Relat burundès (03): del primer diumenge a la festa de sant Jaume

Església de Rabiro plena de gent

El primer diumenge a la parròquia de Rabiro
 
    El primer diumenge que som a Burundi tenim la missa una hora més tard que els dies feiners. És a les 7:30 del matí. N’hi ha una altra a les 10:30. Totes dues omplen de gom a gom el recinte del temple. A totes dues canten molt. Hi fan mamballetes. Dansen. I expliciten infatigablement el goig i l’alegria de ser i sentir-se «abakristu» gent cristiana, seguidora de Jesús de Natzaret. 
    Per davall de les dues hores de durada sembla que els resulta del tot impossible fer-ne cap, de celebració eucarística dominical! No farien més d’una hora de camí a peu, perquè llavors els oferissin una missa de vint minuts! Els resultaria incomprensible! 
    Les misses a Burundi duren molt, per davall d’una hora seguida molt poques vegades.

    Un dia com avui, a punt de complir la primera setmana des que he sortit de Mallorca, m’afany a trametre a les amistats més properes aquest tercer dels relats que estic elaborant, fruit de les circumstàncies que se’m presenten a cada jornada, mentre em trob en aquest país africà tan bell i encisador com és Burundi.
    També m’estic dedicant a penjar al whatsapp breus missatges que hi romanen actius durant 24 hores, on col·loc imatges i enllaços als àlbums de fotos i vídeos que mir d’anar emplenant. Tot per mirar d’atansar aquesta realitat burundesa a la gent d’altres contrades que en tengui ganes i s’hi vulgui interessar.
    De material no me’n manca, me n’arriba a cabassos. Pentura el que més enyor és tenir més temps disponible per poder  dedicar-m’hi tan plenament com voldria.
    Admir la capacitat de resistència del company felanitxer, mossèn Jaume Obrador, qui duu tants d’anys en aquestes terres i que continua exercint-hi la tasca de rector en aquesta parròquia de Rabiro, amb gran dedicació i molta de cura.
    Li dic que, a la meva edat, no crec que ara estigués jo en condicions ni mantengués la capacitat d’aguantar-ho. Ja se’m fa molt pesat haver de romandre hores i més hores confessant llargues coes de penitents, atendre acuradament tantíssima de gent que acudeix a l’interior del temple, haver d’escoltar una cançó i una altra de forma intermitent i interminable, haver de contemplar tanta de gent pregant i resant a l’uníson, haver d’atendre actuacions de catequistes o religioses o persones encarregades del culte i les cerimònies litúrgiques, haver d’estar les vint-i-quatre hores seguides del dia i de la nit a disposició de la gent que precisi o demani ajuda.
    Crec que seria molt feixuc per a mi, pentura massa. Francament, no sé si jo podria, ni sé si jo en sabria, encara que jo volgués, a aquestes alçades de ma vida octogenària! 
    I pensar que cinquanta anys enrere tot plegat em semblava tan normal i corrent com bo de fer!
    Les coses canvien, canvien molt i, en aquests temps nostres d’avui dia canvien ràpidíssimament.

    En la visita que faig enguany a Burundi m’acompanyen tres llibres que he duit de Mallorca i que faig comptes de llegir a estones perdudes. El primer que vull empassar-me és d’Antònia Vaquer Sans, santamariera un any més jove que jo. 
    Va voler col·laborar amb un donatiu valuós abans que jo partís cap a Burundi – com d’altres volgueren fer també -, perquè servís d’alguna cosa a la gent d’aquest país centreafricà. 
    Duu per títol «Poesia i Sentiments». Va ser editat a Santa Maria del Camí l’any 2025.
    Ens trobàrem a ca seva dia 9 de juny de 2026. Me’l dedicà esplèndidament: «Per Cili Buele. Per la llum que sempre has compartit a través dels teus llibres i de les teves conferències. Esper que t’agradi lo que trobaràs dins aquestes pàgines».
    L’he començat a llegir i m’encanta. Veig que és obra de n’Antònia, i que ha rebut la col·laboració valuosa del seu fill Macià, la seva filla Francisca i els seus néts entusiasmats.
    Les primeres paraules que llegesc a la pàgina 4 fent peu de foto de l’autora (que vaig conèixer temps enrere en una d’aquelles sessions organitzades a Santa Maria del Camí (CMR) per ajudar la gent major a manejar estris informàtics) no poden esser més explícites i directes: «Seria bo que ens aturéssim a pensar el valor que té la vida...»
    La primera part castellana m’ha semblat molt expressiva dels sentiments que li dóna el record de sa família. Em quedaria primordialment amb els dos darrers: «Deseos, 1982» i «Momentos depresivos», quan diu que «...Son tantas las cosas bellas que quisiera conocer!...» (p. 32) i «Canta, baila, vive, que la vida es bella y que tan sólo por vivir mereces estar alegre» (p. 33).

