Parant esment als membres que conformen la mesa d’aquesta trobada a l’Ateneu Barcelonès sobre Brasil, qui en fa la presentació és Laura Feliu i Martínez.
Entrada a l'Ateneu Barcelonès, cèntric, a prop de la Rambla barcelonina
Si se’m permet la confidència, he de dir que, essent un dels qui ens hi feim presents per primera vegada, lament profundament que no hi hagi qui presenti la presentadora... M’arrib a assabentar, amb posterioritat a l’acte, que es tracta, ni més ni pus, que de la Professora de Relacions Internacionals de la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Quasi res! I que ha estat la degana d’aquesta Facultat del 2018 a l’abril del 2021.
Laura Feliu presenta la resta de membres de la mesa, començant per la brasilera Maria Dantas, activista social i política catalana que s’exerceix com a diputada al Congrés espanyol per ERC; segueix amb Amilcar Torrão Filho, professor brasiler d'Història de Brasil, Teoria de la Història i Història Moderna a la Pontifícia Universidade Catòlica de São Paulo (PUC-SP); i acaba amb Anna Ayuso, Investigadora sènior per a Amèrica Llatina de CIDOB i professora de Dret Internacional Públic a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Amb les paraules introductòries de la presentadora, es veu ben a les clares que es tracta d’un acte que pretén oferir algunes claus significatives que ajudin a entendre millor: primerament, l’actualitat política al Brasil; en segon lloc, quins són els factors que han dut a la situació present; i finalment quines perspectives de futur es besllumen a l’horitzó més immediat.
Maria Dantas, Amilcar Torrão Filho, Anna Ayuso i Laura Feliu
Sense desmerèixer en res cap ni una de les excel·lents intervencions que s’hi fan, totes riques i enriquidores, he de reconèixer que, allò que més m’agrada d’aquesta trobada a l’Ateneu Barcelonès, és el conjunt d’intervencions que hi fa la diputada d’Esquerra Republicana al Congres dels Diputats espanyol, la brasilera Maria Dantas.
És clar i evident que, només en cinc minuts, per tres vegades consecutives, és a dir, solament durant un quart d’hora, li ha de resultar molt difícil donar una resposta mínimament satisfactòria a cadascuna de les tres preguntes formulades de bon començament.
Em qued amb les ganes enormes de trobar alguna altra ocasió, en què pugui disposar, ella tota sola, del temps que precisa per explicar tot quant sap – que deu ser moltíssim -, sobre la situació d’aquest país d’Amèrica Llatina que representa tantíssim per a l’àmbit global del planeta Terra i sobre les aportacions que pot fer Brasil al conjunt de la humanitat.
No solament pel que té a veure en la defensa i protecció d’allò que denominen «el pulmó verd del planeta», l’Amazònia, sinó també per moltíssims d’altres elements que afecten, de manera global, el model de vida que comporta el benestar social de què gaudeix (o n’està mancat) el conjunt de la població mundial, de manera tan desigual com injusta.
Temes i assumptes tan punyents com aquests, mereixen l’atenció i dedicació dels membres de la mesa que constitueix aquesta taula rodona sobre Brasil a l’Ateneu Barcelonès:
Anticapitalistes amb neocapitalistes, bolsonarització, diversitat, esglésies pentecostals, forces armades i policials, lideratge llatino-americà, mercosur, militars, monarquia imperial, perma-crisi, pobles originaris indígenes i afro-descendents, PT Partit dels Treballadors, racisme, reptes de futur, república democràtica feble, transfuguisme, etc.
Retornant de Lleida, on particip en el 29è Congrés d’Esquerra Republicana, com a membre del Consell Assessor d’aquesta formació política, arrib en tren Alvia a Barcelona, des de l'estació Lleida Pirineus.
Església rellevant, a Barcelona
M’allotj, com gairebé sempre, al Casal de Joves de Sant Gaietà, que dirigeix el teatí mallorquí P. Miquel Bonet.
De cop sec, veig l’anunci d’un Acte programat a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, per a les 18:30 de dilluns, 30 de gener de 2023. No hi he estat mai, però m’interessa moltíssim el tema: «Brasil, mirar endavant», amb fotografia dominant de Lula da Silva que arracona el rostre de Bolsonaro...
Cartell anunciador de l'acte a l'Ateneu Barcelonès sobreBRASIL
Mirant els que hi intervenen, m’adon que, a més de la presentadora Laura Feliu, hi participen Anna Ayuso, Amilcar Torrao Filho i Maria Dantas. Només em sona el nom d’aquest darrera, diputada brasilera d’ERC al Congrés dels Diputats espanyol.
