ganes el centre educatiu Colegio San Agustín, situat a l’avinguda Javier Prado de Lima. Escola catòlica, de caràcter privat, dins el districte de San Isidro, hi és considerat com un dels col·legis de nines més prestigiosos de la capital peruana.

 

Posteriorment, ens retrobam a una altra casa dels afores de Lima. Ella, juntament amb les seves germanes de congregació, hi duen a terme tasques pastorals diverses, residint al convent que les religioses trinitàries mantenen obert al Balneario de Ancón (al mateix indret on el cardenal Juan Landázuri Rickets m'encomana la tasca de rector a la parròquia de San Pedro durant uns quants mesos).

Som testimoni directe de la gran feinada que hi fan, acollint-hi infants i mares de família en situació de pobresa extrema, amb molta de cura i gran dedicació (encara avui dia roman obert).

També record haver visitat na Josefa fora de la ciutat de Lima, a centenars de quilòmetres cap al Nord. Quan les religioses trinitàries funden una casa (que encara avui roman oberta), en un dels poblets anomenat Pueblo Nuevo, situat en una de les zones rurals del departament de La Libertat, entre Trujillo i Piura (on treball alguns anys).

He de dir que sempre hi som molt ben acollit, tant per ella com per les germanes trinitàries que m’hi reben, des que les conec i tract de prop l’any 1975, fins l’any passat mateix. Durant aquests darrers cinquanta anys, en una desena d'ocasions m’hi he trobat com a ca meva. Els estic molt agraït.

Quan la bona amiga i religiosa trinitària Francisca Berga em comunica, aquest dilluns dia 14, la notícia de la mort de Josefa Cañavate Mesas, m’hi qued sorprès. La darrera vegada que coincidim tots dos és a Mallorca. Concretament, a la casa d’espiritualitat de Son Roca, hi participam el proppassat dia 10 de maig, en una trobada organitzada per Mallorca Missionera.

Una altra bona amiga i veïnada se n’ha anat d’aquest món cap a la dimensió desconeguda que anomenam el cel. Que, conduïda per l’Esperit de Jesús,  gaudeixi per a sempre de la Vida que el nostre Pare, Senyor i Déu de l’Univers, ens té reservada, a tota la humanitat alliberada. 

I que na Josefa Cañavate Mesas no deixi mai de continuar afanyant-se en la tasca d’acompanyar-nos i d’engrescar-nos en el treball per un món millor: el cel nou i la terra nova on impera la Justícia.

Mossèn Gaspar Aguiló Capó, fill il·lustre de Búger

Des de Barcelona estant, un bon dia del mes de maig de 2025 el bon amic bugerró Andreu Obrador Siquier m’informa que l’Ajuntament de Búger vol fer fill il·lustre mossèn Gaspar Aguiló Capó. Em sembla una notícia molt bona. Digna de ser recordada i tenguda en compte en molts d’àmbits, i per molts i molt diversos motius.

A través de l’altre bon amic inquer que resideix a la vila bugerrona, Bernat Forteza, m’assabent que es tracta d’un homenatge que li vol retre el Ple de l’Ajuntament, presidit pel batle socialista Pere Torrens Escalas. El tenen programat per al dia de la festa de Sant Marçal, dilluns dia 30 de juny, després de la missa que celebren a les 20:15h.

M’hi vull fer present aquest dia unes hores abans, amb ganes de deixar-n’hi constància audiovisual fefaent. Em sembla una jornada històrica. No solament per a la vila mallorquina de Búger. També per al conjunt de l’Església diocesana i, si m’ho permeteu, per a tota l’Església catòlica universal: que un capellà de 93 anys rebi un homenatge públic, no seria cap fet extraordinari. N’hi deu haver d’altres. Que aquest capellà, emperò, sempre s’hagi reconegut públicament i s’hagi comportat exemplarment durant dècades seguides com a bon pare de família, ja no resulta cap fet tan normal ni tan corrent.

