Setè dia d'estada meva a Bilbao: un diumenge molt tranquil

Aquest diumenge de mon any sabàtic a Bilbao ha estat per a mi una jornada molt tranquil·la, a diferència d'altres dies una mica més moguts, per una cosa o per una altra. 

Avui és 18 de març de 2018. A més de ser allò que en diuen el Dia del Pare, festa de sant Josep, fa exactament vint-i-tres mesos que la meva estimada Bel partí cap a l'altre món nou on ara habita i es belluga... 

Em ve al cap de fer-hi una glosa breu, que diu així:

«Vint-i-tres mesos enrere

te n'anares no sé on;

tu partires d'aquest món

i romans sempre a l'espera

de tothom que fa carrera

per seguir amb il·lusió

procurant un món millor

fent com tu, dona feinera.

Ajuda'ns, Beleta meva,

a sortir-ne, d'aquest pou!

Tot se'ns ha tornat més tou

d'ençà de l'absència teva.»

D'altra banda, el bon amic bugerró, n'Andreu, em fa arribar un vídeo que mir i escolt sencer. És la seva intervenció directa a l'església de sant Gaietà, a Barcelona, on, aprofitant les xerrades quaresmals que hi organitza el pare Miquel, fa una conferència sobre un tema que domina a les totes: les drogodependències.

Faig a saber a aquesta colla de dos bons amics que «estic molt content de veure i escoltar, des de Bilbao estant, la cara i la veu del bon amic bugerró Andreu Obrador i Siquier. Al costat del teatí mallorquí pare Miquel, a l'església de sant Gaietà, a Barcelona, en una conferència ben interessant sobre una temàtica que coneix molt bé. Gràcies per compartir-ne el contengut. Una abraçada a tots dos.»

Prèviament, avui dinam a cals meus nebots juntament amb els dos familiars del bilbaí que són per aquí, la seva germana Ana i el seu cunyat Gabriel. Viuen a Barcelona i han vengut a passar el cap de setmana a Bilbao. En Marcos i na Maru ens preparen una paella exquisida!

A la tarda, retem visita a la mare d'en Marcos, la velleta de 94 anys que es conserva la mar de bé... Al moment del Karaoke, en Marcos i jo cantam «Paraules d'amor» de Joan Manuel Serrat, i llavors ell en canta unes altres dues en euskera, cosa que anima i engresca la població resident.

Acab la jornada, com cada dia, amb el passi del vídeo de la sèrie «Black mirror». Abans, em crida l'atenció que la meva neboda Maru manté, per video conferència, una tertúlia sobre educació, en la qual participen diverses persones que hi van dient la seva, durant més d'una hora seguida.

Sisè dia d'estada meva a Bilbao: a la manifestació per pensions dignes

Avui, si mal no record, deu ser la primera vegada que entr a un restaurant Japonès. Ho faig a Bilbao, en aquest mon any sabàtic 2018, en la companyia dels meus nebots Maru i Marcos, i de la germana i el cunyat d'aquest, n'Ana i en Gabriel. Entre tots m'hi conviden, i no em deixen que  hi posi ni un cèntim dels meus. És el restaurant japonès MIU.

M'adon que, en lloc de coberts convencionals, hi ha dos petits pals per barba. Els dic que jo no sé emprar-los. Cap problema, m'arramben coberts normals i corrents. Trien plats, que no sé què són, però que, un cop tastats, m'agraden ben molt. Hi feim una bona taulada.

Diuen que pertot arreu de l'estat espanyol es fan avui manifestacions massives i cridaneres, contra la política nefasta del Govern espanyol en matèria de pensions. Se'ns diu que no poden pujar aquestes, perquè no hi ha doblers per fer-ho. Mentrestant, negocis mil milionaris en la fabricació, comerç i indústria d'armament, per exemple, contribueixen a elevar pels niguls el pressupost del Ministeri de Defensa. Tenen doblers pel que volen!

A Bilbao, fa pocs dies, hi hagué una de les manifestacions més massives que es recorden, amb motiu de la celebració del Dia de la Dona, el proppassat 8 de març. Avui se'n beslluma una altra gentada que ha de recórrer els carrers principals de la capital biscaïna. 

Hi anam i hi participam, en una de les manifestacions que es consideren històriques: més de 110.000 persones! No està gens malament, per a una ciutat com Bilbao que no arriba als 400 mil habitants.

De retorn cap a casa, aturada per «potes al Gua!». Un bar petitó i acollidor on treballa el nostre amic guineà Miguel.

Hi coincidim amb uns músics que animen la vetlada.

Arribats a casa, no pot faltar el passi d'una de les pel·lícules d'una sèrie que jo desconeixia i que, des del primer dia, m'hi manté ben enganxat: "Black mirror"!

Què no arribarem a veure, a l'àmbit de la comunicació i la informació digitalitzada! Futur terrorífic?!

Cinquè dia d'estada meva a Bilbao: jornada dedicada al teatre

Avui anam a dinar no gaire lluny de la casa on vivim, al bar restaurant JATEKO ETXEA, on tenc l'oportunitat de tastar plats exquisits com són ara «Ciurons amb llamàntol», «Tripes a la basca», «Cua de bou», «Calamarsets a la planxa», «Flam d'ou». Tot ben regat amb un vi bo de les vinyes riojanes  «Eguia». 

