Crònica breu d'un recorregut pel Camí de Cavalls

D’un dels Caminants Amics de Seminari

Diumenge, 16 d’octubre de 2022

Amb el vol d’Ibèria IB8488 operat per Air Nostrum, que té programat d’enlairar-se a Palma, des de l’aeroport de Son Sant Joan, a les 11:15 hores, ocup el seient de passadís 3C. En no haver-hi passatger a la finestreta, m’hi col·loc. 

Volam cap a l’aeroport de Maó. Hi arribam puntualment al cap d’uns vint-i-cinc minuts. 

En el bus TIB, des de les instal·lacions aeroportuàries, me’n vaig cap a la terminal de busos maonesa (2,80 €). De l’andana 17 surt el bus TIB de la línia 1 a les 13:30. En 45 minuts, em duu a Ciutadella (5,75 €), sense aturar-se a cap altre municipi. 

Arrib a l’Hostal Ciutadella, de Sagitariohotels, situat al carrer de Sant Eloi 10. Hi conec i m’atenen molt amablement na Cristina i n’Antònia que, juntament amb na Kirsten (d’origen germànic) i en Joan, s’encarreguen també del bon funcionament de la cafeteria restaurant.

M'inscriuen a la llista de clients allotjats. Em donen la clau de l'habitació 206. Hi pag els 6,60 euros d'impost turístic. Gaudesc d'unes instal·lacions, senzilles i netes. Amb cafeteria als baixos, on serveixen el berenar. Amb finestres que porten uns panys singulars per travar-les, per mor del vent que hi pugui bufar...

Gràcies a la labor ingent desplegada a Mallorca, durant mesos seguits, sobretot pel bon amic bunyolí Joan Brunet, el grup de Caminants Amics de Seminari tenim previst de realitzar alguns trams del Camí de Cavalls, durant els cinc dies que feim comptes de passar a Menorca.

Som més d’una vintena de membres, els que formam aquest grup força heterogeni. La gran majoria s’hi atansa en vaixell amb el fast ferry de Balearia (que, a Ciutadella, atraca a un indret distint del port antic, on amarava temps enrere):

Honorato Puerto Pascual i Juana Vidal Torrens, Josep Portell Barceló i Clara Chiesa Artho, Juan Brunet Colom i Jaume Ribas Molinas, Miquel Monroig Mestre i Margalida Monroig Rosselló, Matías Llabrés Aloy i Heike Charmaine Genschow, Joan Miquel Toledo Ferrer i Catalina Cantallops Oliver, Pau Socies Pol i Francisca Bennasar Capó, Pere Reynés Florit i Margalida Palou Bonnín, Joan Bonet Rubí, Toni Colomar Marí, Bartolomé Mas Serra, Gabriel Vilanova Bisquerra i Cecili Buele Ramis conformam un grup, al qual s’han d’anar afegint altres membres residents a Menorca: Toni Riudavets Pons i Margarita Martí Vinent, Carles Cavaller Pons i Joana Triay Vidal, Joan i Janine...

Em compt entre els tres mallorquins que hi viatjam en avió. Des que vaig travessar de tan mala manera el canal entre Mallorca i Menorca, fa dècades, en un vaixell tan xerec com el «Jaume I», amb un temporal inoblidable, no m’he tornat a sentir amb prou ganes de viatjar-hi: m’estim més anar-hi pels aires!

Aprofit l’avinentesa per arribar-hi un dia abans que els altres i quedar-m’hi un dia després. Cosa que em permet de contactar amb amistats i persones conegudes amb les quals m’encanta retrobar-me.

En bon primer dia, després d’haver-hi contactat per whatsapp, tenc oportunitat de saludar, ni que sigui breument degut a les seves múltiples ocupacions institucionals, qui a l’actualitat s’està exercint com a conseller de Cultura del Govern de Menorca, el bon amic Miquel Àngel Maria i Ballester. 

Ha d’assistir al Teatre des Born, per inaugurar el I Festival de Cinema Documental de Ciutadella. I aprofit per lliurar-li, just davant la porta principal, un exemplar del llibre biogràfic que m’ha volgut publicar el bon amic cabaneter-celoní Jaume Fernández Balaguer. Li he dedicat unes paraules. I se n’ha alegrat ben molt, de tenir-lo a les seves mans.

En passar per Ses Voltes, em ve al cap que un altre bon amic binissalemer m’ha manifestat, a Mallorca, el seu desig de tenir a ca seva una ampolla de test, no de vidre, de Gin Xoriguer. Inclosa la bossa, són 18€.

Després de passar per l’hostal, vaig a sopar d’una bona ensalada de formatge de Menorca (9,90), aigua mineral sense gas 0,5l (2,50€), pa de vidre amb herbes i mantega (3,75€) i un cafè (1,40€), al restaurant Aurora, situat a prop de l’hostal on estic allotjat: plaça d’Alfons III, 3. Total: 17,55€.

«Pacer», el comptador que maneig per mesurar els passos diaris que faig, m’indica que avui només n’he fet: 4.538. Massa pocs quilòmetres: 4,86km.

Dilluns, 17,11-2022

Una de les condicions que pos als companys caminants per participar en aquesta iniciativa de recórrer territori menorquí és poder participar en la concentració que organitzen els bons amics pensionistes de Ciutadella cada dilluns a les 12 del migdia, a la plaça de sa Catedral. Ho fan sempre en defensa d’unes pensions dignes,  i reclamant més respecte de les administracions públiques pels drets socials del conjunt de la ciutadania.

Per aquest motiu, en bon primer dia, no particip directament en la caminada a peu, fent trams del Camí de Cavalls, sinó que assistesc a la concentració de pensionistes que cada dilluns compareixen a la plaça de la Catedral, des de fa quatre anys seguits, sense cap interrupció.

 

Conduïts per Biel Martí Marquès, Agustí Hitar García, Custodia, Maria Lluïsa i d’altres pensionistes residents a Ciutadella, es concentren per defensar públicament unes pensions públiques dignes i respecte molt més acurat pels drets socials de la ciutadania.

Casualment aquest dilluns coincideix amb la primera concentració que fan, després de la gran manifestació d’àmbit estatal, realitzada a Madrid abans d’ahir, dissabte, a la qual ha pogut participar na Custòdia, representant Menorca; Graciela Masiano, representant Eivissa; i una nodrida representació de Mallorca amb Pep Juárez, Maribel Alcázar o Antonio Picazo al capdavant, tots ells membres de la Coordinadora Balear en Defensa de les Pensions Públiques i dels Drets Socials.

Em sap greu no haver-me pogut fer present, dissabte, ni a Madrid ni a Ciutadella, per sumar-me a les reivindicacions en defensa dels nostres drets, participant activament en les manifestacions unitàries. 

Sí que mir de fer costat aquest dilluns, dia 17 d’octubre, a la plaça de la Catedral, on s’hi concentren, com sempre, a les 12 del migdia.

Acabada la concentració, me’n vaig a dinar a s’Esplanada (Plaça dels Pins, 2) d’un bon menú del dia: Ensalada mediterrània i mero amb verdures (13,50 €), més una ampolla gran d’aigua mineral sense gas (2 €), més un cafè (1,40 €). Total, 16,90 €.

Al capvespre, mir de trobar-me amb la tropa de caminants. Anam a sopar al restaurant Casino Desset de Gener, situat a l’Avinguda de la Constitució, 18. Deman una ensalada de burrata i una aigua mineral sense gas. M’atén na Lucía. Me n’indica el preu: 10,90€.