Faig tots els possibles per fer-m’hi present amb moltes ganes. I n’aprenc moltíssim. Sobre la situació actual que travessa Brasil i el paper que li correspondrà de fer a Lula da Silva, el nou president que succeeix Bolsonaro a la presidència de la República.
AmbMARIA DANTAS, diputada brasilera d'ERC al Congrés dels Diputats espanyol
N’aprenc moltíssim, de tot quant diuen sobre aquest país d’Amèrica Llatina que tenc oportunitat de visitar, juntament amb la meva esposa difunta Isabel Rosselló, ni que sigui solament trepitjant-ne un petit racó, entre Uruguai i Paraguai, visitant les cataractes d’Iguaçú i, d’altra banda, fent escala tècnica a Porto Alegre.
També hi mantenc contacte, des de fa dècades, amb dos bons amics mallorquins que trien aquest país d’Amèrica Llatina per viure i treballar-hi, l’algaidí Sadurní Pesquero Ramon (qepd) i el selvatgí Jordi Solivellas Perelló.
Amb el segon, continuam comunicant-nos via whatsapp, de tant en tant. Del primer, mantenc viu el record d’allò que em diu el mes d’octubre de 2018, quan Jair Bolsonaro (PSL) surt elegit president de la República. «És per estar bocabadats».
M’interessa moltíssim parar esment al que ens puguin dir, avui dia, a Barcelona, sobre la situació que travessa aquests país tan immens d’Amèrica Llatina!
Conferenciants a l'Ateneu Barcelonès, sobreBRASIL
Sobrevolar-lo durant hores seguides, des que deixes l’oceà Atlàntic, fins que aterres a l’aeroport peruà de l’oceà Pacífic, et dóna una idea del que comporta la seva immensitat, amb la major part de la selva amazònica incorporada.
Pas un guster d’escoltar, a l’Ateneu Barcelonès, les veus, opinions i preguntes que ressonen dins d’aquest recinte petit, amb un grapat de persones interessades en la matèria.
Algunes intervencions em resulten sorprenents: que la República del Brasil, avui dia, continua tenint despeses considerables envers el manteniment de «la família imperial brasilera que somnia tornar a regnar...»
D’altres, em confirmen allò que ja sospit d'antuvi.
Intervenció de DOMINGO MATEU CONTI, president de l'associació cultural Amics del Seminari de Mallorca, fent la cloenda del Dinar de Companyonia que, com cada any, l'entitat organitza amb motiu de les festes de Nadal i de Cap d'Any.
Assistents al dinar al restaurant celler Cas Padrí Toni, a Maria de la Salut
Nota introductòria:
Sabeu prou bé que no gaudesc de l’experta facilitat, diàriament acreditada, de saber ritmar i rimar sàviament les admirades dècimes del nostre estimat amic Miquel Campaner i Amengual. Vaig pensar, tanmateix, que un breu i concís petit poema podria ser una adient i oportuna salutació als benvolguts Amics del Seminari en l’avinentesa de la gratificadora trobada amical de l’inici de l’Any Nou. Aquest és el petit poema de salutació de la trobada de Cap d’Any que he titulat així:
GAUDINT DELS AMICS DE CAP A CAP D’ANY Maria de la Salut, 14 de gener de 2023
DOMINGO MATEU CONTI, llegeix poema seu
Joia plena, fora planys, car avui el jorn es crida a tastar l’instant de vida que s’esmuny entre els caps d’any.
Endolcim aquest instant amarant-nos l’esperit d’amorosívol delit per fruir de tot l’encant d’aquest efímer moment, que allargam tant com podem perquè allò que no volem és obrir l’any malament
Com de costum, entaulats en la dolçor de diverses complaences, les converses ens mantenen allunyats de l’eufòria veïnal que cala foc als carrers per on corren els darrers instants de l’últim alè de l’any.
Preferim omplir la ment de somnis escumejants i demanar a l’any entrant que els port a bon compliment. Param la taula de festa i d’antigues batalletes de quan érem jovençans. O temps de dolça memòria: gestes i errors importants, amarats d’amor i penediment que, a mesura que ens feim grans, delit són de plaent glòria.
Que aquests dos mil vint-i-tres sigui dolç i saludable, magnànim i favorable, tolerant i indulgent.
Curull de joies, eixut de planys, sense turments ni llàgrimes, aquest amical inici nodreixi el foc sagrat de les velles arrels íntimes d’on neix la nostra dolça amistat que a tots ens agombola fins que es fa fraternitat.
Joia plena, fora planys, car avui el jorn ens crida a tastar l’instant de vida que s’esmuny entre els caps d’any.
