Viatge al Perú 2024 (8ª): de Los Olivos a Puente Piedra

Cinquè dia d’estada a Lima, a Los Olivos

Avui és el darrer dia que pas al districte limeny de Los Olivos, a la casa on m’acull na Pamela López Moreno, la filla de la meva fillola piurana Zully Socorro Moreno Romero. 

La comunitat de religioses trinitàries mallorquines, que des de fa dècades viuen a Puente Piedra, em conviden a passar-hi uns dies. Tan esplèndidament com sempre, gràcies, sobretot, a la coneixença i al tracte que mantenc amb la bona amiga bunyolina Maria Quetglas.

Mentrestant, m’hi arriba des de Mallorca una comunicació whatsappera interessant, del bon amic Toni Vidal. M’envia una informació relacionada amb la jerarquia eclesiàstica de l’arxidiòcesis de Piura-Tumbes, aquí al Perú. Li n’agraesc el detall: «El papa fulmina l’arquebisbe de Piura, després d’una investigació del Vaticà al Sodalici de Vida Cristiana». 

M’adon que, gràcies a Déu, comptam amb un papa que, coneixent a la perfecció la situació eclesiàstica d’Amèrica llatina, pel fet de ser argentí, no dubta a aplicar les tissores on i quan considera que s’ha de fer, en vistes a adaptar millor les actuacions jeràrquiques d’avui dia a les propostes evangèliques que des de sempre planteja Jesús de Natzaret.

El papa Francesc, sense rues a la llengua ni cap mostra de paràlisi cerebral, encomana a dos investigadors del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe que estudiïn acuradament les acusacions que afecten el Sodalici peruà: abusos sexuals físics i psicològics, barrejats amb trames de tràfic de terres a mans d’una organització criminal denominada «La Gran Cruz»...

Em dol profundament veure que, des de fa anys, grups de camperols i comuners peruans vénen denunciant pràctiques extorsionadores d’empreses vinculades al Sodalici, perquè aquestes cerquen de comprar-los terres on crear-hi grans latifundis amb finalitats empresarials.

Tant de bo que l’Església catòlica del segle XXI, amb la conducció ferma i clarificadora del papa Francesc, es posi de bon de veres a fer passes enrere per tal d’assemblar-se cada cop més a les comunitats cristianes primigènies; que s’allunyi de l’enriquiment amb béns i propietats materials, i que s’abraci més fermament a les condicions en què viuen les grans masses més pobres de la població d’Amèrica Llatina i del món sencer.

Ni si fos per contrapartida, tenc oportunitat de veure una altra informació relacionada amb actuacions governamentals peruanes que, des d’instàncies públiques, promouen i impulsen el que denominen «Techo Propio». És un programa adreçat a famílies, amb ingressos familiars mensuals inferiors a un valor determinat, que són ajudades a l'hora de comprar i construir o millorar-ne la vivenda: amb serveis bàsics de llum, aigua i clavegueram...

Sé d’alguna família que ja duu anys engrescada en l’obtenció d’una d’aquestes cases familiars. Les coses, pel que compten, solen acabar bé. Allò que no se sap mai és quan ni quin temps haurà de transcórrer fins assolir-ho totalment. Per un motiu o un altre, els terminis acostumen a perllongar-se un mes i un altre, i un any i un altre. Fins que hi pertoqui el torn... 

Precisament, hi ha molta de preocupació entre les famílies sol·licitants, que ja han iniciat el procés, però que no l’han completat encara. El gran escàndol de la Presidència de la República, sotmesa aquests dies a mocions de censura, per mor de l’adquisició  de rellotges Rolex i altres objectes de luxe no declarats, podria afectar-hi negativament... 

Famílies modestes romanen a l’espera del que pugui passar amb un possible canvi de govern que els perjudicaria enormement. Tenen ganes de completar i acabar el procés, de manera que en poques setmanes aconseguesquin l’objectiu d’una casa parada i construïda al terreny adquirit en propietat.

Sisè dia d’estada a Lima, de Los Olivos a Puente Piedra

Gairebé una setmana després d’arribar a Lima per segona vegada, faig un altre canvi de residència: sense sortir del límit urbà de la ciutat de Lima, la capital del Perú, em dirigesc cap al districte de Puente Piedra.

Són només unes desenes de quilòmetres per una carretera Panamericana Nord farcida de camions, busos, taxis, col·lectius, mototaxis i vehicles de tota casta. Sempre que viatj al Perú en èpoques passades, hi conec i tract de prop, sobretot i entre d’altres religioses, na Maria Quetglas Riera, de Bunyola, i na Dolores Fernández Ramos (qepd), de Granada. Mir d’allotjar-m’hi i de passar-hi uns dies, ben acollit per la comunitat, hores d’ara reduïda a la mínima expressió de tres velletes...

Després d’una conversa amistosa, els meus acompanyants se’n tornen cap a Los Olivos i jo m’instal en una de les cambres de què disposa el convent-escola. Situat al segon pis, no hi manca res d’allò que ofereix un establiment hoteler de categoria mitjana: tres cambres amb armaris, quatre llits,  taula rodona envoltada de cadires i butaques, cuina, bugaderia i bany amb tots els estris a punt. 

Primer dia d’estada a Puente Piedra (Lima)

Mir d’aixecar-me prest. Tot d’una després dels exercicis físics quotidians, em don una bona dutxa, d’aigua tan calenta que no puc suportar-ne la calentor. 

Seguidament, davall a la capella situada a la planta baixa de l’edifici. Cinc persones hi feim plegats la pregària matutina: Maria, Margalida, Flora, Chantal (que són germanes terciàries trinitàries) i jo (que hi som present com a Padre Cecilio). Seguim les pautes que ens dóna la gravació d’una veu femenina que desconec i que emet comentaris sobre la lectura evangèlica de la pesca miraculosa de Jesús de Natzaret, que correspon a aquest divendres de l’Octava de Pasqua, Jn 21,1-14.

Acabada la pregària, anam a berenar al menjador. M’empàs un panet amb formatge i una bona tassa de cafè amb llet. Mentre les germanes trinitàries assaboreixen la bona sobrassada que el bon amic Jaume Santandreu els lliura, de fabricació pròpia, feta i elaborada a Can Gazà, la valoren com a molt exquisita.

Puj a l’habitació del segon pis i em pos a redactar la crònica diària, a passar comptes dels dies anteriors encara no enregistrats, a contestar missatges de whatsapp que  m’arriben des de la Roqueta i a ampliar coneixements sobre la realitat peruana dins la qual visc immers aquests dies.

Segon dia d’estada a Puente Piedra (Lima)

Començ aquest dissabte del mes d’abril amb ganes de presenciar, a les 15 hores (horari peruà) la final de la Copa del Rei que disputen a Sevilla el Mallorca i l’Athletic Club de Bilbao a les 22 hores (horari espanyol). Tenc moltes ganes de veure que se l’enduguin cap a la Roqueta els milers i milers d’aficionats mallorquinistes que hi han viatjat.

De bon matí, també mir de comunicar-me amb l’antiga delegada de Missions de la diòcesi mallorquina, l’actual directora general de Cooperació i Immigració del Govern de les Illes Balears, la bona amiga Cati Albertí Victory. Li envio fotografies preses a Puente Piedra, en companyia de na Maria Quetglas, que ella coneix, a veure si endevina on som tots dos...

Coincideixen aquestes bones notícies amb altres que no ho són tant. És el cas del meu cunyat Eugenio Domenech Rodríguez que, des de fa una temporada llarga, va de metges i d’hospitals per Albacete. Li desig de tot cor una ràpida i efectiva recuperació, fins al punt que torni a ser l’Eugenio de sempre, amb el bon humor de sempre i les ganes de viure de sempre.

