Operació Tiara, de Jaume Santandreu (5): presentació a can Alcover

Intervenció de Cil Buele (Jaume Mateu, Mariano Moragues, Jaume Santandreu, Lleonard Muntaner):

1. Agraesc la presència de tots quants heu vengut a aquest acte de presentació del llibre «Operació Tiara», la darrera novel·la d'en Jaume Santandreu.

2. En Jaume em va demanar que, en aquest acte públic, jo fes de «padrí jove» d'aquesta darrera criatura que ell ha duit al món. Agraesc la confiança que han depositat en mi, tant l'autor com l'editor d'aquesta novel·la.

3. Amb en Jaume hem compartit moltes i molt diverses situacions al llarg de les nostres dues vides, des de fa moltes dècades: a) estudis eclesiàstics (Humanitats, Filosofia, Teologia); b) lluites socials (Gaviotas, Patronat, Sapiència, Can Gazà...); i, sobretot, c) presència al Perú (punt de referència inicial i final de la novel·la santandreuïna).

4. Vull començar els meus comentaris dient que «Operació Tiara» és una novel·la que m'ha captivat tant, que me l'he llegida tres vegades seguides, des que en Jaume em va fer arribar l'esborrany i, posteriorment, el llibre editat.

5. Vull continuar dient que allò que més m'ha captivat n'és el llenguatge, els mots, les frases, les paraules, les expressions emprades per l'autor: la consider una veritable obra literària d'alt nivell.

Compartesc l'opinió d'aquells lectors que m'han dit que consideren que «Operació Tiara» és la novel·la millor d'en Jaume. No tant perquè en sigui la darrera; sinó sobretot, perquè n'és la que conté una força expressiva més bella i sorprenent: en les metàfores emprades, en les descripcions fetes, en les observacions psico-socials que s'hi apunten, en les reflexions de caire religiós o teològic que s'hi barregen...

6. Per als que hem estat al Perú, a mi particularment, em fa molt de goig recórrer amb l'autor els indrets que esmenta: des de la sudenca Arequipa -la república independent-, fins a la nordenca i fronterera ciutat de Tumbes (a uns 2.285 quilòmetres i mig de distància); passant lògicament per Lima, Huacho, Chimbote, Trujillo, Chiclayo, Piura-Castella-Catacaos o Talara: són indrets que em diuen moltíssim, sobre moltíssims aspectes...

7. També em colpegen fortament els més de trenta personatges que surten a la novel·la. Sobretot la mitja dotzena de protagonistes principals que s'hi belluguen falaguers: l'àvia Remígia, una madona negra molt singular; el seu fill Cremat; el seu nét Artur, capellà zambo; el capellà cholo competidor, Nicanor; o el protector jesuïta que arriba a bisbe, arquebisbe, cardenal i papa, el pare Ramon...

Fins a superar la trentena, n'hi ha de tota casta, amb noms i llinatges, o de forma anònima: terratinents, accionistes, dones, jesuïtes, legionaris de Crist, mares, salesians, rectors, missioners, historiadors, capellans diocesans, nadius o estrangers, monges, catalans o italians, etc.

8. Vull parar una mica d'esment a allò que hi compareix com a «Evangeli apòcrif del papa Martí VI». Per a mi, a més d'una veritable peça literària de valor incalculable, recull de manera molt resumida, clara, senzilla, comprensible i, si se'm permet dir-ho, molt moderada, d'allò que l'autor demana hores d'ara a la més alta instància de la jerarquia de catòlica, el papa i bisbe de Roma.

9. Per acabar, vull parar esment al fet que l'edició d'«Operació Tiara», original de Jaume Santandreu i que edita Lleonard Muntaner, surt casualment dia 13 d'abril de 2016, festivitat de Sant Martí I, papa i màrtir, alhora que 85 anys després de la implantació de la República Catalana...

10. M'agrada veure que en Jaume, sota la imatge d'un triple viatge -per terra, mar i aire, com si es tractàs d'una acció militar en línia de combat- descriu magistralment les peripècies d'un jesuïta peruà que arriba a ser el successor del papa argentí a la seu pontifícia vaticana: del papa Francesc, al papa Martí VI.

Per terra, s'hi recorren sobretot indrets del Perú. Des de la sudenca Arequipa, fins a la nordenca ciutat de Tumbes, passant per Lima, Huacho, Chimbote, Trujillo, Chiclayo, Piura, Castella, Catacaos, etc. Però també, s'hi recorren paratges d'Europa, d'Àsia, d'Àfrica i d'altres contrades d'Amèrica Llatina.

Per mar, s'hi descriu de manera molt expressiva el trajecte marítim que recorre en vaixell, per l'oceà Pacífic, l'Atlàntic i la Mediterrània, el zambo que es desplaça com a capellà de creuer des de Lima fins a Civitavecchia, passant pel canal de Panamà, Cartagena d'Índies (Colòmbia), Aruba (Antilles), Funchal (Madeira), Barcelona (Catalunya), Messina, Civitavechia i Roma (Itàlia).

Per aire... Tot i que no record haver vist protagonistes que viatgin en avió, sí que em sembla que romanen enlaire certs fets que es van succeint a la ciutat de Roma, sobretot a les instàncies i estances vaticanes, on els personatges pertanyents a la Legió de Crist en fan de les seves, com qui es prova a veure qui la fa més grossa...

Operació Tiara, de Jaume Santandreu (2): protagonistes principals

Per copsar ràpidament de què va aquesta novel·la de Jaume Santandreu, basta parar una mica d'esment als personatges que s'hi esmenten i al paper que hi despleguen al llarg de l'obra. Tots són, majoritàriament, mascles. Clergues. Gais. Peruans o estrangers.

El relat s'inicia el dia que es difon a través d'una emissora de ràdio la notícia segons la qual, a la seva cambra de la casa de Santa Marta, a Roma, han trobat mort el papa argentí Francesc, el primer pontífex romà d'origen sud-americà. 

Continua amb la visió que té un capellanet peruà zambo (negre) sobre l'elecció del nou papa: «No cal llegir-ne el futur en el mapa que traci la sang del pollastre degollat per saber endevinar que el meu cardenal serà el futur papa... Les similituds entre el pontífex difunt i el meu pare Ramon són gairebé absolutes. Ambdós són sud-americans, jesuïtes, senzills, beats, tradicionals en doctrina i moral...»