Cas Padrí Toni, Maria de la Salut Dissabte, 14 de gener de 2023
Una molt bona notícia pels amants d’Amèrica Llatina és la presa de possessió per tercera vegada de Luiz Inácio Lula da Silvacom a president del Brasil, en bon primer dia d’aquest Any Nou.
LUIZ INÁCIO LULA DA SILVA, president del Brasil
Tant de bo que, amb aquesta tercera oportunitat que té de presidir el Brasil, arribi a fer passes considerables cap a l’objectiu que tothom desitja: fer desaparèixer la fam que pateixen 30 milions de persones al seu país!
Que tothom pugui menjar tres pics al dia! Pot semblar que no és demanar massa, però, de fet, és demanar moltíssim.
Una altra de les bones notícies que s’estan escampant arreu del món, des del primer dia d’aquest Any Nou 2023, és la represa de les negociacions entre la guerrilla i el Govern de Colòmbia.
Tant de bo que arribin a bon port!
GUSTAVO PETRO, president de Colòmbia
M’interessa remarcar-hi que, a diferència del Perú on, pel que sembla, l’assessorament que ha rebut el president Pedro Castillo no ha estat dels més adequats, en canvi a Colòmbia, el president de la República Gustavo Petro s’ha sabut envoltar d’assessors que no solament l’han duit a la Presidència, sinó que l’estan ajudant, i molt, a fer passes concretes cap a un dels objectius marcats durant la campanya electoral: la pacificació del país.
PEDRO CASTILLO, president del Perú
M’alegra ben molt veure que pot comptar, entre d’altres, amb la col·laboració de bons amics catalans que, des de Bogotà estant, hi fan suport i l’assessoren.
Després de més de quatre anys sense cap casta de diàleg entre la guerrilla i el Govern de Colòmbia, tenen previst de reprendre aquest dilluns mateix les negociacions de pau. Sembla que ho han de fer a Caracas, la capital de Veneçuela.
Tant de bo que la violència quedi totalment desterrada d'unes terres regades amb massa sang aquestes darreres dècades.
D’entre les moltes publicacions que miren d’explicar la situació actual que viuen al Perú, n’hi ha una que m’arriba molt endins, amb la qual m’identific més que no amb cap altra.
La signa a Lima, la capital del Perú, Hugo Cabieses. A mi, m'arriba des d’Alemanya el 27 de desembre de 2022. Redactada en castellà, m’interessa tant, que m’afany a publicar-la en català.
Pel que puc saber, es tracta d’un economista peruà que coordina l’àrea de desenvolupament sostenible, canvi climàtic i drets indígenes del Centre d’Investigació de Drogues i Drets Humans (CIDDH). L’any 2011 fou nomenat pel president Ollanta Humala viceministre de Desenvolupament estratègic dels Recursos Naturals del Ministeri de l’Ambient (MINAM).
L'economista peruàHUGO CABIESES
Diu i escriu aquest economista peruà que la ingerència del Govern dels Estats Units (EUA) i de la CIA en la caiguda del president Pedro Castillo i en l’assumpció del poder per part de Dina Boluarte, ha estat i continua sent un factor important en la crisi d’Estat que viu el Perú.
A la vista de les mobilitzacions socials que no aturen arreu del país, molta de gent, sobretot de Lima i dels àmbits més alts del poder, es demana per quines cinc-centes tanta de gent continua mobilitzant-se.
L’economista s’atreveix a oferir-hi algunes respostes que poden explicar per què NO es rendeixen NI ES RENDIRAN mai:
- Perquè Lima no comprèn les províncies ni les entén,
- La ciuat no entén el món rural,
- Els criollos i blancs no entenen els indis «de color modest»,
- La cultura occidental menysprea la cultura indígena,
- La gent rica s’enriqueix a costa dels de baix i dels de l’interior del país,
- Des de fa dècades els ciutadans benestants critiquen els informals, però no fan res per potenciar-ne la formalització,
- Els més poderosos destrossen els recursos naturals amb la finalitat de guanyar més doblers i els indis defensen el seu mitjà de vida, des de la informalitat i la delinqüència,
- Els prohibeixen d’organitzar-se solidàriament, pretenent que esdevenguin individus sense drets,
- La violència institucional s’exerceix sempre i solament contra els pobres, els indis i els joves,
- La corrupció s’ha tornat institucional, primordialment entre polítics i empresaris, mentre que els indis n’hi són perseguits,
- Per primera vegada en els darrers 200 anys s’han vist reflectits en el rostre i el capell d’un president semblant a ells, però aquest no ha estat reconegut pels poders fàctics corruptes i autoritaris,
- La gent de baix i la gent d’endins no volen que la gent de dalt i la gent de fora (EUA i OEA) fiquin el nas en els assumptes propis, però els de dalt en sol·liciten la intervenció,
- La Constitució actual no té en compte els seus drets, que són reconeguts internacionalment,
- Perquè hi ha centenars d’altres raons que empenyen a continuar lluitant pel Ben Estar i pel Ben Viure, dins un Perú «de totes les sangs» i de la pau definitiva per a tots i totes...
