Primera encíclica del papa Lleó XIV: segon comentari molt personal (02)

   M’estic llegint amb moltes ganes el primer capítol de «Magnifica humanitas», la primera carta encíclica del papa Lleó XIV. 
    M’ajuda ben molt a recordar i a veure de bell nou el paper que tenen els darrers papes i la seva incidència directa en la doctrina social de l’Església catòlica, des que Lleó XIII publica la seva carta encíclica «Rerum novarum» l’any 1891.
    S’hi fa molt evident que la institució vaticana funciona com un rellotge molt ben avengut. Es veu ben a les clares que hi ha qui s’encarrega d'aconseguir que la seva organització a l’àmbit de la comunicació es mantengui no solament actualitzada, sinó molt ben lligada al llarg del temps, de manera que hi quedi tot ben presentat i arxivat.
    Basta veure la manera en què apareixen en aquest primer capítol, entre d’altres documents rellevants, les «cinc encícliques papals posteriors» que hi fan referència explícita i directa, en publicar-se quaranta, vuitanta, noranta, cent, i, finalment cent trenta-cinc anys després de la «Rerum novarum». 

    Rerum novarum (Lleó XIII, 15 de maig de 1891).
    Quadragessimo anno  (Pius XI, quaranta anys després de la «Rerum novarum», 15 de maig de 1931). 
    Octogessima  adveniens (Pau VI, vuitanta anys després de la «Rerum novarum», 14 de maig de 1971). 
    Laborem exercens (Joan Pau II, noranta anys després de la «Rerum novarum», 14 de setembre 1981).
    Centesimus annus  (Joan Pau II, cent anys despres de la «Rerum novarum», 1 de maig de 1991)
     Magnifica humanitas (Lleó XIV, cent trenta-cinc anys després de la «Rerum novarum», 15 de maig de 2026)

    Aquesta primera carta encíclica del papa Lleó XIV comença fent un recorregut sintètic per la doctrina social de l’Església catòlica, la que ha anat prenent cos amb el magisteri més recent dels papes i del Concili Vaticà II. 
    Es veu ben a les clares que mira de remarcar-ne el caràcter dinàmic. 
    M’agrada veure que la IA (Intel·ligència Artificial) no hi apareix com un apèndix temàtic ni com una emergència que cal gestionar. Hi és presentada com una transformació  que interpel·la les categories de la Doctrina social i que exigeix un desplegament major d'aquesta, per fidelitat a l’Evangeli el primer quart del segle XXI.
    Primer mira d’aclarir certes conviccions fonamentals sobre la forma en què l’Església catòlica s’ha anat fent present dins la història i s’ha relacionat amb el món.
    S’hi veu ben a les clares que es tracta d’un papa que no solamente porta el carnet de llatinista, humanista, filòsof, teòleg o canonista. També s’hi traspua la seva condició de papa científic, matemàtic, en reconèixer com a essencial "la contribució de les ciències humanes i socials, que ajuden a comprendre i analitzar més a fons les dinàmiques culturals, econòmiques i polítiques".
    Em sembla magistral quan afirma, per exemple, que «la comprensió de la veritat és un do/regal que s’ha de compartir i no una possessió que s’ha de reclamar... Que cal alliberar l’Església de la temptació d’enyorar formes de presència basades en el poder... Que la veritat no és un territori que cal defensar, sinó un bé que s’ha de compartir... Que l’important no és ocupar llocs de poder o controlar bastions culturals, sinó iniciar processos que conduesquin a fer el bé i a deixar que madurin...»
    M’encanta veure’l promoure «una actitud d’obertura a la veritat, única i a la vegada multifacètica, que expressa profundament la catolicitat de l’Església, abastant tota la família humana i, al mateix temps, vivint immersa en les condicions concretes dels pobles i les cultures».
    Per a aquest papa, la doctrina social de l’Església no és un manual de principis i de normes que s’han d’aplicar, sinó un "camí de discerniment que cal recórrer comunitàriament".
    Em sembla que també defineix molt bé el tarannà d’aquest papa l’opinió que transcriu quan afirma que «l’Església catòlica, juntament amb la resta de confessions cristianes i de creients d’altres religions, ha de fer sentir la seva veu, no per dominar, sinó per servir». 
    És la Teologia de la comunió. 
    La impressió general que em tramet el primer capítol de l'encíclica "Magnifica humanitas" és que aquest papa, en recordar algunes línies essencials, vol mostrar que tot quant escriu és fruit d'una continuïtat amb la tradició catòlica. 
    Alhora que vol remarcar-hi que el nucli estable de les veritats revelades sobre la persona i la convivència humana s’entrunyella amb una capacitat sempre renovada d’atendre situacions històriques i de deixar-se interpel·lar per les preguntes que sorgeixin a cada moment, també a l’actualitat present.

