divendres, 25 de març del 2011

Ermessenda de Carcassona, la dona més poderosa del país

Mantenc ben viu dins del meu record el darrer dilluns i dimarts del mes de març de 2011. Gràcies a TV3, des de Mallorca estant, vaig poder accedir a conèixer una mica més de prop certs de personatges de la nostra història. I això sempre és d'agrair.

Als dos capítols de les sessions dedicades a Ermessenda de Carcassona (975-1058), comtessa de Barcelona, de Girona i d'Osona, vaig poder veure el paper que exercí i la marca profunda que deixà en la història catalana l'esposa de Ramon Borrell, al segle IX.

Vaig passar un guster de veure'n la projecció. Fins al punt que em vaig engrescar en la tasca de reprendre la lectura del llibre d'Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, on apareixen explicacions més àmplies sobre aquest personatge tan singular.

Poc coneixedor de la història del meu país, la nació catalana, jo no en sabia res, d'aquesta dona potent anomenada Ermessenda de Carcassona, protagonista de la pel·lícula. No n'havia sentit a parlar mai.

Es tracta de portar a la pantalla televisiva unes actuacions que s'esdevenen a la Catalunya bressol a l'alta edat mitjana. Quan el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses encara no fan part dels Països Catalans, i “enlloc no estava escrit que ho haguessin de ser.”

Aleshores, formant part de l'Àndalus, els seus habitants són musulmans andalusins, que, malgrat expulsions, expropiacions, destruccions, aculturacions i transformacions, aconsegueixen que molts elements d'aquest ric passat islàmic sobrevisquin.

És el període històric característic de la formació de Catalunya, com a entitat territorial i humana diferenciada. M'entusiasma la idea de conèixer-lo una mica més a fons...

Vaig veient que, als nostres dies -si es vol, amb formes i modes diferents- se'n van repetint adesiara comportaments, plantejaments, pràctiques, estratègies, actituds que només en mantenen certa novetat quan s'ignoren certs detalls molt aguts d'aquelles èpoques...

dijous, 24 de març del 2011

Una altra vegada, NO a la guerra!

Les institucions mundials i els governs dels principals països del món han estat incapaços d'adoptar cap tipus de mesures prèvies per a evitar la brutal repressió i genocidi del poble libi en demanda de llibertat, respecte dels drets humans i justícia social.

Una vegada més s'ha demostrat que, per als dirigents polítics, no és prioritari evitar el sofriment dels pobles, el sofriment de les i els treballadors, sinó que s’han estimat més jugar a la política, han preferit escenificar els seus protagonismes i personalismes, han optat per pensar primer en els interessos econòmics de les grans multinacionals i en el futur del petroli de Líbia.

Han estat incapaços d'embargar i bloquejar els comptes del tirà Gadafi, la seva família i els seus generals, incapaços de bloquejar la venda d'armes, de bloquejar els seus ports, d'establir zones d'exclusió aèria, incapaces de trencar les relacions comercials, d'identificar i perseguir als responsables de la repressió i aplicar-los la justícia universal, incapaços d'iniciar cap procés de mediació o de negociació per a trobar una solució pacífica al conflicte.

Per contra, l'única mesura adoptada ha estat la intervenció militar.

Per a CGT, aquesta mesura no solucionarà el conflicte sinó que provocarà més morts, incentivarà un clima de guerra civil i perllongarà el conflicte d'una forma indeterminada, de conseqüències incalculables, com succeeix en els països en els quals s'ha intervingut recentment, l'Iraq o Afganistan.

CGT denuncia que novament governs dels països més rics trien l'ús de la força militar com l'única forma de “ajuda” als pobles i especialment als pobles que consideren del tercer món.

CGT condemna l'ús de la força militar com forma de resoldre els conflictes socials i populars que s'estan produint en els països àrabs, i en concret a Líbia, l'origen del qual està en la falta absoluta de llibertat i justícia social.

Per a CGT, el president Zapatero torna a sorprendre'ns amb la seva aposta entusiasta per la intervenció militar oblidant l'actitud clarament pacifista del nostre poble.