És l’opinió d’Hugo Cabieses, Lima 27 de desembre de 2022.
Quinze dies després de la destitució i l’empresonament provisional del president Pedro Castillo, continuen les lluites populars arreu del Perú, sobretot a determinades regions del país.
Les masses enrabiades continuen reclamant les tres peticions inicialment presentades: convocatòria d’eleccions constituents, com més aviat millor; renúncia de tots els congressistes, tancament del Congrés, que se’n vagin tots a casa seva; i alliberament immediat de Pedro Castillo, el president de la República elegit democràticament a les urnes.
Són dues setmanes seguides de repressió, exercida per part de les forces armades i policials del Perú, que fan front a les manifestacions nombroses convocades per entitats i organitzacions populars de tota casta.
El fet de sortir multitudinàriament a carrers i places de les ciutats produeix enfrontaments tan durs que provoquen la mort de nombrosos participants. Quinze dies després de la destitució del president, les informacions oficials parlen de vint-i-sis morts totalment identificats, com a resultat de les actuacions repressives de les forces de l’ordre, enviades per les autoritats que presideix Dina Boluarte.
Volent seguir una mica més de prop la situació que s’està donant actualment al Perú, mir de contactar amb amistats i gent coneguda que hi viu. M’interessa ben molt saber-ne i rebre’n opinions. Les que siguin. Sé que no poden ser mai coincidents. La visió i opinió que em puguin passar depèn molt, entre d’altres aspectes, de la ubicació material, social, política o religiosa en què es troba cada interlocutor/a.
Així i tot, encara me’n puc fer una idea més cabal quan, després de demanar-los que em vulguin passar enllaços a mitjans de comunicació que consideren els més adients, i que em puguin resultar més útils a l’hora d’obtenir una informació el més objectiva possible, n’arrib a poder establir una llarga sèrie summament interessant.
Per ordre d’importància, d’acord amb els criteris que consider que s’adiuen més amb la perspectiva que estic assumint, des de lluny estant suara mateix, en destrio aquesta mitja dotzena d'entre molts d'altres que m'arriben:
1. NO HAY DERECHO (un dels programes radiofònics que em diuen que es dels més complets)
2. LA ENCERRONA (Marco Sifuentes, de tendència centrista, em diuen)
3. DILO FUERTE (puja contengut interessant de cada esdeveniment a instagram)
4. WAYKA (per a mi, una de les presentacions més expressives i impactants)
6.INTY NOTICIAS (programa obertament favorable a Pedro Castillo i contrari a Dina Boluarte)
Poc o molt, durant aquests dies he anat entrant a veure què hi diuen, com ho comenten, què proposen, els diversos mitjans radiofònics o televisius. Gairebé tots digitalitzats a les grans xarxes com instagram, facebook o youtube. Cosa que permet d’entrar-hi amb molta facilitat.
Pel fet que avui mateix, 21 de desembre, el primer dia de l’hivern europeu, es produeix a Lima, en ple estiu peruà, un fet que pot marcar un abans i un després en la situació política peruana, m’hi he volgut centrar una mica.
Per primera vegada he accedit a INTY NOTICIAS: m’he assabentat que l’esposa i els dos fills menors d’edat del president Pedro Castillo (qui continua en presó preventiva) han sortit de l’aeroport Jorge Chavez de Lima i han viatjat a Mèxic on han rebut l’asil polític que havien sol·licitat.
S’ho paga seguir tot quant s’hi presenta, per adonar-se que, des d’aquest mitjà:
* El president del Perú continua sent Pedro Castillo, tot i que hagi estat empresonat; * La presidenta Dina Boluarte no és més que una impostora, que els militars han portat a la Presidència de la República per protegir els interessos de les famílies més benestants del Perú; * Els congressistes, a més de ser uns aprofitats que esperen traure tallada de les concessions multimilionàries que s’han de renovar l’any 2023, pretenen fer reformes constitucionals que impedeixin que pugui tornar a sortir elegit mai més cap altre president que provengui dels sectors més populars del Perú.