    Sobre les primeres passes de la doctrina social de l’Església diu que, malgrat moltes de les condicions històriques descrites per Lleó XIII en l’encíclica «Rerum novarum» sobre la «qüestió obrera» han canviat moltíssim als nostres dies, encara continuen essent actuals dos  dels seus principis rellevants: la prioritat del treball humà sobre qualsevol lògica purament productiva o financera, i el vincle indissoluble entre l’anunci evangèlic i la recerca d’un ordre social més just. 
    Amb totes les lletres arriba a afirmar que «No hi ha evangelització autèntica si no toca també les estructures de la convivència humana».
    (CONTINUARÀ)

Primera encíclica del papa Lleó XIV: primer comentari molt personal (01)

      Em sembla MAGNÍFICA LA INTRODUCCIÓ d’aquesta primera encíclica del papa Lleó XIV. Aporta 16 punts valuosíssims, barreja de reflexió, anàlisi, crítica i alhora d’entusiasme engrescador.     

    De bon començament convida a evitar avui dia la construcció i edificació d’una nova Torre de Babel, en l’era digital que ens toca viure, i engresca a reconstruir ciutats destruïdes, amb la col·laboració entusiasta de tots, com fa Nehemies amb una Jerusalem feta miques al seu temps i aixecada de bell nou amb la participació de tot el poble.
    M’agrada quan comença assenyalant que la tècnica no ha de ser considerada en si mateixa com una força antagònica respecte de la persona humana. Sinó ben al contrari, la mostra fortament arrelada en la història de la humanitat des dels inicis, en tant que es tracta d’un «fet profundament humà vinculat a l’autonomia i a la llibertat de l’esser humà». 
    Observant el món d’avui, reconeix que els motors principals del desenvolupament ja no són els estats, sinó més bé un reduït nombre d’actors privats, sovint transnacionals, que es mouen i actuen dotats de recursos i capacitat d’acció superiors als de molts governs. 
    Amb això, es manifesta conscient que el poder tecnològic adquireix un rostre inèdit fins ara, predominantment «privat», molt més difícil de discernir, de governar i d’orientar cap al bé comú.
    Enmig de tot plegat, assenyala algunes preguntes que valora com a decisives i que no poden eludir-se ja de cap de les maneres: 
    * Cap on anam? 
    * Cap a quina meta desitjam orientar-nos? 
    * Quina direcció hem de prendre com a comunitat humana i com a pobles?

    Resulta molt pedagógica la comparació que estableix entre la societat d’avui dia, en ple segle XXI, i dues situacions bíbliques contraposades: d’una banda, la que comporta un caire negatiu en pretendre construir una torre com la de Babel, amagant l’engany profund que representa: hi és concebuda sense cap referència a Déu, i està fonamentada en la uniformidad que elimina la diversitat i que, en lloc de la comunió, escull l’homogeneïtzació.
    D’altra banda, la reconstrucció d’una ciutat destruïda, com assenyala Nehemies, no en base a la iniciativa d’una sola persona, sinó a través de la responsabilitat compartida de tot un poble: sacerdots, artesans, caps de família, dones i joves, abocats a dur a terme la tasca de col·locar-hi Déu en el centre.
    Segons la seva visió, la tecnologia i la revolució digital d’avui dia són els talents que Déu ha lliurat a la humanitat del segle XXI perquè els facin fructificar. Són talents que tant poden servir per tornar a construir una Babel feresta com per a reconstruir una ciutat esplèndida com la de Jerusalem del temps de Nehemies.
    Em resulta summament interessant la concepció de la «deshumanització» que transpua el document papal: la construcció d’un món del futur excloent-hi Déu i reduint-hi l’altre a la simple condició de mitjà.
    Insisteix una vegada i una altra en la seva idea mare: edificar una societat centrada en el bé comú, primer de tot exigeix edificar-la sobre la roca incommovible d'una relació molt estreta amb Déu.
    Hi afegeix que la realització humana veritable no neix a base d’anar eliminant fragilitats, sinó proposant-hi un creixement harmosiós de tots: on la llibertat i la responsabilitat vagin de bracet amb les cures recíproques i la solidaritat vertadera, i on el progrés es mesuri per la dignitat de cadascú i pel bé dels pobles.
     M’agrada molt aquesta apreciació papal, que fa veure molt clarament quina és la seva dèria primordial: cap mà tota sola no pot sostenir el pes dels desafiaments que travessa el món d’avui, però tampoc no hi ha cap mà tan feble que no pugui oferir-hi alguna contribució encertada.    
    Aboga per l’ús constant d’un llenguatge profundament evangèlic que eviti paraules humiliants o enfrontadores. Amb els criteris de discerniment que ofereix la dignitat de la persona humana, la destinació universal dels béns, l’opció preferent pels més pobres, les cures i atencions acurades a la casa comuna que anomenam planeta Terra, la pau arreu del món, etc.