La clonació del papa difunt ha de ser aquest altre sud-americà, amic seu, del Perú: el pare Ramon. No es pot destriar, en la llista d'electors del futur papa, cap altre col·lega que reuneixi més similituds  per la clamorosa clonació del sant pare Francesc.

S'hi endinsa durant unes mesades seguides, fent avinent certes situacions anteriors dels protagonistes:

- REMIGIA CAVERO MIRANDA, òrfena de pare i de mare, té un fill, Arturo Cavero Miranda, el pare del capellà zambo Cavero. N'és l'àvia paterna, d'aquest, que és rebut en adopció gràcies a les gestions fetes pel pare Ramon.

Se n'hi concentren el pare, la mare, els germans i tota la família. S'hi sintetitzen els tres gèneres de la humanitat i de la gramàtica: mascle, femella, gai: Santa Martina del Chira. Diaconessa de la parròquia de Castella.  Catequista desconfiada, núbia, diaconessa casolana, deessa negra, àvia bruixa, batlessa de barri. Catequista de tots els al·lots de la barriada de Castella. Autora refranyera de la «Summa teològica del poble». Encisadora rapsode, ama i senyora d'una memòria prodigiosa i d'una facilitat especial per contar històries. Matriarca de la barriada. Servidora plenipotenciària de la parròquia. Doctora en psicologia general, però sobretot en els exàmens i diagnòstics dels estats d'ànim del seu nét, coneix tots els secrets i l'entrellat de les enveges del fill del rector de Catacaos.

Final: fa arribar al seu nét, el capellà zambo Cavero, el número secret del telèfon mòbil del papa...

- CREMAT (anònim), és un negre transvestit,  el «germà major» alhora que el ca fidel del capellà zambo Cavero. Li calen foc uns criminals homòfobs  i el deixen com un monstre a l'altra vorera del riu. És acollit a ca la Remi, l'àvia del capellà zambo Cavero, de Piura, que l'adopta com a germà.

Ve a ser-ne l'oncle marieta del capellà, a qui, de ben petit, li besa el cos, amb els seus llavis gruixuts d'esclau africà; li ensenya les arts amatòries per la conquesta subreptícia del seu amic, amat i amant; li inculca el subtil mestratge en l'engany dels amanyacs, cosa que li fa molt més fàcil retre'n la fortalesa virginal del jesuïta; i li confecciona, a la mida exacta del seu entrecruix, una collonera ben enllestida per protegir la seva descomunal virilitat, on amagar-hi els originals del document sagrat...

Final: acaba mort davant del forn del corral de ca seva, després que li pegui un atac fulminant d'una embòlia que el fa caure cap endavant, quedant-ne el cap encaixat a la boca del forn que esclata la seva flamarada cap a fora...

- ARTURO CAVERO MIRANDA, aparentment orfe de pare i de mare, en realitat neix a Castella (Piura), sent fill d'Arturo Cavero Miranda i de la missionera espanyola voluntària que mor durant el part... Com a nét de la Remi, és «el zambo més sortat del món».

Deixa de creure en els Reis Mags a partir dels 3 anys. Rep la Primera Comunió de mans del pare Ramon a l'edat de 6 anys, en comptes dels 9, com és obligatori aleshores per a la resta d'alumnes del col·legi dels senyors. A l'edat de 8 anys, arriba a saber qui és son pare i qui és sa mare, per tres fonts diferents: l'àvia Remígia, l'àngel Cremat i el pare Ramon.

Als 10 anys és un bandarra, fa campana, els vespres salta el mur per perdre's pel barri amb males companyies. És triat en el menjar i mal contesta. Es mostra prepotent amb el negre (cholo?).

L'àvia i el pare Ramon determinen enclaustrar-lo. Deixa l'escola pública amb tots els brètols del barri i passa a formar part de l'elit dels rics i blanquinosos del prestigiós col·legi privat dels jesuïtes.

A l'edat de 13 anys, l'orfe de la barriada de Castella es troba al col·legi de Sant Ignasi, de Piura, com a alumne intern. El pare Ramon, que compta amb una cinquantena d'anys, és el superior de la comunitat i el director de l'escola. El pare Nicanor Chaves, d'una quarantena d'anys, n'és el prefecte d'estudis. 

És un negret, petit i magre, amb hàbits i instints de salvatge. Ocupa el llit de la cambra del prefecte, destinat a casos molt singulars de pubills enyoradissos o de malalts necessitats d'esments especials. És aquí on es congria tot el procés de la profunda amistança entre el pare Ramon i Arturo. Quan porta una setmana en l'internat, la picor del pare Ramon s'ajunta a les ganes de gratar d'Arturo... que a ca seva té un catedràtic que cada vespre li dóna lliçons de gratades perfectes, fent-hi massatges com Déu mana... amb l'exigència d'infant capriciós que vol jeure al seu costat...

Vet ací com un nin de 10 anys engatussa el pare Prior, un jesuïta, i el duu a mantenir relacions de «bestioles calentes» durant tres anys seguits, compartint el mateix llit.

Nét de la bruixa cotonera, negre, espuri, fill del pecat, sodomita recalcitrant, i, per afegitó, pobre de llums i sopes, arriba al sacerdoci, com a capellà, no com a jesuïta, per conveniència. 

Amb motiu del nomenament del pare Ramon com a bisbe de Chimbote, es pren la decisió que Arturo entri al seminari de Trujillo, promogut i dirigit per missioners mallorquins, impulsors al Perú dels Cursets de Cristiandat, -aquells encontres impactants, de tres dies de durada-, als quals assisteix com a ajudant en nombroses ocasions. 

Hi basteix una sòlida armadura mental, gràcies a la mentalitat oberta i segura d'aquells pares sincers i savis, amb una gamma molt àmplia de personatges. Dels prop d'un centenar de bergantells que hi comencen, només ell i dos més de la seva formada s'ordenen de capellà.

A l'edat de 18 anys, s'acara al seu amic i amat pare Ramon, bisbe de Chimbote, obligant-lo a signar un document dissuasori, redactat i signat en un foli timbrat amb el segell de la diòcesi. El zambo Cavero guarda a la seva pitera, que es mantendria mut, callat com un mort, mentre no s'assabentàs que el seu amic i amat bisbe havia cedit altra volta, amb qui fos, a la seva necessitat d'estimar amb el cos.