Davant la reacció governamental peruana de declarar «persona non grata» l’ambaixador de Mèxic a Lima, per haver concedit l'asil polític a la família del president Castillo destituït, s’ho paga seguir de prop les declaracions que efectua el president mexicà AMLO (Andrés Manuel López Obrador), sobre la situació política al Perú (amb certes recomanacions que serien aplicables també al procés independentista català).
Per si això no bastava, aquest mateix dia tenc oportunitat d'escoltar per primera vegada un dels comentaristes peruans més prestigiosos, segons em diuen, César Hildebrandt, qui, de manera clara i explícita, critica durament l'actitud del president de Colòmbia, Gustavo Petro, qui es nega a reconèixer com a presidenta del Perú Dina Boluarte i fa suport clar al destituït Pedro Castillo.
M'ha semblat oportú recollir-ne aquí mateix els tres minuts que dura la seva intervenció:
El pas, insòlit i inesperat, d’un mestre rural de províncies serranes, per la Presidència de la República del Perú, cosa mai vista fins fa poc, i la seva actuació presidencial, permesa durant 16 mesos seguits per les forces polítiques presents al Congrés, entre d’altres aspectes, fa veure cada cop més clarament la divergència d’opinions.
No solament entre els seus mateixos votants, sinó també entre les esquerres peruanes diverses.
L’arriben a situar al capdavant del bordell polític en què s’ha convertit tot plegat, considerant-lo un inepte rodejat d’ineptes. Creuen que la seva curtor ha estat aprofitada pels poderosos de torn, i constaten que els mitjans de comunicació, totalment en mans de la dreta, s’han posat obertament contra Castillo i les protestes populars.
Descomptant-ne algunes excepcions (com pot ser Marco Sifuentes a LA ENCERRONA), gairebé totes les versions que donen premsa i teles hi van dirigides directament.
Recomanable canal de televisió, sobre situació actual al Perú
Des de posicions d’esquerres, adverses a Pedro Castillo, que als inicis el veien com una certa alternativa al fujimorisme de dretes, hores d’ara ja no el volen com a president. El rebutgen a les totes.
Consideren que ha destruït totes i cadascuna de les institucions... que dirigeix una banda criminal saquejadora de l’Estat durant el seu mandat... i que ha abandonat el poble amb la seva ineptitud i amb la corrupció de les persones que ha posat al seu càrrec.
Opinen que ha de romandre a la presó i deixar de destruir el país. Li critiquen que no dubtàs a aliar-se al Congrés per destruir l’Educació, el Ministeri de la Dona, o per marginar els agricultors, per canviar 80 ministres durant tan poc temps, o per nomenar com a darrera ministra de Cultura una odontòloga.
En definitiva, per no haver fet res d’allò que va prometre, sinó per haver-se dedicat només a robar, a ficar-hi ineptes i a destrossar ministeris que funcionaven més o manco bé.
Ja no volen Castillo. Mai no el varen volen. Només pensaren que podia representar una alternativa millor al fujimorisme. Però han vist que, de fet, ni representa els més pobres, ni els defensa, ni fa res de bo per ells: només enriquir amb concessions milionàries la seva família i la seva gent més propera.
Opinen que el Congrés se n’ha d’anar, i que se n’anirà. Però Castillo també. Ha enfonsat totes les esperances de l’esquerra. El consideren un veritable delinqüent.
Reconeixen que sap fer-se la víctima, però que, mentrestant, el país s’està dessagnant per mor d’ell.
Conferència episcopal peruana convoca a pregària per la pau al país
A la vista de la convocatòria de certes concentracions fetes a Europa, com la realitzada a Palma el proppassat dia 16 de desembre, consideren lamentable que, des de l’estranger, les coses no s’arribin a veure així com són...
Si alguna lliçó he après dels meus contactes directes amb gent del Perú, és que cada peruà/peruana acaramulla tanta experiència vital i tanta vivència experta, que mai no arrib a aprofundir-hi del tot, fins al fons.
No en parlem, quan es tracta de contactar-hi col·lectivament. En general, des de l’infant més petit fins a la persona més vella, mantenen una capacitat, força enriquidora, no solament per analitzar a fons les realitats que fan del Perú un país tan complex i tan divers, sinó també per entaular discussions i debats fructífers al més alt nivell. Fins i tot, en assemblees improvisades, en qualsevol moment o circumstància.
Per això, davant d’una situació com la que pateix actualment la major part de la població peruana, amb motiu de l’empresonament «provisional» del president elegit democràticament, Pedro Castillo, i davant les mesures adoptades per la seva successora en el càrrec, Dina Boluarte, em permet d’esbrinar què en pensen, què n’opinen, què senten o com ho veuen, algunes de les meves amistats peruanes més properes, de confiança major.