Acab la jornada sabatina, amb la notícia de la derrota del Mallorca davant l’Athlètic a Sevilla. Ha aconseguit d’empatar 1-1 durant els primers 90 minuts. També ha mantengut l’empat durant la pròrroga de mitja hora. Però ha fallat més penaltis que l’Athlètic i aquest se n’ha enduit la copa. 

Què hi farem! Només n’hi ha un, d’equip de futbol entre tots els que hi ha a Espanya, capaç de quedar-hi segon: el Mallorca! Visca! Visca! Visca!

Tercer dia d’estada a Puente Piedra (Lima)

Mir de seguir avui les activitats programades a Ciutat per la Federació d’Associacions de Veïns de Palma al Castell de Bellver, amb motiu de la celebració festiva i popular del Diumenge de l’Àngel...

Veig que la presidenta de la Federació, la bona amiga de Son Rapinya Maribel Alcázar, subratlla als mitjans de comunicació que aquesta celebració és una tradició arrelada a Palma, amb un caràcter festiu i popular, allunyat del mercantilisme, i que fomenta la participació i la creativitat dels ciutadans.

M’alegra ben molt veure, malgrat l’enorme distància física que ens separa, que enguany hi recuperen la 'diada castellera'. Senyal clar i més que evident de la nostra pertinença illenca, real i efectiva als Països Catalans.

Coincidint amb aquesta Festa de l’Àngel a Palma, el Diumenge de «Pancaritat» arreu de Mallorca, acompany les germanes trinitàries en la celebració eucarística que acostumen a fer els diumenges a l’interior de la capelleta dedicada a la Verge de Guadalupe, en ple barri marginal de Bellavista.

Sé que es tracta d’una celebració, senzilla i molt llarga, que acostumen a realitzar sense cap capellà, formant comunitat cristiana  laica presidida i animada gairebé en exclusiva per un bon grapat de dones creients, durant dues bones hores.

Quatre anys després d’haver-ho pogut presenciar i assaborir per primera vegada, repetesc la jugada i em faig present en aquesta celebració eucarística, dins el cor mateix del barri marginal de Bellavista, com un feligrès més. 

La celebració eucarística comença a les 10h. Precedida per la primera sessió de catequesi que un grup de tres catequistes adrecen a les famílies dels infants que han de fer la Primera Comunió l’any que ve: un matrimoni jove integrat per Ingrid (qui espera el seu primer infant) i Edgard (qui és de Chacas, l’indret d’Ancash on s’instal·la definitivament i treballa el sacerdot salesià, P. Ugo De Censi); i la jove Victòria (fillola de Maria Quetglas). 

Aquesta religiosa trinitària presenta l’acte i encoratja a participar-hi tots els assistents que ultrapassen el centenar. Una altra dona jove, de nom Giuliana anima i instrueix la concurrència, a més de llegir el text «Tú eres Pasqua» (de Florentino Ulibarri). Hi participen amb els cants un grup de joves engrescats per Benjamín. Fa la lectura del comentari evangèlic (amb text del teòleg José Antonio Pagola) un altre jove, de nom Dimas. Presideix la celebració eucarística, amb fervor i vivència admirables, la mateixa dona de quatre anys enrere, na Cecília. 

Fetes les lectures, entonats els cants, elevades les pregàries, recollides les aportacions de cadascú, la presidenta Cecília inicia l’acció de gràcies, convidant tothom a mostrar-se agraït a l’amor de Déu envers tots nosaltres.

Amb la pregària fervent del Pare Nostre i l’abraçada entranyable entre tots, desitjant la pau, la presidenta Cecília procedeix al repartiment del «pa con-sagrat» (portat en capseta senzilla des de la parròquia) entre tots els assistents: «Preneu i menjau-ne tots! Si no en menjau, no tendreu vida en vosaltres!», hi proclama claríssimament i enèrgica.

Em demanen de dir-hi unes paraules. Des del mateix banc on particip com un feligrès més, mir de comunicar-los l’alegria que sent en trobar-me de bell nou a l’interior d’aquesta modesta i senzilla comunitat de creients: 

«Feliços tots nosaltres, que creim en Jesús de Natzaret, sense haver-lo vist mai en carn i os, com  sí que el veu i pot arribar a palpar amb les seves mans Tomàs, l’incrèdul... Mirem d’afanyar-nos a mostrar la nostra fe en Jesús procurant esser la millor comunitat cristiana seguidora del Crist, de manera que també siguem la millor comunitat humana servidora del poble de Bellavista».

Quart dia d’estada a Puente Piedra (Lima)

M’aixec tard, passades les 8:30 del matí. Després de dutxar-me, amb una aigua que crema a les  totes i que no arrib a saber ben bé com regular-la, baix per les escales cap al menjador, a berenar. Les germanes trinitàries m’hi han deixat preparat damunt la taula una bona tassa de cafè amb llet, panets a rompre, confitura, mantequilla, embotits, formatges, etc.

Amb la panxa plena, em dedic a recórrer els carrers principals de Puente Piedra. Degut al sol tan calent que em cau damunt del cap pelat que passeig, mir de trobar una gorra de tela que me’l cobresqui i protegesqui. En trob  una que m’agrada, tot i la seva conformació nordamericana: són 20 S/ (5€)...

També vull adquirir un desodorant, i dues ampolles grans d’aigua mineral sense gas. Pel primer, em demanen i aport 4,60€. Per les dues ampolles de 2,5 litres cadascuna, en pag 2€. 

Abans de pujar a la cambra del carrer Saenz Peña on estic allotjat, m’atur a prendre un «cafè affogato» a la Cafeteria 90, situada a la planta baixa del mateix edifici: són 4,10€ que pag en caixa. Amb números rodons, aquest matí de dilluns m’hi gast un total de 15,70€.

Cinquè dia d’estada a Puente Piedra (Lima)

Les germanes trinitàries m’ofereixen la rentadora de què disposen per rentar-me’n la roba. Els ho agraesc de tot cor. Duc una setmana sense fer-ho. I ja em fa una mica de falta. Sortosament aquests dies fa un sol de mil dimonis a Puente Piedra, i això ens ha de permetre rentar-la i assecar-la en poques hores.

Entrevista improvisada a Maria Quetglas. El bon amic i president de l’Associació cultural Amics del Seminari de Mallorca, el bunyolí Domingo Mateu Conti, em demana que obtengui unes paraules escrites per la bona amiga bunyolina Maria Quetglas, trinitària i missionera al Perú des de fa dècades. Aquests dies visc amb les germanes trinitàries al districte limeny de Puente Piedra. 

Ella compta amb 92 anys d’edat. En lloc de paraules escrites, s’estima més adreçar-hi quatre mots de la veritat. Els enregistr amb el mòbil i els transcric en format pdf. L’envio tot a Domingo Mateu i en queda meravellat: 

«Vull agrair-vos de tot cor, a tu i a María Quetglas, la increīble meravella d'aquesta excel·lent entrevista improvisada que tot just m'acaba d'arribar. No s'ho creuran els companys del Consell de Redacció ni els de la Junta Directiva. Us ho agraeix especialment de part seva. Jo estic que no me'n sé avenir: haver aconseguit en unes hores una preciosa entrevista des del Perú que sé del cert que encantarà als nostres lectors pel destacat i exemplar testimoni viu de l'estimada bunyolina i per l'excepcional avinentesa de poder-lo difondre com a agraīt suport a la Diada de sincer reconeixement a la tasca missionera dels nostres illencs a l'entorn del Santuari de Lluc. No sé com agrair-t'ho, Cil.»

