Quilapayun, nit revolucionària màgica a Palma!

La nit de dissabte, 18 d'octubre, certa gent que fa 30 anys ens afanyàvem a defensar els drets humans a Mallorca, des de plataformes molt rudimentàries -amb tan pocs recursos disponibles, com disposava aleshores l'anomenat Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina-, hem tengut la satisfacció immensa i l'oportunitat única de viure de prop la màgia d'una nit revolucionària a l'interior de l'Auditòrium de Palma.

Ho ha fet possible la presència i l'actuació musical del mític i vetust grup xilè Quilapayun.
Acompanyat a l'escenari pel grup jove i encisador mallorquí Cap-Pela.

Encara mantenc ben viu el record dels nostres desitjos, compartits amb gent xilena com Iván, Merche, Juanita o Gonzalo; argentina, com Elías, Marta, Eduardo, Roberto; nicaragüenca-salvadorenca, com Claribel i Flakoll; uruaguaiana, com Mario; mallorquina, com Carles, Mateu, Isidre etc. i jo mateix... Uns desitjos compartits, mai no satisfets en aquell temps (per manca evident de peles disponibles!) de fer venir a Mallorca el ja aleshores mític grup xilè Quilapayun...

Trenta anys després, això s'ha produït! Gràcies a les gestions efectuades per una de les entitats més emblemàtiques de les Illes, l'Obra Cultural Balear (amb molts més recursos econòmics disponibles, i molts més suports institucionals, sortosament!)

N'he estat molt content: hem pogut comptar amb una de les icones xilenes més característiques en la lluita política i pacífica contra la dictadura militar feixista, a favor de la implantació i arrelament de la democràcia popular a Amèrica Llatina, durant més de quatre dècades seguides. Amb la presentació a l'Auditori de Palma del MallorcaMón Festival 2008, l'Obra Cultural Balear ha fet que l'illa de Mallorca, un espai català de comunicació, a través del llenguatge universal de la música, hagi contribuït activament a dinamitzar la revolució cultural que hi cal, a hores d'ara: fusionar, en actes enriquidors, les diferents cultures que hi conviuen amb la cultura catalana pròpia.

Amb la presència i l'actuació, a l'Auditòrium de Palma, del mític grup musical xilè Quilapayun i del grup vocal mallorquí Cap-Pela en aquest MallorcaMón Festival, l'any 2008 l'Obra Cultural Balear ha fet una crida encoratjadora a integrar-se a Mallorca tota aquesta gent d'origen llatinoamericà que s'hi atansa per viure-hi.

Un acte com aquest s'ha pogut fer a l'Auditori de Palma gràcies a l'organització de l'Obra Cultural Balear i Joves de Mallorca per la Llengua, que ha rebut la col·laboració del Govern de les Illes Balears, el Consell de Mallorca, l'Ajuntament de Palma i la Generalitat de Catalunya.

M'alegra ben molt haver pogut comprovar aquesta col·laboració institucional tan intensa i diversa. Sobretot, constatar que, d'uns anys cap aquí, s'ha aconseguit molt més suport de la Generalitat de Catalunya per a entitats culturals illenques.

Em sent particularment satisfet, entre d'altres iniciatives, pel conveni de col·laboració plurianual signat l'any passat entre representants de la Generalitat de Catalunya i l'Obra Cultural Balear.

Això ens permet veure més clarament que, amb recursos públics disponibles, les entitats culturals d'arreu del territori poden anar fent passes positives en la construcció d'uns Països Catalans més visibles -a la vista de més gent-, més estimats per molta més gent, i cada cop més amables per a la gent que encara se'ls mira una mica de reüll...

Entre d'altres evidències, tothom pot apreciar i valorar, amb un acte com aquest, que no és precisament des de l'àmbit de qui parla la llengua catalana que es rebutgen altres llengües. Ans al contrari, s'hi col·labora estretament en el manteniment de totes elles, considerant-les una contribució positiva a la riquesa cultural de la humanitat.

També s'hi fa ben evident que, en molt poc temps de permanència en un redol dels Països Catalans, en molt poques hores si es vol, hom pot parlar i cantar en públic, en català, com ho fa qualsevol persona catalanoparlant de naixement...

Tots els membres del grup xilè Quilapayun, recent arribats a Mallorca, a més de cantar juntament amb Cap-Pela la cançó popular catalana “La dama d'Aragó”, volen concloure l'acte entonant, interpretant i cantant amb fervor patriòtic l'himne de Mallorca, el cant de la Balanguera... íntegrament.

(Cosa que molts encara no han fet mai, tot i haver-hi romàs durant dècades...!)

Aquesta màgia de la nit revolucionària a l'Auditori de Palma, que segueix amb la “Cantata de Santa María de Iquique”, conclou, com era d'esperar, amb la interpretació que fa Quilapayun de la seva cançó més emblemàtica, “El pueblo unido jamás será vencido!”.

La cançó que componen ells mateixos el mes de juny de 1973, durant l'època més intensa del govern de la Unitat Popular, dirigit per Salvador Allende, primer president d'ideologia marxista elegit democràticament arreu del món... assassinat tres mesos després...

Guinea Equatorial: amb Xavier Lacosta

Pentura tu més que ningú, atesa la condició i dedicació professional periodística durant un cert temps, saps molt bé que l'actual president i dictador guineà Teodor Obiang Nguema Mbasogo, mà dreta i successor del seu oncle i també dictador Francisco Macias Nguema, ha estat i continua sent la clau del genocidi i l'espoli que pateix durant 40 anys seguits aquesta nació i país independent d'Àfrica que s'anomena República de Guinea Equatorial

Quan no han pogut torturar, matar o sotmetre els seus adversaris polítics, els seus crítics o simplement la gent que no està d'acord amb ell, alguns d'aquests s'han pogut exiliar a Gabon, Camerun, Nigèria, Benín, Espanya, França o Estats Units.