    Mentre estic llegint entusiasmat aquests poemes mallorquins dins ma cambra parroquial de Rabiro on romanc allotjat, m’arriba la veu dels companys que em conviden a sortir de casa i anar a caminar una estona fins allà on viu el cuiner de la parròquia, de nom Jerome.
    M’hi apunt tot d’una, amb ganes de superar les 5.000 passes diàries que m’he proposat de fer pel cap baix cada dia en aquestes contrades burundeses. 
    Enfilam camí avall en direcció cap a una de les poblacions farcides de plataners plantats tot seguit després de les escoles, el dispensari, la sala de reunions, les instal·lacions públiques oficials.
    Pujam i baixam  per camins de terra roja, característics de l’interior d’aquest país centreafricà. Els colors rojos de la terra, amb matisos diferents, combinats amb els colors verds dels plataners i la vegetació abundant, també de tonalitats diverses, tot plegat unit a la claror tirant a tèbia que el sol escampa per la contrada pocs moments abans de pondre’s, fa que resulti molt més agradosa la caminada en un entorn natural idíl·lic. Marcat sobretot per la presència nombrosa d’infants menuts, descalços, espelleringats, bruts, pobres, sempre amb cara de felicitat i un somriure contagiós permanentment al rostre. 
    Jerome, el cuiner de la parròquia, no viu gaire lluny de la parròquia de Rabiro. En uns vint minuts hi som, a casa seva. Una caseta modesta, feta de fang i de canyes i de rajoles i d’uralita, envoltada d’un cercle d’arbusts i la vegetació protectora de la intimitat familiar.
    Vuit són els fills ja granats que té aquest matrimoni col·laborador de la parròquia. Tots ens hi acullen amb gran amabilitat i ens conviden a asseure’ns a la saleta d’entrada on pengen quadres pintats per un dels fills de la família. 
    La dona d’en Jerome m’insisteix a fer-se fotos devora els dos quadres on figuren ella i el seu espòs, perquè pugui fer arribar a Sor Josefina, la seva gran amiga mallorquina, segons em diu, i que els pugui veure des de Mallorca estant.
    Ens conviden a beure una ampolla de cocacola per hom. Mentre el cap de família n’enceta una de cervesa Primus i la resta continua prenent la «urwarwa» característica del país.
    Jerome ens insta a ficar-nos dins la casa i passa mot de gust de mostrar-nos la vaca que té al seu corral.
    Després de conversar una estona, Jaume Ribas aprofita per lliurar obsequis als membres d’aquesta família  i reprenem tots tres el camí de retorn cap a la casa parroquial, per una via distinta a la que hem seguit a l’anada.
    Hi arribam just a punt de fer la pregària vespertina a la capelleta i el sopar lleuger al menjador. Seguim fins allà on podem la final del Campionat Mundial de Futbol entre Argentina i Espanya per la pantalla petita d'un ordinador portàtil... al minut 55 la desconnexió forçosa m’impedeix de saber-ne més... 0 a 0.
    L’endemà sabria que el Sud havia perdut (Argentina) i que el Nord (Espanya) havia quedat proclamada campiona del món.

De la parròquia de Rabiro a la de Bugenyuzi

    Na Mat manté entre moltes d’altres característiques la de ser una entusiasta col·laboradora catalana de la parròquia de Rabiro. Amb una gran capacitat d’organització sap molt bé com fer i què fer a cada moment en aquest país centreafricà, segons les circumstàncies. 
    Comptant amb ella a l’hora de programar la nostra estada d’un mes a Burundi, aquest primer dilluns nostre a la parròquia de Rabiro ens proposam fer un llarg recorregut de més d’un centenar de quilòmetres. Volem visitar dues de les missions on hem treballat temps enrere els missioners mallorquins: Bugenyuzi i Gitongo.
  
