S'ha d'haver acabat, amb tot això!

El bon company de lluites cíviques, Toni Ramis, em passa una sèrie de dades que resulten summament interessants, sobre certes situacions de privilegi que afecten determinada gent que es dedica a la política -diputats i senadors estatals-.

En uns moments de crisi com els que travessam, tots aquests privilegis esdevenen galtada social, bufetada antidemocràtica a les galtes de la ciutadania.

Per això, s'hi diu que d'ara endavant i periòdicament s'aniran escampant missatges que denunciaran aquest cúmul de privilegis escandalosos, com és el cas d'aquests quatre primers que comencen a circular:

1.- Jubilacions: Per quines cinc-centes un diputat només necessita 7 anys d'exercici per poder optar la jubilació, amb tots els seus drets, i un treballador normal i corrent en necessita 35 (o més!)?

2.- Pensions: Per quines cinc-centes un ciutadà només pot optar a una pensió màxima de 32.000 euros anuals, mentre certs polítics mantenen pensions vitalícies que superen els 74.000 euros? Per quines cinc-centes aquestes pensions tan altes són compatibles amb altres sous de l'Administració o amb altres activitats econòmiques?

3.- Retencions: Per quines cinc-centes les retencions de les nòmines de diputats i senadors només són del 4,5 %, quan les que s'apliquen a la resta de la ciutadania, com a mínim, són cinc vegades més altes?

4.- Vacances: Per quines cinc-centes la ciutadania espanyola ha de pagar les vacances del president del Govern, amb càrrec als pressuposts de l'Estat, acompanyat d'un centenar de persones?

(CONTINUARÀ)

Un de "Los 4 de Asís"

Sense haver-ho anat a cercar, avui migdia m'he topat amb Adolfo de Villarroya.

És un dels integrants d'aquell famós grup de franciscans que tocaven la guitarra i cantaven cançons, a la dècada dels anys 60, i que duia el nom de “Los 4 de Asís”.

Feia temps que no ens vèiem. L'he trobat molt bé, d'aspecte físic i d'ànims... Es veu que els aires de La Rioja natal, on hores d'ara viu i resideix, li cauen molt bé...

Aquesta topada fortuïta, per un dels carrers de Palma, m'ha duit al cap el record de les imatges i les veus d'aquells quatre religiosos mallorquins de la T.OR. de Sant Francesc que aleshores, entre els anys 1963-72, cridaven poderosament l'atenció a l'interior d'una societat com la mallorquina, poc avesada a veure novetats d'aquelles característiques: portaven l'hàbit franciscà i, amb la guitarra a la mà, es dedicaven a cantar cançons fora del convent i a gravar-ne discos...

Record molt bé els noms dels quatre primers estudiants franciscans creadors del grup, pel fet que aquelles actuacions seves coincidien amb els anys darrers dels meus estudis eclesiàstics: Fra Francesc Escanelles (una mica parent meu, en ser d'Ariany), Fra Antoni Mulet, Fra Joaquim Tevar i Fra Adolfo de Villarroya.

Uns tres anys després de la seva creació, l'any 1966, quan ja se n'havien gravat uns quants discos i el grup s'havia fet molt famós, es va haver de dissoldre: dos integrants havien cantat missa i un tercer havia estat destinat a Amèrica Llatina...

Serveixi aquest esment breu, si més no, per retre homenatge, senzill i modest, a aquest quartet d'homes dedicats a escampar, a tots vuit vents del món, els seus sons musicals, d'una manera que aleshores resultava tan singular com la mateixa generació “yeah-yeah”...

Jornades de cooperació i salut a Àfrica, d'ASEMA

L’associació Senegalesa Mallorquina (ASEMA), juntament amb la Direcció General de
Cooperació del Govern Balear i el Fons Mallorquí de Solidaritat i Cooperació, hem
organitzat per als dies 8 i 9 d’abril unes jornades sobre Cooperació i Salut a Àfrica, el
programa de les quals us adjuntam.

L’objectiu general d’aquestes jornades és escoltar les veus d'Àfrica per entendre quina
classe de cooperació en matèria de salut requereix aquest continent. De forma més
específica:

a) Valorar la medicina tradicional com a garantia de salut i desenvolupament autònom dels
països africans.
b) Conèixer i avaluar les accions i projectes de cooperació en matèria de salut que
s'impulsen des de Mallorca envers el continent africà i, més específicament, al Senegal,
contrastant objectius i realitzacions enfront de les necessitats de les poblacions
destinatàries.