Després de la traumàtica signatura de les mútues sentències de cadena perpètua, el darrer acte públic que fa el bisbe de Chimbote abans de prendre possessió de la central de Lima, és desplaçar-se a la parròquia de Castella per ordenar de prevere el zambo Cavero, abans d'acabar els estudis preceptuats, tant de Teologia com de Sagrada Escriptura. Viu sempre dominat per una maleïda claustrofòbia que li provoca sensació d'ofec, és incapaç de pujar a un avió.

Un zambo convertit en insaciable golafre, sonat, que estima i calla, arriba a exercir-se com a rector d'una parròquia a les foranies d'un suburbi de Lima. Una parròquia nova, al barri més extrem i extremós de la capital peruana, amb una esglesiola dedicada a sant Martí de Porres, és beneïda pel cardenal Bambarene, la parròquia que havia creat i que era per a ell la més estimada. 

Es tracta d'un temple humil, a imitació dignificada de les barraques de llaunes i estores on viu la gent, alçat per tot el poble nou: dirigida en cada detall pel capellà zambo Artur Cavero,  palesa un aire de capella africana. Reconeix que voldria ser negre amb els negres, però que no passa de ser un zambo mig destenyit.

El capellà zambo Cavero, puta negre, maricó de merda, és qui redacta l'«Evangeli apòcrif segons el papa Martí VI», sobre la transformació del pacífic pare Ramon en el revolucionari, suïcida i tot, papa de Roma... L'instint de la seva doble nissaga de negre i d'homosexual el manté clavat a la desconfiança i a la prevenció. 

Final: mor escorxat pels legionaris de Crist: volen arrabassar-li el tresor de documents originals que porta dins la collonera negra  prodigiosa arranjada per l'enginyós selleter, en Cremat, i no els basta despullar-lo ni matar-lo, amb aquell protector de la pell de Satanàs, l'han d'escorxar...

- NICANOR CHAVES, CAPELLÀ CHOLO DE CATACAOS, fill del rector de Catacaos i de la seva majordoma, la dona de l'escolà, la chola més resistent de tot Catacaos i comarca, que ho resisteix tot per tal d'aconseguir que el seu fill alci el vol cap a les altures de l'Església i del món. Aquest és, des del moment de la seva furtiva i sacrílega concepció, el destí del fill de l'omnipotent rector de Catacaos: ser sempre el criat fidel i gelós del pare Ramon Bambarene. Ja orfe de pare i de mare, s'exerceix com a prefecte de l'internat del col·legi jesuïta de Piura. Es considera descendent dels inques. Malvada, envejosa i venjatívola Nica, com li diuen tots els alumnes apropiant-se el malnom que li atorga el capellà zambo Cavero. Vetlador de l'ordre i de la disciplina de l'internat jesuític, el trepa més gran que s'hagi pogut conèixer i imaginar, manté sentiments que es mouen entre l'amor i l'odi, entre el perdó i la venjança, envers el dimonió que li roba la primacia absoluta de l'afecte del pare Ramon, el capellà zambo Cavero.

Arriba a exercir-se com a omnipotent rector de Catacaos. Gran coneixedor del pare Ramon, s'arriba a convertir en el seu criat fidel i gelós, com a secretari particular sempre: a Piura, a Chimbote, a Lima, a Roma.

Cosidera que el capellà zambo Cavero és una espècie de fill adoptat del pare Ramon, que ha arribat a ser rector d'una parròquia del més baix suburbi de Lima.

Manté obert el seu blog de notes, durant tot el temps que dura la novel·la.

Final: després d'exercir-se com a desconfiat secretari pontifici a despatxos vaticans, membre de la Secretaria del papa Martí VI, una mena de cambrera llepaculs, d'eminència vaticana ostentosa, un decret papal el nomena bisbe de Cajamarca.

- RAMON BAMBARENE LANDAZUR, fill de l'italià Joan Bambarei de la peruana Marta Landazur, als 18 anys entra al noviciat de Loiola. L'exemplar novici, després d'aconseguir la llicenciatura en teologia fonamental a la Universitat de Comilles, passa a completar el doctorat a la Gregoriana de Roma, tot defensant, amb nota cum laude, la seva tesi sobre Pierre Teilhard de Chardin. ne jesuïta arequipeny d'uns 70 anys, amb el carisme d'exorcista. Antic director del col·legi jesuític de Piura i vicari cooperador a la parròquia de Castella, arxidiòcesi de Piura-Tumbes.

Quan el fan bisbe de Chimbote, es tanca radicalment dins si mateix. S'encadena solidàriament a les barreres de la fàbrica de farina de peix, en contra de la societat nord-americana, esdevenint un signe de la valenta postura de l'Església al costat dels que pateixen l'esclavitud del capitalisme sense barreres. I, quan el sant pare difunt, Francesc I, l'anomena arquebisbe i cardenal primat de Lima, roda clau.

No només coneix i recorre Perú. També Europa (Comillas, Roma), 

Àsia: en la seva curta experiència de missioner a Bombai -tres anys de missioner a l'Índia, on un grapat de pares espanyols es dediquen de ple a fer incursions en els indrets més pobres- a més de possessionar-se de l'anglès, s'afanya per aprendre el maratí i l'hindi, fins el punt de celebrar la missa i llegir l'homilia en eixes estranyes parles. Es fa por d'ell mateix, en despertar-se-li una necessitat d'afecte que mai no ha experimentat abans amb aquella força abassegadora. De cop li explota l'instint de la paternitat... cap a la carícia d'al·lotells que l'abracen amb una innocent però intensa sensualitat...

Àfrica: amb la seva curolla obsessiva de ser missioner, manté una exòtic relació amb el kirundi, en una enfollida eixida seva per Burundi i Rwanda, a la recerca d'un indret propici per a una fundació jesuítica a la regió dels Grans Llacs africans, on la Companyia de Jesús no hi té cap presència. 

Parla 10 idiomes, fins al punt que sap mantenir una conversa, de forma correcta, gairebé perfecta, en qualsevol de les 10 llengües que és requerit: espanyol, italià, francès, anglès, alemany, quítxua, maratí, hindi, kirundi, llatí... 

Dibuixa el perfil exacte per a la ineludible clonació del difunt papa Francesc. No hi consta cap inclinació per la Teologia de l'Alliberament; ben al contrari, està classificat com un sòlid conservador i defensor de la teologia i de la moral tradicionals. Rèplica perfecta del malaguanyat papa Francesc!