     Celebrada la missa i empassat el berenar del matí, amb el cotxe de Moisès conduït per Justin, enfilam la ruta que ens ha de portar fins a Bugenyuzi. Som a la província de Gitega i hem de passar per Karusi. La ruta que combina pistes provincials de muntanya amb l’eix asfaltat principal que ens duu a passar per Mutumba i Buhiga.
    De Karusi a Bugenyuzi, en direcció nord-oest prenem la via/pista provincial coneguda com línia Buhiga-Bugenyuzi, després de passar per Kitaramuka punt de pas entre la zona nord-est a prop de Rabiro i l’eix central de Karuzi abans d’entrar al centre comunal de Bugenyuzi.
    Bugenyuzi està considerada com una de les parròquies de l’arxidiócesi de Gitega que reflecteix l’evolució mateixa de la societat burundesa: fent un camí de creixement pastoral, de compromís educatiu i de suport comunitari enmig dels grans desafiaments històrics del país.
    Quan em vaig fer present a Burundi l’any 1971 la parròquia de Bugenyuzi conduïda per missioners mallorquins, apropada de la de Gitongo on també treballaven mallorquins, s’anava consolidant com un punt de referència espiritual i social per a les comunitats de la comarca.
    Treballant colze a colze amb els laics locals que vivien als turons més allunyats geogràficament, varen estructurar una xarxa de sucursals i comunitats eclesials de base que descentralitzaven les celebracions i la catequesi.
    Pel que sé i puc esbrinar n’hi arribaren a treballar una mitja dozena en anys distints:  Jaume Amengual Pizà de Palma, Jaume Vives Cañellas de Sóller, Jaume Obrador Soler de Cas Concos, Antoni Perelló Nebot de Manacor, Miquel Gual Tortella de Campanet, Alfred Miralles Lozano de Palma, i no sé si me’n deix qualcun altre dins del tinter.
    És un dels motius que em duu a voler trepitjar aquestes contrades on companys capellans mallorquins dedicaren una part de les seves vides a romandre-hi fent suport a les lluites de la població burundesa per sobreviure amb dosis de dignitat humana més grans i creixents.
    Als anys 90 marcats per la crisi sociopolítica i els conflictes que afectaven tot Burundi, la parròquia de Bugenyuzi que ja no estava en mans dels missioners mallorquins va exercir un paper vital de protecció i reconciliació amb un paper predominant dels laics i els moviments d’Acció Catòlica (Ingendanyi, Xaveri, la Legió de Maria, etc.) que van contribuir a mantenir viva la cohesió social i el diàleg comunitari quan l’estructura civil es trobava debilitada.
    Amb l’arribada dels anys 2000 i la pacificació progressiva del país, la parròquia va reprendre la seva dinàmica de desenvolupament pastoral i d’infraestructures.
    Aquests darrers anys Bugenyuzi ha fusionat la seva missió pastoral amb iniciatives de desenvolupament socioeconòmic sostengut. 
    Avui dia continua essent un motor de vida espiritual, educativa i humana a la província de Karusi, combinant el seu llegat de fe amb el compromís actiu cap al futur de la comunitat.

    M’emociona moltíssim el fet de veure que el cotxe puja i puja i s’endinsa per uns paratges que no arrib a saber destriar del tot, però que ens duen tots quatre cap a la porta d’entrada de la missió que sí que reconec tot d’una.
    L’organització de l’equip parroquial ha anat canviant amb els trasllats i nomenaments de l’arquebisbat, com els realitzats per monsenyor Bonaventura Nahimana.
    Hores d’ara, quan ens hi feim presents i podem mantenir una conversa distesa amb un dels quatre capellans que hi treballen, ho podem veure amb els nostres ulls.
    En arribar saludam el missioner que ens surt a l’encontre. Es tracta de mossèn Virginio Romanoni un capellà de la diòcesi de Milà que s’exerceix com el vicari 1r de la parròquia de Bugenyuzi.
    Hi treballen també uns altres tres capellans burundesos, el nom dels quals no puc arribar a enregistrar convenientment.
    Mossèn Romanoni ens acompanya, als tres visitants mallorquins, en el recorregut per tot el recinte parroquial: l’església nova, les escoles, la casa de les monges i l’hort que mantenen amb molta de cura, l’església antiga (on vaig celebrar algunes misses) reconvertida avui dia en sala de reunions i trobades.
    Un dels altres motius pels quals hem volgut passar per Bugenyuzi és per recollir algunes peces de formatge que hi elaboren i que es consideren uns dels millors de la comarca. En compram més de mitja dotzena de peces, com també pots de mel, mentre recorrem les instal·lacions equipades amb estris moderns per a l’elaboració de productes lactis.