Es calcula, i tu ho saps molt bé, que actualment més del 50% del poble equatoguineà viu a l'exili. I se sap que la resta de la població de l'interior, la que no s'ha pogut exiliar i que encara no ha estat eliminada, viu en condicions infrahumanes, té una renda diària per davall d'un dòlar, i manté una esperança de vida que es calcula en la meitat del temps de qualsevol país desenvolupat, per davall dels 50 anys.

A tu, a mi, a qualsevol persona mínimament interessada a observar imparcialment els esdeveniments que ocorren a Guinea Equatorial, ens resulta particularment significativa la pregunta que també es fa no poca gent que hi viu, en aquell país africà:

Com s'ha pogut arribar a aquesta situació tan lamentable?

Per quins motius s'està produint aquest tan alt nivell d'indiferència d'Espanya, la potència colonitzadora, davant d'un genocidi, un extermini i un empobriment tan acusat com el que s'està produint a Guinea Equatorial?

Crec que no ens ha de sorprendre, benvolgut amic, l'actitud que adopta el Govern espanyol del PSOE davant d'un cas tan singular i emblemàtic com aquest.

Basta que ens fixem en allò que assenyala el PSOE al seu darrer programa electoral en relació amb aquest assumpte:

“Prestarem particular atenció a Guinea Equatorial, treballant estretament amb les seves autoritats, l'oposició i la resta d'actors socials, per avançar en la democratització, el respecte pels Drets Humans, la distribució de la riquesa i el desenvolupament econòmic del país”.

Com tu mateix pots veure, l'única cosa certa que hi ha de tot això és el “treball estret amb les seves autoritats”. Tota la resta no és res més que mera paraula escrita, buida de contengut, sense cap casta de posada en pràctica que pugui sustentar-la.

S'ha de reconèixer que, des d'Espanya, el Govern que presideix José Luís Rodríguez Zapatero, i molt especialment el seu ministre d'Assumptes Exteriors i Cooperació, Miguel Ángel Moratinos, sí que dóna suport al dictador Teodoro Obiang Nguema.

I no només el Govern. Tu saps molt bé que també hi ha denúncies presentades davant la Fiscalia Anticorrupció, l'Audiència Nacional i altres jutjats, sobre assumptes tan escandalosos com “blanqueig de diners”, “narcotràfic”, “comptes oberts en bancs espanyols”, “tortures, crims d'Estat”, etc. Curiosament totes aquestes denúncies han estat sobresegudes i arxivades... Vés a saber tu per què!

Quan el Programa Electoral del PSOE parla de treballar amb l'oposició equatoguineana, res de res. Ben al contrari, tothom sap que a la darrera sessió celebrada a Ginebra, l'any 2005, el Govern espanyol va bloquejar totes les iniciatives que hi plantejava l'oposició guineana. I que, enguany mateix, ha faltat ben poc perquè no arribàs, judicialment, l'extradició de Severo Moto, el president del Govern guineà en l'exili, per tal d'oferir-hi fàcilment el seu cap en palangana, a Malabo, atenent el requeriment d'Obiang...

En relació amb la democratització, el respecte pels drets humans, la distribució de la riquesa i el desenvolupament econòmic del país, val més ni parlar-ne!

No fa falta fer res més, ni anar a cercar més proves que atendre les nombroses denúncies presentades davant l'ONU, Amnistia Internacional i altres organismes i institucions de defensa dels drets humans arreu del món... Això, i veure quin número ocupa Guinea Equatorial dins la llista de països amb major índex de pobresa, menor esperança de vida, més dèficits en sanitat, en educació, etc.

Tot, com saps molt bé, quan estudis tan ben fonamentats com els que ofereix l'organització Overseas Development Institute (ODI) de Londres, que han estat publicats al diari “Les Afriques, le journal de la finance africaine”, arriben a concloure que els vuit primers països productors de petroli del continent africà tenen la capacitat de finançar-se'n el desenvolupament total, sense cap casta d'ajuda internacional.

Els vuit països africans, grans exportadors de petroli són Angola, Camerun, Congo, Gabon, Guinea Equatorial, Nigèria, Sudan i Txad -tots ells ben enfangats dins la corrupció, el nepotisme i el despotisme més ferotge-.

Segons aquests estudis, cap ni un d'aquests vuit països -inclosa la República de Guinea Equatorial- no necessita ni un euro d'ajuda exterior per al seu desenvolupament, si hom atén l'enorme riquesa de recursos econòmics que s'hi generen.

Aleshores, en comptes d'esdevenir i mostrar-se com els primers països del món més empobrit que estan en condicions i amb capacitat d'assolir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, l'any 2015, se n'hi malgasten tant els recursos econòmics que s'hi arriben a produir retrocessos inimaginables i increïbles...

Estic d'acord amb tu, quan ens recordes que enguany, en complir-se els 40 anys de la independència de Guinea Equatorial, qui més qui manco ho ha de veure i valorar com un concepte fictici: aquest país africà, en realitat, no ha aconseguit desprendre's de la dictadura i continua sotmès a pressions econòmiques de nacions més desenvolupades.

Sobretot ara, després que s'hi han descobert i s'hi estan explotant enormes i grans bosses de petroli.

No podem oblidar, tampoc, que en l'àmbit cultural, n'hi ha que pensen que la visió encara pot resultar molt més pessimista. No solament per la manca de llibertat d'expressió imperant, sinó també per aquest buid cultural que s'origina en un tipus de cooperació espanyola de caire paternalista, que mai no ha cregut en la capacitat intel·lectual de la creació guineana autòctona, tot i ésser l'únic país de l'Àfrica negra que conserva l'espanyol com a llengua oficial...

Però, en fi, això ja són figues d'un altre sostre! Tu saps molt bé que el colonialisme espanyol a l'Àfrica negra és un dels episodis més ignorats i silenciats en la història recent d'Espanya.

Mentre les institucions de defensa dels drets humans denuncien la dictadura d'Obiang, les democràcies occidentals hi van fent la vista grossa i giren la ullada cap a altres bandes, per tal d'obtenir accés a les immenses reserves petrolieres del país.