«Pacer», el comptador que maneig per mesurar els meus passos diaris, m’indica que aquest dilluns n’he incrementat el nombre, respecte d’ahir: 15.827. Més acceptables: 10,76 km.

Dimarts, 18-11-2022

Després de berenar a l’hostal, partim en bus cap a cala en Turqueta. Mentre hi anam, cantam cançons d’èpoques llunyanes dins l'autocar...

Continuam fent camí a peu cap a les cales de Macarelleta i Macarella. Els paisatges són meravellosos, amb una illa tota coberta de verdor per totes bandes i unes platges nítides i clares, com poques vegades es poden veure.

Dinam a l’ombra d’un xibiu men condicionat. 

M’hi atén Felet. Me’n demana 17,20 €, per una ració de pollastre cruixent (13,60 €), aigua mineral sense gas (2 €) i cafè (1,60 €).

«Pacer», el comptador que maneig per mesurar els meus passos diaris, m’indica que aquest dimarts n’he fet: 15.694. Acceptables: 10,67 km.

Dimecres, 19-11-2022

Jornada de semi-relax. Amb els nostres cinc cotxes arribam fins a Binimel·là, població situada a una trentena de quilòmetres de l’hostal. Caminam fins a la platja de Cala Pregonda. 

Anam a dinar a es Mercadal, al restaurant Las Vegas, on som atesos de manera magistralment professional per qui ens tracta a les mil meravelles, a l’hora que ens serveix uns plats exquisits. Hi deix 17€.

Abans, i ben per casualitat, tenc oportunitat de saludar na Tuni Allès i en Ramon Orfila Pons, antics companys de lluites polítiques institucionals, des del Partit Socialista de Menorca, tots dos en àmbits diversos: ell com a diputat del Parlament de les Illes Balears i conseller d’Agricultura del Consell insular de Menorca (1983-1997), Alcalde des Mercadal (1999-2010). Ella, consellera d’Economia i Medi Ambient del Consell insular de Menorca, directora general de Comerç del Govern de les Illes Balears (1999-2003). 

Grans defensors de la llibertat per al poble sahrauí, me n’alegr ben molt de tornar a veure’ls. 

Com també de veure, saludar i acompanyar la bona amiga Joana Triay Vidal, qui fou regidora del PSM a Ciutadella (1995-2005) i el seu espòs Carles Cavaller Pons.

«Pacer», el comptador que maneig per mesurar els passos diaris que faig, m’indica que aquest dimecres n’he fet: 14.369. Massa pocs quilòmetres: 9,77 km.

Dijous 20-11-2022

Avui tenim projectat de recórrer el camí de la platja d’Algaiarens (La Vall), a una desena de quilòmetres de l’hostal. Hi anam amb els nostres cotxes, que són cinc. Els deixam a l’aparcament, tots tret d’un que deixam a Cala Morell per després tornar a cercar-ne els altres.

Recorrem pel nord de Menorca. Des de les platges d’Algaiarens (zona coneguda com La Vall) fins a Cala Morell, una cinquena de quilòmetres.

La platja de ses Fontanelles, barraques de pescadors, vistes panoràmiques encisadores de la Vall i Punta Roja, el codolar de Biniatram, la necròpolis de Cala Morell. 

Dinam al restaurant Park de Cala en Blanes.

Tornam a l’hostal. Descansam. Sopam i a Son Dòrmer s’ha dit.

«Pacer», el comptador que maneig per mesurar els passos diaris que faig, m’indica que aquest dijous n’he fet: 15.196. Acceptables: 10,33 km.

Divendres 21-11-2022

En bon divendres, s’acaba la sortida i les caminades nostres per trams del Camí de Cavalls. És la darrera etapa, la que feim altra volta cap a la platja d’Algaiarens (La Vall), a una desena de quilòmetres de Ciutadella. 

Aquesta vegada, anant-hi en els cotxes, ens endinsam cap a l’altre indret que ens permet d’arribar a les platges del Bot i Es Tancats. Una bella i esplèndida caminada, per un camí en molt bon estat, entre pinars i alzinars, tenim l’oportunitat de banyar-nos en les aigües més cristal·lines que jo no hagi vist mai. Ni al Carib, ni al Pacífic, ni a l’Índic, ni a l’Atlàntic, ni a la Mar Mediterrània. Per a mi s’esdevé la millor nedada que he fet mai en una platja verge. 

Acabam  la jornada, dinant al Restaurant Club 94, situat a l’avinguda Argentina 94 de Ciutadella. Jo ho faig amb uns uns bons canalons i llenguado exquisits, amb flam d’ou, cafè i aigua a rompre (16€).

Tot i que he de romandre una nit més a l’illa menorquina, vull acompanyar tota la colla que parteix avui mateix cap a Mallorca, des de l’Estació Terminal marítima. Fins als darrers moments.

Un cop acomiadada la colla d’amics caminants, vorejant la mar, me’n torn caminant a peu cap a l’hostal, on mir de passar la meva darrera nit ciutadellenca. 

Abans, emperò, vull fer una passada per Ca na Fayas. Em fa ganes de fer-me amb una magnífica Pultrú Muradeta de Porc Negre Fumada Picant (17,40€), una bona peça de formatge artesà semicurat Nº 48 (31,59€), i dues bones bosses d’arròs de la Terra (12€) (comanda que m’encarreguen de fer na Catalina i en Joan Toledo). 

Els he d’agrair, a tots dos, que això m’hagi servit per conèixer una de les millors comerciants que he vist mai, de nom Joana, excel·lent venedora de formatges, embotits i altres menjues boníssimes.

«Pacer», el comptador que maneig per mesurar els passos diaris que faig, m’indica que aquest divendres n’he fet: 20.238. Magnífics: 13,76 km.

M’adon que tenc la satisfacció immensa d’haver passat uns dies molt agradosos, en companyia gratíssima i gratificant d’unes dues dotzenes de persones, cada cop més amigues i més entranyables.

De més de mitja dotzena de ciutadellencs amb qui he tengut l’oportunitat de contactar. En algun cas per primera vegada, en altres casos, després de molt de temps transcorregut des del darrer pic.

Me’n vaig amb tres grans satisfaccions personals: la primera, haver aconseguit fer cada dia el mínim de 15.000 passes que m’havia proposat d’arribar a assolir, fins i tot superant-ne la xifra en alguna ocasió (com avui mateix: 20.230).

La segona, haver aconseguit no beure alcohol, com m’havia proposat, durant tots els cinc dies que he romàs a Menorca, suplint-ho per l’aigua o alguna beguda no alcohòlica. (Em sembla que a la visita mèdica rutinària que em pertoca de fer la setmana que ve al PAC, s’hi ha de notar una mica la diferència per l’esforç realitzat).

La tercera no és tan completa. Així i tot, m’alegra una mica: m’havia proposat baixar 3 quilos de pes en una setmana... Només n’he aconseguit baixar 2 kg 300 gr. Pens que val més això que no res.

Mentre faig les maletes per tenir-les ben a punt per demà, abans d’emprendre el vol cap a Mallorca a les 17 hores des de l’aeroport de Maó, rep telefonada del bon amic Toni Riuda, qui em comunica que ell i la seva dona, na Margarita, em poden acompanyar en el seu cotxe fins a dalt del Toro. Em fa molta d’il·lusió aprofitar l’estada a l’illa per pujar-hi. Els ho agraesc de tot cor.

Dissabte, 22-11-2022

Darrer berenar a l’Hostal Ciutadella. 

En sortir de l’hostal, dirigint-me cap al Mercat del Peix, em saluda qui diu esser Bep Marquès, cantaire amb qui mantenc amistat feisbuquera, i que manté bons records de la meva persona en èpoques passades, les inicials seves dins l’àmbit de la música.