El govern espanyol no ha de prestar-se a la militarització dels conflictes, ni ha d'autoritzar l'ús de les bases militars, ni enviar tropes, sinó que ha de mantenir una permanent defensa d'una solució pacífica als conflictes.

CONCENTRACIÓ demà divendres, dia 25 de març de 2011, a les 19:00 hores, a la Plaça d'Espanya, de Palma.

Confederació General del Treball de les Illes Balears
(CGT-BALEARS) Secretariat Permanent, 24 de març de 2011

dilluns, 21 de març del 2011

Ni Gadafi ni l'imperi. No a la Guerra!

Escrit interessantíssim del bon company de lluites cíviques, sindicals i polítiques, Josep Juárez, sobre la situació que pateix la regió Mediterrània -ben allunyada de les costes nordamericanes, per variar- amb presència militar insòlita, bomdardejant, destrossant i matant a Líbia en nom d'allò que no es diu mai: el "petrolibi".

"Ens han ficat una altra vegada en una guerra “humanitària”. Curiosament, també un 19 de març, com fa vuit anys. Tot i que al ca li han col·locat aquesta vegada el collaret d'una resolució de l'ONU, el de Líbia és de la mateixa ventrada que el de l'Iraq o el d'Afganistan: Un règim tirànic com el de Gadafi, fins a ahir amic de les potències occidentals, on venia a plantar la seva jaima, amb els seus camells i verges, i que ara també serveix d'excusa per a un atac bèl·lic que, sens dubte, igualment té uns objectius aliens als de promoure la democràcia i els drets humans.

En el seu moment també van ser els talibans, a Afganistan, o Sadam Hussein, a L'Iraq, tots ells criatures made in usa, les excuses per a iniciar unes guerres que només van servir als interessos de la indústria armamentística, al robatori dels immensos recursos energètics i al control geo-estratègic de la zona, per part d'Estats Units i Israel.

Que ningú no tingui el menor dubte que les potències occidentals, a les quals s'ha unit de manera tan entusiasta el govern espanyol del en altre temps pacifista Zapatero, no donen puntada sense fil. D'una banda, està en joc el futur control dels recursos energètics de Líbia i, per una altra, el control de les incipients revoltes democràtiques en els països àrabs, que ja estan provocant mals de cap, entre d’altres, a l'estat sionista.

Han deixat podrir la situació, sense intentar ni de bon tros una solució pacífica el menys cruenta possible. Qualifiquen com necessari l'atac “per a evitar mals majors”, i han convençut a l'opinió pública que no havia altra alternativa. Pot ser que, també aquesta vegada, a les veus crítiques amb l'atac sobre Líbia se'ns apunti com partidaris de Gadafi, com en el seu moment se'ns va acusar de fer-li el joc a Sadam Hussein. Però tenc per mi que ara, molts d'aquells actors i intel·lectuals de el “no a la guerra”, com també els principals dirigents polítics i sindicals d'aquesta esquerra de cartró-pedra aferrada a les institucions, faran de claque de les decisions de Zapatero.

Mentre, a Bahrain i a Iemen s'assassina a desenes de manifestants, sense que la “coalició” mogui una pestanya. El mateix val per als sàtrapes i petro-monarques que composen mitja Lliga Àrab, encoratjadora de la “zona d'exclusió aèria” per a Líbia. L'exèrcit d’Aràbia Saudita, per cert, veritable “exemple” d'estat democràtic, ha entrat a Bahrain per a sostenir el règim tirànic amenaçat per les revoltes populars, sense que els vaixells de la “coalició” hagin posat proa al mar d'Aràbia. La hipocresia occidental no coneix límits. O millor dit, els límits els marquen els interessos econòmics i geopolítics purs i durs, important-los un pebre els drets humans i altres cançons.