    Hem passat per uns indrets que no tenen res a veure amb l’estat en què es trobaven cinquanta anys enrere. Aleshores no hi havia cap altra construcció que no fos la parroquial situada al capcurucull d’un turó a les faldes del qual vivia la població burundesa.
    Suara mateix, abans d’arribar-hi, ja s’hi veuen edificacions que envolten el camí, igualment polsós i sense asfaltar, això sí. 
    Me’n duc molt bon record, bones fotografies i bons vídeos d’aquest pas meu per Bugenyuzi cinquanta-dos anys després d’haver-hi estat per darrera vegada. Me’n surt molt content.

De la parròquia de Bugenyuzi a la de Gitongo

    Feta la visita a la parròquia de Bugenyuzi, ens adreçam cap a la de Gitongo els quatre mateixos viatgers que iniciàrem el trajecte a la parròquia de Rabiro: Jaume Obrador, Jaume Ribas, jo i Justin el conductor d’un vehicle destartalat, marca Toyota amb matrícula burundesa J4157A.     
    Arribat a un indret determinat del trajecte, decidiria no seguir més i es quedà en panna. Just a la vora del riu Ruvubu, passat un pont, quan encara queden quilòmetres a recórrer abans que arribem a Gitongo.   
    Ens hi passam unes quantes hores esperant, mentre Justin no deixa de telefonar aquí i allà, primerament per veure si troba algun mecànic que estigui en condicions d’arribar fins on som per veure’n l’incident; després per intentar trobar algun taxista que pogués endur-nos fins al final del nostre trajecte.
    Serien passades les 14h de la tarda quan aconseguim de pujar a un altre cotxe que ens duu fins a la parròquia de Gitongo. Hi trobam un mossèn burundès molt amable amb qui creuam unes quantes paraules. 
    Ens feim unes quantes fotos com a record del nostre pas per aquesta contrada. Visitam el temple i la sagristia que roman en obres. Recorrem les instal·lacions que altre temps foren les cambres particulars de què dispossava cadascú de nosaltres com a missioner arribat de Mallorca, o les dependències per atendre gent malalta, o llocs de reunió pastorals, o magatzem de la Cooperativa agrària de producció i consum, o convent de les monges Bene-Tereziya, o casa de les Germanes de la Caritat mallorquines, o jardí i hort de la casa.
    Per variar, la gran església de Gitongo es manté com sempre, retocada en alguns detalls com poden ser el presbiteri, l’altar, el trespol, els bancs, etc. Es veu que sobre colors hi ha diversitat de valoracions. Els que hi havia al meu temps, senzills i emblemàtics, m’agradaven més que els actuals, tot s’ha de dir.     
    Visitada la parròquia, ens acomiadam de Gitongo i d’aquest indret que ens porta tants i tants de records d’una època ja passada que, pel que es veu, sembla que molt difícilment s’arribarà a repetir.

A la ciutat burundesa de Gitega

    Em diuen que avui dia Gitega és la capital política oficial de Burundi i el cor cultural històric del país. La ciutat de Gitega situada a uns 1.720 metres sobre el nivell del mar representa la tradició, la centralitat geogràfica i la memòria histórica de la nació; mentre que Bujumbura, a la riba del llac Tanganyika a uns 774 msnm, es manté com la capital econòmica i la ciutat més poblada.
    Durant aquest viatge a Burundi, 52 anys després d’haver-hi estat per primera vegada en ma vida, és un dels canvis més notoris que advertesc: el paper de la ciutat de Gitega al país, en augment considerable; mentre que, si més no políticament, el de Bujumbura sembla haver-hi anat minvant a les totes.

    També em sorprenen altres elements que vaig destriant a mesura que passen els dies, com és  ara l’increment notori dels quilòmetres de carretera asfaltada que hi ha a l’actualitat arreu del país. 
    Al meu temps no ulprassaven els 50 km de l’única carretera asfaltada que hi havia a Burundi, la que menava de Bujumbura a Gitega, i no tota sencera. 
    Hores d’ara les principals carreteres nacionals que connecten Bujumbura amb les capitals provincials i les fronteres amb Rwanda, Tanzània i la República Democràtica del Congo, hi estan asfaltades i/o pavimentades entorn dels 1.500-1.650 km.
    Una altra diferència detectada és que al meu temps abundaven les cabanyes fetes de troncs d’arbres i de palla consistent i resistent on s’aixoplugaven les famílies. Hores d’ara no n’hi he vist cap ni una en tot el territori recorregut fins al moment. 
    Em diuen que les cabanyes 100% de palla són cada cop més rares i que es troben i són tractades principalment com a patrimoni cultural preservat o en comunitats de la població dels batwa (pigmeus).
    M’adon, efectivament, que la majoria de les cases rurals més senzilles que s’edifiquen als turons i muntanyetes de l’interior del país han passat a una estructura mixta: bastidors de fusta i canyes amb terra argilosa vermella local, generalment portant xapa d’alumini per a les teulades o teules de fang cuit. 
    També veig i em crida poderosíssimament l’atenció com a cosa molt corrent en aquesta zona on som ara que aixequen petits forns artesanals al costat dels camins on els veïns couen els seus propis maons de fang.