    Resumint, podem dir i reiterar el que diu el papa Lleó XIV: 
    "En l’era de la intel·ligència artifical, quan la dignititat humana corre el risc de veure’es eclipsada per formes noves de deshumanització, tenim el deure urgent de romandre profundament humans, guardant amb amor aquesta MAGNÍFICA HUMANITAT rebuda  i revelada plenament en Crist,  l’esplendor de la qual cap màquina no podrà arribar mai a substituir. EL PROGRÉS VERITABLE SEMPRE NEIX D’UN COR OBERT A L’ALTRE, D’UNA INTEL·LIGÈNCIA DISPOSADA A ESCOLTAR, D’UNA VOLUNTAT QUE CERCA ALLÒ QUE UNEIX MÉS QUE ALLÒ QUE DIVIDEIX O SEPARA.

    Com a conclusió final, adreçada a tots els catòlics, cristians, creients i gent de bona voluntat, cal que posem Déu en l’horitzó de les nostres actuacions i l’ésser humà en el centre de les nostres decisions.
    Mallorca, 25 de maig de 2026
(CONTINUARÀ)

A la memòria de la bona amiga Joana Pérez Bezares, NA JOANI

     Fortament impressionat per la notícia que m’acaba d’arribar sobre la mort de la bona amiga Joana Pérez Bezares, coneguda per nosaltres amb el nom inconfusible de NA JOANI, no  me’n puc estar d’escriure quatre mots que em servesquin per refrescar-hi la memòria de tants i tants moments viscuts al llarg de les nostres vides. Amb ella i el seu company inseparable, el bon amic Esteve Homs Comas. 

    L'agraïment molt profund a tots dos m'empeny a recordar-ne algunes fites.
    La darrera vegada que ens veim, no fa gaires anys. A la seva casa del carrer Pérez Galdós, a Ciutat, compartint-hi taula i conversa, amb ganes de repetir-ne la trobada.
    De la primera vegada, no puc detallar-ne dades ni dates concretes. Podria ser l’any 1967, quan em faig present i m’inicio en tasques de consiliari escolta dins l’Agrupament Verge de Lluc. Ells dos, si mal no record, feien part de l’Agrupament Sant Josep Obrer.
    Són més de sis dècades de coneixença mútua. D’haver compartit durant anys moltes i molt diverses experiències educatives a l’interior del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca. 
    També com a gent dedicada a treballs administratius dins institucions públiques illenques, ella al Museu de Mallorca; jo, entre d’altres indrets, al Museu del Regne de Mallorca, dues instal·lacions públiques geogràficament situades no gaire lluny l’una de l’altra.
    Darrerament, encara que acudint-hi jo poques vegades, n’he anat seguint passes fetes dins l’Aplec Scout integrat per una quarantena de membres, mol més actius que jo en aquest àmbit. 
    És per aquest conducte, i a través del bon amic Pep Lluís Riera que n'he estat informat: «després d’una ràpida malaltia, na Joani, sa dona de n’Esteve Homs ha mort. I haurà velatori a Son Valentí dilluns de 16.00 a 20.00 h». Tot agraint-nos que ho facem córrer a la gent que els coneixia.
    Record d’haver compartit amb na Joani llocs escoltes tan diversos com Can Tàpera on assistíem a les FOCA (Formació de Caps Escoltes). O el pinar de Son Macià, on muntàvem els Camps Sant Jordi tots els agrupaments de Ciutat i de Mallorca. O a les instal·lacions de sa Torrentera; o la seu central de la Fundació Maria Ferret, ubicada al Seminari Vell.