Ramon Bambarene Landazur pot ser un bon Sant Pare. Té totes les virtuts, qualitats i preparacions per ser un papa respectat, estimat, fins i tot adorat per tot el món.

Final: s'acompleix la profecia i triomfa la clonació pontifícia: esdevé el segon papa blanc de la Companyia de Jesús: «El papa que l'Església necessita: un papa excepcional, un revolucionari escandalós, un màrtir de la transformació d'una Església de l'Edat Mitjana a una comunitat cristiana del segle XXI...?».

- ÀNGEL SEDANI, bruixot sicilià d'arrels camperoles, vell, llest i entabanador curial, legionari de Crist, teòleg de la santa màfia, seguidor pur i dur de l'escolàstica, canceller general, comandant suprem de la Legió de Crist, es converteix en maquiavèl·lic estrateg de la defensa de la fortalesa vaticana. Comença la compromesa tasca amb el papa Joan Pau II, segueix en el pontificat de Benet XVI, de Francesc I i de Martí VI, com a assistent directe del sant Pare. Porta a les venes la sang de la màfia siciliana i és un dels primers seguidors del fundador de la legió de Crist, el pare Marcel Maciel. Sàdic aregador de mulats tendres, com el cholo Chaves de Catacaos. Sergent de la santa màfia, cap i responsable de la xarxa de protecció del cor de l'Església. Sagrada i vella geneta curial del Vaticà. Omnipotent, omnipresent, alhora que invisible rata de sagristia renaixentista. El cap, part essencial, de la guarda pretoriana i secreta que defensa el Vaticà contra tot i contra tots. El secretari dels secretaris. L'inquisidor major. Cap dels adjunts de la Secretaria d'Estat. Com a cap de les secretes milícies vaticanes, domina els sabers i les tàctiques del conqueridor. Coneix pam per pam tots els moviments dels protagonistes de la novel·la. Amb la seva autoritat de policia secreta, és a les seves mans l'arxiu secret del Vaticà on consten les fitxes del cardenal de Lima, del seu secretari cholo i del seu preferit zambo. Bruixot de les tafaneries vaticanes. Negociador de la vida i la mort dels ninots del seu món. Eminència del maneig, vell catedràtic en negociats difícils, àdhuc sospitosos i obscurs. Eminència gris que esdevé l'omnipotent ídol del maneig de les persones i de la història, que posa en marxa la maquinària de les informacions i de les influències. Bon mestre de l'alta i hipòcrita diplomàcia vaticana. Mafiós catedràtic de les tàctiques, vell estrateg amb anys infinits de pràctiques curials.  el monsenyor responsable de l'estratègia per espantar la salvatgina entorn del soli pontifici. 

Final: continua remenant les cireres per les estances vaticanes.

El Cor dels Països Catalans, a la Universitat Catalana d'Estiu 2019

Alegra ben molt veure que una iniciativa cultural de l'àmbit musical, nascuda a Mallorca l'any 2009, perdura en el temps i es fa present a la cloenda de la Universitat Catalana d'Estiu 2019 a Prada de Conflent.

Després d'unes proves d'accés, els admesos participen en l’Encontre dels 10 anys del Cor, que té lloc del 19 al 22 d’agost del 2019 a Prada (el Conflent) en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu.

Dins la programació d'Espectacles, hi figura un Concert: Cor dels Països Catalans (cant coral, Països Catalans), dirigit per Francesc Valldecabres dia 22, a les 9 del vespre, a l’Església de Sant Pere.

Després d’una primera etapa sota la direcció d’Esteve Nabona (2009-2014), reprèn l’activitat amb la intenció de crear una plantilla estable i sota el nom de Cor dels Països Catalans (CPC), amb la direcció del valencià Francesc Valldecabres i, en l’apartat de recerca i repertori, del barceloní Carles Gumí.

Té com a objectiu recuperar i difondre el patrimoni musical de tot l’àmbit cultural català i, amb la llengua com a vincle d’unió, esdevenir una plataforma enriquidora d’encontre i d’intercanvi entre cantaires dels diferents espais de la mateixa cultura i, alhora, ser-ne un ambaixador cultural.

Enhorabona a la mallorquina Magda González Crespí, inspiradora, creadora i mantenidora d'una iniciativa tan valuosa a l'àmbit musical d'arreu dels Països Catalans.

A Pedro Escanellas Llabrés, espòs de la meva cosina arianyera

Divendres 16 d'agost de 2019, a les 20 hores, se celebra a l'església parroquial de Santa Ponça la missa funeral, en memòria de Pedro Escanellas Llabrés, espòs de la meva cosina estimada, Barita Genovart Ramis. Que en pau descansin!

Transcric a continuació les paraules que he pronunciat al final de la celebració, presidida per dos preveres, un dels quals és el P. Pere Ribot, del T.O.R. de Sant Francesc:

"Gràcies, bon amic franciscà, fra Pere Ribot, per cedir-me un moment aquest petit espai durant la celebració funerària que presideixes. 

Les filles i els fills d'en Pedro Escanellas Llabrés em demanen que digui unes paraules. I jo hi vénc a bé, amb molt de gust. Sobretot, com a cosí que som de sa mare!

He de reconèixer que no conec en Pedro suficientment com per atrevir-me a fer-ne cap panegíric. 

Sí que vos puc dir que, per a mi, en Pedro és un home de molt bon gust..., un home que sap triar bé dins la vida..., la gaudeix a plaer..., assaboreix a fons l'art, l'esport, festes, viatges, curolles, aficions, amistats... viu molt feliç amb els seus quatre fills i set néts... 

Estic ben segur, sense cap casta de dubte, que n'és ben conscient: tot això, tot plegat li ve i li arriba sobretot, gràcies a la dona meravellosa que un bon dia se sap escollir com a esposa, na Barita Genovart Ramis, cosina meva molt estimada.

Tots dos contrauen matrimoni canònic no gaire enfora d'aquí, ara farà cinquanta anys precisament. Es casen a l'església parroquial del Sant Crist de Peguera, quan n'és rector el bon amic mossèn Albert Casasnovas. 

Com ho sé, això? Vos ho diu aquell qui l'any  1969 en presideix la cerimònia religiosa. 

Ho record perfectament: l'arribada nupcial en carrossa tirada per cavalls... casament per l'Església amb música i cors de l'època... participació directa meva com a capellà que beneeix aquella unió matrimonial... no puc assistir al banquet de noces, perquè aquell dia tenc una altra missa a la parròquia de Ciutat on som vicari cooperador... sí que hi assisteix mu mare -que és tia i padrina de ses fonts de la nuvia- etc. etc.