Un cop m’arriben les respostes, puc adonar-me que n’hi ha per a tots els gusts.
Des dels nivells més populars, gent que aparentment no sap llegir ni escriure correctament «en espanyol», que no disposa de recursos econòmics suficients, però que manté una claredat d’idees, de pensament o de criteris d’actuació extraordinàriament vius i audaços, sobre allò que necessita el país...
Fins a aquella altra gent, que es considera a si mateixa com la més ben preparada intel·lectualment, que disposa de majors recursos econòmics i que està acostumada a desplegar la seva vida en àmbits luxosos, considerant-se l’hereua genuïna del poder i l’administració del país.
Per sort o per desgràcia, en la meva relació directa amb el Perú, arrib a tenir oportunitat de tractar de prop tots dos extrems de la població peruana: la que viu en assentaments humans situats a la perifèria de les grans ciutats, la població majoritària, la més empobrida; i la que se sent senyora única d’altres indrets urbans més privilegiats, fins i tot ocupant en exclusiva balnearis de més relleu i renom...
Lògicament, no tothom viu, i veu les mateixes coses, de la mateixa manera.
Mentre n’hi ha que, posant-se al costat del president, en defensen la permanència i la continuïtat, en considerar-lo «un dels nostres», els més pobres; d’altres s’afanyen a fer tots els possibles perquè sigui destituït un que «NO és dels nostres», de manera que n’ocupi la presidència qui defensi els interessos dels més rics, emprant els mitjans que calgui, sense parar esment a les conseqüències que se’n puguin derivar.
Intervenció meva durant l'acte de solidaritat amb el poble peruà realitzat a Palma
Ho puc comprovar claríssimament, amb les respostes que m’arriben, quan hi planteig la qüestió.
El país pateix un desbordament popular. Des de totes les regions s’aixequen veus cridaneres de protesta que exigeixen que s’acabi d’una vegada per totes amb la xacra de la corrupció i s’advoqui per la capacitat de l’Estat a atendre les demandes de canvi, sense exclusions.
Aquestes veus exigeixen que s’accelerin els processos per garantir Referèndum i Noves Eleccions Generals Immediates per a l’any vinent 2023.
Aleshores, em resulta molt curiosa la resposta que m’arriba des d’àmbits més benestants.
En agrair-me molt educadament la preocupació que els exprés pel seu país al meu escrit, em conten com veuen la situació actual i allò que hi està passant. Em diuen que, davant les evidències de corrupció i la moció de censura imminent, el president decideix per si mateix tancar el Congrés i fer una cop d’estat, però no rep el suport de ningú. Conseqüentment, el detenen i nomenen la vicepresidenta del seu mateix partit perquè ocupi el càrrec de presidenta del país. Em diuen que esperen que ella sí que posarà ordre al país.
Quant a les veus que s’aixequen reclamant noves eleccions generals immediates per a l’any 2023, m’assenyalen que «aparentment és un requeriment per la democràcia, però que cal romandre-hi molt atents, perquè darrere de peticions com aquesta hi ha grups que no cerquen altra cosa que modificar la Constitució per assolir la continuïtat de la Presidència, a l’estil Veneçuela».
I ja hi som, a la parada de les cebes! No m’ho diuen, però ho veig ben clar: els fa por, tenen por!
Tenen por que s’arribi a modificar una Constitució que consideren que els protegeix.
Tenen por que torni a assolir la Presidència de la República del Perú algun altre personatge que vulgui implantar al país andí l’estil presidencial de Veneçuela.
En definitiva, tenen por de perdre la seva situació de privilegi, a l’interior d’un país on la majoria de la població ha de viure dins la pobresa més extrema.
En contactar amb persones i col·lectius del Perú, trob a la boca de tothom la paraula maldita «CORRUPCIÓ». Mir d’esbrinar-ne en què es fonamenten i, sobretot, a què consideren que es deu una situació tan increïble i insòlita com l’actual.
Reflexions que m'ajuden a prendre part i intervenir a l'acte cívic de suport al poble peruà, que organitza a la plaça d'Espanya, de Palma, el col·lectiu de Peruans a Mallorca.
Tothom coincideix a reconèixer que la corrupció s’esdevé un dels problemes principals amb què s’enfronta el Perú. T’ho diuen membres de famílies de les classes més populars, ho explicita gent de les classes mitjanes, ho diuen sense embuts membres de famílies benestants i ho reconeixen les més altes instàncies de la nació.
La perceben com a tolerada, permesa o fins i tot necessària, la corrupció, a l’hora de subsistir o de progressar dins la societat peruana. Si no hi ha corrupció, no hi ha serveis ni atencions ni pujades d’escalafó. A tots els àmbits institucionals.