Efectivament, mossèn Gaspar Aguiló Capó té una filla, de nom Àngela Aguiló Lemoine. En aquesta ocasió, tenc oportunitat de conèixer i saludar sa mare, per primera vegada: la ciutadana francesa Teresa Lemoine Cardellí. No ens coneixíem, fins avui mateix. Els admir tots tres: jo, capellà enviduat dues vegades, i sense cap casta de descendència, sempre he valorat com a molt positiva una situació familiar tan singular com la seva!

M’alegra veure’ls tots tres molt ben acompanyats, entre moltíssima d’altra gent, per dos dels condeixebles preveres mallorquins, el mossèn taujà Gabriel Amengual Coll, canonge de la Seu (padrí de l es Fonts de n’Àngela!), i el mossèn deianenc Guillem Miralles Cardell, amb qui he compartit tantíssimes tasques pastorals com a consiliaris escoltes i missioners al Burundi tots dos. 

Així mateix, hi fan d’acompanyants uns altres dos capellans: el bugerró mossèn Joan Pons i el binissalemer mossèn Pere Gerard Bestard. Quatre bones companyies sacerdotals mallorquines!

El més admirable, emperò, és veure-hi gairebé tot el poble de Búger que hi fa costat. Amb gent que em resulta coneguda i molt ben valorada, com és ara el pare del batle actual, Pere Torrens Siquier (cosí bo d’Andreu Obrador Siquier). I amb tot el Ple de l’Ajuntament al front d’un acte públic d’homenatge institucional civil i eclesiàstic a mossèn Gaspar Aguiló.

No hi manquen els reforços de la Policia local que contribueix al manteniment de l’ordre públic. 

Tot queda ben emmarcat dins la diada festiva que dedica el poble a la gent major de la vila: són més d’una vuitantena de persones, dones i homes que hi participen com poden i a la seva manera: una nicaragüenca molt simpàtica ajuda en Gaspar Aguiló a ser-hi portat en cadira de rodes durant tot el temps.

La plaça de la vila ben empaperinada i endomassada amb imatges de Sant Pere, patró de la localitat, roman buida i desocupada totalment pels vehicles que acostumen a romandre-hi aparcats.

Com és habitual, no hi manca la presència d’una bona colla de xeremies, amb Miquel Perelló fent-la sonar, Maria Cladera al flabiol, i caparrots dansaires que acompanyen tota la comitiva des de les instal·lacions municipals fins a l’interior del temple. 

Queda ple a vessar, mentre tothom roman una bona estona a l’espera de l’arribada del senyor rector (qui, bo com és, sempre s’hi ha de fer esperar!) Fins que l’escolà Jaume Gamundí fa sonar les campanes en senyal clar que s’inicia la missa concelebrada per quatre capellans.

Amb les autoritats que ocupen els primers bancs de l’esquerra, i els familiars de mossèn Gaspar Aguiló que s’asseuen als primers bancs de la dreta, el cor parroquial que dirigeix Bernat Forteza, compost per més d’una dotzena de veus cantaires, acompanyades a l’orgue per les mans prodigioses del músic Donald Santiago, ençaten la celebració cantant «Celebrem la glória dels amics de Déu». I continuen acompanyant-hi amb cants successius: «El Senyor és compassiu i benigne», «Al·leluia», «Goigs de Sant Pere», «Mallorca ditxosa», etc.
 

No hi pot faltar el Ball de l’Oferta, a càrrec d’un grup local proposat per l’Obra Cultural Balear, que rep els aplaudiments de tota la concurrència al final de la seva execució admirable.

Acabada la missa, tothom s’adreça cap a la plaça del poble. Hi ocupa centenars de cadires ben disposades, fent rotlle en torn d’un escenari molt ben preparat per a actuacions musicals posteriors.

Ballades dels caparrots i del grup de ball de bot conviden la gent a participar en el bolero i la jota que executen a la perfecció.

Sol ponent, el batle presenta l’acte d’homenatge. Abans que parli el batle, hi intervé breument el capellà bugerró mossèn Joan Pons qui mostra la seva admiració i el seu suport personal a la tasca desplegada per mossèn Gaspar Aguiló, tot al llarg d'una vida nonagenària dedicada als sectors més desprotegits de la societat mallorquina.