    Una tercera novetat és que, segons em diuen, ja no hi ha tanta «imvunja» (puces d’arena) com hi havia al meu temps, per a la qual cosa sempre havíem de dur damunt una agulla de tancar, per extreure-la’ns amb gran cura i deteniment. 
    Es tracta d’un paràsit que afecta especialment els peus, a baix de les ungles o a les plantes, sobretot en caminar descalços o amb un calçat molt senzill. Hi coven els ous i provoquen una malaltia anomenada «tungiasi» que produeix inflamació, dolor i risc d’infeccions secundàries. 
    Em diuen que se n’ha reduït moltíssim la incidència respecte de dècades pasades, tot i que encara no s’ha aconseguit d’eradicar-ho totalment.

    Tot plegat em duu a voler fer una visita a la ciutat de Gitega, des de la parròquia de Rabiro on estic allotjat. Si més no per veure quin aspecte té i com és ara, mirant d’establir-hi comparacions amb la que record del meu temps llunyans. 
    També tenc ganes de trobar-m’hi amb gent que em pugui semblar interessant contactar-hi.
    Amb el cotxe de la parròquia conduït per na Mat sortim de Rabiro a les 6:30 del matí, coincidint amb l’hora de la missa diària a la qual avui no assistim. 
    Al cap d’una hora de transitar per la carretera de terra que aixeca una polsaguera de mil dimonis, arribam a la carretera principal  que condueix a Gitega provenint de Muyinga i ens endinsam per la pista asfaltada.
    Mentre anam avançant comentam detalls de l’exportació del cafè que duu a terme Burundi a l’actualitat, com des de dècades enrere. 
    Al meu temps, la campanya anual del cafè comportava un dels pilars socioeconòmics més importants del país. Representava si no l’única la principal font d’ingressos per a la majoria de la població i un motor fonamental per a les fonts financeres del país.
    Avui dia, segons em diuen, juntament amb l’or i el te, el cafè és un dels tres productes d’exportació més rellevants de Burundi que permet a la Banca Central (BRB) finançar la importació de béns essencials com carburants, fertilitzants, medicaments i maquinària. 
    Però ja no té el pes que tenia dècades enrere. Avui dia es veu ben clar que el cafè ja no és el monopoli de les exportacions del país.
    Arribam a la conclusió que la campanya del cafè continua essent la xarxa principal d’injecció de diners en efectiu per al món rural, però que l’economia estatal hores d’ara depèn molt més de les transferènccies internacionals, dels imposts al consum intern i de les exportacions mineres.
    Continua essent evident que la diferència entre allò que rep un cafèicultor a Burundi i el que paga un consumidor a Europa és abismal. Fins a 80 vegades més!
      Pels estudis consultats veig que un paquet de cafè de Burundi que a Europa es ven a 20 €/kg, només se’n queden a Burundi 2,20€ com a molt.
    A la resta d’Àfrica com Tanzània o Kenya hi van a parar al voltant d’1€, pel transport i duanes.
    En ruta marítima, pel transport internacional en vaixell, al voltant de 0,80€.
    I a Europa és on es produeix l’escàndol majúscul per excel·lència, des de la perspectiva d’una distribució equitativa de la riquesa mundial: per la torrefacció, distribució, supermercat, IVA i sous, dels 20 euros que paga el consumidor europeu, 16,00€ queden a Europa i només 4 retornen a l’Àfrica que els ha produït.
    Un exemple claríssim que el Nord viu del Sud, i que el Sud en pateix les conseqüències més nefastes, amb la misèria i la pobresa més crua i més dura que hom pugui imaginar-se des del Nord estant.