    Tot plegat em duu a recordar que, durant els 8 anys que vaig romandre fora de Mallorca, com a missioner a Burundi i a Perú, continuàrem mantenint una certa relació epistolar, a través de les cartes que intercanviàvem entre amistats escoltes més properes.
    De retorn a Mallorca, continuàrem mantenint contacte en ocasions nombroses i diverses. El mes de gener de 2006, amb motiu del 50è aniversari del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, assistírem a l’exposició muntada a la capella de la Misericòrdia i a la taula rodona en la qual participàrem dins la sala d’actes. 
       També ens hem anat trobant amb motiu d’acudir a donar el darrer adéu a companys i companys escoltes que se’n van d’aquest món cap a l’altre. És el cas del mes de gener de 2007 quan, amb motiu de la defunció de Joan Peñas, feim memòria també de Paco Jaume o de Joan Alcover. 
    La Fundació Maria Ferret, que fa part del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, també és ocasió de retrobar-nos. És el cas de l’acte públic que organitza, obert a tothom que hi vulgui participar-hi i que consisteix a lliurar els Premis Eladi Homs i Maria Ferret. 
    El que mai no arribaré a saber-li agrair com es mereix na Joani és el suport personal que m'oferí en moments tan delicats per a mi, com fou la mort de la meva esposa Isabel Rosselló Girart. 
    Ajuntant-se a centenars d'altres persones amigues, en uns moments tan dolorosos per a mi, volgué romandre al meu costat i fer-me suport. Li ho agraesc de tot cor.
    Esper i desig que hores d'ara ja s’hagi retrobat amb tota la gent que ens ha precedit, fent camí i recorrent la ruta que ens porta cap a la dimensió desconeguda per nosaltres, que alguns anomenam EL CEL. 

    Som dels qui pensen i creuen que s’ho té ben guanyat!

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele (5): comentari segon - Jaume Mateu i Martí

PRESENTACIÓ DE “MESTÍS!
MEMÒRIA VIVA D’UN NEGRET MALLORQUÍ TRANSHUMANT”

    Bones tardes. Primer de tot, moltes de gràcies, Cil, per convidar-me a la presentació del teu “Mestís! Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant”.
    Vaig tenir ocasió de conèixer-lo quan s’estava gestant o, si més no, en el moment en què prenia la forma definitiva. Va ser a Can Gazà i a través de Jaume Santandreu que, aleshores, estava enderiat en afavorir l’edició d’obres que considerava importants per ajudar a conèixer i a entendre els efectes dels darrers setanta anys de Mallorca, sobretot en els camps de l’Església i de l’exclusió social.