La intervenció del senyor batle resulta molt emotiva, emmarcant l’homenatge a mossèn Gaspar Aguiló dins el context d’un homenatge més ampli a tota la gent major del poble, que representa el conjunt de les arrels d'aquest arbre que duu el nom de Búger, com també la saba que li dóna vida. Fa una exposició molt extensa de la tasca desplegada pel mossèn bugerró, basant-se en les aportacions que hi fa Miquel Perelló durant unes jornades d’Estudis locals. 

 

Resulta tan extensa i detallada, que, també a mi, em causa sorpresa i admiració, més enllà dels coneixements que fins aleshores tenc de qui fou company d'estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca durant una desena d'anys seguits: ell com a "balarasa" de més de 20 anys d'edat, i jo com el més jove de la guarda que s'hi fa present l'any 1955 a l'edat de 10 anys. Acabat el discurs, el batle li imposa la medalla de fill il·lustre de Búger. 

La cloenda definitiva de l’homenatge corre a càrrec de la filla de mossèn Gaspar Aguiló, Àngela Aguiló Lemoine, qui, davant tota la concurrència, agraeix profundament el reconeixement oficial fet públic, alhora que explicita la satisfacció de son pare davant les mostres d’afecte que el poble de Búger sempre li ha fet. Ho valora com un homenatge a tota una vida de compromís amb els membres més marginats de la nostra societat. N'acaba amb un «Moltes gràcies! Visca Búger! Visca Sant Pere!»

Aleshores comença el repartiment d’ensaïmada que desplega el batle a tots els assistents, quan sonen les 10 de la nit al rellotge del campanar de l’església bugerrona... I jo me’n torn cap a Ciutat!

Manifestació cívica pel dret a una vida digna: aturem la turistificació!

En bon diumenge, 15 de juny de 2025, (una jornada per a mi inoblidable... de cinquanta-set anys enrere...), tenc l’oportunitat i la satisfacció immensa de participar en una de les manifestacions cíviques més intenses que record, d’aquests darrers anys, a la ciutat de Palma.

Gent de totes les edats i condicions, des de nins de uè fins a vells octogenaris, hem sortit al carrer, una vegada més, inundant el centre de Ciutat, per reclamar públicament i ferma el nostre dret a gaudir d’una vida digna, i exigir que s’aturi aquest procés tan «inhumanitzant» que patim, a causa de la turistificació creixent en els nostres territoris illencs. De per sí limitadíssims, i no únicament des del punt de vista geogràfic, en metres quadrats de superfície física.

A aquestes alçades del segle XXI, qui més qui manco se n’adona i ho veu clar, que unes illes com les nostres no poden encabir mai tota la gent que vulgui venir-hi. Tenim un territori limitat. Tenim uns recursos que no són il·limitats. I tenim un sostre poblacional contra el qual no podem estavellar-nos, ni avui ni demà. Cosa que, en no haver succeït mai encara, hem de fer tots els possibles per evitar-ho en el futur, per a les generacions venidores.

Davant la passivitat de les nostres administracions públiques enfront d’una situació cada cop més insuportable, fa goig de veure, de sentir i de compartir exigències cíviques tan valuoses com les que aquest diumenge del mes de juny, pocs dies abans que comenci l’estiu (convencionalment establert per al dia 21), han retronat pels carrers de Palma.

Amb presències considerables, també, de gent resident fora d’aquest nucli urbà, es fa evident que no és cosa de Ciutat només: afecta, d'una manera o una altra, totes quatre illes, Balears i Pitiüses.

Fa goig d’escoltar, en la nostra llengua materna, l’única llengua pòpia d’aquestes illes nostres, la llengua catalana que compartim amb altres territoris veïns, totes aquestes reivindicacions i exigències, expressades de manera tan cívica com eloqüent i ferma aquest capvespre calorós.