El Mercat de Huamantanga. La satisfacció d’haver complert d’alguna manera amb el desig del president i amic Domingo, em duu a sortir de casa i anar a fer passes pels voltants d’on estic allotjat aquests dies. Enfil cap al mercat a mitjan matí. M’aconsellen d’arribar fins al de Huamantanga, a l’altra banda de la carretera Panamericana Nord.

No me’n puc avenir, ni de la gentada que hi trob, ni de la diversitat de productes que s’hi venen, ni de la immensitat d’unes instal·lacions que semblen no tenir fi. Deu ser un dels mercats populars més grans que he vist mai en la meva vida: «Megamercado HUAMANTANGA. De todo para todos al más bajo precio».

Compta amb nombroses entrades i sortides que faciliten el trànsit dels «caseritos»  o compradors convidats a comprar-hi de tot: «hable, caserito, qué desea», sent a dir, a cada passa que faig.

Venc a cercar-hi tres productes concrets: una dotzena de mocadors de mocar (7,50), un joc de 100 torcaboques de paper (2,50€), i alguna fruita que adquiresc per  2,25€: 9 figues de moro o «tunas» . Total, m’hi deix 12,25€.

Casa d’Infants Sagrada Família. Al capvespre tenc la sort immensa de tornar a arribar, sempre conduït per Maria Quetglas, fins a la «Casa de Niños Sagrada Familia» que, des de fa més de 30 anys, té muntada un personatge que admir molt, per la seva gran capacitat d’estimar la infància més maltractada i/o abandonada. Li diuen simplement «Miguel» . 

El conec i tract de prop fa quatre anys. El seu nom complet és Miguel Rodríguez Candía. Per a mi, un home excepcional. Un veritable laic sant, en ple segle XXI (segur que no serà canonitzat pel Vaticà!).

És tanta la feinada que hi fa, que requeriria capítols i més capítols d’aquesta crònica meva. Basti assenyalar que, actualment, acull 1.200 infants en aquesta casa de Ventanilla. I que en té més de 3.000 a la selva peruana de Pucallpa. 

La sola visita ja comporta l’entrada en un altre món, en el centre del qual se situen els infants: hi reben educació, alimentació, cures, feines, entreteniments, contacte amb la natura i els animals, etc.

Darrerament compta amb una instal·lació recent per a l’obtenció d’aigua del subsòl que no solament serveix per a la Comunitat, sinó que també és posada a la venda amb totes les garanties de salubritat: «El agua se comparte. Sagrada Familia. El agua que limpia la tierra. Agua ozonizada. Sin gas. Gotas de esperanza. Envasado por Comunidad de Niños Sagrada Familia».

Una altra de les novetats que hi trob, respecte de fa quatre anys, és que el veig engrescat en el projecte de construir cases de fusta a la selva amazònica peruana de Pucallpa, per lliurar a les persones majors, velles desemparades que no compten amb res per sobreviure. L’hi veig molt entusiasmat...

"Kure y'amaso si kure y'umutima", diuen al Burundi. "Lluny dels ulls no vol dir lluny del cor".

Així ho estic experimentant davant la notícia trista de la mort del meu estimat cunyat manxec, n'EUGENIO DOMENECH RODRÍGUEZ que enterren al cementeri de Munera. Cosa que jo  només puc seguir a la distància, des del Perú estant...

Desitjo que descansi en pau, juntament amb la seva esposa i germana meva molt estimada Mª Ana

Al meu estimat cunyat manxec, Eugenio Domenech Rodríguez

Em deman quan deu ser la primera vegada que tenc notícies d’aquest jove manxec anomenat Eugenio Domenech Rodríguez que, segons diuen, festeja la meva germana Mª Ana? No en sabria indicar la data exacta, però ha de ser a principis de la dècada dels anys 70 del segle passat. Si no una mica abans...

Record que la meva germana Mª Ana, a més dels estudis de batxillerat elemental, es prepara professionalment per exercir la tasca d'auxiliar de Clínica a l’Hospital universitari de Son Dureta. Hi treballa durant dècades, juntament amb el seu espòs Eugenio Domenech, qui s’hi exerceix com a excel·lent zelador, de tarannà profundament vocacional: d’aquells que, davant d’una persona malalta, es desvetllen per atendre-la de la manera millor que saben i poden. Molt bon zelador!

El cert és que, des del primer moment que ens tractam tots dos, mantenim molt bones vibracions mútues, compartim idees i plantejaments de vida, passam estones conversant i intercanviant opinions, ens sentim membres d’una mateixa família. Fins al punt de passar-nos l’un a l’altre confidències personals de les més íntimes. A més de cunyats, som molt bons amics.

A l’interior de la família Buele Ramis, n’Eugenio hi entra amb molt bon peu. Tant pel que fa als meus pares, que s’atansen a anar-hi a viure més a prop. Com pel que té a veure amb els meus germans i jo mateix que el consideram bon cunyat, feiner com el que més, treballador infatigable, amant de la família i lliurat en cos i ànima a procurar el màxim benestar possible per als seus.

Mentre ja tenc preparades les maletes per emprendre el meu primer vol transoceànic cap al Perú per primera vegada, em ve molt just poder assistir a la celebració matrimonial del jove manxec Eugenio Domenech Rodríguez i la mallorquina Mª Ana Buele Ramis. 

En presidesc la cerimònia religiosa com a capellà, el 5 de maig de 1975, a l’esglesieta de la parròquia de Son Roca. El mateix dia que la meva germana compleix 25 anys d’edat. 

Mentre som al Perú, continuo mantenint la relació epistolar que ens permet de seguir connectats d’alguna manera, d’acord amb els mitjans disponibles aleshores (res a veure amb els d’avui dia).

Quan torn a Mallorca, amb n’Eugenio ens feim molt. Tant és així que el record present en moltíssimes d’eixides meves! Quan sortim en vol transoceànic cap a Amèrica Llatina i Central l’any 1981, el metge Miquel Barceló, la farmacèutica Aina Salom i jo, un dels que acudeix a acomiadar-nos a l'aeroport de Son Sant Joan, precisament és ell, juntament amb ma mare i el meu germà Andreu (que tots tres descansin en pau).

Tant amb la meva primera esposa, Lina Company, com amb la segona, Isabel Rosselló Girart, s’hi duen tan bé, que no record cap casta de discussió, d’enfrontament o desavinença. Sempre fent pinya.

N’Eugenio i na Mª Ana arriben a tenir quatre filles: Maru, Nani, Carme i Berni. Tots quatre esdeveniments familiars ocorren a la dècada dels anys 70 del segle passat, mentre jo em trob fora de la Roqueta, exercint-me com a missioner al Burundi, primer, i al Perú, després.

El 10 del 10 del 01, esdevé un dels dies més fatídics dins la nostra família. Fortament empesa per depressions profundes, la meva germana es precipita al carrer des del setè pis de casa seva, i ja no torna a ser pus mai més la mateixa que havia estat abans. Es queda "en coma vegetatiu" durant gairebé dues dècades seguides...

És precisament llavors quan surt a relluir molt més el tarannà i la manera de ser del meu cunyat Eugenio. Mai no he trobat enlloc cap home que es mostri tan enamorat de la seva dona i que l’estimi amb tanta intensitat com ell. De manera pràctica i efectiva.