Ahir quedàrem de retrobar-nos amb Margarita Martí Vinent i Toni Riudavets Pons al Bar Viena de prop del Mercat del Peix. En arribar-hi, m’hi trob, a més a més, na Joana Triay i en Carles Cavaller. Tots cinc enfilam ruta cap al Toro, després de prendre un «cafenet» tots plegats.

 

Puj amb molta d’il·lusió a la muntanya més alta de Menorca. Fa dècades que vaig tenir l’oportunitat d’anar-hi. I també tenc molt present els records que m’ha fet reviure, via correu electrònic des de Barcelona, el bon amic bugerró Andreu Obrador Siquier, quan m’ha parlat d’una d’aquelles activitats que organitzaren al Toro amb la primera trobada de tots als agrupaments escoltes de Menorca, en coordinació amb Catalunya, i que va tenir un gran èxit l’any 1971.

De  retorn en cotxe cap a l’hostal, m’acomiad dels amics ciutadellencs i emprenc el camí de retorn cap a Mallorca, iniciant la caminada cap al Cementeri. Just davant està situada la parada de la línia 1 del bus TIB que m’ha de dur des de Ciutadella fins a Maó.

En aquesta ocasió, per ser dissabte, no n’hi ha tants com els altres dies laborables de la setmana. I, a més, fa moltes més parades, passa i s’atura pels pobles: A Ciutadella: Platja Gran, Plaça de la Pau, Av. Josep Mascaró Passariu, Piscina municipal; a Ferreries, Es Mercadal, Alaior-Centre, Alaior-Poliesportiu, Poliesportiu (t.), H. Mateu Orfila, Estació d'autobusos de Maó.

«Pacer», el comptador que maneig per mesurar els meus passos diaris, m’indica que avui, aquest dissabte, només n’he fet: 7.142. Massa pocs quilòmetres: 4,86 km.

Vaig a dinar al mateix aeroport, al Gambrinus, d’una ensalada Cèsar (8,10€) i una ampolleta de vi Sangre de Toro (3,90 €). Total 12,00 €.

Amb puntualitat anglo-germànica, ocupant el mateix seient 3C de l’avió d’Ibèria operat per Air Nostrum que ha de fer el vol IB8483 de Maó a Palma, deix enrere l’illa de Menorca i, en vint-i-cinc minuts torn a trepitjar terra mallorquina, una setmana després d’haver-me’n enlairat.

Cloenda:

M’afegesc als qui proposen continuar amb aquesta dinàmica tan encisadora de recórrer a peu trams illencs. No solament mallorquins, sinó també eivissencs per a la pròxima...

A la Biblioteca de Catalunya, recital homenatge a Antonina Canyelles i Colom (2)

 

Amb bones amistats mallorquines, com són ara Andreu Obrador, Mercè Garau, Teresa Gené o Francisca Martorell, ens feim presents a la Sala de la Caritat que la Biblioteca de Catalunya manté oberta al carrer l’Hospital 56 de Barcelona. La Institució de les Lletres Catalanes ret homenatge a la poeta mallorquina, gran amiga meva, Antonina Canyelles i Colom. És el segon acte al qual assistesc amb motiu de complir els seus 80 anys. Dins d’una sala plena de gent encuriosida i interessada a participar-hi amb moltes ganes, m’alegra ben molt veure que la bona amiga mallorquina hi és tan ben acollida i acompanyada. Eugènia Serra, la directora de la Biblioteca de Catalunya, presenta l’acte. Seguidament, intervé la directora de la Institució de les Lletres Catalanes Izaskun Arretxe. Mitjançant vídeo enregistrat podem escoltar les paraules d’elogi que hi fa la consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Natàlia Garriga, qui en aquells moments participa al debat de Política general al Parlament de Catalunya. La periodista Anna Ballbona entrevista a Antonina Canyelles, qui li respon com té per costum de fer: breument i concisa. Escoltam paraules molt acurades de l’editor de Lapislàtzuli, Jon López de Viñaspre, qui des de fa anys li publica llibres de poemes. Ell mateix, també, ens presenta el tràiler del documental que estan rodant sobre l’obra d’Antonina. Alhora que participa a una breu taula rodona amb els poetes Biel Mesquida i Àngels Gregori. Com ja varen fer al Casal Balaguer de Palma, el duo Jansky, amb Laia Malo i Jaume Reus, fent música electrònica, ofereixen un recital incorporant la veu d’Antonina en directe. M’alegra ben molt constatar que les institucions públiques catalanes, amb un acte com aquest, reconeixen l’obra poètica de qui durant dècades seguides s’ha dedicat a treballar intensament en aquest àmbit, des de Mallorca estant. Des de l’Ajuntament de Barcelona se n'han fet ressò, anunciant l’acte. La Institució de les Lletres Catalanes s’hi ha abocat plenament, en l’organització de l’acte. I mitjans de comunicació com La Vanguardia han publicat ressenyes sobre els 80 anys d’Antonina Canyelles, informant d'aquest acte d’homenatge a la secció de Literatura Catalana. Que per molts d’anys puguem gaudir d’aquesta poesia tan punyent com atrevida, crítica, ferma, reflexiva, breu i concisa, que fa pensar alhora que fa riure, i que gosa de dir moltes d’aquelles coses que voldríem expressar, sense que arribem a trobar mai cap altra manera millor de fer-ho. Per molts d’anys més! "Encantadora 'mossuela', tant si són vint com vuitanta: tens un cor que sempre canta, i bon cap que s'hi rebel·la. Que en puguis fer molts, Tonina, et desig jo de tot cor, d'anys i de poemes d'or servant ta memòria fina".

Algunes notes de (sobre) Jaume Muntaner Rullan

Aquest dimarts 20 de setembre de 2022, he estat convidat a dinar per Tomeu Muntaner Rullan. Juntament amb Mariano Cortès, hem fet taulada de tres super agradable, amb molt bones menjues i begudes, a un dels restaurants de les avingudes de Ciutat.

Allò que més m’ha agradat, emperò, ha estat el regal que m’ha volgut fer en Tomeu: dos àlbums de fotos del seu germà, recentment difunt, en Jaume Muntaner Rullan, que he acollit amb moltes ganes i gran emoció.

Amb Mariano Cortès i Tolo Muntaner, sortint de dinar

Damunt full de paper, amb membret del «Seminario Arquidiocesano de Trujillo-Perú», Jaume Muntaner redacta 32 pàgines farcides de comentaris escrits, dibuixos i fotos, que conformen tot un àlbum super interessant.

El primer que llegesc m’arriba a l’ànima: la seva anada a la regió amazònica peruana de Tarapoto! Era a l’estiu (mallorquí) de l’any 1966. Quasi res! Es veu que en Jaume va voler anar escrivint notes petites al voltant de fotografies que anava fent i de dibuixos que hi anava plasmant.

Tarapoto! Lamas! Els mateixos indrets on m'he fet present en dues ocasions: la primera a l'any 2010, amb la meva esposa Isabel Rosselló Girart, ja difunta; la segona, jo tot sol, l'any 2020. En guard molt bons records!