Els 10 minuts enregistrats en aquest vídeo, sobre el succeït durant dues hores, mostren colles de xeremiers, grups de joves i al·lotes cridaners, pancartes de tota casta, consignes diverses, cartells reivindicatius, comentaris engrescadors, representants d’entitats culturals, socials, ecologistes, de formacions polítiques, anticapitalistes, sobiranistes, contràries a l’especulació, favorables a vivendes dignes, solidàries, defensores de la nostra llengua pròpia, exigint canvis en el model turístic, fent-hi flamejar banderes independentistes, palestines, exigint canvis en el model turístic actual, etc. 

Tot i que no som d’aquells que confien gaire en què les nostres autoritats hi parin l’esment que cal - fan la impressió que les actuals no en saben ni ho volen fer -, sí que tenc les esperances depositades en tantíssima de gent que avui hem pogut veure manifestant-se públicament en defensa de més grans dosis de dignitat illenca: a favor de la protecció del nostre territori, de la nostra llengua i la nostra cultura, de la nostra gent i d’una vida més digna per a tothom.

M’importa poc el nombre d’assistents a la manifestació. No hi ha cap dubte que els nostres governants serien incapaços d’arreplegar-ne ni la meitat, a favor de la seva desídia i del seu comportament tan indigne.

Caldrà insistir-hi una vegada i una altra, fins que ens facin cas. Caldrà adonar-se que, sense la sobirania plena que encara no tenim, ens ha de resultar molt més difícil assolir-ho. Caldrà no afluixar gens ni mica en les nostres exigències, que són justes i necessàries. Caldrà que hi ajuntem tots els esforços que s’hi precisin. Fent pinya a les totes o, com diu aquell famós gabellí bon amic meu de dècades enrere: «fent’hi bones trunyelles» que reforcin cadascun dels fils, cadascuna de les fibres que les conformen.

Amb la manifestació d’aquest diumenge del mes de juny, si més no podem veure ben clar que comptam amb un cabdell de fil tan bo que fins i tot pot arribar a ser màgic!

Missa funeral per Jaume Santandreu, al monestir de La Real

Tot d’una que es fa pública la notícia de la mort de Jaume Santandreu i Sureda, a un grup d’Amics del Seminari de Mallorca ens passa pel cap la idea de celebrar per ell una missa funeral a l’interior de l’església de la Real.

A més de ser el terme parroquial on roman situada la finca de Can Gazà, allà mateix on ja reposen les seves restes mortals, també es tracta de l’indret on s’afanya intensament a treballar-hi durant tant de temps a favor de la gent més marginada del nostre entorn illenc mallorquí; alhora que hi enllesteix, acuradament i laboriosa, la seva gran obra literària en llengua catalana, reflectida claríssimament en munió de llibres i articles.

Des que queda constituïda l’associació cultural Amics del Seminari de Mallorca, mantenim molt bona relació i contactes freqüents amb Jaume Santandreu, amic de seminari de tots nosaltres. Fins al punt que arribam a participar directament en iniciatives seves solidàries, com és el cas de les nostres actuacions musicals en el Taller de Marginàlia l’any 2019  i l’any 2021 amb «El darrer vermut dels Primers dissabtes». 

Dimecres 4 de juny de 2025 assistim amb emoció a la missa funeral que presideix el bisbe de la diòcesi, Sebastià Taltavull i Anglada, a l’església parroquial manacorina de Crist Rei, pocs dies després de la mort santandreuïna. Hi rep el suport i les mostres de condol cap a la seva famíla, per part de tota la gent que vol i pot fer-s’hi present.

En aquest altre cas, primordialment ens agradaria facilitar-hi l’assistència a la gent de Ciutat o d'altres indrets de les nostres illes, la que, per un motiu o un altre, té més dificultats a l’hora de desplaçar-se aquell dia fins a Manacor i assistir-hi.

Després de parlar-ne amb els Missioners dels Sagrats Cors, que regenten la parròquia; i amb la família d’en Jaume i els responsables de la finca de Can Gazà, hem trobat que el dia millor per celebrar-hi la missa funeral és DIJOUS, 19 DE JUNY, A LES 20 H.