«Los amantes de Teruel» queden petits davant n’Eugenio i na Mª Ana. Ell fa el que no està escrit enlloc, per procurar-li, a ella, el major benestar possible, tot i les grandíssimes dificultats amb què topa contínuament. Res no l’impedeix d’aconseguir allò que es proposa, per tal de tenir la seva dona en les millors condicions i la millor qualitat de vida possible.

S’estima més tractar-la directament i personal a ca seva, abans de deixar-la en mans externes a l’hospital. Com a bon professional, sap molt bé com tractar-la. Ho puc comprovar amb els meus ulls cada vegada que m’hi atans, tant a Palma com a Munera (Albacete): gràcies a la presència curosa i atenta d’espòs i filles, la meva germana Mª Ana es passa al llit, durant dues dècades seguides, sense haver tengut ni patit mai cap llaga ni una! 

El mes de juliol de l’any 2016, un dos mesos després de la mort de la meva esposa Isabel Roselló, a instàncies del meu cunyat Eugenio, me’n vaig a passar uns dies a la seva casa de Munera. Hi viuen ell, la meva germana Mª Ana i les seves filles Carme i Berni. Es tracta d’un poblet castellà manxec de la província d’Albacete. Un lloc mesetari encantador, amb gent i població de tracte molt familiar.

Amb això, esper rebre’n l’ajut que necessit per suportar amb més fermesa i major fortalesa d’ànim la situació personal que estic travessant, després de la mort de la meva estimadíssima esposa, la manacorina Isabel Rosselló Girart ocorreguda l’anterior 18 de maig.

Ho aconsegueixen. Com sempre, m’hi acullen la mar de bé. I, entre d’altres detalls, em fan avinent que estic residint a «Munera, terra de toros i de toreros». Mai com llavors he assistit a cap «corrida en plaza de toros», farcida a rebentar «en la zona d’ombra». Després de prendre uns vins amb els amics del meu cunyat Eugenio, entesos en totes dues matèries: no només pel que fa als toros a la península Ibèrica, sinó també al Perú...

El 7 de maig de 2021, a les 18:30 hores, la meva única germana Mª Ana Buele Ramis deixa d’alenar i mor al seu domicili de Munera (Albacete). És la meva germana petita. M’ho comunica pel mòbil el seu espòs i cunyat meu, Eugenio Domenech Rodríguez, aquell mateix dia. 

Els confinaments que imposa la pandèmia no m’aconsellen de fer-m’hi present. I ho lament moltíssim.

L’aturada cardio-respiratòria que pateix acaba amb la seva vida, després de prop de vint anys seguits d’haver romàs en estat de coma vegetatiu. La major part d’aquest temps perllongat, se’l passa a la vila albacetenya de Munera. Sempre molt ben tractada i sempre molt ben acompanyada pel seu espòs Eugenio i les seves filles Berni, Carme, Nani i Maru.

Un dissabte, el 9 d’octubre d’aquell any, a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, celebram una missa d’acció de gràcies per la vida d’aquesta gran germana meva Mª Ana, amb la presència del seu espòs, les seves filles, els familiars i les amistats més properes.

Avui, 2 anys i mig després, mentre duen n’Eugenio al Cementeri de Munera, des del Perú estant deman per whatsapp al rector de la mateixa parròquia, mossèn Ramon Lladó, que vulgui aplicar-hi la missa de les 12 del migdia diumenge que ve. 

Tot d’una em contesta de manera afirmativa: «Amb moltíssim de gust, com si hi fossis, li oferirem la missa de les 12». És tot quant crec que puc fer, suara mateix, des d’aquí on som, per aquest cunyat meu manxec amb qui he compartit tantes vivències, com a dos bons amics.

Descansa en pau, Eugenio! Gaudeix de la Vida que  no s’acaba mai!

Viatge al Perú 2024 (7ª): som a Lima

Primer dia d’estada a Lima, a Los Olivos

Dissabte, 30 de març
A la fi arrib a comunicar-me amb el bon amic franciscà de Huamachuco, el llubiner Miquel Llompart, qui em fa una videotrucada que m’arriba quan em dispòs a volar cap a Lima. Em diu que m’hi espera, quan jo vulgui anar-hi. I que, a l’hora de concretar-ne dates, tengui en compte que entre el 15 de maig i el 10 de juliol ha de ser a Europa. Quedam que seguirem comunicant-nos, via whatsapp.

A les 10:50 deix l'hotel Guisama, després de pagar-hi els 100€ pels dos dies que hi he romàs allotjat, amb el berenar inclòs. Me'n vaig cap a l'aeroport en taxi 3,85€. L'avió té programada la sortida cap a Lima, per a les 12:43. La meva maleta pesa 26,8 kg, uns 3,8 kg més del permès. N'he de pagar per l'excés 27,50€.

Mentre som a punt de pujar a l’avió, a la sala d’espera, em telefonen de l'hotel per fer-me a saber que, sense voler, me’n dec haver duit la clau de l'habitació. M'indiquen que puc deixar-la a la Sala Vip de l'aeroport, a mans de la senyoreta Yolanda. La hi deix, a les mans de Rosita, l'encarregada de torn que treballa a les ordres de Yoli. 

Sortim de Cajamarca abans d'hora a les 12:40 i arribam a Lima a les 13:30 , 25 minuts abans de les 13:55 l'hora prefixada. 

Torn a volar amb la companyia aèria JetSmart, que fa la competència a Latam i d’altres. Pel preu de 125 € (487,59) faig amb manco d’una hora el trajecte que, per carretera em comportaria haver de recòrrer 825 km amb autocar durant 15 hores. Això sí, tres vegades més barat, només a 40 € el passatge.

Sobrevolant el territori, m'adon de la gran sequera que ho domina tot: corrents d'aigua que ja no en porten, muntanyes andines sense gens de neu als cims, paratges cada cop més desèrtics i menys verds, extensions arenoses  immenses, entre la serra andina i l'oceà Pacífic, travessant el departament de La Libertad. 

A l’aeroport de Lima vénen a esperar-me la meva fillola Zully i la seva filla Pamela, que contracten un taxi que ens duu des de l’aeroport internacional Jorge Chávez de Lima, fins al districte de Los Olivos, on resideixen.

M’han preparat per menjar un bon «encebollado de res con frejoles y arrocito». Menjua exquisita.

Des que arrib al Perú, estic subscrit a la companyia Bitel per al manteniment i ús del meu mòbil. Amb el canvi de ship que faig per tres mesos, em correspon de fer-hi el segon pagament mensual, 7,8 € (28,32 S/). Cosa que, no sé com, realitza na Pamela, amb el seu mòbil...

La consogra de na Zully, membre actiu de la «Iglesia Alianza Cristiana y Misionera de Los Olivos», em convida a assistir al teatre que hi organitza el pastor Fernando Hidalgo. Hi anam tots els membres de la família, que som cinc. De molt bon gust particip durant més de dues hores seguides en una sala, semblant a teatre,  farcida de gent, tant a les butaques de baix com a l’amfiteatre, i de nombrosos actors i actrius hàbilment vestits damunt l’escenari, que representen escenes bíbliques de la vida de Jesús. 

M’hi deix voluntàriament 50€: a la bacina del pastor i a la butxaca de donya Rossy, per les despeses efectuades en el transport de tots sis membres.

Segon dia d’estada a Lima, a Los Olivos

Diumenge, 31 de març
M’agrada anar arreplegant frases i dites que sent a dir a la gent, de tant en tant: «Con el corazón en la boca», «El que puede puede, y el que no, que aplauda», «El espejo no mira», «Ojo de loca no se equivoca», «Lo que se hereda no se hurta»...

Faig el primer berenar a ca na Pamela. Consisteix en una bona «hamburguesa de chicharrón», de bon matí.