M’encanten tant les notes escrites per Jaume Muntaner, que he considerat que també podria agradar a altra gent. Per això, amb la vènia del seu germà Tomeu, em permet de reproduir-hi algunes de les coses que hi apareixen reflectides i de compartir-les amb qui pugui tenir-hi interès:

Escriu en Jaume: 

«Al cap de mitja hora de volar, estam de ple damunt la serra dels Andes. A mida que anam atracant-nos a l’Atlàntic, la vegetació es fa més espessa. És un paisatge de selva a pesar que encara és muntanyós. Com podem veure, a la vorera del riu no hi ha arbres tan alts, però per les parts més altes els arbres ja tenen una altura de cinc a deu metres, i la malesa és tan espessa que és impossible caminar-hi. L’aigua del riu té color marró xocolata, ben aconseguit a la foto." (Agost de 1966).

Escric jo:

M’alegra ben molt veure que en Jaume recull imatges d’una de les zones selvàtiques peruanes que tenc oportunitat de visitar en ocasions diverses: Tarapoto. Ell ho fa l’any 1966, la meva esposa Isabel i jo ho feim l’any 2010. I jo tot sol m’hi atans també l’any 2020, cinquanta-quatre anys després d’en Jaume Muntaner.

Escriu en Jaume:

«El paisatge de la ciutat de Tarapoto, la primera que vàrem veure. Com veim és muntanyós. Estam a una vorera d’una carretera que va a un dels poblets de per aquí. La vegetació és de selva baixa, però a pesar de tot, per caminar per aquí dins, hem de mester un matxet per tallar l’herba... A través d’aquests dos arbres tan poètics podem veure un poble, que no me’n record què es diu. La foto està presa de damunt d’un pujolet. Just darrera dels dos arbres, hi ha un tallat d’uns 500 metres d’altura. Poca cosa!" (Agost de 1966).

Escric jo:

Em deman quins canvis no s’hi deuen haver produït d’aleshores ençà, pel que fa a l’urbanisme i a l’estil de vida de la població d’aquesta contrada peruana tan encisadora! Les imatges no enganyen. Aleshores tampoc no coneixem el photoshop!

Escriu en Jaume:

«Un carrer dels afores de Tarapoto. Una casa bastant descuidada, a pesar que hi viuen la mar de bé. Al costat hi ha el seu hort, que aquí li diuen «la chacra»... Ja més als afores, moltíssimes cases com aquestes. Tots solen tenir un parell d’hectàrees on sembren plàtans, pinyes tropicals i altres fruites» Agost de 1966).

Escric jo:

Poques cases com les que ens mostra en Jaume l’any 1966, hi he pogut veure jo, més de mig segle després. L’aspecte urbanístic ha canviat moltíssim a tota la regió.

Escriu en Jaume:

«Dues cases més de Tarapoto. Una més ben feta, amb sòtil de teules, i cel «esmaltat de cocoters». El camí de la dreta se’n va cap al centre de la ciutat... Una altra casa ben típica feta de fang i tapada amb fulles de palmera. Encara que fa unes barrumbades d’aigua horroroses, no té ni una sola gotera. Els agradava molt que els fotografiàssim davant ca seva. Aquestes casetes es diuen «tambos», i com a diminutiu «tambitos» (agost 1966).

Escric jo:

Enfilat dalt d’un arbre, (com jo mateix també tenc la temptació, les ganes i l’ocasió de fer, a un altre indret de la serra andina peruana, que es diu Cascas!). 

Escriu en Jaume i ens mostra: 

«Una de les «chacras» o hortets que solen tenir totes les cases. Estàvem rodejats de fruites rares per totes parts. Com que sa foto no agafa els arbres fins  dalt, els hi he pintats, perquè sigui més complet i real. Jió, jió, jió!» (Agost de 1966).

Escric jo:

En Jaume Muntaner ens mostra carrers i caminois dels voltants de la ciutat de Tarapoto. En plena selva amazònica peruana.

Escriu en Jaume:

«Un altre carrer dels afores de Tarapoto. Aquestes gerres que duen a l’esquena són de giny i serveixen per dur aigua del riu. La més típica és la de fang, que duen damunt del cap, sense que els caigui a terra... Aquest caminoiet baixa fins al riu, que està bastant més avall que el «Tambito» que es veu enmig de la malesa. Hi vàrem baixar i estava ple de dones que hi feien bugada." (Agost de 1966).

Escric jo:

A la ciutat de Lamas, ens hi acompanyà l’any 2020 el bon amic Roberto Acuña, president de la cooperativa AllimaCacao,  i la seva esposa. Què poc s’assembla la imatge d’avui a la que ens mostra Jaume Muntaner, de cinquanta-sis anys enrere!

Escriu en Jaume:

«Això és una vista quasi general d’un poble que està a uns 25 km de Tarapoto. Hi anam amb el jeep dels frares. Com podem veure, al centre dels pobles i molt més de les ciutats, hi ha cases bastant acceptables. A Tarapoto no vaig pensar a fer cap foto al centre, però ja veurem a Iquitos i Yurimaguas com està bé del tot. Si vos fixau en el cel veureu que s’està preparant una aiguada d’espant. Va durar mitja hora i pareixia que havia passat el diluvi universal! Aquest poble es diu Lamas!" (Agost de 1966).

«Aquestes dues fotos són del barri de Lamas anomenat «La Indiada», per la senzilla raó que és un poblat indi. Com és natural, estan ben civilitzats, però no s’han mesclat amb els blancs o amb els «criollos» (descendents d’espanyols). Per tant, no vos penseu que van vestits amb plomes damunt el cap i que són caníbals: no mosseguen ningú! Iiiiiiijiiiiii!» (Agost de 1966).

(CONTINUARÀ)

Al casal Balaguer, de Palma, recital homenatge a Antonina Canyelles i Colom

 

«Moltes gràcies, amigues i amics, per estimar-me!»

Així conclouen les paraules que adreça Antonina Canyelles i Colom als assistents nombrosos (més de dos-cents!), durant la seva intervenció breu, seguida d’unes mamballetes tan intenses i perllongades que només ella, amb el seu prec insistent, aconsegueix de fer-les emmudir.

Convidat per na Glòria Forteza-Rey i en Xesc Sanchis, d'Embat Llibres, assistesc al recital Homenatge que volen retre a la nostra poeta i amiga Antonina Canyelles i Colom, amb motiu del seu 80è aniversari. «Ad Multos Annos Vivas».

M’hi vull fer present a Can Balaguer aquest dijous 22 de setembre de 2022 a les 19h. I m’hi emocion moltíssim, quan veig tantes amistats arreplegades a la clastra del casal palmesà dedicat a la cultura!

Na Tonina, s’ho mereix!

Dies abans, vull comparèixer a Embat Llibres on tenen aparellat un llibre en blanc que recull les dedicatòries de tots els que vulguin felicitar-la. Hi faig tres retxes amb el que em ve al cap i al cor, aquell moment.

"Encantadora 'mossuela',
tant si són vint com vuitanta:
tens un cor que sempre canta,
molt bon cap que s'hi rebel·la.

Que en puguis fer molts, Tonina,
et desig jo de tot cor,
d'anys i de poemes d'or
servant ta memòria fina".

Dies després, molt emocionat, assistesc a aquest acte de can Balaguer.

Per molts de motius. Tots dos, n’Antonina i jo, tres anys més jove que ella, malgrat sia a una certa distància, i d’una manera esporàdica, mantenim vius els lligams d’una amistat profunda que perdura en el temps, tot al llarg d’aquesta darrera cinquantena d’anys llargs passats.

M’hi vénen al cap tants i tan bons records! En fraccions de segon, revisc aquells primers contactes, les primeres converses, els primers encontres: ella, cap responsable d’unitats escoltes amb la gent més menuda de l’Agrupament Verge de Lluc; jo, recent sortit del Seminari, capellà novell, consiliari escolta del mateix Agrupament.