Sortosament, als Països Catalans van sorgint iniciatives que giren entorn d'un esdeveniment com aquest, el 40è aniversari de la proclamació de la independència de Guinea Equatorial.

Tant de bo que a Mallorca, i a les Illes Balears i Pitiüses, també n'hi arribi a sorgir alguna...

Saps que al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) s'organitzen conferències amb projeccions audiovisuals sobre la realitat de Guinea Equatorial, amb motiu del cinquantè aniversari de la proclamació de la República.

S'hi reconeix, entre d'altres elements, que la declaració oficial de “matèria reservada” que, en alguns aspectes, encara perdura fins als nostres dies, fa de Guinea Equatorial i la influència espanyola exercida en aquell territori un tema incòmode i complex d'estudiar; però que, sens dubte, aporta les claus per entendre millor el present i per fer front amb un major coneixement de causa les relacions actuals entre Europa i Àfrica.

Amb unes jornades com aquestes, el CCCB vol contribuir a l'anàlisi de la complexitat i herència del colonialisme espanyol en la línia de reflexions obertes en altres països com França, Bèlgica o el Regne Unit sobre el passat més recent...

Et dic això, perquè també he pogut destriar a la xarxa el “Confidencial de Guinea Ecuatorial”, un dels blogs que fan referència a aquesta antiga colònia espanyola del continent africà; i que pretén pegar una ullada a allò que es cou dins aquesta espècie d'olla a pressió a punt d'explotar, segons diuen, que és Guinea. Es treballa per la llibertat dels presos polítics. També per la fi del regnat del terror a Guinea Equatorial.

Acab aquesta missiva meva, aprofitant l'escrit que m'adreces, benvolgut amic Xavier, tot recordant i fent present que aquesta gran riquesa petroliera de Guinea Equatorial, que s'inicia l'any 1991 amb la trobada al seu territori d'una de les majors reserves de petroli del continent africà, esdevé un dels factors principals de la seva inestabilitat.

Es veu que l'or negre equatoguineà roman disputat com a fruita sucosa, força desitjable, per les multinacionals nord americanes, l'empresariat francès i la Repsol espanyola.

Com a persona molt estretament vinculada a tots tres continents -Europa / Àfrica / Amèrica Llatina- no puc deixar d'esmentar-te un detall que, per a mi, resulta força significatiu, benvolgut amic Xavier.

Com assenyalen altres observadors, darrera l'anunciada presència d'Obiang Nguema a la República del Paraguai, amb motiu de la presa de possessió del nou president, l'ex bisbe catòlic Fernando Lugo, qui posteriorment l'anul·la, hi podem veure, també, la maniobra òbvia d'una ambaixada nord americana, força interessada a provocar un allunyament paraguaià en les seves relacions amb l'àmbit d'actuació veneçolà d'Hugo Chávez: el president d'un altre país petrolier, sud americà en aquest cas, la importància estratègica del qual no és cap secret per a ningú, i que mai no ha estat posada en qüestió enlloc del món.

Esper que t'hagi agradat el contengut d'aquesta missiva.

Ja me'n diràs alguna cosa.

Per una Guinea Equatorial lliure i sobirana, justa i solidària!

Salut.

Cecili Buele i Ramis

Mallorca, 10 d'octubre de 2008

Alguns enllaços interessants sobre Guinea Equatorial:

• Severo Moto: "Aquí el verdadero golpista es Teodoro Obiang Nguema"
• Severo Moto acusa al CNI de tenderle "una trampa"
• El disidente guineano Severo Moto pagará 10.000 euros para salir de la cárcel.- El autoconstituido presidente de Guinea Ecuatorial en el exilio lleva en prisión desde abril
• Entrevista: Plácido Micó, único diputado opositor a Teodoro Obiang: "Guinea es peor que Zimbabue"
• Reportaje: En tierras del tirano.- La dictadura de las tinieblas.- La antigua colonia española de Guinea Ecuatorial nada en petróleo, pero la mayoría de sus habitantes vive en la pobreza, sometida a la tiranía de Teodoro Obiang

XL aniversari de la independència de Guinea

M'escriu el bon company de lluites guineanes, Xavier Lacosta. Em recorda que diumenge que ve, 12 d'octubre de 2008, es commemora el XL aniversari de la proclamació de la independència de Guinea Equatorial.

La república africana governada, durant aquestes darreres quatre dècades, per una família de dictadors africans que s'han folrat d'or i riqueses de tota classe, mantenint la població equatoguineana en la misèria més vergonyosa i denigrant.

Malgrat els ingressos milionaris que diàriament fan al compte corrent particular presidencial, per l'extracció de petroli que realitzen a les costes guineanes, empreses nord americanes des de fa anys.

Em diu en Xavier que el proppassat dilluns, dia 6 d'octubre, Moratinos va deixar clar que NO es commemorarà de cap manera institucional el XL aniversari de la independència de Guinea Equatorial.

El bon amic, amant de Guinea, ha lliurat un text d'uns 30 folis a Historia 16 sobre Espanya i Guinea, però malauradament no serà publicat aquest mes, pot ser pel desembre / gener.

El mateix text li ha estat rebutjat per "La Aventura de la Historia" perquè el troben 'massa extens'.

Em diu que ha escrit a un altre amic contant-li que:

"yo que ingenuamente creía que un XL aniversario de una descolonización pacífica -mucho peor lo tuvieron Francia y Portugal en sus colonias respectivas como para ir con abrazos- era ocasión de recordar, historiar, celebrar, analizar, enmendar entuertos, escenificar amistades... ni eso".

I es demana si no seria possible mantenir una trobada, sopar, berenar, taula rodona, etc., també, amb altres hispano guineans i guineans, amb o sense ressò mediàtic, només que sigui per exercir la memòria i analitzar què han sigut aquestes darreres quatre dècades.

M'assenyala que, entre d'altres, ha localitzat per internet un jove que diu ser nét de n'Acacio Mañe. I que l'alegra ben molt saber que insisteix a escriure-li en català -català de València, però en català-.