Les jornades s’iniciaran amb una conferència a la UIB (Aula de Graus del Bloc A – Edifici
Gaspar Melchor de Jovellanos) sobre el tema “Medicina tradicional africana: fitoteràpia i
sobirania sanitària” en la qual intervendran el cap del Servei de Medicina Tradicional del
Govern del Senegal i el secretari general de l’Hospital Tradicional de Keur Massar
(Dakar).

A partir de les 17.00 del mateix divendres 8 d’abril es farà la presentació oficial de les
jornades en el CaixaForum de Palma (plaça Weyler, 3) i, en aquest indret es duran a
terme la resta d’activitats previstes (taules rodones, conferències i tallers) entre el
divendres 8 d’abril i el dissabte 9 d’abril.

Volem destacar la rellevància de les personalitats que integren la delegació del Senegal
que hem convidat expressament perquè participin en aquest event:

- Oumar Faye, director general de Sanitat del Govern de Senegal.
- Aliou Aw, cap del Servei de Medicina Tradicional del Govern de Senegal.
- Djibril Bâ, secretari general de l’Hospital Tradicional de Keur Massar.
- Alassane Mbodj, president comitè de salut del poblat de Missirah (contrapart
d’ASEMA)

A aquestes veus africanes hi hem volgut afegir les sempre magistrals aportacions del Dr.
Arcadi Oleveres, professor de la UB i president de Justícia i Pau, així com les valuoses contribucions d’aquelles organitzacions que fan cooperació amb Àfrica des de Mallorca.

Al marge del programa específic de les jornades cal destacar una sèrie d'activitats que
ompliran l'agenda d'ASEMA i dels nostres convidats del Senegal entre les quals podem
citar una visita al Jardí Botànic de Sóller, dijous dia 7 a les 18.30 i un dinar senegalès dia 11 d'abril al local d'ASEMA a s'Arenal de Llucmajor (c/ Berga, 44) en què, a més, hi
estaran convidats representants d'organitzacions i entitats participants en les jornades.

Per a més informació,contactar amb Madiop Diagne 686833301

Per la Pau i la Democràcia al País Basc

Fa un grapat de mesos que diferents persones de sensibilitats diferents es reuneixen i debaten al voltant dels escenaris nous que s'estan vivint al País Basc. Els aplega la voluntat de poder contribuir a la consolidació d'un procés que es viu amb esperança.

Per aquest motiu han redactat una Declaració per la Pau i la Democràcia.

Mantenen la voluntat d'aconseguir el suport més ampli possible.

Dins el grup promotor d'aquesta iniciativa social i política, apareixen noms i llinatges ben coneguts arreu dels Països Catalans: Antoni Batista, August Gil Matamala, Gemma Calvet, Jordi Porta, Roser Ràfols, Arcadi Oliveres, Gabriela Serra, Jordi Muñoz, Jose-Lluís Carod-Rovira.

Al migdia de dimecres, 30 de març de 2011, es presenta a Barcelona, al Col·legi de Periodistes, el manifest “Per la pau i la democràcia al País Basc”, reclamant la legalització de l'esquerra abertzale.

M'alegra veure que, entre les 172 adhesions primeres d'arreu dels Països Catalans, hi apareixen una dotzena de persones de les Illes Balears i Pitiüses:

Antoni Ramis Caldentey, psicòleg social
Bernat Joan, escriptor
Cecili Buele, promotor cultural
Climent Garau, promotor cultural
Esperança Marí, diputada al Parlament Balear
Francesca Tur, historiadora
Jaume Mateu i Martí, escriptor
Joan Carrero, moviment pacifista
Joan F. López Casasnovas, filòleg
M. Antònia Font, professora
Magdalena González, pedagoga musical
Sebastià Alzamora, periodista i escriptor.

Tant de bo que, els propers dies, s'hi vagin sumant moltes d'altres adhesions que facin veure i sentir el crit equànime de la gent demòcrata dels Països Catalans.