N’aprenc molt, d’ella. Fins al punt que aconseguesc, crec jo, un tractament clerical de la dona, en general, una mica diferent del que han intentat inculcar-nos durant tretze anys seguits en règim d’internat estricte al Seminari diocesà...

Aleshores, n’admir la seva capacitat immensa de treballar àrduament i intensa, en la tasca educadora que comporta mirar de deixar aquest món nostre una mica millor d’així com l’hem trobat en nàixer.

Em captiva la seva dedicació acurada als infants més menuts, Busquerets els anomena, amb l’intent fins i tot nominal d’igualar-ne condicions sexuals, afanyant-se a inculcar-los l’amor i l’estimació profunda vers el nostre país, la nostra terra, la natura, la nostra gent, la nostra llengua.

Ella, professora de català al col·legi Pius XII, quan no solament no se’n permet l’ensenyament sinó que se’l combat durament, em convida a participar-hi. A mi que, com a rector de la parròquia de l’Encarnació, un bon dia em trob amb una d’aquelles pintades al mur del batiport, lletres vermelles escrites a grans trets per fanàticss anticatalanistes: «PPCC=Porcs Capellans Catalanistes!»

Gràcies a ella, encara ara em trob amb ex alumnes meus i seus que ens recorden a tots dos amb gran afecte.

Sempre que puc, mir de fer-me present a les nombroses presentacions de llibres seus que va fent.

Des de la publicació d'aquell primer llibre que titula “Quadern de conseqüències” (1980), Premi Marian Aguiló 1979 de les Festes Pompeu Fabra; o d'aquell altre primer recull de dibuixos i poemes que realitza l'any 1981 i que denomina “Patchwork”, -una artística carpeta de poemes amb il·lustracions d'Esperança Mestre-; o d'aquells poemes seus que recita a l'exposició de pintures muntada per Joan Artigues i organitzada per l'Ajuntament a la vila de Santa Maria del Camí l'any 1988, fins a aquest 22 de setembre de 2022, han transcorregut més de cinc dècades, durant les quals la seva obra poètica s’ha anat tornant més i més gegantina: incommensurable durant més de mig segle!

M'agrada tenir sempre  ben present allò que se’n diu, d’ella, l’any 2005, amb motiu de la publicació de "Piercing": «Tonina Canyelles (Palma, 1942) viu damunt una plataforma de ciment envoltada d’aigua.- Un dia va canviar el violí per la ploma i ara toca en silenci pels descampats del paper.- A més de diversos poemes a catàlegs de pintors...».

La sala del centre cultural de sa Nostra, la nit d’aquell dimecres, és plena de gom a gom, en la presentació d’aquell llibre de poemes. El títol, "Piercing". A la mesa, l'autora, Antonina Canyelles. L'editor, Lleonard Muntaner. La presentació, a càrrec d’Antoni Serra i d’Antònia Vicens. Moltíssima de gent desitja molt d'èxit a n'Antonina, als seus poemes, al seu llibre.

Dos anys després, torn a tenir l’oportunitat d’escoltar la veu, i de seguir el ritme de gaudir la poesia, d’Antonina Canyelles. Ho torn a fer durant el IX Festival de Poesia de la Mediterrània que se celebra l’any 2007 al Teatre Principal de Palma.

L’any següent, el 23 d'abril, a les 12 del migdia, a la Llibreria Embat de Palma, Antonina Canyelles presenta la seva darrera obra poètica, en un acte obert a tothom que en tengui ganes, d'escoltar-la i parar-li les dues orelles ben atentes: "D’estructura circular".

Una vegada i una altra, tenc oportunitat d'assaborir presentacions diverses de la seva obra poètica. Per a mi sublim, esplèndida. D'aquelles que es mostra sempre fascinant i punyent, alhora que provoca i porta a fer silencis profunds pertot on s'escampa... “El món de les paraules em fascina -diu la poeta-. Em fascina perquè elles són les úniques que se salven i ens salven de les catàstrofes”. Antonina Canyelles, Paraula de poeta

Per a mi, Antonina Canyelles es mostra i apareix com la poeta mallorquina de la profunditat. Autodidacta, dedicada en cos i ànima a l'ensenyament de la llengua catalana a tots els nivells possibles, pot dir que són nombroses les generacions usuàries d'aquesta llengua, avui dia a Mallorca, que han anat a beure a les fonts de la seva gran saviesa i mestria.

Per un com jo, que a l’època d’estudiant es dedica a aprofundir en el coneixement de les Humanitats, la Filosofia i la Teologia, la poesia d’Antonina Canyelles, a diferència d’altres poetes que semblen no tocar de peus a terra, s’acosta admirablement bé a tots tres àmbits, des d’una perspectiva singularment significativa: la poeta manté a gairebé tots els seus poemes la capacitat d’endinsar-se tant en la humanitat, i d’analitzar-la tan profundament que troba en la Paraula feta Carn Poètica, la manera millor de qüestionar fortament certs aspectes d’una teologia que, en comptes d’acostar Déu a la Humanitat, no contribueix a cap altra cosa que allunyar-los-en mútuament.

En seria només una petita mostra quan diu: «Ves i digues al multiplicador dels pans i els peixos, que Àfrica l’espera!» (26-05-2005)

Coses de la vida, la relació d'amistat entre tots dos s’incrementa encara molt més, d’una banda, quan als anys setanta del segle passat acull a casa seva, i la comparteix com a llogatera amb qui arribaria a ser la meva esposa, ja difunta, la manacorina Isabel Rosselló Girart, que en pau descansi...

D’altra banda, sempre li he volgut agrair profundament que dia 17 de juliol de 2013, per més senyes, a les 18 hores, volgués participar en la primera presentació pública del meu primer llibre, «Gloses meves», precisament a la seu de l'Associació de Familiars amb Alzhèimer de Mallorca, a la barriada palmesana de la Soledat, on acudia diàriament la meva esposa per ser-hi atesa.

Finalment, i ja me n’havia oblidat, fa set anys que surt publicar a la premsa local mallorquina el titular de «Tonina Canyelles, com la poeta punki que conquista Barcelona»! Aprofit aleshores l'avinentesa per fer-li arribar l'enhorabona pel seu llibre de poemes. Amb "Putes i consentits", aconsegueix captivar l'atenció no solament a Barcelona, sinó també a Montuïri on roman reclosa la meva esposa Isabel Rosselló...

Deu ser la darrera vegada que apareixen junts, damunt paper, aquests dos rostres de dues bones amigues!

Enhorabona, amiga meva Antonina, per aqueixa trajectòria feta al llarg de la teva vida octogenària, tan valuosa com enriquidora (humanísticament, filosòficament, teològicament). Moltes gràcies per haver-nos esdevengut tan bona mestra, a àmbits tan diversos de les nostres vides.

Per molts d’anys més!

Capellans mallorquins secularitzats i Sínode de bisbes 2023

A mitjan mes de setembre de 2022, m’arriba per correu convencional el full Eclesial d’Informació i Opinió, El Pregó, núm. 607 (9), el contengut del qual omple una dotzena de pàgines. 

Capçalera del full Eclesial d'Informació i Opinió

Es tracta d’una publicació mensual que dirigeix Pere Codina i Mas. Correspon al mes de setembre de 2022 i està editada a Barcelona. Al seu consell de redacció, entre d’altres, figura Joan Maluquer i Ferrer, a qui agraesc que m’hi hagi volgut reproduir íntegrament l’escrit que, a petició seva, li vaig enviar el proppassat mes de juliol i que porta per títol «Capellans mallorquins secularitzats».