Esperam tenir l’oportunitat de retre-li un modest i senzill homenatge d’agraïment. 

Volem parar esment a la gran tasca que en Jaume Santandreu ha desplegat tot al llarg de la seva vida, durant més de vuit dècades seguides, en tants àmbits de la seva existència octogenària en aquest món nostre: clerical, cultural, eclesiàstica, literària, lluitadora, missionera, narrativa, novel·lística, poètica, política, reivindicativa, religiosa, social, solidària, viatgera, plenament abocada a la realització efectiva d’aquell «siau qui sou» costailloberenc, que convida a desplegar lliurement i intensa la identitat pròpia més característica.

Jaume Santandreu, per sempre més!

Per amunt s'ha dit, Jaume Santandreu i Sureda

Amunt, ànima forta... 
Domina les muntanyes i aguaita l'infinit... 
Tu, vencedor, espolsa damunt les nuvolades ta cabellera real!
(Mn. Miquel Costa i Llobera)

Fins aquí on ets suara mateix, bon amic i ben amat manacorí, Jaume Santandreu i Sureda, vull fer-te arribar les meves paraules amigues: no deixis mai de continuar fent allò que has sabut fer tan bé entre nosaltres durant més de vuit dècades seguides: fent-nos llum i encoratjant-nos a seguir tes petjades, solidàries i literàries, imaginatives i instructives, lluitadores i amadores, resseguidores de Jesús, el de Natzaret.

Davant les cendres de Jaume Santandreu, a Can Gazà

Ja veus que, després de mort, continuam estimant-te, com sempre. L’església parroquial de Crist Rei, on començares i has volgut acabar la teva ruta per aquest món nostre, s’omple de gom a gom, a l’hora de celebrar-hi el funeral pocs dies després de la teva partida.

El teu amic menorquí, el bisbe de Mallorca, en presideix la concelebració. Hi pots veure que damunt del presbiteri, al voltant de l’altar i acompanyant Sebastià Taltavull, també hi són presents companys capellans mallorquins que t’aprecien, com Guillem Miralles, Jaume Alemany, Jaume Reynés, Marià Gastalver, Miquel Mascaró, Pep Toni Guardiola, Pere Fons, Pere Orpí, Toni Amorós, Toni Garau, i el diaca servidor de la comunitat. 

Saps i veus que algun altre company capellà, secularitzat o en actiu, també hi és present, assegut als bancs entre els fidels. Pel cap baix, n'hi pots comptabilitzar fins a una vuitena: Barceló, Buele, Gual, Mateu, Monroig, Pol, Ribas, Vilanova... 

No te pots queixar! També pots destriar-hi munió de religioses!

Pots comprovar així mateix que, al Cor parroquial de Crist Rei, ben dirigit i ben acompanyat a l’orgue, s’hi afegeix la veu encantadora de la teva bona amiga manacorina, Maria Antònia Gomila, qui tantes vegades t’ha fet costat en les teves celebracions singulars, que acostumes a realitzar, amb permís oficial o sense, fora de temples i de recintes tancats, en plena natura i enmig dels camps sembrats d’aquesta terra nostra mallorquina.

Per si això no bastava, els Amics de Seminari també volem acompanyar-t’hi amb la presència i la interpretació musical a càrrec de l’Schola Cantorum. Dirigida per Tomeu Ripoll i acompanyada a l’orgue per Pep Portell, no ens estam d’interpretar-hi tres peces musicals emblemàtiques, a més dengrossir-hi el grup de cantaires del cor parroquial amb els seus cants litúrgics «de communi»: t’arriben i pugen cap ací on ets ara els cants del «Requiem» i de «Lux aeterna», del mestre Perosi; i el "Canticum amoris", de Lluís Millet, que tan bé coneixes i saps assaborir.