Exigint i reclamant del Govern espanyol el màxim respecte a la llibertat d'expressió, de manifestació i de participació política sense cap casta de restricció, per tal que es restableixi d'una vegada per totes la normalitat democràtica al País Basc.

Aurrera la pau i la llibertat!

Primera sessió de Junta directiva d'AFAM

La meva primera participació en la reunió de la Junta Directiva de l'Associació Familiars d'Alzheimer -AFAM- com a vocal, m'ha servit avui mateix, entre d'altres aspectes, per veure una mica més de prop certes dificultats concretes amb què es troba una entitat com aquesta, quan vol afanyar-se a prestar el millor servei possible a les persones que en són afectades i que s'hi atansen.

S'hi veu ben a les clares que la desena de persones, que envoltam la taula ovalada, compartim les mateixes ganes d'anar millorant, en la mesura de les nostres possibilitats minses, l'atenció que l'associació vol dispensar a les persones i famílies que s'hi interessen.

No passa dia, segons se'ns diu i podem comprovar “in situ”, que no hi hagi qualcú que s'acosti a les instal·lacions -situades al carrer de Fra Juníper Serra, de Palma-, on mantenim la reunió, per demanar-hi informació i recaptar-ne la col·laboració...

El personal que hi treballa l'atén amb molta cura i amabilitat.

De famílies amb algun membre afectat per la malaltia d'alzheimer, segons es veu, n'hi ha moltes més de les que pugui semblar a primer cop d'ull entre nosaltres. I, malauradament, no sempre les institucions públiques romanen ben disposades a prestar-hi l'atenció que requereix una situació com aquesta.

Com qualsevol altra entitat, veig que aquesta associació no està gens ni mica exempta de dificultats d'ordre intern (espais adequats, personal disponible, material convenient, instal·lacions adients, recursos econòmics suficients, participació activa dels socis, coordinació interna, etc.) i de dificultats que li sorgeixen de l'exterior (aplicació de les institucions públiques, col·laboració amb centres hospitalaris, relació amb altres entitats, finançament bancari, etc.).

Dificultats, moltes. Facilitats, més tost poques!

Coincidint més o manco en el temps que m'acost a AFAM, m'adon que també hi ha altres centres que es dediquen a atendre persones afectades per l'alzheimer.

Veig, per exemple, que un centre de dia, anomenat Mente, situat al carrer José Rover Motta de Palma, presta atenció a una trentena d'ancians amb aquesta malaltia...

Veig, també, que s'insinuen certes divergències entre l'atenció pública d'aquesta malaltia i la col·laboració privada d'organitzacions no governamentals.

De moment, em consider com un d'aquells aprenents que no té res més valuós a fer, ara per ara, que observar, atendre, escoltar, demanar, informar-se... per tal d'esdevenir qualque dia un dels membres més actius a l'interior d'aquesta Junta Directiva que, durant els darrers 19 anys, ha duit a terme una tasca gegantina en aquest àmbit concret de la nostra societat mallorquina.

Ermessenda de Carcassona, la dona més poderosa del país

Mantenc ben viu dins del meu record el darrer dilluns i dimarts del mes de març de 2011. Gràcies a TV3, des de Mallorca estant, vaig poder accedir a conèixer una mica més de prop certs de personatges de la nostra història. I això sempre és d'agrair.

Als dos capítols de les sessions dedicades a Ermessenda de Carcassona (975-1058), comtessa de Barcelona, de Girona i d'Osona, vaig poder veure el paper que exercí i la marca profunda que deixà en la història catalana l'esposa de Ramon Borrell, al segle IX.

Vaig passar un guster de veure'n la projecció. Fins al punt que em vaig engrescar en la tasca de reprendre la lectura del llibre d'Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, on apareixen explicacions més àmplies sobre aquest personatge tan singular.

Poc coneixedor de la història del meu país, la nació catalana, jo no en sabia res, d'aquesta dona potent anomenada Ermessenda de Carcassona, protagonista de la pel·lícula. No n'havia sentit a parlar mai.

Es tracta de portar a la pantalla televisiva unes actuacions que s'esdevenen a la Catalunya bressol a l'alta edat mitjana. Quan el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses encara no fan part dels Països Catalans, i “enlloc no estava escrit que ho haguessin de ser.”