Veig en Pedro Escanellas, aquell dia, un novii molt content!

He de reconèixer que la meva relació personal amb en Pedro al llarg d'aquestes darreres cinc dècades ni és molt intensa, ni molt íntima, ni molt freqüent. No.

Però més que suficient per donar-me compte de la seva gran vàlua personal i professional; com alumne avantatjat a l'Institut Ramon Llull, on sé que passa molt de gust de dibuixar i pintar; com jove treballador a l'àmbit de l'hoteleria; un mallorquí que surt de la Roqueta, se'n va a viure a França, Alemanya i Anglaterra, i allà aprèn i practica idiomes que posteriorment el converteixen en un expert hoteler i bon professional, aquí a Santa Ponça...

Per damunt tot, emperò, jo veig en Pedro com aquell home profundament enamorat de la seva dona, des que la coneix a les festes de sant Jaume, a Calvià dos anys i mig abans de casar-se; amb una gran capacitat d'acompanyar-la esplèndidament sempre, en tot i pertot; fent-li suport, a aquella dona tan valenta, agosarada i engrescada com és na Barita; i formant una família tan ben avenguda com la que és present aquí davant l'altar.

Que tots dos reposin en pau! I que romanguin en companyia de la resta de familiars que ens han precedit en el camí de retorn cap a ca nostra, aquest espai infinit que els creients anomenam el Cel. 

Ho desig sincerament i profundament en aquesta cerimònia funeral en record d'en Pedro Escanellas. Que els vegem, a tots, en el cel!"

Maena Juan, a les xarxes de la intercomunicació (2)

Maena Juan Marquès mor dia 5 d'agost de 2019 a l'edat de 87 anys. 

Lluitadora de primer ordre, 10 anys enrere es posa a estudiar teologia feminista on-line a la Universitat de Sevilla. 

Ella que, a la dècada dels anys setanta del segle passat, és fundadora de Mar Sis –Escola de Formació Social (antecedent a Mallorca de la formació continua sindical a hoteleria i de la cooperativa de treballadores familiars).

Membre d’una generació de creients i treballadors que els anys 60-70 posen els fonaments de la lluita per la dignitat i la defensa dels drets laborals dels treballadors d’hoteleria a Mallorca, comparteix aquesta curolla amb altres com Ferran Bonnín, Paco Obrador, Joana Bernal, Maria Bonnín, Jaume Santandreu, Bartomeu Bennàssar, Carmel Bonnín, entre molts d’altres.

Malgrat haver nascut en una família benestant de Mallorca, de jove i en el context d’aquella comunitat de creients que aixeca ponts d'unió amb els treballadors d’hoteleria per procurar-los una vida més digna, duu a terme tot un procés evolutiu que l'aboca a donar i compartir la major part del seus béns, optant així per viure de la seva feina (a hoteleria).

Una opció que manté durant dècades, com a subgovernanta a l'hotel Bellver.

Mirant de fer-ne un seguiment, del que se'n diu sobre na Maena Juan Marquès, a les xarxes de la intercomunicació més directa i activa, hi veig tal quantitat d'esments que em resulta difícil ajuntar-los tots.

Una petita mostra n'és aquest breu recull que en faig just suquinetes:

Maena Juan, assistent social i diplomada en infermeria, és una referència en els ambients cristians i obrers de Mallorca. Teòloga i alhora defensora dels drets dels treballadors, ajunta en la seva persona tots dos àmbits, inseparablement lligats: l'església i la societat.

Treballadora política i sindical, viu dedicada a defensar i promoure la classe obrera: classe treballadora, ciutadania, sindicats, persones aturades, immigrants, iniciatives solidàries, etc.

Esdevé una de les persones més compromeses en la realitat social de Mallorca i que es pren seriosament el seu compromís cristià, dins la línia més renovadora de l’església mallorquina.

Davant la trista realitat d'institucions eclesiàstiques de tot signe, que tenen en molt poca consideració els drets de les dones, ella s'apunta a impulsar el col·lectiu «Creients i Feministes», lluitant perquè la igualtat de sexes a l'interior de l'església sigui una realitat.

Una lluita que mai no vol donar per perduda, seguint el lema del Maig del 68: «Sigues realista, somia l'impossible!»

A l'àmbit de la vivència cristiana, té molt clar el sentit de l'Eucaristia: Cal tornar al sentit original i genuí de l'Eucaristia com a celebració d’acció de gràcies, de festa i memorial, en lloc de sacrifici d’expiació o com a ritual de compliment obligat, o com a mèrit per treure ànimes del purgatori...

Per això, no s'està de manifestar que «Hem de ser persones creatives i presentar alternatives de celebracions, partint dels esdeveniments que vivim o es viuen en el món, amb signes nous i llenguatge entenedor. Fomentar el sentit de festa i fer participar els nostres cossos i sentits en les celebracions, i no només les paraules racionalitzades».

Sempre recordaré les convidades que em fa arribar cada any, per Pasqua, a participar en la celebració eucarística de les comunitats cristianes de base, al centre d'espiritualitat de Son Roca.

En relació amb la militància política, s'expressa molt clarament: «Mentre no tinguem una altra cosa, hem de votar pel menys dolent o el més útil, segons l’opció que facis. Unes persones poden optar per canviar les institucions polítiques o sindicals des de dintre i altres anar als moviments ciutadans més contestataris en contra d’una política a les ordres d’una economia europea i mundial injusta que és la que comanda».

Amb el títol «Espiritualitat laica» Xavier Delgado reprodueix uns apunts i reflexions «a la llum dels exercicis espirituals que Maena Juan ofereix als militants de l’Aco de Mallorca a l’ermita de Sant Honorat (Algaida- Mallorca) dia 1 i 2 d’agost de 2009... Diu que els pilars de la seva fe son la laïcitat, la fe en Crist i la comunitat».

Hi ofereix tres presents: «el testimoni de vida, el testimoni del procés de comunitat que fa amb els companys d’hoteleria i la seva fe irreductible en un home i una dona nous a la llum d’una teologia humana i integradora.