A l’hora de dinar, anam i passam una bona estona de sobretaula a la casa d’una amiga i companya de treball de na Pamela. Treballa com a infermera al centre de salut de l’ex Fundo Naranjal. També ha fet feina d’infermera al «Hogar Canevaro», adscrit a la Societat de Beneficència de Lima Metropolitana, al districte del Rímac. 

El seu espòs nom Jorge i és comandant de l'exèrcit de terra. Tenen dos fills, d’entre 13 i 9 anys. El pare de família, que ens fa de cuiner. ens prepara un bon «Estofado de pollo con papa y arrocito».

De retorn a ca na Pamela, a Los Olivos, sopam d’un bon plat de «Frejol de palo», plat característic de la serra andina d’Ayabaca.

Tercer dia d’estada a Lima, a Los Olivos

Dilluns, 01 d’abril
Com que m’agrada respondre totes i cadascuna de les més d’un centenar de comunicacions que m’arriben al whatsapp, aprofit per fer-ho quan em despert per anar a orinar, damunt les 4 hores de la matinada (les 11 del mati a Mallorca).

Això em duu a tornar a dormir-me fins passades les 9 del matí. Berén de dues hamburgeses, una d’alvocat i l’altra amb confitura de codony cajamarquina, preparada per na Zully. Els dos infants, Rafaela i Nicolás, ja han partit cap a l’escola. S’hi estan fins passat migdia.

Quart dia d’estada a Lima, a Los Olivos

Dimarts, 2 d’abril
Coincidint amb el dia en què es reuneixen els veïnats de la finca on visc, al carrer Rovira i Virgili de Ciutat, per tractar-hi conjuntament entre tots 7 els assumptes relacionats directament amb l’administració que porta la immobiliària, continuo romanent a la casa de Pamela, la filla de la meva fillola peruana Zully Socorro, on puc veure de prop situacions familiars, malauradament massa freqüents, en aquest país d’Amèrica Llatina.

Són moltes les famílies que travessen situacions semblants. El pare de família, enduit per la monotonia d’una vida familiar cada cop més inestable, les pressions que exerceix una vida laboral que s’esmuny cada dos per tres, hàbits i costums patriarcals introduïts des de temps enrere, etc... per aquests i d’altres motius, el fet és que de matrimonis duradors se n’hi veuen ben pocs.

Per un motiu o un altre, s’hi trenca la convivència matrimonial, molt més enllà fins i tot del que poden representar les telenovel·les  televisives llatinoamericanes més conegudes a Europa. A 9 de cada 10 cases, s’hi donen característiques semblants. La mare de família ha de fer front, tota sola, a la cura dels infants, l’educació, l’alimentació, el vestit, la salut, l’oci. Tot recau en mans d’unes dones que, en molts casos, no gaudeixen de situació laboral estable, ni de recursos econòmics suficients, ni d’educació o estudis superiors.

Visc de molt aprop situacions lamentables, en què el pare de família, no solament no en vol saber res, dels fills que ha engendrat, sinó que fins i tot s’atreveix a abusar-ne per al seu gaudi i plaer sexual. Sense parar gens ni mica d’esment a les conseqüències que se’n poden derivar en el futur per a les seves criatures hores d’ara indefenses.

M’arriben ben endins els laments d’aquelles famílies que pateixen les conseqüències d’unes males relacions internes que duen a haver de recórrer a la defensa jurídica per aconseguir que el pare de família s’avengui a aportar el que li correspon per al manteniment dels seus fills.

Veig de prop fins a quin punt això que en diuen «xarxes socials», en aquest indret d’Amèrica Llatina, tenen un gran paper dins les relacions familiars més íntimes. El domini que en tenen, fins i tot els infants més menuts, porten a ser emprades com a eina d’informació, de comunicació o de consum, però també com a instrument de control, d’observació i de seguiment de l’altri, fins a límits que, per a mi, resulten del tot sorprenents increïbles.

M’adon de la meva gran ingenuïtat, a l’hora d’emprar xarxes socials com els blogs, youtube, instagram, facebook, etc. Creient que, com a titular, en mantenc absolutament tot el control. Quan, de fet, hi ha mil i una maneres de poder fer-ne el que un vol, al marge de la meva coneixença i experiència personal.

Conversant amb la meva bona amiga, la filla de la meva fillola peruana, veig fins on pot arribar a utilitzar tots els seus coneixements en aquesta matèria, de manera que pot assabentar-se pràcticament de tot quant vulgui i desitgi, en pocs segons, fins al més mínim detall personal o col·lectiu, amb imatges, textos, converses, correus, missatges, etc.

D’ara endavant, si més no, hauré d’aprendre a seleccionar les meves publicacions, de manera que només puguin ser manipulades aquelles dades que m’interessa, i deixar de penjar-hi les que consideri d’un ús més restringit a l’àmbit familiar o de les amistats més properes...

Viatge al Perú 2024 (6ª): de la serra andina cap a Lima

Acab de celebrar el Tridu pasqual, molt ben viscut, a la serra andina

Vénc al Perú amb ganes de viure de prop la celebració de la Setmana Santa. I la visc intensament ajudant el rector de la parròquia, en les seves tasques pastorals. Un sacerdot peruà molt amic meu des de fa dècades, des que arrib al Perú per primera vegada l'any 1975.

Acabada la Setmana Santa, s'acaba també aquesta comunicació meva dels dijous, que he anat fent pública en el meu blog, sobre les vivències personals més profundes que experiment durant el meu pas per aquest redol d'Amèrica Llatina que anomenam Perú.

D'ara endavant, només quedarà reduïda a l'àmbit familiar més estricte i al de les amistats més properes que vulguin comunicar-se directament amb mi.

Ara i aquí agraesc profundament i de tot cor l'atenció que he rebut fins ara, durant aquestes tres primeres setmanes d'estada meva al Perú, per part de tantíssima de gent que em manifesta les seves ganes de seguir-me les passes.

Esper i desig que els hagi fet molt bon profit, a tots.

Que Déu ens acompanyi sempre i pertot arreu, en el nostre caminar per aquest món, en ple segle XXI.

Desig que ens engresqui a comportar-nos sempre com a bons seguidors de Jesús de Natzaret, alhora que com els millors servidors del nostre poble.

Mantenc sempre ben present allò que no es cansa de repetir, per pa i per sal, el meu bon amic capellà peruà: "La fe, més que pel cap o pel cor, entra per les mans i pels peus". Venint a dir que la fe, sense obres ben concretes que no acabin arribant a tots els col·lectius més desfavorits, tendrà ben poqueta cosa de "cristiana".

Salut i coratge!
Força i empenta!
Déu i ajuda!
Jesús ha ressuscitat!
Jesús viu entre nosaltres!
BONES FESTES DE PASQUA!

Viatge al Perú 2024 (5ª): continuo allotjat a la parròquia

 Quart dia d’estada a la parròquia

L’endemà de la festa de Sant Josep, aprofit per recórrer els carrers de la ciutat, dalt abaix. Em deixen bocabadat les balconades, nombrosíssimes i diverses que hi destrio a cada passa. Com també les esglésies i capelletes innumerables. En prenc imatges, de les que em criden més l’atenció. Entenc el motiu perquè l’anomenin «La Ciudad de los Balcones» i «La Ciudad de las Iglesias»!

De retorn a casa, destrio la imatge de Jesús al capcurucull d’un cim. Sembla que vetla per la ciutat, a l’estil del  Cristo del Corcovado, d’art decó, que, a la ciutat de Rio de Janeiro, representa Jesús de Natzaret, amb els braços oberts. M’entren ganes d’arribar-hi a peu.