Aleshores, formant part de l'Àndalus, els seus habitants són musulmans andalusins, que, malgrat expulsions, expropiacions, destruccions, aculturacions i transformacions, aconsegueixen que molts elements d'aquest ric passat islàmic sobrevisquin.

És el període històric característic de la formació de Catalunya, com a entitat territorial i humana diferenciada. M'entusiasma la idea de conèixer-lo una mica més a fons...

Vaig veient que, als nostres dies -si es vol, amb formes i modes diferents- se'n van repetint adesiara comportaments, plantejaments, pràctiques, estratègies, actituds que només en mantenen certa novetat quan s'ignoren certs detalls molt aguts d'aquelles èpoques...

Una altra vegada, NO a la guerra!

Les institucions mundials i els governs dels principals països del món han estat incapaços d'adoptar cap tipus de mesures prèvies per a evitar la brutal repressió i genocidi del poble libi en demanda de llibertat, respecte dels drets humans i justícia social.

Una vegada més s'ha demostrat que, per als dirigents polítics, no és prioritari evitar el sofriment dels pobles, el sofriment de les i els treballadors, sinó que s’han estimat més jugar a la política, han preferit escenificar els seus protagonismes i personalismes, han optat per pensar primer en els interessos econòmics de les grans multinacionals i en el futur del petroli de Líbia.

Han estat incapaços d'embargar i bloquejar els comptes del tirà Gadafi, la seva família i els seus generals, incapaços de bloquejar la venda d'armes, de bloquejar els seus ports, d'establir zones d'exclusió aèria, incapaces de trencar les relacions comercials, d'identificar i perseguir als responsables de la repressió i aplicar-los la justícia universal, incapaços d'iniciar cap procés de mediació o de negociació per a trobar una solució pacífica al conflicte.

Per contra, l'única mesura adoptada ha estat la intervenció militar.

Per a CGT, aquesta mesura no solucionarà el conflicte sinó que provocarà més morts, incentivarà un clima de guerra civil i perllongarà el conflicte d'una forma indeterminada, de conseqüències incalculables, com succeeix en els països en els quals s'ha intervingut recentment, l'Iraq o Afganistan.

CGT denuncia que novament governs dels països més rics trien l'ús de la força militar com l'única forma de “ajuda” als pobles i especialment als pobles que consideren del tercer món.

CGT condemna l'ús de la força militar com forma de resoldre els conflictes socials i populars que s'estan produint en els països àrabs, i en concret a Líbia, l'origen del qual està en la falta absoluta de llibertat i justícia social.

Per a CGT, el president Zapatero torna a sorprendre'ns amb la seva aposta entusiasta per la intervenció militar oblidant l'actitud clarament pacifista del nostre poble.

El govern espanyol no ha de prestar-se a la militarització dels conflictes, ni ha d'autoritzar l'ús de les bases militars, ni enviar tropes, sinó que ha de mantenir una permanent defensa d'una solució pacífica als conflictes.

CONCENTRACIÓ demà divendres, dia 25 de març de 2011, a les 19:00 hores, a la Plaça d'Espanya, de Palma.

Confederació General del Treball de les Illes Balears
(CGT-BALEARS) Secretariat Permanent, 24 de març de 2011

Ni Gadafi ni l'imperi. No a la Guerra!

Escrit interessantíssim del bon company de lluites cíviques, sindicals i polítiques, Josep Juárez, sobre la situació que pateix la regió Mediterrània -ben allunyada de les costes nordamericanes, per variar- amb presència militar insòlita, bomdardejant, destrossant i matant a Líbia en nom d'allò que no es diu mai: el "petrolibi".

"Ens han ficat una altra vegada en una guerra “humanitària”. Curiosament, també un 19 de març, com fa vuit anys. Tot i que al ca li han col·locat aquesta vegada el collaret d'una resolució de l'ONU, el de Líbia és de la mateixa ventrada que el de l'Iraq o el d'Afganistan: Un règim tirànic com el de Gadafi, fins a ahir amic de les potències occidentals, on venia a plantar la seva jaima, amb els seus camells i verges, i que ara també serveix d'excusa per a un atac bèl·lic que, sens dubte, igualment té uns objectius aliens als de promoure la democràcia i els drets humans.