Em sembla que ho feim tot així com ens has demanat que facem. Només em queda dir-te: ja que t’hem complit, compleix tu també amb tots nosaltres, i no deixis d’acompanyar-nos «en aquesta vall de làgrimes» on continuam «suplicant, gement i plorant», mentre pelegrinam com a «desterrats fills d’Eva».

D’una banda, em sap molt de greu que hagi quedat en l’aire i que no hagis pogut veure publicat  en la teva col·lecció «Marginàlia» un dels llibres meus que m’has ajudat tant a enllestir, amb molta de cura i gran dedicació, triant-ne el títol de «Mestís!». Déu sap per quines cinc-centes ha estat així.

D’altra banda, m’alegra ben molt recordar, suara mateix, el contengut del que publiques un bon dia amb el títol «Operació Tiara», vuit anys enrere. Ja que l’endevines de ple, com a profeta clarivident, i pronostiques en aqueixa novel·la teva, abans que succeesqui, que el successor del papa Francesc, l’argentí, serà un papa peruà. L’encertes de ple.

Saps que ha estat així. Frare agustí nord-americà, treballa més de dues dècades en indrets molt propers dels que tu i jo freqüentam com a missioners, a Piura, uns quants d’anys abans que ell. A molts pocs quilòmetres de distància, a Chulucanas. I a uns quants més, a Chiclayo. Ell també hi va de missioner, estranger, i arriba a ser-ne bisbe, nacionalitzat peruà.

Saps que no t’ha fet cas pel que fa al nom que li poses. Tu dius que serà Martí, en honor de sant Martí de Porres. Ell s’estima més nomenar-se Lleó XIV. 

Des d’allà on ets suara mateix, aqueixa dimensió tan desconeguda per tots nosaltres, mira de fer tots els possibles perquè aquest papa peruà obtengui les llums de l’Esperit i les forces necessàries per envestir, amb gosadia i atreviment, la tan necessària reforma en profunditat que la nostra Església necessita: la que s’afanya a ser anomenada catòlica, apostòlica i romana, molt més que evangèlica i seguidora de Jesús amb totes les conseqüències. 

Sabem i n’estam segurs que, si t’ho proposes, ho aconseguiràs de bon de veres.

És tot quan se m’acut de dir-te i demanar-te, quan, després de fer-te la primera visita al redol de terra que t’agombola fet cendra, la finca de Can Gazà, on ara reposes. Al mateix indret on treballares fort ferm, em dispòs a comunicar-me amb tu, des de la cambra de ca meva, al barri palmesà del Camp Rodó.

Esper i desig que vulguis escoltar-me i atendre’m, com has sabut fer sempre, fins ara.

De la mateixa manera que sé que saps valorar, com es mereixen, les aportacions testimonials fidedignes, que hi han fet els tècnics i enregistradors d'imatges, els amics comuns Agustí Baró, Biel Bennàssar i Joan Bonet.

Les primeres reaccions davant la mort de Jaume Santandreu

Vet ací les primeres reaccions que puc recollir en aquest blog, davant la mort del bon amic i ben amat manacorí Jaume Santandreu i Sureda:

00 En JAUME MATEU comunica:
«Vetlla d'en Jaume Santandreu, Son Valentí, dimarts dia 3, de 16 a 20 hores.
Funeral, dimecres 4, a les 19 hores, a l'església de Crist Rei de Manacor.»

01 S’ha mort Jaume Santandreu. 

02 S’ha mort Jaume Santandreu, el lluitador dels exclosos i marginats; recuperam una entrevista que li va fer DíNGOLA. 

03 Jaume Santandreu hi serà per sempre més.  

04 Muere Jaume Santandreu, el excura rebelde que consagró su vida a los más pobres. 

05 Sant Andreu.

06 Muere Jaume Santandreu, el cura que dedicó su vida a los pobres. 

07 Conmoción por la muerte de Jaume Santandreu. 

08 Mor Jaume Santandreu als 87 anys. 

09 Fallece Jaume Santandreu, el excura obrero de Palma y fundador de Can Gazá. 

10 Al bon amic i ben amat manacorí, Jaume Santandreu i Sureda.