M'envia una abraçada que jo no puc trigar gens ni mica a retornar.

Li dic que m'alegra ben molt tenir i rebre notícies seves, després de tant de temps de no saber-ne res de res. Li faig a saber que, com sempre, continuo romanent amb ell, amb tot allò que faci per fer conèixer una realitat -tan nostra en altre temps- com és ara Guinea Equatorial. I que m'encanta celebrar aniversaris d'independència de països que han tingut l'oportunitat d'esdevenir lliures i sobirans...

Li manifest que no m'estranya gens ni mica que, en les circumstàncies actuals, ni Moratinos ni Zapatero no en vulguin ni sentir a parlar, de Guinea.

Deuen sentir-se amb la consciència -política i moral- més que bruta: si d'una banda diuen defensar els valors democràtics, com poden, de l'altra, ignorar el model dictatorial de Teodoro Obiang Nguema Mbasogo, que succeeix en el càrrec al seu oncle Macias Nguema!

Si Amèrica Llatina no el va voler tenir present fa poc en una de les cimeres més recents, -la presa de possessió de Fernando Lugo, com a president del Paraguai-, com l'ha d'atendre "públicament i oficialment" el Govern d'Espanya!

Si l'oposició guineana en exili rep un suport tan xerec del govern zapaterista, com pot, aquest, acollir-la en una commemoració d'aquestes característiques!

Més val, deuen pensar i creure, que s'hi passi de puntetes, com aquell qui diu sense fer-ne gaire enrenou...

Li faig a saber que, precisament per això mateix, m'apunto a fer-ne de renou, a fer a saber a l'opinió pública dels Països Catalans que s'està a punt de "celebrar" el 40è aniversari de l'inici d'una República que no té res de democràtica... ni tan sols a l'hora d'atorgar autoritzacions administratives perquè s'hi viatgi com a turista... o fins i tot com a familiar directe d'una vella equatoguineana que es troba a punt de morir...

“Ja saps -dic a Xavier- que pots comptar amb tot el meu suport, en allò que consideris que s'ha de fer. Assenyala lloc, dia i hora per a prendre un cafè plegats. Estic a la teva disposició.”

També pot comptar amb tots els meus mitjans modests que mantinc penjats a la xarxa .

Li record que, pel que fa a negres guineans amants de la llengua catalana, cada dia que passa en surten més i més, com aquell qui diu de davall les pedres, sortosament...

I que en creixi el nombre! Vaja!

Español - English - Français

Alguns enllaços interessants sobre Guinea Equatorial:

• Severo Moto: "Aquí el verdadero golpista es Teodoro Obiang Nguema"
• Severo Moto acusa al CNI de tenderle "una trampa"
• El disidente guineano Severo Moto pagará 10.000 euros para salir de la cárcel.- El autoconstituido presidente de Guinea Ecuatorial en el exilio lleva en prisión desde abril
• Entrevista: Plácido Micó, único diputado opositor a Teodoro Obiang: "Guinea es peor que Zimbabue"
• Reportaje: En tierras del tirano.- La dictadura de las tinieblas.- La antigua colonia española de Guinea Ecuatorial nada en petróleo, pero la mayoría de sus habitantes vive en la pobreza, sometida a la tiranía de Teodoro Obiang

Alternativa no vol dir oposició

Gent mallorquina d'entitats socials diverses tenen l'oportunitat de trobar-se i passar la vetllada amb una parella jove cubana que, des d'una illa caribenya a una illa mediterrània, miren d'intercanviar opinions, criteris, experiències i tasques encaminades a la construcció d'un món més habitable: des de la perspectiva de l'educació popular ambiental, l'educació sociambiental.

Mariita - María Ángeles Pérez- i Javier Reyes es troben amb Pilar Bonnín (Treball Social), Antoñita Cerdà (Fòrum Ciutadà), Magdalena T. (Entrepobles), Bernat Vicens (Drets Humans de Mallorca), Miquel Ramon (Fòrum Ciutadà), Margalida Jordà (Germana de la Caritat), Juan Hernández (Taula per Rwanda), Guillem Ramis (Fòrum Ciutadà), Cecili Buele (Drets Humans de Mallorca) i Enriqueta (Fòrum Ciutadà), en un indret tan característic i emblemàtic com és la "Casa de les Monges de Són Roca".

Són dos joves de Cuba que ens expliquen la contribució social que fa a la societat cubana, en aquests darrers anys, des del 1999, una entitat situada a Pinar del Río, que s'anomena CEPRODESO, -Centre d'Educació i Promoció per al Desenvolupament Sostenible- i que treballa dins d'una ONG que porta el nom de “Centro Martin Luther King Junior” (fill del famós pastor nord americà).

El grup gestor d'aquesta organització, constituït per unes 16 persones, actua fortament vinculat a moviments cristians, Teologia de l'Alliberament, Paulo Freire, Moviment dels Sense Terra, INDEP Méxic, Moviment Zapatista, Leonardo Boff, Fòrum Social Mundial, etc.

Miren de romandre fidels a una carta de principis per l'educació popular mediambiental, mitjançant un Programa que s'adreça a gent diversa, que es desplega en nombrosos cursos de capacitació, de gestió ambiental comunitària, d'educació de gènere associada a l'educació ambiental, etc.

Mantenen trobades d'àmbit nacional cubà i internacional llatinoamericà, compartint experiències i treballs amb gent diversa d'Amèrica Llatina.

Tant Mariita com Javier s'estenen en enriquidores aportacions i explicacions sobre la tasca que desplega l'organització. Alhora que miren de respondre les preguntes que se'ls formulen per part dels assistents.

Lògicament van adreçades gairebé sempre a la valoració que se'n pugui extraure del model capitalista imperant arreu del món contraposat al model socialista i revolucionari cubà.