PereFullana i Puigserver, en fer el repàs d'«Una llarga història de servei. Càritas Diocesana de Mallorca (1961-2011)», dins el tema d'hoteleria també fa al·lusió explícita i directa a Maena Juan, i a l'entrevista que se'n publica l'any 1987 sobre els seus 17 anys treballant a l'hoteleria.

Na Maena no es cansa de participar en trobades i xerrades nombroses i diverses, relacionades amb la recerca de la igualtat entre dones i homes i sobre teories i pràctiques feministes.

És el cas de la presentació del seu llibre «Cartas sin censura. Por una hermenéutica teológica feminista creativa». Amb motiu del Dia internacional de la Dona, a la galeria d'art Lluc Fluxà, intervenen l'any 2013 la teòloga feminista Pilar de Miguel, la presidenta del Lobby de Dones, Francisca Mas, i la teòloga i membre de l'associació Creients i Feministes, Rosa Cursach.

Si una imatge em queda ben gravada, de la figura esvelta de na Maena Juan Marquès, és el seu posat seriós darrere de tantíssimes pancartes de «Creients i Feministes», en concentracions i manifestacions de tota casta.

Particularment em vénen a la memòria les que es realitzen en defensa de la igualtat entre dones i homes, i contra la violència masclista que lleva la vida a tantes dones maltractades, un any rere un altre. Malauradament!

Anant molt endarrer de poder entrar dins la web de Mar6 , que a l'actualitat ja no està registrada ni activa, gràcies a l'ajuda valuosa que m'ofereix sempre que l'he de mester la bona amiga andritxola Elena Vera, de BalearWeb, tenc la gran sort de poder accedir a dos enllaços que m'aporten moltíssim sobre na Maena Juan Marquès:

Un és aquest  i l'altre és aquest altre.

A Maena Juan Marquès

En bon dimarts agostenc em comuniquen que la nit anterior na Maena Juan Marquès ha mort i que li fan el funeral dijous 8 d'agost a les 19:30 a l'església de La Sang.

Ens deixa i perdem una bona amiga, gran dona, lluitadora incansable. 

Des que tenc ocasió de conèixer-la i tractar-la a principis de la dècada dels anys vuitanta del segle passat, sempre la veig disposada a lluitar des d'allà on sia.

Comença com a lluitadora antifranquista i, amb el seu tarannà de dona rebel, es mostra crítica amb les formacions polítiques que amb posterioritat assumeixen les tasques de govern, a l'àmbit local, insular, autonòmic o estatal.

S'inicia com a dona creient a l'àmbit familiar més tradicional i convencional, com marquen els cànons de l'època dins el terme parroquial de Sant Nicolau, una de les cinc parròquies que constitueixen a Palma l'anomenat «pentàgon».

Poc a poc se'n va desprenent, de comportaments rutinaris, i es fica de ple en les més fondes conviccions renovadores i transformadores de l'església.

La seva trajectòria és d'aquelles que corprenen i sorprenen. Poques vegades es veu que el membre d'una família benestant s'estimi més triar un altre estil de vida, a prop de la gent treballadora més humil.

Diplomada universitària d'Infermeria, se'n coneix la militància política dins partits d'esquerres com Bandera Roja, Partit Comunista, Partit Socialista Popular (de Tierno Galván); també la seva implicació engrescadora en Mar Sis, una associació cultural creada durant el franquisme amb l'objectiu de fer suport a iniciatives sindicals, culturals, laborals etc. i que constitueix un dels grups de la coordinadora de comunitats cristianes.

La seva dedicació a la Fundació Serveis de Cultura per al Poble és admirable, com també l'activitat social intensa que desplega dins Attac -el moviment internacional a favor de la implantació de l'anomena taxa Tobin per a les transaccions financeres en lluita contra les desigualtats que genera el mercat capitalista-.

Dona creient, cristiana, s'implica fermament en l'estudi i la praxi de la teologia de l'alliberament i la teologia feminista. Sovint dóna la cara per Creients i feministes una associació  que neix l'any 1997 a partir de la inquietud que sent un grup de dones davant la situació d'invisibilitat i submissió en què són presents al si de l'església catòlica i de la societat mallorquina.

Fa uns 10 anys publica un escrit que duu per títol «Gosarem decréixer?»  , una paraula que ella veu ben carregada de contengut, perquè convida a una revolució veritable en les mentalitats i les accions concretes: «Viure millor amb més poques coses», «simplicitat voluntària», «recuperar el sentit de la mesura», «trobar la felicitat en la convivència amb altres i no en l'acumulació desesperada d'aparells...»

El que més m'admira de na Maena és precisament això: sent membre de família benestant, tria l'austeritat i la lluita, lliurant-se en cos i ànima a procurar el benestar de la gent treballadora més humil.

Gràcies, bona amiga Maena, pel teu exemple estimulant i engrescador! Descansa en pau!

Casernes militars a Palma, un bon negoci per a qui?

A la carretera de Valldemossa, sortint de Ciutat cap a la serra de Tramuntana, s'hi poden veure encara dues grans instal·lacions militars desocupades: a l'esquerra, la caserna d'Automobilisme; a la dreta, la d'Artilleria. Totes dues, buides i sense emprar des de fa dècades.

Des de fa dècades també són objecte de tractament per part d'institucions i entitats ciutadanes. Encara mantenc viu el record d'aquella proposta que fa el PP a Madrid quan governa Felipe González: «que es retornin als municipis les instal·lacions militars desocupades!».

No són poques les intervencions que faig, des d'allà on em trob, a favor d'una utilització més social d'unes terrenys urbans que la dictadura del general Franco expropia «a preu de patató» perquè s'hi construeixin dues casernes militars tan significatives.

Fa dècades que els militars les abandonen i fa dècades que volen ser venudes «a preu de canari jove».

La pregunta que me'n faig només és una: qui se'n beneficia econòmicament d'aquesta situació? 

I n'hi puc afegir d'altres: 

La gent de Ciutat no té dret a saber i conèixer els noms i llinatges de les persones, militars o civils, que en trauen profit? 

Què se n'ha fet de projectes socials com el presentat per «Arquitectes Joves» que n'aprofiten tot quant hi ha per transformar-ho en espai ciutadà únic? 

En què queden totes i cadascuna de les reivindicacions veïnals de la zona i de Ciutat, que en reclamen un ús més social, d'aquest espai urbà? 

Quin paper exerceixen, en aquest àmbit, els nostres representants polítics a Ciutat, a Mallorca, a les Illes Balears i Pitiüses, a Madrid, a Brussel·les i Estrasburg?

