En bon diumenge, 15 de juny de 2025, (una jornada per a mi inoblidable... de cinquanta-set anys enrere...), tenc l’oportunitat i la satisfacció immensa de participar en una de les manifestacions cíviques més intenses que record, d’aquests darrers anys, a la ciutat de Palma.
Gent de totes les edats i condicions, des de nins de uè fins a vells octogenaris, hem sortit al carrer, una vegada més, inundant el centre de Ciutat, per reclamar públicament i ferma el nostre dret a gaudir d’una vida digna, i exigir que s’aturi aquest procés tan «inhumanitzant» que patim, a causa de la turistificació creixent en els nostres territoris illencs. De per sí limitadíssims, i no únicament des del punt de vista geogràfic, en metres quadrats de superfície física.
A aquestes alçades del segle XXI, qui més qui manco se n’adona i ho veu clar, que unes illes com les nostres no poden encabir mai tota la gent que vulgui venir-hi. Tenim un territori limitat. Tenim uns recursos que no són il·limitats. I tenim un sostre poblacional contra el qual no podem estavellar-nos, ni avui ni demà. Cosa que, en no haver succeït mai encara, hem de fer tots els possibles per evitar-ho en el futur, per a les generacions venidores.
Davant la passivitat de les nostres administracions públiques enfront d’una situació cada cop més insuportable, fa goig de veure, de sentir i de compartir exigències cíviques tan valuoses com les que aquest diumenge del mes de juny, pocs dies abans que comenci l’estiu (convencionalment establert per al dia 21), han retronat pels carrers de Palma.
Amb presències considerables, també, de gent resident fora d’aquest nucli urbà, es fa evident que no és cosa de Ciutat només: afecta, d'una manera o una altra, totes quatre illes, Balears i Pitiüses.
Fa goig d’escoltar, en la nostra llengua materna, l’única llengua pòpia d’aquestes illes nostres, la llengua catalana que compartim amb altres territoris veïns, totes aquestes reivindicacions i exigències, expressades de manera tan cívica com eloqüent i ferma aquest capvespre calorós.
Tot i que no som d’aquells que confien gaire en què les nostres autoritats hi parin l’esment que cal - fan la impressió que les actuals no en saben ni ho volen fer -, sí que tenc les esperances depositades en tantíssima de gent que avui hem pogut veure manifestant-se públicament en defensa de més grans dosis de dignitat illenca: a favor de la protecció del nostre territori, de la nostra llengua i la nostra cultura, de la nostra gent i d’una vida més digna per a tothom.
M’importa poc el nombre d’assistents a la manifestació. No hi ha cap dubte que els nostres governants serien incapaços d’arreplegar-ne ni la meitat, a favor de la seva desídia i del seu comportament tan indigne.
Caldrà insistir-hi una vegada i una altra, fins que ens facin cas. Caldrà adonar-se que, sense la sobirania plena que encara no tenim, ens ha de resultar molt més difícil assolir-ho. Caldrà no afluixar gens ni mica en les nostres exigències, que són justes i necessàries. Caldrà que hi ajuntem tots els esforços que s’hi precisin. Fent pinya a les totes o, com diu aquell famós gabellí bon amic meu de dècades enrere: «fent’hi bones trunyelles» que reforcin cadascun dels fils, cadascuna de les fibres que les conformen.
Amb la manifestació d’aquest diumenge del mes de juny, si més no podem veure ben clar que comptam amb un cabdell de fil tan bo que fins i tot pot arribar a ser màgic!