La meva assistència a la missa diària de les 19h, fa que el mossèn em demani de fer-hi la lectura de l’evangeli i l’homilia corresponent. N’improvís les intervencions. Amb molt de gust m’adreç als assistents, compartint-hi allò que em ve al cap i al cor, sobre la Paraula de Déu que proclamam. Ens engresca a mantenir-nos fidels a Jesús, intensificant el nostre servei als germans i a les germanes de la nostra comunitat, sobretot als que es troben amb necessitats més grans.

Cinquè dia d’estada a la parròquia

Amb n’Anita, l’encarregada de la cuina i la neteja de la casa rectoral, anam al mercat a fer-hi la compra del dia, juntament amb el mossèn. No gaire lluny d’on estic allotjat, hi compram fruites, verdures i carn.

Em sorprèn enormement que el bon amic es mostri tan exigent, a l’hora de negar-se en rodó a acceptar-hi cap bossa de plàstic per embolicar els productes. Per això, dúim tres canastres que omplim de papaies, alvocats, llimones, pinyes, cols, cebes, alls, carabassa, iuca, pollastre, etc. 

De manera singular, em sorprèn la compra d’una fruita que no conec: la pitahaya, planta d’un cactus suculent, rústic, resistent a les sequeres, de sabor excel·lent i molt agradosa..

Pujo a peu al Mirador de San Isidro, d’on obtenc una panoràmica general de la ciutat, amb imatges espectaculars. Hi destrio més de mitja dotzena d’esglésies. El P. Mauel m’aclariria que n’hi ha més de vint-i-cinc en tota la ciutat.

De retorn a la casa rectoral, em top amb els membres del Serenazgo, la policia municipal. Amb cans que lladren i que no mosseguen. Amb parelles joves que s’acaricien a un redol. Amb una manifestació infantil i juvenil a favor del respecte pel planeta, fora plàstics, reclamant aigua per a la població: tothom reconeix que hauria de ploure a bots i barrals, mentre no cauen més que quatre gotes de pluja fina. El mossèn recorda que som nosaltres, els humans, els que destrossam el planeta... Intercanviam opinions sobre la religiositat popular que amara tan fortament la població, a tots els nivells socials...

Sisè dia d’estada a la parròquia

Som al darrer divendres de Corema, abans d’iniciar la Setmana Santa. Durant aquesta quaresma 2024, mir de continuar fent el dijuni i l’abstinència dels divendres quaresmals a Mallorca: només prenc aigua i menj fruita, durant tota la jornada. 

A més de compartir el que comporta passar una mica de fam durant un dia, també em beneficia fisicament  i desintoxica el meu cos, forçat a haver d’engolir aliments massa feixucs durant la resta de la setmana. Li ho dic, al mossèn, qui, molt respectuosament, me’n facilita la tasca.

En ser el dia de celebració antiga del Divendres de Dolors, compartesc al Perú allò que comunica el bon amic Toni Colomar al nostre grup de whatsapp mallorquí: 

«Dia simbòlic per recordar les persones que pateixen, tant les que tenim aprop, com les que veim en els mitjans d’informació». De la mateixa manera que li passa a ell, també a mi, «no em preocupa gens ni mica el dolor de la Pietà ni de l’Stabat Mater, ni d’altres obres d’art, sinó el dolor de les persones». Que, en certs casos, s’esdevé fins i tot cruel i inhumà!

On som ara, hi ha molt de dolor escampat, arreu d’una zona andina eminentment agrícola: no hi veim caure la pluja, com seria desitjable en aquesta època de l’any. La gent d’aquestes contrades veuen perillar l’anyada i passen pena pel bestiar, l’aviram, els arbres, i per la salut dels membres de cadascuna de les comunitats camperoles de l’entorn: Pilco, Molinopampa, Pumarume, El Milagro, El Carmen, San Isidro, San Cayetano, etc.

Al centre de la ciutat, nosaltres mateixos patim també les conseqüències de la manca d’aigua a la casa rectoral, com a la resta de domicilis: només ens n’arriba durant tres hores al dia, de les 5 a les 8 del matí. Ens desfeim com podem, emplenant depòsits i cubells.

En la seva furgoneta, el mossèn em duu a recórrer barris de la ciutat, on s’aixequen algunes de les vint-i-cinc capelletes existents, en més o manco bon estat físic. La primera de totes és la Virgen de la Candelaria, que ell anomena «la virgen carnavalera», per la gran festa que els pobladors li reten el dia de la Patrona. 

M’esmenta les ganes que té d’anar-li donant un sentit comunitari més que no religiós. Tothom en surt ben «mojadito» (entenc que pel ball, la menjua i l’alcohol!). Fa comptes d’implantar-hi iniciatives d’oci que ajudin a entrar-hi joiosament, amb entreteniments i jocs que serveixin per unir més fermament la comunitat...

Passam també per l’Associació de Promotors de Salut (APROMSAC). Me’n duc alguns productes agrícoles naturals, fabricats a les comunitats andines de la regió. És una de les poques iniciatives que perduren avui dia, originàriament impulsades i promogudes pel bisbe de i president de la Conferència Episcopal Peruana, José Antonio Dammert Bellido (Lima, 1917-2008). Continua activa gràcies a la dedicació de persones com les quatre voluntàries ja majors que saludam.

Setè dia d’estada a la parròquia

Avui he d’ajudar el mossèn en l’administració de dos sagraments: el de la Penitència, per als infants de l’Oratori; i el del Baptisme, per a un home adult que vol esser batiat. Sap que hi estic ben disposat, a ajudar-lo, en tot allò que ell consideri que pugui esser-hi útil. Sempre que no li hagi d’ocasionar cap casta d’entrebanc entre le feligresia o les més altes instàncies jeràrquiques de la diòcesi, li dic...

Per dedins, no em puc estar de fer recórrer dins la memòria moments i moments d’una pràctica pastoral com aquesta: fer de confessor i batiar gent! Per molt que m’hi afanyi, no arrib a recordar la darrera vegada que ho faig. Segur que n’han transcorregut més de 42 anys, d’aleshores ençà... Des que celebr la meva darrera missa a l’església de l’Encarnació, a Palma, el 20 de gener de 1982, festa de Sant Sebastià, patró de Ciutat.

Confessar, confessar, record haver-ho fet amb profusió a Palma, com a vicari de la parròquia de Sant Nicolau, els anys 1968-69. No tenc record d’haver-ho fet tant, ni a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, ni a l’Encarnació... Sí que també confés moltíssim, i en kirundi, durant la meva estada missionera al Burundi, els anys 1971-1974.

Durant el sopar, en parlam més extensament amb els comensals: el mossèn i els quatre membres joves de l’Oratori que, entre d’altres activitats encomanades, preparen la trentena d’infants que el diumenge 31 de març, Festa de Pasqua, han de fer la seva Primera Comunió. Segons m’expliquen, els infants duen escrits els seus «pecats» en un paper, on, a més a més, també figuren dos «propòsits» d’esmena, sobre el seu bon comportament que volen dur en endavant.

Allò que més em sorprèn, emperò, són les paraules del mossèn, quan ve a dir-me que jo, «en tenir l’experiència de ser pare», sabré tractar millor que ell aquests infants de Primera Comunió! Li vull aclarir davant tots que, ni amb na Lina, la meva primera esposa, ni amb na Bel, la segona, no he tengut mai cap fill! Som xorc! Em fa la impressió que en queda molt sorprès, d’aquesta dada biogràfica meva que jo li tramet. Cosa que em xoca i que, d’alguna manera, m’arriba endins...