    Quan em va donar a llegir l’original, després d’elogiar-ne l’expressió i les dades i les dates que aportava, em va dir entre sorprès i admirat que al llarg de la narració no hi havia trobat cap greuge ni episodi de rebuig o de menyspreu que hagués patit pel fet de ser mestís. Ben segur que li ho degué dir a en Cil que, a la fi, deixarà dit en aquest text que: “El fet de ser jo el primer mulat que neix a Mallorca, d’una forma o altra, marca la meva existència damunt del planeta, des del primer dia fins avui mateix. La negritud fa part del meu codi d’informació genètica característic, del meu ADN. Per descomptat. Indubtablement”.
    I afegirà més endavant que: “D’infant menut, la meva condició de mulat mallorquí, d’una manera o d’una altra, em fa sentir diferent, alhora que millor” [...] “Del meu pas pel Seminari diocesà, durant tretze anys, tenc la impressió que crid l’atenció de certa gent, per ser-hi el més moreno d’entre tots els alumnes”.
     tan avesat està al panorama i als horitzons humans blancs i mallorquins, que en el primer viatge que farà a Àfrica, dins l’avió que el deixarà a Uganda, diu: “Ens topam amb hostesses i altre personal de cabina, tots de raça negra. Això m’impacta fort!”.
    Tanmateix, més enllà d’aquestes precisions, no es donen -ni en el text hi apareixeran- episodis agressius o violents pel fet de ser mestís. A Burundi, sent ell fill de guineà bubi, passarà per “umuarabu”, és a dir, genèricament moro; i al Perú el tractaran de “sambito”, apel·latiu afectuós que prové de l’adjectiu castellà “zambo” -fill de pare o mare blancs i de pare o mare indígenes- que els peruans donen als afrodescendents. Emperò no se sentirà mai assenyalat, rebutjat, marginat o agredit per ser-ho.
    Per això, per tot on vagi Cil Buele, al llarg de tota la seva transhumància, farà lluir el seu mestissatge que s’ha fet ben seva aquesta terra illenca. Quant a això diu: “intensament i immensament immers fins més amunt del coll i de la closca, dins les entranyes més fondes d’aquesta mare terra que es diu i nom Mallorca”.
    De fet, és tan mallorquí que en una topada amb la “policia armada” -l’actual policia nacional-, als pocs anys d’haver mort Franco el sanguinari, el 1981, havent estat retingut per un afer molt menor relacionat amb la política, un agent dirà a un altre: “Éste es demasiado moreno para ser mallorquín”.
    Les memòries individuals, com aquestes que presentam de Buele, acaben sent, també, memòries col·lectives perquè ens fan fer memòria. Als que som contemporanis seus, ens enfronten a la nostra pròpia història i a la que compartírem; per als que no són contemporanis, esdevenen testimonis d’un temps, d’uns espais i d’unes realitats que han modelat i, per tant, expliquen el nostre present com a poble, qüestió no gens negligible.
    En aquest “Mestís!” hi trobarem un esbós de la ciutat de Palma dels anys cinquanta i seixanta, i les vivències esforçades del matrimoni format per Andrés Buele Siesa, nascut a Bioko, a Guinea Equatorial, el 1911, i Maria del Carme Ramis Ribot, nascuda a Ariany el 1914.
    Quin valor, el de na Maria “Pou”, de malnom, de casar-se amb un negre! Aleshores, l’únic negre de Mallorca. Significativament, el dia que es casaren Andrés i Maria del Carme, el 12 de setembre de 1943, no hi assistí cap membre de la família de na Maria.
    I si va a dir ver, la transhumància que es reflecteix en el títol del llibre que presentam s’inicia ben d’hora perquè en el decurs dels primers vuit anys de la vida de Cil, la família Buele-Ramis viurà a vuit llars ciutadanes diferents.
    Aquest llibre també és un retrat fidelíssim de l’Església de Mallorca que surt del Concili de Trento per emparar el Concili Vaticà Segon.
    Passarem pel Seminari Diocesà de l’illa, el centre de formació de capellans i també viver d’activistes polítics, culturals o socials que tindran molt de pes durant la falsa “transició” que s’obrí amb la mort de Franco.
    Del Seminari se’n sortia molt ben instruït intel·lectualment, però desastrosament format en educació emocional. De fet, el celibat que s’imposa a l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana, lligat a aquest dèficit, provocarà en Cil una crisi gairebé constant i mantinguda i al final l’abocarà a la renúncia de l’exercici sacerdotal. 
    Per culpa d’aquesta nul·la instrucció quant als sentiments i la conseqüent invisibilitat de la dona, quan la primera d’elles li dirà lliurement i clara “t’estim”, el nostre autor no sabrà reaccionar; no sabrà com respondre-hi.
    De fet, l’absència de contacte amb les dones durant els tretze anys de carrera eclesiàstica marcarà profundament no sols en Cil, sinó tots els que varen passar la pubertat, l’adolescència i la primera joventut interns en espais exclusivament masculins i dedicats a la formació religiosa. 
    En aquest sentit, és molt significatiu que en aquest relat que presentam només siguin dues les dones que s’hi esmenten amb nom i llinatges i que no siguin religioses o es relacionin amb l’estament eclesiàstic: na Lina Company Vidal i n’Eugenie Mukantagara, una mestre tutsi rwandesa refugiada a Burundi amb qui Cil, després de tractar-la personalment, hi mantindrà una dilatada correspondència.
    Lligat a l’Església de Mallorca, ens endinsarem en les seves missions de Burundi i Perú, que també sacsaran fortament la consciència d’en Cil. 
    A Burundi viurà la pitjor massacre de la història d’aquest país centreafricà, la que s’inicià el 29 d’abril de 1972 i en què la resposta dels governants de l’ètnia tutsi, la minoritària, als aldarulls provocats al sud del país per grups d’hutus, l’ètnia majoritària, provocaran una mortaldat que molts qualifiquen de genocidi; uns 300.000 morts, s’aventura que hi hagué. 
    I a Perú, entrant en contacte amb la Teologia de l’Alliberament, s’endinsarà en els moviments de base i veïnals, i s’acararà amb la violència policial i militar que l’enfrontarà amb les autoritats.
    I tant a Burundi com a Perú, en Cil es plantejarà seriosament el paper que juguen els missioners mallorquins en aquests indrets tan allunyats de la nostra realitat.
    Retornat a Mallorca el 1978, completament transformat per les vivències burundeses i peruanes s’implica en tota mena de moviments socials, des del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, passant pel Grup Cristià de Drets Humans, el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i Amnistia Internacional, per precisar-ne uns quants. 
    L’efervescència social d’aquells anys també apropen en Cil a l’incipient Moviment Marginal de Mallorca i a d’altres organitzacions humanitàries. Tots ells, moviments, organitzacions i entitats que deixaran sentir amb fermesa la seva petjada en els darrers anys mallorquins del segle vint. I, naturalment, també entra en política.
    D’aquesta “Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant”, que acaba el dia que en Cil celebra la darrera missa a la Parròquia de L ’Encarnació de Palma el 20 de gener de 1982, se n’han de destacar, a parer meu, tres característiques. 
    La primera, la profusió de noms de persones i de lloc, i de dates, la qual cosa situa permanentment el lector perquè se’n pugui fer sense esforç la corresponent composició de lloc. 
    La segona, l’expressió tranquil·la amb què es desplega el relat tant davant els conflictes, els dubtes i les crisi, com davant les manifestacions de signe contrari. 
    I la tercera, l’honestedat. Dit en pla, no repassa els altres, com sol ser corrent en les memòries que es publiquen, sinó que passa comptes exclusivament amb ell.
    Honestedat, insistesc, que es pot condensar en la declaració que va fer a la seva primera esposa: “Jo som, jo em sé i em sent capellà”. I podríem afegir que amb totes les conseqüències.
    Per acabar, vull donar les gràcies a en Cil per ser un molt bon amic de Can Gazà, per tenir-nos ben presents sempre en les seves obres i per voler que així consti, incorporant a la contracoberta del llibre el logotip que ens identifica. 
    I també i sobretot per ser un molt bon amic de Jaume Santandreu. 
    En nom de tots els que feim Can Gazà, moltes de gràcies, Cil.
    I a tots vosaltres, gràcies per haver vingut. 
    Us recoman sincerament que llegiu aquest llibre perquè aprendreu moltes de coses.
Moltes gràcies.
    JAUME MATEU I MARTÍ, Bunyola, 18 de maig de 2026