Miro de fer-los veure que en aquests instants precisos estan trepitjant terra enemiga... Al castell de Sant Carles -Portopí- s'hi guarda zelosament (si no n'ha desaparegut fa poc) la sella de qui fou el primer general mulato en tota la història militar americana, el general cubà José Antonio Maceo y Grajales (Santiago de Cuba, 14-06-1848 / Punta Brava, 07-12-1896), “Titán de Bronce”, qui va combatre contra un altre general, de nom molt conegut a Mallorca, el general Valerià Weyler i Nicolau (Palma, 1838 – Madrid, 1930) .

Amb la indicació expressa, que alguns fan, que no sigui retornada a Cuba, mentre sigui viu el líder revolucionari Fidel Castro...

Em qued amb l'afirmació que hi fa Mariita, per explicar les postures diverses que s'estan adoptant i detectant actualment a Cuba, en aquesta etapa final de la vida del líder cubà Fidel Castro:

El procés revolucionari iniciat fa dècades, i mantingut fins ara, ha fet aportacions tan sucoses a la societat cubana que aquesta no les pot menystenir ni voldrà perdre-les mai, en bé del conjunt d'una població de 12 milions de persones habitants de l'illa caribenya, que gaudeixen d'un model d'educació, de sanitat i de repartiment de recursos disponibles únic al món.

Això no vol dir que no se'n puguin i se n'hagin de plantejar canvis. Però sempre encaminats a millorar-ne el procés revolucionari, mai a interrompre'l ni anul·lar-lo: l'alternativa que cal plantejar a Cuba no és l'oposició a la revolució liderada per Castro; és l'aprofundiment en el procés revolucionari socialista cubà.

Alternativa a la revolució no vol dir oposició al procés revolucionari, sinó aprofundiment més intens encara!

Español - English - Français

Pràctiques d'educació popular ambiental

Membres de l'entitat cubana CEPRODESO es troben a Mallorca amb l'objectiu d'obtenir intercanvis d'opinions amb gent que hi estigui interessada: dimarts, 7 d'octubre de 2008, a Ca les Monges de “Són Roca”, a les 19:30 hores.

El Centre d'Educació i Promoció per al Desenvolupament Sostenible -CEPRODESO- de Pinar del Río (Cuba), des de l'any 1999, esdevé un projecte del Museu d'Història Natural “Tranquilino Sandalio de Noda”, una institució que pertany al Centre d'Investigacions i Serveis Ambientals -COVIDA- de la Delegació territorial del Ministeri de Ciències, Tecnologia i Medi Ambient -CITMA-.

Està situat al centre de la ciutat de Pinar del Río, a uns 160 quilòmetres de la capital cubana, la ciutat de l'Havana.

Molt sovint aquesta entitat s'encarrega de convocar persones i organitzacions vinculades a pràctiques d'educació ambiental, socioculturals o comunitàries, perquè participin en programes de formació de postgrau.

S'hi manté l'objectiu de reflexionar sobre les concepcions d'educació ambiental i educació popular, compartint els principis teòrics metodològics que suggereix l'Educació Popular Ambiental, per tal d'acostar les pràctiques al desenvolupament sostenible.

El CEPRODESO ha participat en l'organització i desplegament d'esdeveniments tan rellevants com el “II Encuentro Latinoamericano de Experiencias de Educación Popular Ambiental” - setembre 20 al 22 de 2006 – fet a Pinar del Río, on aporta elements del seu programa de formació, capacitació i articulació d'experiències d'educació popular ambiental.

Segons el màxim representant del Centre, Juan Francisco Santos, després de moltes anàlisis i recontra anàlisis, ara també consideren pertinent portar a la pràctica el “III Encuentro Latinoamericano de Experiencias de Educación Popular Ambiental”, un esdeveniment que ha d'anar canalitzant els suports i les alternatives de col·laboració, també tribuna de solidaritat, per l'acció combinada dels dos huracans que recentment han canviat la vida de milers de famílies cubanes, han creat un fort impacte en l'habitatge i l'economia del país, i han introduït problemàtiques molt complexes que s'hi volen tenir presents.

Per això mateix, conviden totes les organitzacions, educadors i educadores populars interessades a compartir i intercanviar les experiències en què estan treballant, a participar en aquest espai.

CEPRODESO té la finalitat d'obrir un diàleg pluricultural sobre les pràctiques d'educació popular ambiental que s'estan realitzant, les seves perspectives i desafiaments, com també la recerca d'articulacions possibles que fomentin la socialització i l'intercanvi de coneixements, per contribuir al desenvolupament sostenible en la consecució d'un món millor.

El Centre d'Educació i Promoció per al Desenvolupament Sostenible -CEPRODESO- de Pinar del Río (Cuba) organitza cursos i tallers d'educació popular ambiental, de comunicació en les pràctiques d'educació ambiental per al treball comunitari integrat, i de gestió ambiental integrada per al treball comunitari.

També es dedica a organitzar cursos d'aprenentatge compartit, des d'una pràctica d'educació popular ambiental en comunitats de la Reserva de la Biosfera de la Península de Guanahacabibes.

S'hi pretenen potenciar capacitats i habilitats comunicatives dels grups ambientals comunitaris per al desenvolupament d'una estratègia de comunicació comunitària que permeti evidenciar els valors identitaris i socioculturals de les comunitats de la Reserva i la seva incidència en la gestió ambiental.

L'entitat cerca la manera més horitzontal de tractar-ne la problemàtica socioambiental, compartint-hi la història, tradicions, estils de vida, o diagnosticant percepcions sobre la vida en aquesta Reserva, avantatges i desavantatges i el que significa esdevenir part dels valors ambientals.

També revaloritza el concepte de desenvolupament sostenible i el poder dels actors locals en la gestió ambiental, com a propostes per a sistematitzar el camí fet en el procés de formació de grups ambientals comunitaris i la seva participació en processos de desenvolupament local sostenible.

Contacte:

Correu ordinari:
Calle Martí No. 202
Esq. Comandante Pinares
Pinar del Río, CP.20200.

Correu electrònic: mariangel@mhn.pinar.cu

Enllaç internet

Español - English - Français

Ara més que mai: un impost global contra la misèria mundial!