En el seu moment també van ser els talibans, a Afganistan, o Sadam Hussein, a L'Iraq, tots ells criatures made in usa, les excuses per a iniciar unes guerres que només van servir als interessos de la indústria armamentística, al robatori dels immensos recursos energètics i al control geo-estratègic de la zona, per part d'Estats Units i Israel.

Que ningú no tingui el menor dubte que les potències occidentals, a les quals s'ha unit de manera tan entusiasta el govern espanyol del en altre temps pacifista Zapatero, no donen puntada sense fil. D'una banda, està en joc el futur control dels recursos energètics de Líbia i, per una altra, el control de les incipients revoltes democràtiques en els països àrabs, que ja estan provocant mals de cap, entre d’altres, a l'estat sionista.

Han deixat podrir la situació, sense intentar ni de bon tros una solució pacífica el menys cruenta possible. Qualifiquen com necessari l'atac “per a evitar mals majors”, i han convençut a l'opinió pública que no havia altra alternativa. Pot ser que, també aquesta vegada, a les veus crítiques amb l'atac sobre Líbia se'ns apunti com partidaris de Gadafi, com en el seu moment se'ns va acusar de fer-li el joc a Sadam Hussein. Però tenc per mi que ara, molts d'aquells actors i intel·lectuals de el “no a la guerra”, com també els principals dirigents polítics i sindicals d'aquesta esquerra de cartró-pedra aferrada a les institucions, faran de claque de les decisions de Zapatero.

Mentre, a Bahrain i a Iemen s'assassina a desenes de manifestants, sense que la “coalició” mogui una pestanya. El mateix val per als sàtrapes i petro-monarques que composen mitja Lliga Àrab, encoratjadora de la “zona d'exclusió aèria” per a Líbia. L'exèrcit d’Aràbia Saudita, per cert, veritable “exemple” d'estat democràtic, ha entrat a Bahrain per a sostenir el règim tirànic amenaçat per les revoltes populars, sense que els vaixells de la “coalició” hagin posat proa al mar d'Aràbia. La hipocresia occidental no coneix límits. O millor dit, els límits els marquen els interessos econòmics i geopolítics purs i durs, important-los un pebre els drets humans i altres cançons.

Bloquegin els règims dictatorials, suprimeixin els paradisos fiscals que els donen cabuda, i donin-li veu al poble. Aturin aquesta guerra, deixin de matar víctimes innocents, forcin una solució pacífica i democràtica del conflicte. Aquesta nova guerra, com la qual va començar fa exactament vuit anys, ni es fa en el nostre nom, ni contarà amb el nostre silenci."

Pep Juárez,
Març de 2011

Bartolomé Sancho Morey, a ERC

Llegesc al Diari de Balears que Bartomeu Sancho, combatent castrista i polític mallorquí, afirma que “s'ha allistat a ERC per la credibilitat de les seves persones, no per les sigles.”

A mitjans 80, Bartomeu Sancho i Pere Felip eren militants socialistes (del PSOE i UGT)que trencaren amb el partit i es passaren al PASOC de Pablo Castellanos. El PASOC -Partido de Acción Socialista- va ser un partit integrat dins Esquerra Unida i que trencà amb la formació per divergències que sovint Bartomeu Sancho recorda amb les seves cartes als diaris.

M'ha vengut al cap que aquest bon company de lluites cíviques i polítiques perdurables, des de l'any 1999 ençà, Bartolomé Sancho Morey, juntament amb Pere Felip Buades són dos lluitadors que s'han afanyat a presentar-se al capdavant de les llistes electorals de la Coalició Treballadors per la Democràcia: Morey al Parlament, per la circumscripció electoral de Mallorca. I Buades a l'Ajuntament de Palma.

Sempre n'he admirat la persistent i consistent insistència, d'aquests dos bons ciutadans mallorquins!

També aquesta coalició, en definir-se com a partit polític d'esquerra radical i republicana de Mallorca, m'ha cridat l'atenció poderosament.

Repassant-ne una mica la trajectòria, es veu que es tracta d'una coalició electoral que neix de la unió entre el POSI (Partit Obrer Socialista Internacionalista), un partit polític comunista de tendència trotskista, adherit a la Quarta Internacional, de la que se'n considera representant a Espanya; i la Plataforma Democràtica Municipal...