Com a membre de l’UCE (Universitat Catalana d’Estiu) i editor d’El Pregó, a mitjan mes de juny m’havia demanat si no els podria fer un article de 5.000 espais parlant del «vostre grup». Es referia tant als capellans mallorquins secularitzats com al «Grup cristià aporta».

«Ara que la CEE (Conferència Episcopal Espanyola) s'ha carregat les reivindicacions del paper de les dones en l'Església. És important que al Principat coneguem el que feu... Pensa que les noves fornades de preveres es van carregant la mica d'Església que bategava encara del Concili Vaticà II. És espantós... Capellans joves que es posen sotana, fan els cants en llatí, parlen del dimoni, s'obsessionen en la confessió, la genuflexió, la sagrada forma a la boca, idolatren el Santíssim i la Mare de Déu (per damunt de Jesús)... i voldrien dir missa d'esquena al poble. En la línia dels tradicionalistes francesos més repatanis», em deia per whatsapp.

Li vaig fer a saber  que tampoc no es tractava de cap cosa de l’altre món, la que nosaltres feim a Mallorca. Però que sí que m’interessava ben molt fer-hi alguna aportació a títol personal, perquè fos difosa al Principat de Catalunya.

Dades sobre la publicació

Un cop rebut l’exemplar publicat, trob interessant una publicació periòdica d'aquestes característiques, sobre informació i opinió referides a l’església. Hi apareixen escrits diversos que fan referència a concerts de música, ecologia global, nova situació social, nova estructura eclesial, seminaris per al segle XX, ús i abús de la revelació, la revista Cavall Fort, el plàstic dels xips com a logos sense carn, signes d’aquest temps, el rostre ocult de l’Església...

M’agrada veure-hi referències directes i explícites a l’Escoltisme i el Guiatge, moviment educatiu al qual he dedicat bona part dels meus esforços temps enrere. M’adon també que algunes de les persones que hi intervenen em són properes: Montserrat Morera, Ramon M. Nogués, Valentí Fàbrega i Escatllar, Pere Codina i Mas, Joaquim Carbó, Xavier Semillas, Antoni Roig, Maria del Mar Galceran, etc.

Amb Paquita Bosch i Capó, cap d'Agrupament Verge de Lluc, parròquia de l'Encarnació

La meva aportació, la primera que hi faig com a convidat, surt publicada a les pàgines 5 i 6, signada per mi, com a capellà mallorquí secularitzat l’any 1982, ordenat prevere el 16 de juny de 1968.

És aquesta:

"Capellans mallorquins secularitzats

Darrers cent anys a Mallorca: tenim dades relacionades amb més d’un centenar de capellans diocesans secularitzats. La xifra de religiosos i religioses exclaustrades pot ser superior. 

D’aquest fenomen eclesiàstic que, després del Concili Vaticà II, esdevé onada gran, insòlita pel que fa al nombre, jo en som integrant des de l’any 1982 ençà. N’hi duc quaranta anys!

La nostra relació amb l’Església, la jeràrquica o amb comunitats i grups eclesials, és diversa. 

En destriaria tres grups: els que ja no en volen saber res, de l’àmbit eclesiàstic on han viscut, i l’arraconen com una etapa de la vida, ja passada, mostrant-s’hi desenganxats totalment. Els que s’hi manifesten indiferents, passant-ne olimpiquíssimament, de res que hi tengui a veure. I els que continuam mirant de mantenir alguna casta de relació (molt diversa) amb la jerarquia, o amb grups d’església, o amb gent que hi té qualque cosa a veure.

En parlar de capellans mallorquins secularitzats, no puc deixar de referir-me, entre d’altres companys, al puigpunyentí Pere Barceló i Barceló. Durant dècades seguides, impulsà iniciatives tendents a dignificar la condició de capellans secularitzats, amb l’empenta i l’ajut de la seva dona, na Néta. Fins suara mateix, nonagenari!

Pere Barceló i Barceló, gran defensor de capellans mallorquins secularitzats

Tots dos varen fer una feinada immensa, encaminada a enfortir el col·lectiu de sacerdots i religiosos secularitzats (COSARESE), i també el moviment a favor del celibat opcional (MOCEOP) o la federació espanyola de secularitzats (FES), a l’àmbit estatal espanyol. 

En som un, dels testimonis més directes, sobretot a la dècada dels anys noranta.

L’associació Secularitzats Associats de Balears

Constituïren l’associació Secularitzats Associats de Balears (SABAL), juntament amb Agustí Serra i Soler, Antoni Mas i Colom i d’altres companys capellans mallorquins secularitzats. Legalment constituïda, l’associació s’arribà a dissoldre al cap d’uns anys, quan aconseguí l’objectiu marcat: que les administracions públiques espanyoles reconeguessin allò que altres estats europeus ja havien atorgat als secularitzats: el treball fet com a preveres... 

Després de llargues tramitacions parlamentàries i d’intenses pressions nostres, el mes d’octubre de 2009 aconseguíem regularitzar-ne una situació administrativa del tot irregular. Aleshores, l’associació Secularitzats Associats de Balears (SABAL) fou dissolta. Ja no tenia cap raó de ser. N’havia assolit l’objectiu final: reconèixer com a cotitzats a la Seguretat Social els períodes d’activitat sacerdotal o religiosa a capellans i religiosos o religioses de l’Església Catòlica secularitzats, amb una fórmula satisfactòria per a totes les parts.

Capçalera del meu blog SABAL

En homenatge a la tasca desplegada pels companys mallorquins, vaig voler mantenir-ne el nom a un dels meus blogs. Fins al dia d’avui, més o manco actiu dins internet, reprodueix entrevistes, suggereix propostes, exposa imatges, recomana publicacions o introdueix biografies breus. Es diu SABAL.

Un cop secularitzats: i ara, què?

Un cop secularitzats, cadascun se cercà la vida així com pogué. Molt sovint, mirant de fer  aportacions humanístiques, filosòfiques o teològiques, a àmbits diversos de la societat mallorquina: ensenyants a centres educatius públics o privats, docents universitaris, bibliotecaris, caps de departament de personal, assistents sanitaris públics i privats, advocats, assistents socials, governants,  d’oficis diversos, assessors fiscals, funcionaris públics, delegats sindicals, treballadors d’hostaleria, assessors laborals, periodistes, escriptors, antropòlegs, cooperants amb països del Sud, regents de petits comerços, psicòlegs, empresaris d’hotel, constructors, agents de viatges, polítics, etc.

La convocatòria recent d’un Sínode de bisbes, per part del papa Francesc, ens ha esperonejat, a alguns de nosaltres, de manera que hem volgut aprofitar l’avinentesa per treballar conjuntament amb gent d’altres col·lectius, laics o religiosos, oferint-hi un conjunt de propostes que volem que li arribin.

«Gent cristiana aporta»

Integrats dins el grup sinodal de la diòcesi de Mallorca, denominat «Gent cristiana aporta», els 21 membres que l’integram hem tramès al bisbe Sebastià Taltavull i Anglada un conjunt de setze propostes concretes... Ens mostram plenament a favor d’una església sinodal basada fortament en la comunió, la participació i la missió, com assenyala el papa Francesc.

Consideram que l’onada, cada cop creixent, d’implantació de formes arcaiques d’actuació i de comportament, que  ja semblaven superades, pretenen ofegar les llavors evangèliques que escampà i difongué el Concili Vaticà II. 

Monsenyor Sebastià Taltavull i Anglada, presidint celebració eucarística a la Seu Catedral de Mallorca

Som un dels qui consideren necessari, inajornable, fer suport clar i català a la proposta papal d’una transformació radical de l’Església catòlica. Partint d’allò que sorgeixi de la mateixa base dels que hem rebut el baptisme.