Bloquegin els règims dictatorials, suprimeixin els paradisos fiscals que els donen cabuda, i donin-li veu al poble. Aturin aquesta guerra, deixin de matar víctimes innocents, forcin una solució pacífica i democràtica del conflicte. Aquesta nova guerra, com la qual va començar fa exactament vuit anys, ni es fa en el nostre nom, ni contarà amb el nostre silenci."

Pep Juárez,
Març de 2011

divendres, 18 de març del 2011

Bartolomé Sancho Morey, a ERC

Llegesc al Diari de Balears que Bartomeu Sancho, combatent castrista i polític mallorquí, afirma que “s'ha allistat a ERC per la credibilitat de les seves persones, no per les sigles.”

A mitjans 80, Bartomeu Sancho i Pere Felip eren militants socialistes (del PSOE i UGT)que trencaren amb el partit i es passaren al PASOC de Pablo Castellanos. El PASOC -Partido de Acción Socialista- va ser un partit integrat dins Esquerra Unida i que trencà amb la formació per divergències que sovint Bartomeu Sancho recorda amb les seves cartes als diaris.

M'ha vengut al cap que aquest bon company de lluites cíviques i polítiques perdurables, des de l'any 1999 ençà, Bartolomé Sancho Morey, juntament amb Pere Felip Buades són dos lluitadors que s'han afanyat a presentar-se al capdavant de les llistes electorals de la Coalició Treballadors per la Democràcia: Morey al Parlament, per la circumscripció electoral de Mallorca. I Buades a l'Ajuntament de Palma.

Sempre n'he admirat la persistent i consistent insistència, d'aquests dos bons ciutadans mallorquins!

També aquesta coalició, en definir-se com a partit polític d'esquerra radical i republicana de Mallorca, m'ha cridat l'atenció poderosament.

Repassant-ne una mica la trajectòria, es veu que es tracta d'una coalició electoral que neix de la unió entre el POSI (Partit Obrer Socialista Internacionalista), un partit polític comunista de tendència trotskista, adherit a la Quarta Internacional, de la que se'n considera representant a Espanya; i la Plataforma Democràtica Municipal...

És una d'aquelles coalicions electorals que ha fet història a l'àmbit estatal, autonòmic, insular i municipal! Malgrat no haver aconseguit mai, ni de prop fer-hi, cap casta de representació institucional a cap dels tres àmbits on s'ha presentat. Des de Palma.

Amb totes aquestes dades, quan veig que, des de les més altes instàncies d'Esquerra Republicana de Catalunya a les Illes Balears i Pitiüses es diu que "Esquerra suma...", vull creure que sí...

dimarts, 15 de març del 2011

Esquerra Republicana de Catalunya compleix 80 anys

El 19 de març de 2011 Esquerra Republicana de Catalunya compleix 80 anys. Ho commemora, entre d'altres, amb un acte de celebració que s'organitza al mateix lloc on es va fundar el partit: a l'antic Foment Republicà de Sants (carrer Cros 7, Barcelona).

Ho recorda, amb imatges i paraules d'arreu dels Països Catalans, aquest vídeo nou amb el títol A espatlles de gegants...

Pot ser bo i profitós, amb aquesta avinentesa, fer un repàs de la trajectòria d'ERC al servei dels Països Catalans al llarg d'aquests 80 anys d'història... incloent-hi relacions culturals, socials i polítiques amb l'espai comú que conformen tots i cadascun dels territoris....

També pot ser bo i profitós, amb aquesta avinentesa, asseure's a analitzar, amb seny asserenat i amb serenor assenyada, el moment present d'ERC... incloent-hi encerts i errors detectats a tots i a cadascun dels territoris...

I, és clar, pot ser bo i profitós, també, engrescar-se en el projecte de futur que cal bastir, sobretot per a les generacions més joves... incloent-hi la realitat nacional sencera, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer...

Som dels qui pensen i creuen que, com a ciutadanes i ciutadans amants de la República, l'Esquerra i els Països Catalans, no tenim cap dret ni un a continuar afegint més temps al temps perdut...