El recent "rescat" del sistema financer per part del govern dels EUA esdevé una prova més de l'ensorrament del model neoliberal que durant dècades ha escampat misèria i pobresa a la major part del món.

Se n'hi trasllada el nerviosisme, als centres que durant anys han acumulat més beneficis.

Des de molts sectors de la nostra societat, i des de fa anys, es defensa una reforma de l'arquitectura financera que ara resulta més necessària que mai!

Durant aquesta setmana, del 22 al 26 de setembre de 2008, es reuneixen a Nova York nombrosos caps d'Estat i de Govern d'arreu del món, amb motiu de la reunió d'alt nivell sobre els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, en el marc de l'obertura de la sessió 63 de l'Assemblea General de Nacions Unides.

Més endavant, entre el 29 de novembre i el 2 de desembre de 2008, una altra Conferència Internacional de seguiment sobre el finançament per al desenvolupament, s'ha de celebrar a Doha, capital de Qatar..

A dia d'avui tothom reconeix la pràctica impossibilitat d'assolir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni en la data prevista, l'any 2015: no s'està produint el canvi de tendència en el finançament imprescindible per al desenvolupament.

Per iniciativa del Fòrum Mundial de Xarxes de la Societat Civil —UBUNTU, les persones i organitzacions de la societat civil internacional que firmen aquest comunicat volen dir PROU a tanta paraula buida, PROU a tanta declaració estèril, PROU a tanta inoperància i apatia.

I també volen dir que hi ha solucions possibles, que es presenten, es proposen i s'exigeix que siguin discutides, aprovades, i immediatament després, sobretot, implementades, durant el període comprès entre les dues reunions de Nova York i Doha.

En un comunicat, que s'està difonent aquests dies arreu del món, es presenta una mesura que es considera imprescindible.

Si de bon de veres es vol fer front a la crisi alimentària, climàtica i global..., cal treballar per crear un Impost Global sobre les Transaccions de Divises com a font de Finançament per assolir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.

Concretament, es proposa que la reunió de Doha acabi creant un impost global sobre les transaccions de divises, que esdevengui una font addicional, estable i sostenible de finançament per al desenvolupament, la recaptació de la qual es destini a fons multilaterals de Nacions Unides, que s'utilitzin per als Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni l'any 2015:

Es proposa que el finançament per al desenvolupament es basi també, a part de l'ajuda oficial (que per descomptat ha d'assolir sense més dilacions el 0,7% del PIB dels països rics i poderosos), en una imprescindible i justa redistribució de la riquesa econòmica generada al món.

Aquesta redistribució només la pot garantir un sistema d'organitzacions internacionals reformat que, en el context de la "Campanya mundial per a una profunda reforma del sistema d'institucions internacionals”, ha d'evolucionar cap a un nou sistema de governabilitat democràtica mundial capaç, entre altres coses, de dotar-se i gestionar aquests imposts globals.

Signen aquest manifest nombroses personalitats d'arreu del Planeta, entre d'altres, Federico Mayor, Mario Soares, Susan George, Noam Chomsky, Chico Whitaker, Arcadi Oliveras, Centre UNESCO de Catalunya, Fèlix Martí, etc.

Qui vulgui també pot adherir-s'hi!

La "crisi" no és la Crisi!

Davant d'això que s'anomena “crisi”, m'arriba la notícia de l'aparició d'una publicació que també s'anomena “Crisi” i que trob summament interessant,

Si més no, perquè apunta cap a la revitalització dels moviments socials a l'interior dels Països Catalans, de manera que esdevenguin un poder real en mans d'una ciutadania que assisteix, atònita, davant espectacles muntats per unes institucions públiques que semblen abocades a mantenir-la endormiscada, anestesiada, passiva, sotmesa, dominada.

M'agrada llegir:
“en un context de crisi estructural del sistema capitalista, és moment, més que mai, d'esforçar-nos i seguir lluitant per la llibertat dels pobles i de les persones, de seguir construint una altra societat, de practicar una millor manera de viure”.

Em sorprèn la gosadia de qui afirma:
“mentre feim camí, és important recordar que cap partit parlamentari pot representar les propostes dels moviments socials que criden a fer política d'una altra manera”.

M'agradaria poder correspondre a això que es proposa:
“convidem tothom a participar directament en la transformació de la societat partint de l'entorn vital de cadascú i a connectar en els debats i en les accions, les problemàtiques concretes amb les causes estructurals que les provoquen i les seves alternatives aquí i ara”.

M'entusiasma la idea que es planteja:
“En resum, cridem tothom, a participar en la política, directament i sense intermediaris. Perquè viure d'una altra manera és a les nostres mans, de tots i de totes”.

Qui vulgui s'hi pot atansar molt fàcilment.
La “crisi” és la Crisi

VERGONYA CAVALLERS, VERGONYA! (*)

Dos compatriotes lluitadors catalans, els mallorquins Tomeu Balutxo i Biel Majoral, fan sentir la seva veu cridanera, des de les planes del Diari de Balears.

Ens duen a la memòria, i també al cor, la celebració festiva i reivindicativa de l'Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, aprofitant la commemoració del 800è aniversari del naixement del rei en Jaume.

El crit d'encoratjament -atribuït al rei Jaume I durant la batalla de Portopí- adreçant-se als nobles que dubten a avançar cap a Medina Mayurqa, els serveix de títol per a un escrit magnífic que surt publicat a la darrera pàgina del Diari de Balears d'aquest dia.

De Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó s'estenen els Països Catalans, el somni que té un rei del segle XIII i l'aspiració justa que manté una nació del segle XXI dins l'Europa nova que puja.

Pocs vestigis queden ja, a la Catalunya Nord, de qui n'és el màxim administrador, governant i representant en aquests territoris extensos, al llarg de la seva història. Però encara n'hi queden.

Senyal clar que hi perdura la presència de la seva figura i la seva gesta... més enllà de les aigües estantisses del temps perdut...