És una d'aquelles coalicions electorals que ha fet història a l'àmbit estatal, autonòmic, insular i municipal! Malgrat no haver aconseguit mai, ni de prop fer-hi, cap casta de representació institucional a cap dels tres àmbits on s'ha presentat. Des de Palma.

• 12-06-1986 – El POSI es presenta a les Eleccions Generals al Congrés dels Diputats i aconsegueix 21.853 vots
• 13-06-1999 - Treballadors per la Democràcia es presenta a les eleccions al Parlament de les Illes Balears, i obté 473 vots (0,13%)
• 12-03-2000 - Treballadors per la Democràcia es presenta a les Eleccions Generals, integrant-se dins el POSI i obtenint-hi 12.200 (0,05%)
• 25-05-2003 - Treballadors per la Democràcia es presenta al Parlament de les Illes Balears, com una de les 10 candidatures per la circumscripció electoral de Mallorca, obtenint-hi 438 vots (0,10%)
• 14-03-2004 - Treballadors per la Democràcia es presenta a les Eleccions Generals, integrant-se dins el POSI, que n'obté 8.003 vots (0,03%)
• 04-05-2007 - Candidatura al Parlament de les Illes Balears per una de les 11 que s'hi presenten per la circumscripció electoral de Mallorca. Encapçalada per Bartomeu Sancho Morey. S'hi obtenen 543 vots (0,13%)
• 13-03-2008 – La Coalició Treballadors per la Democràcia, integrada dins POSI, es presenta a les Eleccions Generals i aconsegueix 7.386 vots

Amb totes aquestes dades, quan veig que, des de les més altes instàncies d'Esquerra Republicana de Catalunya a les Illes Balears i Pitiüses es diu que "Esquerra suma...", vull creure que sí...

Esquerra Republicana de Catalunya compleix 80 anys

El 19 de març de 2011 Esquerra Republicana de Catalunya compleix 80 anys. Ho commemora, entre d'altres, amb un acte de celebració que s'organitza al mateix lloc on es va fundar el partit: a l'antic Foment Republicà de Sants (carrer Cros 7, Barcelona).

Ho recorda, amb imatges i paraules d'arreu dels Països Catalans, aquest vídeo nou amb el títol A espatlles de gegants...

Pot ser bo i profitós, amb aquesta avinentesa, fer un repàs de la trajectòria d'ERC al servei dels Països Catalans al llarg d'aquests 80 anys d'història... incloent-hi relacions culturals, socials i polítiques amb l'espai comú que conformen tots i cadascun dels territoris....

També pot ser bo i profitós, amb aquesta avinentesa, asseure's a analitzar, amb seny asserenat i amb serenor assenyada, el moment present d'ERC... incloent-hi encerts i errors detectats a tots i a cadascun dels territoris...

I, és clar, pot ser bo i profitós, també, engrescar-se en el projecte de futur que cal bastir, sobretot per a les generacions més joves... incloent-hi la realitat nacional sencera, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer...

Som dels qui pensen i creuen que, com a ciutadanes i ciutadans amants de la República, l'Esquerra i els Països Catalans, no tenim cap dret ni un a continuar afegint més temps al temps perdut...

Si durant aquests 80 anys d'història haguéssim après a sumar i multiplicar, només; i ens hi haguéssim aplicat de debò, deixant a una banda qualsevol casta d'actuació que pogués tenir a veure amb operacions tan poc productives com són ara restar i dividir... quina nació catalana no tendríem ara molt més consolidada, reconeguda i valorada!

El 80è aniversari d'Esquerra Republicana de Catalunya, al meu parer, pot servir-nos per retrobar les fites veritables del camí marcat per aquesta colla de “gegants” de la política nacional catalana que ha fet possible esdevenir octogenària.

Atenent i valorant les veus que puguin alçar-se al nostre entorn més democràtic. Com és clar. Però, sobretot, atenent i valorant les veus pròpies, les d'una militància amarada del delit que l'empeny a treballar en la construcció d'un nou estat europeu, l'Estat Català, a l'interior de l'Europa del segle XXI.

Cecili Buele i Ramis
Militant d'Esquerra Republicana de Catalunya, a Mallorca