Quina deu ser la imatge que, en tenen, de mi, els clergues peruans? Em deman. Els que em coneixen o els que n’han sentit a parlar, de mi? A l’edat quasi octogenària que tenc, m’importa ben poc allò que en pugui pensar, opinar o dir, sigui qui sigui. Però no deixa de sorprendre’m.

El fet és que, per a mi, aquest dissabte anterior al Diumenge de Rams, m’arriba carregat de vivències noves. Després de 42 anys de no exercir la tasca de capellà..., tenc l’oportunitat  d’administrar dos sagraments a la parròquia de la Immaculada: el baptisme d’un adult, n’Iván Antonio, i les confessions de tres desenes d’infants de l’Oratori, a l’interior de la mateixa església de la Immaculada a les 15 h. 

Vuitè dia d’estada a la parròquia

És Diumenge de Rams, l'inici de la Setmana Santa a «La Ciudad de los Balcones» (i «La Ciudad de las Iglesias», segons el mossèn). Amb els infants de l’Oratori, baixam cap a la capelleta del Rosari, des de la casa rectoral de l’església de la Immaculada, on estic allotjat. Roman situada a unes quantes illetes de l’església del Carme, on celebram gairebé totes les funcions religioses. 

És la primera vegada que la presencio en aquest indret andí. M’entra molt endins l’enorme participació de la gent camperola que s’hi fa present, amb rams de tota casta d’arbusts i plantes diverses, cantant en processó, des de la capelleta fins a l’església gran, recorrent-hi una bona partida de carrers.

La processó fa dues parades: una davant del Centre Escolar del Sagrat Cor de Jesús, apropat de la plaça Major. Hi podem escoltar les paraules de benvenguda que hi donen els representants magisterials; i una altra, davant la porta d’entrada principal de la Municipalitat. Aquí el mossèn fa una intervenció pública a favor de la col·laboració mútua entre totes dues institucions que presideixen la plaça: l’església i l’ajuntament, que representen el poble i en vénen a ser pares protectors, cadascun des del seu àmbit, tots dos sempre a favor del poble, lluitant-hi contra la corrupció...

La gentada que participa en la processó omple l’interior de l’església, amb tots els bancs ocupats i els infants de l’Oratori situats damunt del presbiteri, al costat del celebrant principal, el mossèn. Jo preferesc romandre entre els fidels, a mitjan temple, i sentir-ne més de prop les pregàries, els cants i els gestos emergents d’una religiositat popular que, a vegades, m’arriba a posar els pèls de punta...

Al final de la missa, dues hores bones després d’haver-se iniciat la processó dels Rams,el  mossèn em convida a posar-me l’estola i batiar un infant, de nom Matías. L’acompanyen solament padrins, pares i germans. En una cerimònia senzilla i modesta, utilitz tots els ingredients a l’abast: a més de l’aigua que beneesc dins d’una palangana, i el ritual que seguesc en un quadern molt ben editat, dispòs de l’oli crismal, el ciri encès, el drap blanc, etc.

Pens en tants d’infants que he batiat a Mallorca, a Burundi i a Perú, més de quaranta-dos anys enrere... Pens què en deu haver estat, d’aquell bateig... Pens que només Déu ho deu saber...

Novè dia d’estada a la parròquia

Altre temps, quan m’exercesc com a rector en la parròquia de l’Encarnació, a Ciutat, un dia com aquest no passa desapercebut: és el 25 de març, nou mesos abans de Nadal. Celebram la solemnitat de l´Anunciació del Senyor, festa anomenada també de l´Encarnació, en commemorar el fet que Jesús pren carn en les entranyes de Maria, la Mare de Déu.

Enguany, em trob al Perú. Tenc oportunitat d’arribar a un indret que mai no m’hagués imaginat que pogués existir-hi: el llogaret andí de Polloc. Des de fa anys, hi va prenent molta de força una iniciativa pastoral singularment significativa: barreja d’espiritualitat (quasi convencionalment tridentina) amb solidaritat (quasi radicalment revolucionària) envers dels sectors més febles de la societat. M’hi crida poderosament l’atenció.

Les instal·lacions acollidores s’aixequen ben al costat d’un santuari marià esvelt, dedicat a la Verge del Rosari. Com a particularitat, observ totes les parets, balconades i barandes decorades amb mosaics. Són fruit del treball artesanal d’un bon grapat de joves i al·lotes, que reben la formació professional més adient, amb un ordre i disciplina semblant als més estrictes internats del meu temps d’estudiant al Seminari...

Polloc és una comunitat del districte cajamarquí de La Encañada. Liderat pel sacerdot diocesà italià Alessandro Facchini, des de l’any 2005 compta amb el col·legi tècnic Don Bosco. Forma joves i al·lotes de la regió durant 5 anys en les arts de tallar la fusta, teixits, costura, tècniques del mosaic i dels vitralls, fusteria, etc. Amb la idea de prioritzar l’educació i el desplegament d’oficis entre la gent més pobra, d’on arriben a sortir obres excel·lents d’artistes rellevants arreu del Perú.

El motiu primordial d'aquesta anada nostra a Polloc, emperò, té més a veure amb la consagració d’unes joves voluntàries implicades en aquest projecte, delitoses de dedicar-se al servei dels més pobres, Segueixen en comunitat laica les orientacions de qui les ha arreplegades, amb la convicció ferma que la fe cristiana entra per les mans i pels peus, més que pel cap i pel cor. I que cal donar i cal donar-se, cal anar i cal adreçar-se a la humanitat més sofrent. Fan part de més d’una cinquantena de comunitats rurals i pobres del Perú, a les quals no solament aporten pregàries, sinó també esperances i feines que ajudin a subsistir.

Desè dia d’estada a la parròquia

Aprofit aquest desè dia d’estada meva a la parròquia, quan es compleix la quinzena d'haver-me'n anat de Mallorca, per canviar euros amb sols peruans, i passar comptes amb el bon amic: m’oferesc a lliurar-li 350 € setmanals, en concepte de col·laboració voluntària, per l’allotjament exquisit que em dispensa a la casa rectoral... Que Déu li ho pag, molt millor que jo!

Viatge al Perú 2024 (4ª): estic en una parròquia andina

 Primer dia a la serra andina, diumenge 17 de març

Arrib a la ciutat andina, des de l’aeroport, en un «col.lectiu» contractat per un bon amic del mossèn que hi passa a recollir-me pocs minuts després d’aterrar-hi. Li diuen Máximo. 

En manco de tres hores, recorrem el trajecte d’uns 101,6 km entre els «paraderos», per paratges muntanyencs coberts de verdor i farcits de volts i revolts. 

Estic a punt de marejar-me i de vomitar, sobretot quan arribam al capcurucull de l’Abra Comullca (3.776 m). Sortosament, arrib la mar de bé a la ciutat andina d’arrels colonials, fundada l’any 1796 per colons espanyols, gallecs i portuguesos. Es troba a uns 2.645 m d’altura i actualment té una població que supera els 27.000 habitants  «shilicos», com acostumen a ser reconeguts i anomenats.

El Mossèn, de 67 anys, és el rector de la parròquia Nuestra Señora del Carmen, des de fa uns dos anys. M’ofereix una habitació senzilla i confortable, amb tots els serveis domèstics habilitats (bany, cuina, menjador, etc.) i wifi amb contrasenya.