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele (4): comentari primer - Teresa Gené Ramis

    A la fi he acabat el llibre! És la segona vegada que llegesc aquest escrit. La primera fa dos estius quan l’acabares d’escriure i la segona quan està a punt de ser presentat com el nombre dos de la Col·lecció Marginàlia i donar-li la difusió que es mereix.
    Aquesta segona vegada l’he trobat molt més àgil, hi ha poques reiteracions, està ben estructurat, segueix els fets cronològicament, cosa que m’agrada molt, ja que s’ajusta a la realitat del temps, de l’espai i de la situació que envolta aquests fets.

    Amb la idea inicial és la síntesi del que aniràs desenvolupant en el transcurs de les pàgines d’aquest llibre.
    La situació del país i de la família, et marquen i et fan més fort. No oblides mai els problemes de la gent i sempre et solidaritzes amb els què ho han de menester. És una constant de ta vida!
    L’estada a Burundi reflecteix la descoberta del país amb tots els seus paratges, aprenentatge de la llengua, situació de pobresa de la gent que l’habita, el valor de la germanor i l’amistat. L’enfrontament amb una situació adversa que xoca frontalment amb l’evangeli, el respecte humà, el valor de la vida.
    L’estada al Perú, segurament per què coneixes la llengua, hi ha fragments que són filosòfics, d’altres teològics. Aprofundeixes en la Teologia de l’Alliberament.
    Hi ha fragments molt sentits com els de:
    *L’ocupació de terrenys buits, per fer un assentament amb habitatges per a famílies que no en tenen. I el desengany posterior.
    *La manca de paraula de l’arquebisbe de Piura.
    *La vaga iniciada per Siderperú que es transforma en vaga provincial indefinida i que es manté gràcies a la solidaritat de tota la població.
    La decisió presa a principis dels 80 fou molt valenta!!!
    No cal repetir que això de transhumant no m’agrada gens ni mica. Queda una mica forçat i fuig del teu lèxic habitual. És el ciuró negre de l’escrit.
    El llibre m’ha agradat, crec que els lectors els interessarà i gaudiran imaginant paisatges, paratges i fets mai vists. Es corprendran amb les matances de Burundi de 29 d’abril de 1972, amb les situacions al Perú contra els drets humans, alhora que se sorprendran de la capacitat de lluita pels seus drets. Teresa Gené Ramis.