Ho reconeix fins i tot la mateixa Procuradoria Pública Especialitzada en Delictes de Corrupció, a l’informe que emet l’any 2015: el 92 % dels alcaldes al Perú estan investigats per corrupció!
No és gens estrany, doncs, constatar que aquests darrers 22 anys, d'una desena de presidents de la República del Perú, gairebé tots han anat a parar a la presó, per motius que tenen a veure amb la corrupció: abans de ser detengut Pedro Castillo (2001-2002), hi són conduïts Martín Vizcarra (2018-2020), Pedro Pablo Kucynzski (2016-2018), Ollanta Humala (2011-2016), Alan García (2006-2011), Alejandro Toledo (2001-2006) i Alberto Fujimori (1990-2000). Quasi res!
Com s’explica tot això? M’arriben opinions per a tots els gusts. Em qued amb aquestes que, al meu modest mode de veure, són les que s’ajusten més a la que compartesc des de fa dècades.
Companyes i companys del Perú consideren que la crisi que viu el país a l’actualitat fa paleses moltes de les enormes mancances de la societat peruana. Es refereixen a tot allò que no s’ha fet durant massa anys: «no hem après a viure junts, amb respecte mutu, tot reconeixent dins cadascú les necessitats que hem de satisfer com a Estat i com a Govern», em diuen.
Em sembla un bon punt de partida inicial, a l’hora d’esbrinar què està passant al Perú, des dels inicis del segle XXI: «no hem après a viure junts, amb respecte mutu...»
Me’n concreten una mica més detalladament allò que volen dir quan amollen una expressió tan generalista com aquesta.
Reconeixen que són membres d’una societat profundament fragmentada, dividida, que no reconeix a tothom el dret a viure amb dignitat, amb les mateixes oportunitats, amb el dret a un treball i a un salari digne i decent.
És una societat que ni tan sols reconeix, en la pràctica, que tothom té dret a rebre l’atenció sanitària que ens mereix; que permet passivament que passin a la discapacitat, o fins i tot que es morin, milers de persones sense cap possibilitat d’assolir l’atenció sanitària més elemental que necessiten; que el sistema peruà de salut ha mostrat tota la seva precarietat durant la pandèmia...
Un altre dels aspectes que m’assenyalen, i que jo consider molt important, és la informalitat que produeix el model econòmic extractivista i sense plans de diversificació industrial. Més d’un 70% de la població treballadora, es dedica a ocupacions informals, sovint creant-se la seva feina pròpia, amb tots els riscs que comporta, gairebé al marge de la legalitat. La informalitat s’ha anat convertint aquests darrers vint anys en la forma normal de supervivència per a milions de peruanes i peruans. Només 1 de cada quatre treballa «formalment», en treballs reconeguts per llei.
El sistema formal de l’economia s’esdevé incapaç d’absorbir la mà d’obra que va en augment cada any que passa. Cada dia s’hi sumen més treballadores i més treballadors informals.
És clar i evident que els sectors més afectats per aquesta informalitat són els sectors populars dels diversos territoris que conformen el Perú, els costaners, els serrans rurals i els amazònics, postergats durant dècades pel sistema oficial, com si es tractassin de poblacions sense cap dret a conèixer el benestar, que roman reservat solament a determinats estaments de la societat peruana.
Amb les seves anàlisis, critiquen que no hi ha hagut al Perú cap casta de contracte social (expressat clarament en una Constitució) que reconegui ineludiblement els drets de tothom a la vida, al benestar, a la participació en la construcció d’un país just, solidari i igualitari en oportunitats i en protecció social.
M’assenyalen que són precisament aquests sectors, els postergats en les seves necessitats, els que primordialment voten a favor de Pedro Castillo, un mestre rural que «es troba», de forma sobtada i inesperada, fent camí cap a la Presidència de la República. Hi arriba amb el vot majoritari que rep, un vot identitari, d’aquella gent que s’identifica amb ell. «És un com nosaltres», pensen i diuen.
El fet és, emperò, que, durant aquests primers 16 mesos del seu mandat presidencial, no pot i no sap fer res d’allò que promet en campanya electoral. Res de res! Només pot i sap dedicar-se a sobreviure en el càrrec, davant les escomeses brutals d’una dreta que controla el Congrés.
Mentrestant, mira de protegir una xarxa de corrupció que aprofita els canals oficials per signar contractes amb l’Estat, beneficiant amistats, familiars, finançadores i patrocinadores de la seva campanya electoral, etc.
No dubta a posar com a ministres i ocupants de càrrecs oficials gent que arrossega denúncies i judicis pendents, sense cap capacitat professional per exercir-los.