Duu una trajectòria de dedicació intensa a l’església catòlica, primer a la mateixa Catedral on coneix "el darrer canonge" de la història... El bisbe José Antonio Dammert Bellido (Lima, 1917- 2008) el nomena vicari general i vicari de Pastoral. Tasques que hi exerceix durant desset anys. Nomenat posteriorment rector d'una altra parròquia més acostada de la ciutat de Trujillo, suara mateix s'exerceix com a rector. Em diu que s’hi troba molt a gust entre els "shilicos".

El veig molt abocat a limpulsar i promoure el Oratorio Mato Grosso. En sé ben poca cosa, del sacerdot i artista italo-peruà, membre de la Congregació Salesiana, el P. Ugo de Censi Scarafoni (Polaggia, Itàlia, 1924 – Lima, Perú, 2018). Fou rector del poble peruà de Chacas (1976-2018),  i és el fundador i conductor d’aquest moviment juvenil d’ajuda social, creat a Itàlia l’any 1967.

Acudesc a la missa dominical que el mossèn celebra a l’església parroquial Nuestra Señora del Carmen, plena a vessar de gent que hi participa activament, amb els cants, les pregàries, els silencis, els gestos.

A l’inici de la celebració eucarística, em saluda públicament, des del presbiteri, i fa saber a tots que jo som allà, assegut al segon banc de l’església. Al final de l’acte religiós, em convida a pujar-hi a dir unes paraules. Li n’agraesc i el detall i la bona acollida de toda la comunitat parroquial en bon primer dia d’estada meva a la ciutat.

Després de la missa, l’acompany a compartir el condol amb una de les famílies de la parròquia. Passen per un mal moment, en haver perdut un fill de 19 anys, ofegat a les aigües braves de l’oceà Pacífic. Ens hi passam més d’una hora seguida, intercanviant intervencions... Ben entrades les 11 de la nit, ens conviden a sopar, a la taula parada per la padrina: hamburguesa amb cafè americà i «queso mantecoso...

Segon dia d’estada a la serra andina, dilluns 18 de març

Descans fins a mitjan matí. Tot i que la major part del dia no disposam d’aigua corrent (només durant tres hores diàries) i que el corrent elèctric també ens fuig durant tres hores al dia, ens enginyam per emprar instal·lacions i estris, d’acord amb les nostres necessitats.

Aprofit la cambra de la casa rectoral, per escriure la meva «crònica peruana» en la «laptop» (ordinador portàtil). Contest missatges enviats de contrades mallorquines i peruanes. I mir de posar ordre als meus comptes.

Gràcies a les instruccions que em dóna Mafer (Maria Fernanda), neboda del mossèn i néta de la seva germana Chabuca, aprenc a configurar per primera vegada l’escriptura per veu als whatsapp. 

Contact amb el P. Miquel Llompart, franciscà del TOR a Huamachuco. Li dic que som al Perú amb el mossèn. M’agradaria conèixer l’indret dels franciscans mallorquins. Hi duc salutacions de part de les nebodes del P. Gabriel Genovart Mestre, filles de la meva estimada cosina arianyera Barita Genovart Ramis (qepd). I també de la neboda del Pare Oliver, del TOR, n’Antònia Oliver Marco.

En Miquel, amb qui compartesc tasques de consiliaris diocesans del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, a la dècada dels anys 70, em contesta tot d’una i em diu: «Cil, benvingut al Perú. A Huamachuco seràs benvingut». 

No em puc estar de pensar-hi una vegada i una altra, i de donar-hi moltes voltes: per què serà que no vivim així, a terres d’Europa, tan francs, oberts i hospitalaris com a terres del Sud!? Suara mateix puc recórrer aquest país immens, Perú, botant de casa en casa, de poble en poble, de província en província, de departament en departament, rebent-hi l’acollida fervent de tantíssima de gent! 

En don moltes de gràcies a la Vida, al Déu i Senyor de l’Univers! Li’n vull donar, també, per l’oportunitat que em dóna de veure i viure de prop la realitat d’un «caserío» andí: San José de Pilco. Avui celebren la vigília del patró amb una missa a la capelleta de sant Josep (qui porta un bon capell passat pel cap!)

Hi anam, el mossèn i jo amb el cotxe de Reynaldo, qui anima les celebracions fent sonar magistralment la guitarra i emprant-hi una veu extraordinària. 

Aquest «caserío shilico», apropat de la ciutat, a uns 10 minuts en cotxe, no deu tenir més de 80 habitants. Na Blanca, la jove catequista que s’encarrega de mantenir-hi encesa la flama de la fe dins la comunitat, ho té tot a punt. D’altres s’encarreguen de cuinar, mentre uns joves preparen l’escenari per a l'actuació de tres grups musicals.

Celebració eucarística molt senzilla, feta amb paraules planeres per qui la presideix, el mossèn. Després de la qual som convidats a tastar un plat de brou de gallina amb arròs...

Tercer dia d’estada a la serra andina, dimarts 19 de març

És la festa de Sant Josep, patró de Pilco. Berenam junts al menjador de la casa rectoral, el mossèn, la seva neboda Mafer i jo, abans que ella partesqui cap a Lima, a la seva residència habitual. 

Tots dos assaboreixen la sobrassada exquisita, de Can Gazà, lliurada pel bon amic Jaume Santandreu. Jo prenc una bona tassa de cafè amb llet, amb un panet local (de forma triangular!) i una truita amb xampinyons.

Aquest matí hi anam amb la furgoneta del mossèn, a Pilco, per una altra carretera distinta a la d’ahir capvespre, a celebrar la missa festiva de sant Josep a les 11 del matí. Passam per Molino Pampa, un indret bellíssim, vall immensa coberta de verdor, amb plantacions de blat de les Índies i una munió d’eucaliptus vells, com jo no n’havia vist mai, ni al Burundi: tan grans i grossos, tan envellits!

El mossèn, que divendres passat ha complit els 67 anys, m’explica el seu procés personal d’acostament al sacerdoci, trencant de jove amb els estudis d’Agronomia que la família li reservava i ingressant al Seminari diocesà, dirigit aleshores pel santamarier mossèn Miquel Parets.

La seva relació amb capellans i religioses de Mallorca s’inicia d’infant i s’enforteix amb el pas dels anys a la seva població natal. L’eivissenc Vicent Tur, també, hi té molt a veure. I el menorquí Joan Riera, igualment. Per damunt tots, despunta indubtablement el binissalemer mossèn Jaume Pons.

Les religioses agustines de l’Empar incideixen en la seva vida, i en la de la seva família, de manera singular sor Purificació Millans. La seva germana Carlota ingressa en la Congregació i s’hi manté fins al dia d’avui.

Sempre m’hi he trobat molt a gust, al costat d’aquest mossèn peruà, una dotzena d’anys més jove que jo. Coneix Europa, realitza estudis superiors de Catequètica i de Ciències de la Comunicació a Madrid. Visita Burundi, en una ocasió. Viatja a Mallorca. En reconeix molts d’indrets i gairebé tots els capellans mallorquins que passen pel Perú.

Els pocs dies que duc a la ciutat em serveixen per copsar, encara més acuradament, la personalitat peculiar, tan valuosa d’aquest capellà peruà.

La nostra segona pujada al llogaret de San José de Pilco em resulta molt més enriquidora que la d’ahir. Captivat per l’espontaneïtat amb què hi desplega les seves intervencions, el líder espiritual d’una comunitat camperola i ramadera petita, tan sols amb una vuitantena de persones.

Hi treballa intensament la feina catequètica que mira de posar cada cop més a càrrec de laics joves, lliurats al servei de la comunitat, fruit d’una fe que no neix del cap ni de l’intel·lecte, segons diu, sinó de les mans i dels peus. Seguint les pautes del que acostuma a anomenar l’Oratori...