La notícia publicada recentment a la premsa local -per variar, en dates estiuenques...- em remou les entranyes i m'empeny a recordar-ne certs detalls d'aquests darrers vint-i-cinc anys, un quart de segle!

Hores d'ara, continuo astorat davant tants metres quadrats de superfície buida i desocupada, abandonada pels militars, que, fins suara mateix, no comporten cap casta de profit ni benefici per a la ciutadania dels barris de Cas Capiscol - Son Busquets, ni per al conjunt de la ciutadania de Palma. I que mantenen intacta la seva capacitat d'aixoplugar-hi un bon grapat d'equipaments públics que es reclamen des de fa dècades a Ciutat.

Com a veïnat de Palma, he de reconèixer que les veïnades i els veïnats d'aquesta barriada palmesana de Cas Capiscol – Son Busquets són un exemple per a tothom: saben fer festes alhora que també saben fer lluites veïnals, sense cansar-se.

Hi pot haver qui pensi i cregui o escrigui que un col·lectiu, una barriada, un poble, un país, una nació, quan no pot aconseguir allò que es proposa mitjançant la lluita -sigui la que sigui- s'aboca irremeiablement a creure's ulls cecs en la victòria mai aconseguida, mitjançant la festa i la disbauxa.

N'hi ha que, en canvi, consideren la lluita com un element inseparable de la festa. I que així tots dos elements es converteixen en les dues cames imprescindibles per fer avançar la humanitat i tirar endavant en la història.

Cas Capiscol – Son Busquets n'esdevé un paradigma: de festa, en lluita veïnal perenne!

Fa moltes dècades que el barri palmesà de Cas Capiscol – Son Busquets esdevé una de les barriades més sacrificades de Palma: aixopluga -patint-ne totes les males conseqüències- una de les primeres casernes militars... una de les primeres presons provincials... els primers pisos de Càritas... un dels primers grans centres comercials... una de les primeres parròquies perifèriques... una de les primeres rotondes conflictives... un dels primers grans recintes d'oci i esbarjo... i un dels primers convenis urbanístics de gran magnitud, a gran escala, entre l'Ajuntament de Palma i el Ministeri de Defensa (!). Quasi res!

L'Ajuntament de Palma -primer amb Ramon Aguiló, després amb Joan Fageda, com a batles; seguits de Catalina Cirer i Aina Calvo com a batlesses; de Isern, de José Hila, de Toni Noguera...-  mitjançant convenis escrits i signats en castellà, es compromet a nodrir i alimentar bé el Ministeri de Defensa, amb els suculents beneficis econòmics que comporta la venda dels terrenys de la caserna militar de Son Busquets, adquirits a preu de patató unes quantes dècades enrere i venuts a preu de canari jove el segle XXI!

Sortosament, la barriada de Cas Capiscol – Son Busquets també compta amb nombroses entitats i associacions que, des de fa dècades, s'hi deixen la pell en la tasca sempre engrescadora de treballar a favor d'una convivència cívica més intensa.

Gràcies a tot això, la barriada pot comptar amb un dels primers centres de salut, que fins i tot s'arriba a veure desbordat per l'afluència de gent d'altres contrades.

Sens dubte, entre totes les entitats del barri despunta l'Associació Veïnal Tramuntana Cas Capiscol-Son Busquets que, integrada dins la Federació d'Associacions de Veïns de Palma, des de la dècada dels anys 70, s'afanya a aconseguir millores per a una barriada tan deixada de la mà de Déu i del diable...

Durant un munt d'anys, amb el lema «A Son Busquets volem equipaments» l'associació veïnal reclama un centre de salut, un poliesportiu cobert amb piscines, un casal de joves, una biblioteca, una escoleta municipal, un centre de dia i una residència pública per a la tercera edat, un centre cultural, locals per a associacions de la barriada, un institut i guarderies públiques...

Sens dubte demanen molt; el fet és que, si hom s'hi atansa, veu ben a les clares que en tenen tot el dret.

Record molt bé que també treballa fort ferm per aconseguir que sigui una realitat palpable la «cessió gratuïta de totes les instal·lacions militars en desús, als ajuntaments de Mallorca!» 

Al llarg d'aquestes darreres dècades, la Junta Directiva no afluixa i, superant totes les dificultats que hi compareixen, mai no deixa de dedicar-ne els esforços a una de les activitats que arreplega al carrer més veïnes i veïns del barri, les seves Festes d'Estiu. Una de les activitats que conviden a sortir de casa i trobar-se amb altres veïns, en un ambient festiu i lúdic, alhora que reivindicatiu d'aquelles situacions que es perceben com a millorables.

La presència de batles i batlesses no roman exempta d'al·lusions explícites als projectes urbanístics d'actuació prevista a l'espai públic immens que ocupen a l'actualitat el que foren les instal·lacions militars de Son Busquets... 

Vull donar l'enhorabona a tots i cadascun dels membres de la Junta Directiva de l'associació veïnal que, sense amollar el mac a terra, continua reivindicant per a aqueixa barriada unes millors condicions de vida que afectin positivament el conjunt de la ciutadania... sense esperar cap altra recompensa que la de deixar aquest barri de Palma una mica millor d'així com l'han trobat en arribar-hi... 

Vull ser representat per Oriol Junqueras al Parlament Europeu

Som un dels 20.530 votants illencs que es mostraren a favor de la llista d'Esquerra Republicana «Ara Repúbliques», que encapçalà Oriol Junqueras el proppassat dia 26 de maig.

Vaig votar ORIOL JUNQUERAS I VIES, perquè ens representàs al Parlament Europeu durant la propera legislatura.

Vaig veure i llegir els resultats oficials publicats al BOE. Se'l proclamà eurodiputat de la candidatura «Ahora Repúblicas». Hi figurava amb el núm. 13 dins la llista dels 54 eurodiputats espanyols que en sortiren elegits.

(Acuerdo de 13 de junio de 2019, de la Junta Electoral Central, por el que se procede a la proclamación de Diputados electos al Parlamento Europeo en las elecciones celebradas el 26 de mayo de 2019). 

Consider que, en democràcia vera, ni el rei ni cap altre membre de cap altra institució, per alta i suprema que sigui, no em pot privar, a mi, del dret que tenc a ser representat per Oriol Junqueras al Parlament Europeu.