    Una conversa i unes reflexions que em resulten del tot interessants, mentre ens apropam a la ciutat de Gitega. 
    Començam per arribar fins a Mushasha, la seu central de l’Església catòlica on resideix l’arquebisbe Bonaventura Nahimana. Avui no hi és. Casualment arriba a Bujumbura després d’un viatge per Europa.
    En arribar a la seu eclesiàstica, la veig totalment canviada de cap a peus pel que fa a les edificacions existents avui dia i les que hi havia cniquanta anys enrere.
    De bones a primeres ens topam amb un capellanet vell que roman assegut a una cadira a baix de les arcades. En desconec el nom. Pel que ens diu, sembla que té coneixença de la presència dels Abbés de Majorque a Burundi. Em demana una ajudeta econòmica. És la primera que faig a un capellà burundès durant aquest viatge.
    M’adon que la missió i el complex religiós del que s’anomena «Mushasha» a la ciutat burundesa de Gitega roman a càrrec de les Germanes Bene-Mariya, que són les principals encarregades de la gestió d’escoles, centres de salut, orfanats i obres socials i pastorals del complex.
    En trobam una que ens ajuda a accedir fins on és el vicari general de l’arxidiòcesi, qui ens rep molt amablement. Hi parlam en francès, en kirundi i en castellà. Coneix Europa i ha estudiat a Espanya: es tracta de monsenyor Nestor Niyokindi qui ens acull esplèndidament en nom de l’arquebisbe. Essent mitjan matí, ens convida que anem a sopar horabaixando amb la resta del clergat que s’hi arreplega.
    Em sembla trobar-me davant d’un capellà molt ben preparat en moltes de matèries: formació sacerdotal i teològica al Seminari Major Interdiocesà de Sant Joan Pau II de Songa/Gitega, i amb estudis superiors en Magisteri pontifici i Teologia missionera.

    Com que na Mat ens ha preparat tota una sèrie de visites que hem de fer a Gitega, i jo en mantenc la llista ben escrita, la segona que feim és a la casa de les monges Visitandines. 
    En vaig conèixer les primeres que hi anaren des d’Espanya, entre les quals aleshores n’hi havia dues de Mallorca, i tenia curiositat per veure’n l’estat i la situació actual.
    Avui dia totes són monges natives i continuen encarregant-se de fer les hòsties per a les celebracions eucarístiques. N’hi hem de comprar 10 bosses de petites i una d’hòsties grosses per a les parròquies de Rabiro i també per a l’església de Gatonde. 
    Així mateix hi hem de comprar 10 ampolles de vi per a diverses destinacions. 
    Tot plegat fa un total de 212.000 BIF, és a dir l’equivalent a 32,61€.

    La tercera visita que feim és al taller i centre de producció i formació que gestionen i mantenen obert les monges Bene-Mariya, on produeixen vestidures litúrgiques, roba i articles artesanals de fusta o teixits.
    Hi feim una passadeta i comanam alguns productes, com una estola que volem endur-nos un altre dia quan la tenguin acabada de confeccionar.

    Arribant el migdia ens feim presents a l’hotel on hem de quedar allotjats per passar-hi una nit amb el berenar del matí inclòs. Mai no m’hagués imaginat d’allotjar-me en un hotel a Gitega. Molt manco en un hotel com aquest. 
    Es diu Hotel Matergo. Està situat al centre de la ciutat de Gitega, al barri de Musinzira, a l’Avenue du Stade. Pel que em diuen es tracta d’un dels establiments més moderns i destacats de Gitega. Inaugurat el mes de juny de 2023, ha estat construït per la congregació de les germanes Bene-Tereziya i s’ha convertit en un punt de referència per a viatgers i esdeveniments.
    Efectivament, jo no m’imaginava trobar a Gitega un hotel d’aquestes característiques tan modernes. Ni molt manco que estigués gestionat per monges. La directora nom Sor Maria Goretti, és de Shombo, a prop de Rabiro. 
    Em diuen que rebé el suport de Mallorca Missionera mentre era novícia, en esser de l’entorn parroquial de Jaume Obrador, Tomeu Barceló, Fina Bujosa, Antònia Campaner, Carme Valentí o Margalida Abraham. També és molt coneguda de mossèn Rafael Ntahomvukiye.
    N’hi he vist prop d’una dotzena, de monges amb hàbit. Totes fan l’aspecte de ser-ne les madones, les que donen ordres, les que contracten el personal nombrós que hi treballa, les que hi duen el maneig, vaja!
    Tot d’una que arribam a la recepció els empleats ens demanen la documentació, emplenen els formularis, ens indiquen les cambres 315 i 317, una per hom. Pujam per la rampa que hi duu (no hi ha ascensor) i que em fa la sensació, pels diversos replans que travessam, que deu estar a l’alçada d’un cinquè pis.
    L’habitació molt lluminosa, neta, endraçada, amb tots els detalls d’un hotel confortable.

