Mentre es feia l'acte d'homenatge als lluitadors antifeixistes per la llibertat i la democràcia davant del Mur de la Memòria, al cementeri de Palma, al migdia del dia de Tots Sants, m'assabentava que havia mort el bon amic i companys de lluites pastorals, socials i missioneres, el santjoaner mossèn Pep Estelrich i Costa.
De ben petit, jo ja vaig tenir l'oportunitat de topar-m'hi amb freqüència, quan, sempre decidit, ell feia passes pel Molinar de Llevant, ensotanat de cap a peus com era costum que vestissin els clergues aleshores...
Posteriorment, compartírem dèries i il·lusions pastorals i missioneres, mentre ell s'exercia com a responsable màxim del Secretariat diocesà de Missions, al carrer del Sol, a Ciutat. Tant quan vaig anar al Burundi, com quan vaig fer-me present al Perú, sempre vaig poder comptar amb tot el seu suport i seguir-ne els suggeriments d'home avesat a aquelles tasques.
Finalment, vaig tenir la gran sort de poder comptar amb la seva amistat i companyonia, fent part d'un grup excursionista, majoritàriament clerical, que portava el nom de Vidalba, i que acostumàvem a sortir els dilluns -per canviar d'aires dominicals del dia anterior- recorrent paratges de la Serra de Tramuntana o d'altres indrets de l'illa.
Sempre he mantengut viu el record de la seva veu, el so i el to que emprava, quan responia a l'altra banda del telèfon dient per davant tot: «Sí, digau!». Una expressió que, a mi també, m'agrada molt d'emprar habitualment, d'aleshores ençà.
Per a mi, mossèn Pep Estelrich és un d'aquells clergues mallorquins que s'ha afanyat, durant tota la seva vida, a impulsar i afavorir el cultiu de la llengua pròpia de Mallorca, l'amor a la terra mallorquina, l'interès per la cultura, les tradicions i produccions literàries de caire popular.
Segons he pogut saber al tanatori santjoaner, on he pogut anar a acomiadar-me'n, les persones que li han fet costat aquests darrers anys han pogut veure de prop que la vida nonagenària que ha gaudit també li ha comportat alguns anys de mantenir-se pel fil prim d'un enteniment que s'anava apagant de mica en mica...
Agraït per tot quant has fet per mi, amic Pep, per la meva família, per la nostra terra, per la nostra gent, només et desig que puguis descansar en pau, a plaer i per a sempre.
5 comentaris:
M'unesc, per la raó i el sentiment, al teu comentari i homenatge a Mn. Pep Estelrich. Si t'assabentassis que algú de la "intra Eccesiam" (tu ja m'entens) li hagués dedicat algunes paraules afectuoses (Ubi charitas et amor...) t'agrairé que m'ho facis a saber. Gràcies.
Les paraules teves Cil, fan profund ressó en el meu interior, davant del comiat d'en Pep Estelrich. Amb ell vaig poder encetar una etapa inmensament rica en emocions vinculades a un sentir propera una esglèsia ecumènica. Amb ell, estat al secretarirat de missions, un nombre molt destacat de gent jove, ampli i divers, puguerem gaudir del seu suport i la seva paraula. Fa promocionar les pimeres experiències, al voltant de la meitat dels anys 70, amb els monjos de Taizè, amb experiències de trobada intenses i que aportarem molta llum i clarividència, en uns moments d'intensa recerca i lluita alliberadora.
Sempre en Pep fou un far amb bona llum, un home que escoltava, acollia i guiava recerques profundament noves i fins i tot atrevides.Sempre al mateix temps el seu seny i el bon fer, la seva paraula i la seva guia, per camins de recerca interior, social i per la Serra de Tramuntana, eren, i seguiran essent una referència a estimar.
Gràcies Pep.
A Mossen Pep Estelrich, encara que no sigui dels meus temps, l'he conegut per questions de mallorquinitat, cultura nostra i per amics comuns santjoaners. I sempre m'ha arribat endins aquest personatge. Record especialment quan ens mostrava sense gens de pressa el convent de St. Jeroni un dissabte dematí. I també alguna vegada vaig disfrutar de les excurssions de l'estol Vidalba,(no només eren per capellans) i com ens guiava, explicava, i ens feia descubrir els petits detalls d'indrets, o les immenses hermosures dels paratges que descobríem. Era un homo senzill, amb molt criteri, i crec que com a sacerdot era de lo millor, al llarg dels seus intensos i entregats anys quan gaudia de les facultats més plenes que va excel.lir.
Bé, i avui és apropiat recordarmos que "la vida no s'acaba, la vida es transforma".
Només he tengut l'oportunitat de veure'l abans d'anar cap al Carib per exercir allà el ministeri. Però sempre n'he sentit parlar com una persona assenyada, propera, sense pretensions. Mai m'ha arribat una paraula crítica. Al cel el vegem. Manuel Soler
Et record, Pep, com tot un home, una bon persona, un bon amic, un bon mallorquí, un bon capellà, capaç de fer una rialla com de posar-se seriós. Llavors hom descobria el seu seny i sentit comú.
Descansa en pau, amic i germà gran,Josep.
Publica un comentari a l'entrada