La notícia de la mort d'en Xavier Lacosta Sunyer m'ha colpejat força. Ni me l'esperava, ni m'havia passat pel cap que li pogués arribar tan prest... Feia alguns mesos que no n'havia tengut noves... quan fa anys havíem mantengut una certa relació epistolar ocasional. Sobretot per la feina periodística acurada que ell realitzava sobre Guinea Equatorial -on tenc avantpassats, i familiars vivents, de la part de mumpare-.
Vaig veure'l sempre ben capficat en la realitat equatoguineana. N'admirava la seva capacitat de mantenir-me informat sobre esdeveniments que jo desconeixia. Em posava en relació amb gent de Guinea que treballava per la implantació de la democràcia en un país tan petit i tan ric en matèries primeres que hagués pogut arribar a semblar-se al paradís... malauradament, emperò, tan empobrit que sosté una de les dictadures africanes més implacables, instaurada des de fa dècades... des del mateix dia que Espanya li atorgà la independència, el 12 d'octubre de l'any 1968.
Quaranta-dos anys d'independència política fan de Guinea Equatorial un estat consolidat, que no sobirà, com ja m'agradaria que hagués succeït amb la nació catalana... I d'això també en parlàvem amb en Xavier!
Tot just fa un any em feia a saber que el seu oncle i padrí jove era el meu bon amic i company d'estudis i de lluites pastorals, mossèn Joan Sunyer Ramos, germà petit de sa mare...
Em deia també que el seu padrí vell, en Joan “es mecànic”, era de Cas Concos i que la seva padrina era de Cuba, d'on la dugué, establint-se a Santanyí pel temps de la República.
“Coses de la immigració/emigració -m'afegia-. Els Lacosta Sunyer som mig “casconquerrins”, mig cubans, mig navarresos per sa banda des nostre pare, i mig guineans...”
També em feia una observació acuradíssima:
“S'em ve en es cap sa diferència entre Cuba i Guinea, essent totes dues dictadures: a tú no et deixan entrà a Guinea, i a en Joan el deixen entrà a Cuba 10 vegades i el pregan que torni. I això que una grapada de 'cosins' nostros són als USA i no volen saber res de Cuba...”
Descansi en pau, doncs, aquest bon professional del periodisme, que s'ha mantengut fidel al que proclamava des del seu mur del Facebook
"No he de callar por más que con el dedo silencio ordenes o amenaces miedo" (Quevedo) 
1 comentari:
Gracies, rodamón, per les teves paraules.
El recordarem sempre.
Ignacio Lacosta Suñer
Publica un comentari a l'entrada