Som un dels qui pensen i creuen que ens hi jugam molt el nostre futur com a creients, no solament dins la petita comunitat eclesial, sinó també dins el conjunt de la societat civil on vivim, ens movem, i hem d’actuar, seguint els criteris del Senyor Jesús, per esdevenir-hi sal i llum, llevat transformador i força revolucionària que ens empenyi a construir, entre tots plegats, el cel nou i la terra nova on arribi a imperar la justícia."

Cecili Buele i Ramis,
Capellà mallorquí secularitzat l’any 1982
(ordenat prevere el 16 de juny de 1968)

Parlant sobre transport públic a Ona Mediterrània

En bon dia de la festa de la Mare de Déu de la Salut, considerada per alguns com la patrona de la ciutat de Palma, tenc l’oportunitat magnífica de participar en una entrevista radiofònica d’Ona Mediterrània, a la qual em convida el bon amic Toni Rotget.

M’encanta participar-hi i tractar la temàtica relacionada amb el TRANSPORT PÚBLIC.

Em demanen explicacions sobre la queixa que vaig formular fa pocs dies sobre la manca d’un bon servei públic de transport municipal a la ciutat de Palma.

Parlam de tot i molt, entre en Toni, en Guillem Ramis, n’Iván Gayà, en Daniel Quetglas i jo mateix.

Compartim la idea que més que gratuït, que està molt bé que l’Ajuntament n’oferesqui, allò que més necessitam és que n’hi hagi, de transport públic: que sigui molt, en quantitat, i que sigui molt bo, de qualitat.

He volgut recordar que la gratuïtat del transport públic ja era reivindicada pel PSM-Nacionalistes de Mallorca  trenta-un anys enrere, quan reclamàvem que el transport públic de Ciutat es convertís en «les cames de la ciutadania», que li facilitassin traslladar-se fàcilment i gratuïtament a qualsevol indret de la ciutat...

També he mirat de respondre, de la manera que m’ha semblat millor, totes les preguntes que m’han volgut formular els tertulians, en relació amb el transport públic.

Hem criticat la minva en la qualitat, pel que fa a l’atenció tan despersonalitzada que dispensen a la gent usuària del transport públic, com també la substitució d’una atenció personalitzada per una maquinària que, en lloc de millorar-ne la relació, la empitjora i la dificulta.

No solament hem parlat sobre el bus de l’EMT, (empresa municipal dins la qual vaig ser membre del consell d’administració a la dècada dels anys 90 del segle passat, primerament en representació de la Federació de Veïns de Palma, que aleshores hi teníem veu i vot; sinó també com a regidor del PSM posteriorment). 

També hem tractat les deficiències considerables del transport públic interurbà, TIB. 

O les millores que requereix un serveix ferroviari tan minso com el que disposam en aquestes illes nostres: només n’hi ha a Mallorca (sense arribar a la xarxa ferroviària que teníem abans i que molts hem conegut), i sense que n’hi hagi a la resta de les illes Balears i Pitiüses. 

Quan tothom sap que el tren és el mitjà de transport que ocupa manco espai territorial, que consumeix manco energia, que resulta el més ràpid, i que pot encabir una quantitat de passatge molt superior a la resta de mitjans de transport públic.

Durant la conversa, fins i tot hem arribat a parlar de qüestions que, almanco a primer cop d’ull, no sembla que tenguin gaire relació directa amb el transport públic: com és la menjua d’un bon plat de frit mallorquí, o la persistent insistència del que denominam «soviet Blanquerna»...

Gràcies, bon amic Toni Rotget, per facilitar-me disposar d’un micro des d’on escampar ma veu i la meva opinió.

Marededéu de Bisila, patrona de l’illa de Bioko

Església parroquial de Sant Pius X,
a la ciutat de Palma (Mallorca)

L’any 2017 m’assabent que a la parròquia de Sant Pius X de Ciutat, regentada per mossèn Pere Dolç, i a la parròquia Verge de Montserrat, regentada per mossèn Jaume Alemany, la comunitat guineana BUBI resident a Ciutat celebra cada any la festa de la Marededéu de BISILA, patrona de l’illa de Bioko, on es troba Malabo la capital de Guinea Equatorial, coincidint amb el dia que l’Església catòlica d’arreu del món commemora la festivitat de l’Assumpció de la Verge Maria.

Imatge de la Marededéu de Bisila,
a l'interior de l'església de sant Pius X

A l’església de sant Pius X, a les 12 del migdia celebren una missa solemne, amb una participació considerable de la comunitat guineana catòlica resident a Ciutat que aquest dia 15 del mes d’agost s’ajunta a la comunitat parroquial que té per costum d’acudir-hi tots els diumenges i festes de guardar.

Seguidament, tota la comunitat guineana bubi es trasllada i fa present al saló parroquial d’una altra església de Ciutat, la de la Verge de Montserrat, on es duu a terme un dinar característic de Guinea Equatorial, amb plats cuinats i preparats per les mateixes famílies i compartits entre tots els assistents.

A la sobretaula, en un ambient summament festiu, passen hores i més hores cantant i ballant, dansant al més pur estil africà.

Aleshores me n’alegr ben molt, de saber-ho, atès que, pens jo, al meu pare ja difunt, originari de Sampaka, li hauria agradat ben molt participar-hi. En el seu nom, i de tota la família Buele, m’hi faig present cada dia 15 d’agost: 2017, 2018, 2019... I n’enregistr algunes imatges...

Amb motiu de la pandèmia, han de suspendre totes dues activitats els anys 2020 i 2021.

Membres de la comunitat  guineana bubi assistents a la missa

Sortosament aquest any 2022, encara que d’una manera molt més tímida, més senzilla i manco concorreguda, un bon grapat de guineans residents a Ciutat ens feim presents a l’església de sant Pius X, per a la missa.

Assistents a la missa, a la sortida del temple

Després acudim a un restaurant d’Inca, on celebram la festa amb un senzill i modest dinar de companyonia.

Compartint taula al restaurant Canyamel d'Inca

N'acabam la jornada a la casa de la bona amiga guineana Delfina Ebulabaté, qui, juntament amb el seu espòs Armengol Uta Erimo (que en pau descans!) són dos dels primers guineans que arriben a Mallorca i decideixen residir-hi a la dècada dels anys 60 del segle passat.

Enguany, menjar europeu...

Encara conserv amb molta d'estimació una d'aquelles fotografies en què compareixem tots tres el dia del seu matrimoni... un bon dia de l'any 1969, juntament amb la meva germana Maria Ana i mu mare Maria del Carme...

Celebrant el matrimoni de Delfina i Armengol, l'any 1969, a Palma

Durant la jornada festiva dedicada a la Marededéu de Bisila, a la casa de Delfina, tots ens ho passam molt bé. Encara que lament moltíssim desconèixer la llengua bubi que parlen amb normalitat total la resta dels assistents... 

Tant de bo que me n’ensenyin una mica, ni que siguin algunes poques expressions més útils en aquesta llengua africana que parlen bubis de Guinea Equatorial.

Ressò de la publicació del llibre «Cecili Buele Ramis. Biografia d’un rodamón», a alguns mitjans

A banda del que jo mateix vaig reproduint a les xarxes de la intercomunicació social, com és ara als meus blogs: MallorcaWeb, Sóc un rodamón, MésVilaWeb, a Twitter, Facebook, Youtube, Instagram  o grups de Whatsapp  diversos, m’adon que d’altres mitjans també se’n fan ressò, amb posterioritat a les seves publicacions i presentacions públiques a Palma, Marratxí i Ariany a finals del mes de juny de 2022.