    Després de deixar reservat el berenar de demà per a les 8 hores del matí, ens encaminam amb el cotxe que condueixen Jean Noël i Sharmer cap a la casa de Maite Oiartzun Baraibar. 
    És una missionera que pertany a la Congregació de les Missioneres de Nostra Senyora d’Àfrica, conegudes popularment com a Germanes Blanques. Duu molts d’anys treballant a Burundi i és coneguda de Jaume Ribas. Jo és la primera vegada que la veig. 
    Ella és de Navarra. Se la veu com una dona d’empenta, ben decidida, conviu amb unes altres tres Germanes de la congregacció, molt integrada en la tasca de defensar les dones del país en la seva dignitat.
    Desenvolupa diferents tasques educatives, catequètiques i projectes d’ecologia integral i salut, com ara el cultiu i la promoció de la planta Artemisia per prevenir i combatre la malària.
    Ens oferix alguns dels productes que han elaborat les dones del taller que visitam i jo mir d’aconseguir-ne algunes peces que m’agraden per endur-me’n a Mallorca.
    Quedam a dinar amb la comunitat, a la qual hem fet arribar alguns detalls que en Jaume els ha ofert.
    A la sortida, ens fa a saber que manté i cuida amb molt d’esment l’arbre que porta el nom de Moringa, «l’arbre del miracle o l’arbre que mai no mor». N’és admirable la resistència i la capacitat per créixer en condicions de sequera. Les seves fulles són riques en vitamines, proteïnes i minerals. Les utilitza per combatre la malnutrició infantil. També com a revitalitant per a tractar certes malalties. Amb les llavors triturades clarifica i purifica l’aigua tèrbola.

    A mitjan capvespre arribam fins a la casa dels Pares Blancs «Missioners d’Àfrica». En Jaume hi té un vell conegut que hi resideix: el P. Bernard Entressangle. És un dels pocs religiosos veterans d’aquesta orde que queden a Gitega, amb una llarga trajectòria a la regió dels Grans Llacs.
    Roman a la comunitat residencial de Gitega. El trobam assegut dins la seva cambra farcida de detalls religiosos, en cadira de rodes, i 95 anys de vida ben duita.
    Hi mantenim una conversa distesa durant un bon temps.
    Fins que ens tornam cap a l’hotel, a preparar-nos per anar al sopar amb el clergat diocesà de Gitega al menjador de Mushasha.

    Hi som molt ben acollits per tot el grup de capellans diocesans que ens ofereixen un sopar exquisit. Al final compartim no solament taula i menjar, sinó també conversa i acudits. Així mateix cantam el «Ni muhimbarwe», la cançó que Miquel Parets em va ensenyar al Seminari de Mallorca a la dècada dels anys 60 del segle passat, la mateixa que vaig sentir cantar a Burundi a la dècada dels anys 70, i la mateixa que he mirat d’escampar pertot allà on he pogut i sabut a contrades mallorquines en les dècades darreres.
                     
De la ciutat de Gitega a la parròquia de Nyabiraba

    La nostra anada a Gitega, durant aquest viatge que feim a Burundi amb motiu del 25è aniversari de la Parròquia de Rabiro creada per capellans mallorquins, ha estat plena de moments molt agradosos. No solament pel contacte directe que hem pogut mantenir amb la població d’aquestes contrades burundeses, sinó també per les trobades que hem pogut realitzar amb capellans burundesos.
    Tot d’una que a «Mushasha», la «Casa de l’Església» on viu i resideix el bisbe de la diòcesi monsenyor Bonaventura Nahimana, saberen que hi érem, ens reberen al matí amb els braços tan oberts que ens convidaren a sopar aquell dia: un sopar de companyonia farcit de converses, cántics, acudits entre els 16 comensals que entràrem al menjador de l’arquebisbat.                                                                                                                                   
    L’endemà, quan ens férem presents a la Parròquia de Nyabiraba on havíem treballat els capellans mallorquins a la dècada dels anys 70 del segle passat, hi fórem molt ben rebuts pels dos dels quatre capellans que hi treballen i que hi eren presents. S’alegraren ben molt d’acollir-nos-hi i ens acompanyaren a fer tot el recorregut pels voltants de la Parròquia.
    Fins al punt que ho presentaren com una notícia rellevant als mitjans informatius de la diòcesi amb dues fotografies que portaven aquest text: «Aquests sacerdots de Mallorca que treballaren a la Parròquia de Nyabiraba als anys setanta... ens han vengut a saludar».