Si durant aquests 80 anys d'història haguéssim après a sumar i multiplicar, només; i ens hi haguéssim aplicat de debò, deixant a una banda qualsevol casta d'actuació que pogués tenir a veure amb operacions tan poc productives com són ara restar i dividir... quina nació catalana no tendríem ara molt més consolidada, reconeguda i valorada!

El 80è aniversari d'Esquerra Republicana de Catalunya, al meu parer, pot servir-nos per retrobar les fites veritables del camí marcat per aquesta colla de “gegants” de la política nacional catalana que ha fet possible esdevenir octogenària.

Atenent i valorant les veus que puguin alçar-se al nostre entorn més democràtic. Com és clar. Però, sobretot, atenent i valorant les veus pròpies, les d'una militància amarada del delit que l'empeny a treballar en la construcció d'un nou estat europeu, l'Estat Català, a l'interior de l'Europa del segle XXI.

Cecili Buele i Ramis
Militant d'Esquerra Republicana de Catalunya, a Mallorca

dissabte, 12 de març del 2011

Ja som soci d'AFAM (Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer de Mallorca)

No fa ni quatre dies, com aquell/a qui diu, que vaig sol·licitar d'afiliar-me a AFAM com a soci -l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer de Mallorca-, que té la seu social a Palma (carrer de Fra Juníper Serra 6, CP 07014.)

Gairebé coincidia amb la mort d'Annie Girardot, aquella artista gran del cinema francès que patia la malaltia d'alzheimer.
Aquella artista de cinema que sap que pateix alzheimer i no s'espanta. Publica llibres de records, mentre la memòria aguanta i fins i tot fa una pel·lícula on ella interpreta el paper d'una malalta amb aquesta malaltia -"Je préfère q'on reste amis"-.
Més tard s'ofereix com a pacient d'alzheimer a la pel·lícula “Ainsi va la vie” de 2008, volent conscienciar el món sobre la malaltia.

Jo tenia interès a conèixer més a fons aquest tipus de demència, progressiva i degenerativa, que destrueix irremeiablement la memòria, el pensament i la conducta de les persones afectades.

Aquesta demència, la més freqüent en l'esser humà, que afecta el 10% de la població major de 65 anys.
Aquest patiment l'origen del qual es desconeix i que se sap que no té cura, ara per ara i de moment.
Aquest desordre incurable, la incidència del qual augmenta dramàticament els darrers anys.
Aquest fenomen convertit en l'epidèmia de salut més rellevant dels nostres temps.
Aquesta malaltia que, en una societat on la gent viu més anys, farà que siguin moltes més les persones que hauran de ser ateses per problemes de demència...

M'arriba la primera convocatòria d'Assemblea General Extraordinària d'AFAM: per a dissabte, 12 de març de 2011, a les 11:00 hores, a la mateixa seu de l'entitat.

Els temes a tractar tenen a veure amb l'Informe del president sobre la situació actual de l'entitat; l'aportació de nous càrrecs i membres de la nova junta directiva; la dissolució i el cessament de la junta directiva actual...

Atesa la importància d'aquests assumptes, s'hi prega l'assistència.

M'hi he volgut fer present per primera vegada.
Me n'he duit molt bona impressió.

Davant d'una trentena de persones assistents, els tres membres que presideixen la Mesa -Guillem, Llorenç i Jaume- ens expliquen i passen dades fefaents sobre la situació que travessa una entitat com aquesta.

N'admir la dedicació, de totes aquestes persones que, durant aquests desset anys darrers, han duit a terme innombrables iniciatives encaminades a millorar les condicions de vida de les persones afectades d'alzheimer i altres demències a Mallorca: persones malaltes i aquelles que en tenen cura i els presten una atenció més acurada i directa.

M'oferesc a col·laborar-hi, com a vocal de la Junta, si m'hi volen.

Me'n vaig amb una idea força aclarida:
Es tracta de “recórrer un camí llarg i escabrós, per viaranys de l'oblit, sent testimoni d'un adéu perllongat i silenciós, dur i anguniós que pot perllongar-se durant anys."

És l'alzheimer, la malaltia de l'oblit, com se la sol anomenar.