Aprofitant l’època d’estiu m’he entretengut i mirat d’anar fent-ne recull, de tot el que vaig arreplegant a l’àmbit públic sobre la publicació d'aquest llibre. M’adon que, en poc temps, comença a adquirir un cert embalum. M’imagín que deu deixar ben content el bon amic, l’autor cabaneter-celoní Jaume Fernández Balaguer... 

A mi, m’afalaga moltíssim constatar-ho. De manera que no puc deixar de donar-li gràcies, a la Vida, per tanta amistat acaramullada al llarg d’aquests 77 anys meus, en àmbits tan distints i tan diversos com enriquidors. 

A finals de juliol començ destriant allò que difon la mateixa empresa encarregada d’editar i publicar el llibre «Círculo Rojo», quan mira d’adjuntar l’autor del llibre biogràfic Jaume Fernández Balaguer amb l’actor biografiat Cecili Buele Ramis, que qualifica d’«ilustre mallorquín». 

Difusió del llibre, 
per part de l'empresa editora

Fa molt de temps que no m’hi veig tractat d’una manera semblant!

Tot d’una em vénen al cap altres tractaments d’anys enrere, quan me’ls col·loquen davant del meu nom i llinatges: com a capellà, «V.R./Vuestra Reverencia», «Reverendum Sacerdotem Dominum», «Reverendo», «Nyakubahwa Patiri», «R.P./ Reverendo Padre», «Rvdo. Sr. D.»... Com a ciutadà llis i ras, «Sr.», «Benvolgut Senyor»... Com a diputat, «Hble. Sr./Honorable Senyor», «Excmo. Señor», etc.

Això d’«ilustre mallorquín», repetit més de tres vegades, em crida molt l’atenció. 

De totes les maneres, s’ho paga veure que «l’autor ens relata amb dades, dates, i detall, la vida intensa d’aquest personatge pel qual sent una gran admiració i respec­te...»

Sempre és d’agrair veure que hi ha qui valora la teva persona, d’una forma tan positiva. 

El primer dia del mes d’agost de 2022, en bon dilluns al capvespre, conduïts per l’admirable professional del periodisme Marta Garau, presentam el llibre de Jaume Fernández Balaguer, a IB3 TV. 

És la sisena vegada consecutiva que en feim la presentació, des que «Cercle Roig» publica el llibre amb el títol "Cecili Buele Ramis. Biografia d'un rodamón".

El presentam tots dos, en Jaume des de Sant Celoni i jo des de Calvià, a través del programa Cinc Dies de l'Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears IB3-TV 

D’aleshores ençà, se’n multipliquen pertot arreu els comentaris. Cosa que em sorprèn moltísim. Tant pel nombre i la quantitat, com pel contengut i la qualitat. No me’n puc estar d’agrair-ho!

Tres dies després, dijous, 4 d’agost, és el meu germà Jaume Buele i Ramis qui em sorprèn enormement amb la publicació d’un escrit seu que dirigeix i li publiquen a la secció «Cartas de los Lectores» del Diario de Mallorca amb un titular com aquest «Al meu germà Cecili Buele i Ramis». 

Deu ser el primer pic que s'hi adreça. El cert és que hi queda ben emmarcat i centrat dins la pàgina.

Article de JAUME BUELE RAMIS,
publicat al Diario de Mallorca

De bon de veres que m’arriben al fons de l’ànima les expressions que hi amolla i que traspuen l’alt grau d’admiració i enaltiment de la meva persona que hi vol reflectir. Fins a uns límits que em resulten del tot impensables.

Gràcies, germà! M’animes a seguir pel camí emprès fa dècades i continuat fins suara mateix!

El dia de la festa de Sant Llorenç, 10 d’agost, el bon amic i antic company de lluites i treballs diversos, tant a l’àmbit de l’administració pública com dels moviments socials en defensa dels drets humans i de les persones que hi són més maltractades, Miquel Àngel Lladó Ribas, publica també al Diario de Mallorca un article que m’arriba molt endins.

Capçalera de l'article publicat al Diario de Mallorca
per MIQUEL ÀNGEL LLADÓ RIBAS

Partint del visionat que n'ha fet, de l’entrevista a IB3 TV 10 dies abans, hi remarca les impressions i sensacions que li ha produït aquella conversa, tan serena i asserenada com assenyada, que mantenim amb la periodista Marta Garau. 

Per a mi, no solament s'esdevé una de les moltes entrevistes televisives que m’han fet al llarg de la meva vida, sinó també una de les que m’ha deixat més bon record. He de dir i reconèixer que, a diferència d’alguna altra, me’n surt, del plató, amb la sensació agradable d’haver-hi passat molt de gust, d'haver-hi estat entrevistat...

El bon amic Miquel Àngel fa una valoració molt positiva d’aquells vint minuts que dura l’entrevista televisiva. Mira de resumir-n'hi els tres eixos sobre els quals gira la raó de ser de la meva vida, en una barreja de compromís amb els més necessitats, fe cristiana i alegria de viure.

Quasi res, va dir aquell! Ja m’agradaria, a mi, que tot això que esmenta aquest bon amic meu fes part intrínseca d’una realitat palpable. Que tot plegat fos realment així com diu i assenyala. I que ultrapassàs els límits d’una aspiració, d’un desig, d’una dèria...

Li n’agraesc, de tot cor, les valoracions tan positives a què fa referència. Tant de bo serveixin per engrescar-hi altra gent...

Presentació del llibre "Cecili Buele Ramis. Biografia d'un rodamón", a IB3-TV

Molt agraït a la bona acollida que ens ha dispensat l’Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears, IB3, amb l’amic felanitxer Andreu Sebastià Manresa Montserrat al capdavant. No me l'esperava tan intensa i immensa!

Aquest primer dilluns del mes d’agost 2022 al capvespre, m’hi he sentit com a casa, quan m’han duit fins a Calvià, en taxi de Producció, des del meu domicili palmesà, facilitant-me la participació en directe dins el programa televisiu Cinc Dies. 

Hi he conegut, tractat de prop i m’hi han acollit molt amablement na Maria, en Jaume Rovira, en Carlos Durán o na Marta Garau... 

Segons el meu parer modest, la periodista ha conduït professionalment el programa d’una manera molt amigable, molt propera i molt delicada, amb  grans dosis de sensibilitat manifesta, durant els llargs vint minuts que hem romàs dins del plató. M'ha encantat!

He de reconèixer que m’han deixat descol·locat els nombrosos i diversos qualificatius que m’hi han aplicat: capellà, escriptor, home valent, missioner, músic, polifacètic, polític, etc.

M’hi han sorprès enormement les intervencions d’amics com n’Andreu Obrador Siquier des de Barcelona, en Jaume Fernández Balaguer des de Sant Celoni, o en Llorenç Tous Massanet des de Ceinos de Campos (Valladolid). Els ho agraesc de tot cor.

Esper i desig que aquests vint minuts d’IB3-TV serveixin per engrescar-hi més gent, a atansar-s’hi, a llegir de cap a peus aquest llibre que el bon amic Jaume Fernández Balaguer ha volgut publicar amb el títol «Cecili Buele Ramis. Biografia d’un rodamón».

Tant de bo que ajudi molta gent no solament a conèixer més detalls d’una vida personal, tan individualitzada, sinó també i sobretot a pendre’ns el nostre pas per aquest món com està avesat a fer-ho un rodamón de bon de veres: 

«Passant les jornades fent ruta, de dia i de nit, cercant l’esperança de VIURE EN CAMÍ!».