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele, a CineCiutat (3)

     N’he quedat molt content, de la primera presentació pública d’aquest darrer llibre meu titulat «Mestís. Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant».     
    Imprès a Impremta Muro, gràcies a la maquetació i edició del bon amic Agustí Baró, el presentam públicament a la sala gran de Cine Ciutat, al recinte cultural de s’Escorxador de Palma en bon dia 18 de maig de 2026.
    M’hi ajuden en la tasca dos bons amics de fa molt de temps: Jaume Mateu i Martí, president de l’ICES (Institut Contra l’Esclusió Social, Can Gazà) i M. Antònia Font Gelabert, presidenta del Col·lectiu Dones dels Països Catalans.
    No m’hi esperava tanta de gent. Ni de bon tros. Prèviament havia fet 480 convidades personals, en la perspectiva d’obtenir-ne la mitjana habitual del 10%, és a dir uns 48 assistents a l’acte.     
    S’hi superà amb escreix aquesta xifra, comptabilitzant-n’hi més de 70.
    També em sorprengué la procedència local tan diversa. Pel cap baix una dotzena i mitja de pobles, i de Ciutat, hi eren representats per gent d’Alaró, Artà, Banyalbufar, Binissalem, Bunyola, Campanet, Costitx, Esporles, Inca, Manacor, Maria de la Salut, Palma, Peguera, Porreres, Pòrtol, Sant Jordi, Selva, Sencelles, etc.
    Feia goig de veure que, a més de gent resident a Palma, n’hi havia que provenia d’altres contrades mallorquines, arribant a ocupar més de la meitat dels seients d’una sala tan espaiosa.
    Em venia al cap una altra presentació que hi havíem fet allà mateix 12 anys (2 mesos i 4 dies) enrere. Es tractava del llibre «Gloses meves».  L’havia dedicat a la gent d’AFAM (Associació de Familiars amb la Malaltia d’Alzheimer) que aleshores atenia admirablement la meva dona Isabel Rosselló Girart (QEPD). 
    Casualment, aquest mateix dia 18 de maig es complien els primers 10 anys de la seva mort l’any 2016.
    En aquesta ocasió continuo sentint-me molt agraït als joves que segueixen amb entusiasme la tasca de mantenir obertes les instal·lacions magnífiques de Cine Ciutat al recinte cultural de s’Escorxador, a Palma.
    També em sent molt agraït a tota la gent que ha volgut acudir a la presentació d’aquest llibre; a la que ho volia fer però que, per un motiu o un altre, no s’hi ha pogut fer present; i a tota quanta gent s'animi a adquirir-lo, llegir-lo i comentar-me'l.

    Hi he vist cares ben conegudes i estimades de l’Associació cultural Amics del Seminari, o del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, o d’entitats defensores dels drets humans, veïnals, sindicals, religioses, gent veïna dels barris del Camp Rodó, Santa Pagesa o Cas Capiscol/Son Busquets, etc. 
    M'ha alegrat ben molt veure-hi gent d’església i gent de la societat mallorquina més activa i dinàmica des de la perspectiva social i cultural.
    A dir ver, quant a les formacions polítiques en què he militat, n’han excusat l’absència per motius de feina, cosa que els agraesc de bon de veres.
    Faig comptes, si Déu ho vol, fer altres presentacions públiques d’aquest llibre en altres indrets. Mir de reflectir-hi així com em veig a mi mateix al llarg dels 37 primers anys de la meva vida. 
    Conduït sempre pels consells i recomanacions de bon amic manacorí Jaume Santandreu i Sureda (QEPD) qui en sap molt més que jo, d’això de publicar llibres.
    Esper poder col·laborar en la tasca que continua desplegant una iniciativa social tan valuosa com és ara l’Institut Contra l’Exclusió Social (ICES), més conegut amb el nom de Can Gazà. 
    Cap enllà faig arribar tots els beneficis que se’n derivin, de la seva adquisició.