    Tant Jaume Ribas com jo mateix ens hi trobam molt a gust en aquest ambient burundès que ens està acollint la mar de bé, més de cinquanta anys després d’haver-hi estat fent feina.

A la parròquia burundesa de Rabiro
 
    Assessorats per mossèn Jaume Obrador, qui ens indica que cal fer-nos presents a les oficines de la Zona de Mutumba per quedar-hi enregistrats com a visitants, acompanyats de la treballadora domèstica de la parròquia Ninyebuka Elodia hi acudim a les 9 del matí, després d’haver assistit a la missa de les 6:30 i d’haver berenat al menjador parroquial.
    L’oficina zonal de Mutumba es troba a quatre passes de la parròquia. Hi anam a peu. Com a cap de zona de Mutumba hi actua Ruzobavako Euphrazia, qui avui dia té un substitut que la representa, Nduwayo Desiré.
    A l’interior d’un recinte on flameja la bandera nacional de Burundi (verd, blanc i vermell) Desiré ens rep molt amablement. Ens ofereix tres cadires per asseure’ns davant de la taula del seu despatx, mentre ens explica que ha d’omplir els quatre formularis de rigor on queden annotades les dades personals que figuren damunt dels nostres passaports.
    No posa cap inconvenient perquè jo pugui enregistrar imatges de la trobada.
    Em crida l’atenció que, a diferència de la seva ajudant que maneja mòbil i també n’enregistra imatges, ell escriu a mà totes les nostres dades personals amb un  bolígraf BIC de tinta blava damunt d’un paper blanc que porta marcades les columnes. No damunt d’un, sinó damunt de quatre fulls on ha d’anar repetint una vegada i una altra el mateix contengut dins cadascun!
    D’aquesta manera, queda constància fefaent d’aquest pas nostre per l’oficina zonal de Mutumba amb la fotografia que ens hem fet Jaume Ribas i jo amb Nduwayo Desiré davant la façana principal d’aquesta instal·lació oficial.
                      
    En bon dia de sant Jaume, amb l'absència dels capellans que se n'han anat a l'ordinació de preveres i diaques, l'església de Rabiro acull la Celebració de la Paraula amb la presència coordinadora de gent laica.

    M’hagués agradat tenir l’oportunitat de saludar la gent i fer-ho amb aquestes paraules o unes altres semblants. No m’hi he atrevit i les deix escrites en aquest blog meu...:    
    «Bavukanyi bo muri Paruwase Rabiro.
    Jewe sinzi kuvuga neza ikirundi canyu, 
    urwo rurimi rwiza muvuga mu Burundi.
    Yamara turabahaye neza!

    Izina ryanje ni Cecilio, 
    kandi nakoze nk’umumisiyonari muri Paruwase ya Nyabiraba kera.
    Mu myaka ya mirongw’indwi, nari kumwe n’abandi bapatiri bo muri Mallorca, muri         Esipanye no mu Buraya—nka Patiri Jaume Obrador, Patiri Bartomeu Barceló, Patiri            Pere Mascaró—
    hamwe n’abavukanyikazi b’Urukundo bo muri Mallorca: 
    mama Fina, mama Catalina, mama Antoniya, n’ibindi n’ibindi.

    Ndanezerewe cane kuba ndi ngaha, 
    kandi ndabifurije n’umutima wanje wose ko Imana Umwami wacu yobahezagira               mwese, ibihe vyose na hose.

    Ni twame tugir’amahoro twese tumwe,
    dufashijwe n'umuhezagiro w'Imana".

Ordenació de vint capellans i 10 diaques

    En bon dia de la festa de Sant Jaume, els dos Jaumes de la parròquia de Rabiro se’n van a concelebrar la  missa de l’ordenació que fa el bisbe de Gitega monsenyor Bonaventura Nahimana sobre 20 sacerdots i 19 diaques de l’arxidiòcesi.
    Havent sentit a dir que la cerimònia religiosa podria durar entre quatre i cinc hores, i en constatar que vaig moassa endarrerit en l’elaboració d'aquests “relats burundesos” meus – que hauria de tenir enllestits avui mateix -, decidesc de quedar-me a la casa de Rabiro, entre d’altres motius per mirar de posar-me’n al dia amb la tranquil·litat que m’ofereix la cambra parroquial on estic allotjat des del primer dia de l’arribada a Burundi.

Salut i molt de coratge per continuar!