En defensa de la democràcia vera a Europa, exigesc que es moguin tots els fils que facin falta perquè aquest dret meu, com a ciutadà europeu, sigui respectat com cal.

A la vista dels fets més recents, i veient les dificultats que travessa el meu candidat, als quinze motius que vaig adduir per votar contra el Tractat de la Unió Europea l'any 2005, hores d'ara n'hi he d'afegir un setzè...

Torn a denunciar clar i català que no és aquesta l'Europa on jo vull viure! Per l'Europa que volem: més democràtica!

El santuari de Lluc, marc incomparable d'una novel·la encisadora

«Un hivern a Lluc», la novel·la de l'escriptor pobler Miquel López Crespí, em torna a transportar a aquell indret mític i místic que envolta el santuari marià de Lluc, al terme d'Escorca, en plena serra de Tramuntana mallorquina.

Guard amb molt de respecte emotiu, o d'emoció respectuosa, la fotografia de la meva primera pujada al santuari de Lluc a la dècada dels anys 50 del segle passat, quan jo tenia 8 anys...

Aleshores jo feia part d’una excursió comandada per l’alaroner mossèn Gabriel Reynés, capellà de les Germanetes dels Pobres, a Ciutat, i del col·legi de Can Domenge que regentaven les Germanes de la Caritat, amb el qual col·laborava també i hi anà mumpare.

Amb posterioritat m'hi he fet present en ocasions diverses i incomptables: com estudiant, com ajudant del jesuïta Pare Ventura -amb qui fèiem estades estiuenques amb infants del Patronat Obrer-, com a capellà, com a escolta, com a pelegrí, com a hoste, etc.

Inoblidable em resulta l'estada perllongada durant una mesada seguida, l'any passat, el 2018, quan vaig voler iniciar-hi «mon any sabàtic» i m'hi vaig passar quatre setmanes ocupant una de les cel·les del recinte sagrat, compartint amb els frares les seves pregàries i recorrent camins i viaranys de la contrada lucana.

Amb idèntic respecte emotiu en guard la darrera que m’hi he fet enguany, de fotografia, el proppassat mes de juny de 2019.

En aquesta ocasió més recent, hi acompany l’escriptor pobler Miquel López Crespí que hi porta la seva darrera novel·la “Un hivern a Lluc”.

Aquesta novel·la fa referència a la seva primera pujada al santuari, amb la seva padrina materna “Ximbona”, l’any 1963.

Li agraesc el detall d'haver-me lliurat i signat un dels primers exemplars, recent sortit del forn, que faig comptes de llegir-me en un tres i no res...

Com també les manifestacions que fa públiques a través de les xarxes de la intercomunicació més extensa, i de youtube.

• 0. Tràiler

• 1. De Palma a Lluc
  

• 2. Una experimentació literària
  

• 3. Una bona combinació de materials diversos
  

• 4. Un petit tast de la novel·la: els exvots
  

• 5. A Lluc, amb la dèria d'escriure
  

Crònica d'una trobada de condeixebles inoblidable

Alguns dels infants que l'any 1955 ingressam al Seminari diocesà de Mallorca, juntament amb altres que s'hi afegeixen al llarg de la nostra carrera eclesiàstica de 13 anys d'estudis acadèmics -Humanitats, Filosofia i Teologia-, ens retrobam de bell nou, dècades després, al restaurant Hom que manté obert el Projecte Home al polígon de Son Morro.

Es tracta de la generació de capellans mallorquins que sortim ordenats l'any 1968...

D'aleshores ençà, cadascú va fent el seu camí. Suara mateix, jo, que en som el més jove, compt amb 74 anys d'edat. N'hi ha qualcun que en supera els 80.

Amb alguns ens veim cada dos per tres. D'altres fa més de 50 anys que no ens hem vist. Ho feim avui, divendres, 24 de maig de 2019, dinant plegats i intercanviant impressions i experiències.

Motiu? La venguda del condeixeble gallec Jaime Quintans García qui, amb la seva companya Candelaria, s'han vengut a passar uns dies a Mallorca des de Tenerife estant, on resideixen.

Presències? Una dotzena d'homes granats l'acompanyam amb ganes.

Absències? D'una llista d'una trentena de condeixebles amb adreces disponibles, alguns n'han excusat l'absència per motius diversos. 

El nostre condeixeble burgalès Àngel Sáiz Pérez que resideix a Madrid, juntament amb la seva companya Lucia, a manca d'una presència física impossible, ens adreça unes paraules escrites amb molt d'afecte.

Abans de dinar, amb molt bon criteri del company organitzador, el pollencí Biel Pérez, lliuram a Jaime Quintans una camiseta recordatòria del cinquantè aniversari de la nostra ordenació sacerdotal que l'any passat elabora el condeixeble mariando Jaume Ribas. La rep amb gran emoció i molt d'interès.

Seguidament, cadascun de nosaltres es presenta a la resta durant uns breus minuts, referint-hi les nostres trajectòries posteriors a l'estada al Seminari.

S'ha de dir que no tots ens hi reconeixem a primer cop d'ull! Hem canviat tant, físicament, d'aleshores ençà...

Durant el dinar parlam de tot i molt, mentre assaborim un menú del dia exquisit. 

Aconseguim de contactar telefònicament amb el condeixeble alcudienc Bartomeu Suau, qui fa de rector a les parròquies de sa Indioteria i el Pla de na Tesa. Ens alegram ben molt de sentir-li la veu, de saludar-lo pel mòbil i d'enviar-li unes bones mamballetes.

Durant la trobada ens assabentam que un altre company nostre manacorí, Joan Oliver Nadal, el mes de juny de l'any passat va morir. Tots en desconeixem la feta. Que descansi en pau!

Feim pinya, i ens desitjam el millor per als dies que vendran: Pere Barceló Gelabert, de Manacor. Baltasar Barceló Servera, de Porreres. Cil Buele Ramis, de Palma. Tomeu Català Barceló, de Vilafranca de Bonany. Miquel Dora Parera, de Manacor. Joan Mas Rosselló, de Felanitx. Joan Mora Oliver, de Pollença. Guillem Morlà Adrover, de Porreres. Biel Pérez Alcina, de Pollença. Jaime Quintans García, de Galícia. Jaume Ribas Molinas, de Maria de la Salut. Jaume Salom Bosch, de Palma.

Tant de bo que aquesta sigui la primera trobada de tota una sèrie successiva en anys venidors!

Vet ací algunes FOTOS de la trobada.