Si els representants dels governs d'Aragó, Catalunya, València i les Balears (les terres que va regir Jaume I) no paren taula de remeis, l'afrancesament d'una part dels territoris i l'espanyolització de la resta -evidentíssima i més que visible en tants racons i àmbits de la Mallorca nostra-, continuarà afanyant-se a fer-nos arribar a la mort més morts encara...!

Com bé diuen els dos compatriotes catalans de Mallorca, quan un poble perd la memòria assassina el seu futur. Qui perd els orígens no només perd la identitat, també perd la dignitat.

Visca Catalunya, lliure i sobirana dins Europa!
Visca! Pels Països Catalans, lliures i sobirans dins Europa!

Mallorca, 11 de setembre de 2008
Cecili Buele i Ramis



VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA!

Aprofitant la commemoració del 800è aniversari del naixement del rei en Jaume, centre, origen i referent de la nació catalana, fa dues setmanes vàrem anar a córrer la gandaina i badocar devers Montpeller, bressol del Conqueridor.

Els pocs vestigis de Jaume I són com un mal-te-toc-pesta que fa mal als ulls i emmalalteix l’enteniment. Una placa en occità de 1976 a la Torre dels Pins informa que “En l’an MCCVIII e lo I jorn de febrier nasquet en Jaume I lo conquestaires...” per confitar un final aberrant: “...e morí a Valensa d’Espanha”.

No gaire lluny hi ha la Rue du carrer (sic) du roi Jacques i, poc més enllà, una horrible escultura que l’afrancesa.

Al museu Languedocien (el nom és una burla més) s’exhibeix una exposició (Jacques le Conquérant, roi d’Aragon) amb un subtítol cridaner delirant: 2008, l’Espagne a l’honneur à Montpellier! Tant l’exposició com el catàleg només en francès.

Finalment, amb els ulls baixos i els ànims abatuts (tal com Pere Capellà descriu el sentit de la derrota) ens adreçàrem a la casa pairal on Maria de Montpeller va parir Jaume I. Allà acaràrem la pitjor ignomínia i ens sentírem ben fonda la punyalada de l’escarni!

Una modesta placa (naturalment, en francès), datada dia 2 de febrer d’enguany i signada per dos càrrecs polítics de la ciutat, informa de l’antiga pertinença d’aquell casal avui convertit en apartaments, excepte l’hamburgueseria Mata Hari de la planta baixa. Cap sorpresa! Jaume Fàbregues ens havia informat que, fins fa ben poc, el local era una tintoreria!

De tot això, no tenim notícia que els nostres governants n’hagin dit pruna. Tampoc no en fan esment els llibres oportunistes editats darrerament que, sense manies, presenten la figura i la gesta del rei en Jaume dins les aigües estantisses del temps perdut, com un personatge de rondalla, decantant la realitat del fet nacional cap al mite o la llegenda.

Tanta de nostàlgia i malenconia del passat (arrebossades de drets d’autor) només serveixen per defugir la vindicació i la justa rehabilitació. Són, en definitiva, el resultat del col·laboracionisme mesell.

Ben mirat, no tenim massa dret a escandalitzar-nos quan, aquí mateix, el batle de Calvià s’ha vestit de bufó per insultar la història i, així com a Montpeller han afrancesat Jacques, ell ha espanyolitzat el rei “Jaime”.

Però no ens fa vergonya només l’estrafolari personatge, una tereseta del botifler que, a més dels discursos, li escriu comentaris hagiogràfics. Fa mal d’ulls veure quina bandera oneja en el Palau dels Reis de Mallorca de Palma quan en el de Perpinyà hi ha la senyera.

Clar que el de Palma és un quarter de l’exèrcit que, l’any 1715, va desembarcar a Cala Llonga a les ordres del “cavaller” d’Asphelt, tan borbó i francès com Felip V, arrabassador dels nostres furs i promulgador dels Decrets de Nova Planta.

I què en direm del fet que la plaça on s’aixeca l’escultura de Jaume I, abans d’Eusebi Estada, no dugui el seu nom? Normalització dels carrers?

Tornant a Montpeller, ens demanam què passaria si la casa pairal de Jaume I fos la de qualsevol rei espanyol? Òbviament, Espanya ja l’hauria comprat, restaurat i enviat una desfilada de padrins i padrines de l’Inserso en processó subvencionada amb els doblers de la gent de les terres que paguen més impost de les inversions que reben, és a dir, les del rei en Jaume I!

Aleshores, a banda de constatar empíricament que som una colònia, quina és la deducció?

La casa reial espanyola, que presumeix de legítima titular dels drets de la Corona d’Aragó, hauria de preservar i enaltir aquell casal. No ho fa i el sil·logisme ens mena a concloure que no només no ens representa, sinó que ens vol esvaïts, talment el casal.

Com que ara han ensucrat el genocidi borbònic i l’han pintat d’etnocidi autonòmic, ja que els qui haurien d’actuar d’acord als seus deures no ho faran mai, seria bo que els representants dels governs de Catalunya, València i les Balears (les terres que va regir Jaume I) parin taula de remeis.

Si no volem arribar a la mort més morts encara o si no volem romandre dins l’arena com la flor romanial, passa d’hora de fer coses efectives i no exhibicions protocol·làries de pa amb fonteta!

Com va escriure Ramon Llull en el Desconhort: “E haja’n consciència qui ho ha afollat!”. Podem endevinar que el ciutadà digitat per Franco com a cap d’estat prefereixi anar de regates (bona vela i barca nova!) a prendre consciència, però... i els nostres representants públics elegits democràticament? Tots són iguals que Carlos Delgado? Pateixen d’afàsia o d’afonia? Se’ls ha menjat la llengua el moix?

Preferim no saber els comptes de la carretada de doblers que, amb motiu de l’efemèride del 800è aniversari, s’han tudat amb actes efímers i eixorcs (inclosos viatges, dietes i sopars a la percaça de fotografies). Ben segur que n’hi havia prou per comprar el casal i enriquir i enaltir el nostre patrimoni cultural!