Va teixint una xarxa de corrupció que comença a ser investigada i que l’engoleix cada dia més.
Resulta curiós observar que la majoria de consultes que faig s’adrecen a companyes i companys que em reconeixen esser votants de Pedro Castillo. Aleshores, hi depositen l’esperança, creient que arribarà a instaurar una manera de governar diferent, que tendrà molt més en compte les necessitats del poble.
Però bé, gairebé en la seva totalitat també reconeixen que el grau d’ineptitud per realitzar les seves funcions governamentals, la corrupció engreixada al seu voltant i un assessorament polític més que deficient, contribueixen a nodrir i enfortir l’estratègia censuradora d’una dreta peruana racista, classista, discriminatòria i antidemocràtica.
Li declaren la guerra des del primer instant del seu mandat. I amb quina duresa i crueltat! No poden suportar de cap de les maneres que ocupi la Presidència de la República del Perú qualcú que «ve de baix», moreno, "marró", serrà, que no parla espanyol com fan a Lima les classes més benestants.
Aquestes dretes volen continuar mantenint el privilegi del poder, d’«ordenar» les coses en profit propi i en funció de beneficiar aquells socis seus (que no apareixen obertament en la pugna política): les transnacionals que s’enriqueixen al Perú molt més que en altres indrets d’Amèrica Llatina, gràcies a una Constitució com la Peruana (1993) que en protegeix els contractes, encara que siguin lesius per al país i pels seus sectors populars cada cop mes empobrits. Són empresaris que volen mantenir lleis laborals en funció dels seus propis interessos o que volen continuar depredant l’amazonia o que viuen capficats en altres malifetes.
Això no lleva que hi hagi també altres activitats informals o il·legals milionàries, que incideixen de manera influent en congressos i governs, com a grups miners, taladors de boscs, pesquers, etc.
Amb un panorama com aquest, el Perú arriba al desembre de 2022, a una situació insostenible per a Castillo. Un cop més el president de la República fa palesa la seva ineptitud política i decideix «dissoldre el Congrés temporalment i intervenir altres poders de l’Estat».
Ho fa tot sol. Mirant de produir-hi un autocolp d’Estat a l’estil Fujimori, però amb la diferència que no té cap suport de les forces armades ni d’altres institucions oficials. Des del primer instants, fa evident que no disposa de cap casta de suport.
Em sembla que és aquí on es pot trobar una certa explicació a la situació desastrosa que està patint el Perú, pocs dies abans de Nadal de 2022.
El Congrés, dominat per les dretes, ha anat perdent prestigi als ulls de la població peruana. Un raquític 5% n’aprova la gestió. El clamor de moltes institucions i col·lectius ciutadans, des de mesos enrere, ja plantegen l’avançament electoral. «Que se’n vagin tots!» n’és la consigna. Tot i que Castillo no vol renunciar, ni els congressistes tampoc no volen deixar càrrecs i sous.
Em remarquen que, malgrat tot, el president Castillo manté una aprovació de la seva gestió propera al 30% de la població peruana, d’acord amb enquestes qualificades. Molt per damunt del 5% del Congrés.
Tal volta sigui aquest el motiu primordial que impulsen els assessors presidencials a proposar-li l’autocolp d’Estat que, pel que sembla, acaba amb la seva carrera política.
La violència desfermada arreu del Perú, pel poc que conec i sé, tot i la declaració de l’estat d’Emergència per part del govern de Dina Boluarte, amb «toque de queda» a 15 províncies i el control de la seguretat nacional en mans de les Forces Armades, por arribar a assolir nivells altíssims els dies que vénen, sobretot a les regions més sudenques, com Apurímac, Arequipa, Cuzco, Puno, sense descartar-ne d’altres més al nord com Lambayeque, Libertad, incrementant-se el nombre de morts, ferits i hospitalitzats.
Com em diuen alguns companys residents al Perú, són mobilitzacions que vénen de la ràbia acaramullada durant molt de temps, davant tanta corrupció generalitzada.
Demostren que les classes populars n’estan fartes, de la marginació en què viuen i han de viure, contemplant a l’altra banda dels marges una corrupció desfermada fins a límits increïbles.
Són reaccions amb lògica emocional reactiva, poc racional, davant del comportament cridaner de polítics i polítiques corruptes a totes bandes del panorama institucional.
Hores d’ara, no n’arriben a veure la fi, ni a besllumar-ne a l’horitzó cap casta de solució mínimament satisfactòria. Així i tot, som dels qui pensen i creuen que la veu i la dignitat del poble peruà s’hi arribarà a imposar, d’una manera o una altra.