Serveixi aquest escrit, si més no, per recordar l’oprobi i la cadena! Qui perd els orígens no només perd la identitat, sinó que perd també la dignitat! Romandrem a l’espera de la represa, en aquest temps de resistència, amb el coratge dels qui són conscients que quan un poble perd la memòria assassina el seu futur.

Bartomeu Mestre, Balutxo, i Gabriel Oliver, Majoral,
11 de setembre de 2008

(*) Crit que s’atribueix a Jaume I quan, a la batalla de Porto Pi, va encoratjar els nobles que dubtaven en l’avenç cap a Medina Mayurqa.

Agustí Baró, des de la presó de Palma

Tres setmanes justes després d'haver ingressat a la presó de Palma, del bon company de lluites cíviques diverses, n'Agustí Baró i Bauló, m'arriba la segona carta, que jo rep amb tantes ganes o més que l'anterior. Ras i curt, m'hi "proposa d'obrir un blog d'ús restringit a les persones que hi siguin interessades, el qual permetria un diàleg distant en el temps emperò eficaç".

No deix passar ni un dia.

Avui mateix, festa de Sant Bernat, m'hi he volgut aplicar amb ganes. Vet ací, doncs, la salutació inicial, perquè puguis dir-hi i penjar-hi la teva, sempre que vulguis.

Llavors podem fer-li'n arribar còpia impresa, per correu ordinari convencional a:

Agustí Baró i Bauló
Centre Penitenciari
Carretera de Sóller
Apartat de Correus 2016
Palma (Mallorca)

Adreçant-nos, així, a un recinte tan tancat com és ara el centre penitenciari de Palma, contribuïm a fer que pugui romandre una mica més obert de pint en ample a tots vuit vents del món.

En la nostra llengua materna, la de la nostra mare Terra, la llengua catalana.

Mitjançant un element tan senzill, barat i ràpid com és ara la xarxa de les xarxes, INTERNET.

Bona feina!
Bon contacte!
Bons enllaços!
Bones noves!

Ciutat, 20 d'agost de 2008

Cecili Buele i Ramis

Mallorquina afectada, descontenta i emprenyada!

Som una ciutadana del món, som mallorquina i Mallorca per a mi és un paradís. Malgrat n'hi ha que es dediquen a destruir-la, els aprofitats de sempre, que no tenen res més dins el cap que “euros, poder ...”

Vos heu demanat mai quines persones administren els béns públics i doblers dels ciutadans?

Què punyetes feim en aquest món de mentides, hipocresia... per no dir qualque qualificatiu més fort.­ Tenc dins el cap tantes coses que necessitaria mil pàgines per explicar-ho tot.

Peró bé, començaré per un caire i ja veuré quan acabaré.

Volia parlar dels nostres “estimats polítics”, i d'allò que sabem que fan o deixen de fer, segons com es miri.

En primer lloc, no crec que ells siguin conscients que estan al servei del poble i no al contrari. Al manco els que m'ha tocat conèixer de prop. I n'he conegut alguns. Excepte un que va actuar com a polític i sobretot com a persona, i és un exemple en tots els sentits, molts altres entren en la política per fer doblers..., no per guanyar un sou i servir els ciutadans, per tenir contactes, per quan arribi el moment “ pelotazo que te crío”.

La política no té color, ni PP, ni PSOE, ni UM... Tots són iguals, però han de tenir diferents noms, a veure qui guanya. Les idees, és igual. Juguen una partida. Són com a nins petits: ”Si tu m'acues, jo acuaré lo teu!”. Això són els polítics, almanco és això que veig.

Els diaris contínuament informen dels desastres que estan fent. I els que no sabem! Els nostres “ser­vidors polítics” ¡UFF no sé com dir-ho! És tan vergonyós allò que fan, que és difícil contenir la ràbia.

Però no vos penseu que ells s'immutin. No temen res. Tenen la cadira ben aferrada i fan allò que si­gui, perquè ningú no els la prengui.

Meam si ens entenem. Com quedam? Qui vos ha triat, senyors polítics? És el poble! Idò, almanco ens heu de respectar i servir. No som nosaltres que hem d'estar al vostre servei. Que vos heu pensat que som tots beneits?

Si un dia has de mester alguna cosa, UF! missió impossible..., no sap..., no contesta..., està reunit... Això ho he viscut personalment. Quan hi ha eleccions tot són promeses (portes obertes, tracte directe, transparència, si has de menester res....)

Els ciutadans ho tenim tot perdut. És molt decepcionant veure com aquestes persones són les que ens governen.

No obstant, vull dir que hi ha polítics honrats. Però, si no tenen càrrecs elevats que els permetin prendre decisions correc­tes, no poden dur endavant projectes beneficiosos per als ciutadans.

Aquests comentaris tenen relació directa amb situacions personals viscudes, i la informació que en transmeten els mitjans de comunicació.

Per acabar, vull dir que altres persones amb càrrecs professio­nals derivats de la cosa pública, per exemple, federacions i altres organismes, fan molt de mal amb la deficient gestió que duen a terme, perjudicant persones i, per extensió, les famílies.

També em preocupa molt la deixadesa dels polítics que exerceixen l'oposició, en temes també de coneixement propi i altres divulgats per la premsa, televisió... Sincerament fan molt poc, tal volta perquè quan els toqui governar faran el mateix, o han fet el mateix com a oposició, o per criteris es­trictament estratègics, electorals...

A on duen els polítics aquesta societat? Quan te n'adones, ja hi ha qualcú que t'ha fotut, t'ha posat el peu damunt i t'ha volgut esclafar. Has d'anar pel món amb una closca gruixada, com les tortugues, perquè no et matin.

Els ciutadans estam venuts. Perquè, si denuncies o publiques un escrit de casos concrets, malament! I, si calles malament també! Els poderosos de qualsevol indret i mena tenen les ungles molt llargues i ningú no s'atreveix a tallar-les-hi. Per què?

Una mallorquina afectada, descontenta, i emprenyada.

Madie