Al capvespre, Teatre P6. Jornada per al bon record de la meva estada a Bilbao, en aquest mon any sabàtic 2018. Per primera vegada m'acost a una de les experiències teatrals més vives i més riques que he conegut.

«Pabellón 6» és un indret força interessant, des del punt de vista cultural, en l'aspecte teatral sobretot. Tenim l'oportunitat d'assistir a algunes de les representacions programades durant les VI Jornades de Teatre Breu que s'hi fan aquests dies.

Començam per assistir a l'estrena de la sèrie d'àudio teatre «Herencia Cinco Estrellas». Una iniciativa desconeguda per mi i gens ni mica practicada mai. Es tracta de reunir-nos en una saleta de dimensions reduïdes, on un jove ens explica com se'n desplega l'activitat relacionada amb l'estímul de l'audició durant una mitja hora: ens col·locam l'antifaç que ens deixa totalment a les fosques i començam a escoltar el relat que se'ns transmet des d'un ordinador...

Seguim llavors amb la interpretació d'onze minuts de durada que fan dos joves estudiants, amb una obra que titulen «Que si quiero o que si tengo», absorts de forma aclaparadora per dos telèfons mòbils mentre romanen asseguts a un banc del parc... La jove actriu, Irati Uriarte Zubiarrain, és la filla d'una de les amigues dels meus nebots. Hi hem acudit tota la colla, i n'hem gaudit a plaer.

Continuam amb una peça de vint minuts, «Lluvia amarga sobre el edén», que mostra llums i ombres en l'educació, amb una visió molt profunda de la realitat que viuen les dones... Tot remarcat amb un insistent «zapateado» que, per moments, acompanya les paraules de l'actriu i les de l'actor...

Acabam, finalment, amb una obra de 17 minuts que em deixa bocabadat, «Agur Eta Dolore». Tot i que aquesta peça, d'Amancay Gaztañaga, interpretada per dues actrius meravelloses, Iraia Elías i Miren Gaztañaga, és integrament en euskera, em manté tot el temps embadalit.

M'alegra ben molt veure que a Bilbao s'està fent teatre en euskera. Tant de bo que el públic que s'hi atansa esdevengui cada cop més nombrós i més interessat en una pràctica cultural d'aquestes característiques.

A la representació, totes dues actrius basques comencen duent una màscara que els cobreix mitja cara, a través de la qual es van expressant oralment i amb signes molt expressius...

El més sorprenent, per a mi, és el principi, el final i l'entremig: per tres vegades consecutives durant la interpretació, les sent cantar amb totes les lletres (amb melodia desconeguda per mi,  que em sembla ancestral), allò mateix que diu la Sibil·la mallorquina: «El jorn del judici parrà qui haurà fet servici!». Així, en català, en boca de dues veus femenines basques!

El primer pic que m'arriba a les orelles, n'he d'aguditzar l'oïda, perquè no m'ho puc creure. A la meitat, m'ho he confirmat. I al final, ja m'ha paregut tan sublim que, a la sortida, no m'he pogut estar de deixar—ne escrit el text al llibre de visites... "El jorn del judici parrà qui haurà fet servici!", a Bilbao!

Quart dia d'estada meva a Bilbao: passeig per la riba amb el nebot Marcos

Per conèixer i aprofundir en el coneixement d'una ciutat com Bilbao, no hi ha res millor que passejar-s'hi a peu. Més encara, si es fa amb la companyia de qualcú que s'ho coneix millor.

Aquest dijous del mes de març de mon any sabàtic, tenc la sort immensa de sortir a passejar amb el meu nebot Marcos, bilbaí de naixement, que es coneix a la perfecció tots i cadascun dels racons i dels detalls urbanístics, històrics, socials i culturals de la ciutat. N'he gaudit a plaer.

No ha estat excessivament llarga, uns cinc quilòmetres, però força il·lustrativa. 

Hem començat per un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, situat a prop de ca nostra, i que l'anomenen Azkuna Zentroa (Alhóndiga Bilbao). Manté a l'exterior la imatge d'un edifici industrial, funcional, avançat, d'estil modernista, de l'any 1909, obra de l'arquitecte municipal Ricardo Bastida. És l'establiment que aleshores ha de servir per vendre, comprar i fins i tot emmagatzemar gra, a fi d'ajudar els veïns i principalment els agricultors en època d'escassesa. Hores d'ara, al seu interior, hi podem descobrir i fruir una creació admirable del dissenyador famós que l'ha convertit en un gran centre cultural municipal.

Recorrem a peu la Gran Vía Don Diego López de Haro, Jardines de Albia, Plaza Moyúa, Palacio Chávarri, Hotel Carlton (seu del govern basc durant la guerra civil espanyola), Alameda Recalde (amb un edifici modernista esvelt).

Veim mostradors d'establiments comercials de dissenyadors internacionals. Més al fons, el camp de San Mamés, la catedral del futbol.

Arribam fins al Museu Guggenheim Bilbao, inaugurat l'any 1997, símbol del renaixement d'aquesta ciutat. En Marcos, el meu nebot bilbaí, m'explica detalls de tres de les grans escultures que s'hi remarquen: les Bolles (ara lluentes, altre temps rovellades), Mamá (aranya d'una escultora), Puppy (bell ca floral de 12 metres d'altura).

Passam per davant d'edificis bells, obra dels arquitectes millors del món. Feim un agradós itinerari d'escultures a l'aire lliure. Ens fixam en la passarel·la que travessa la ria cap a la Universitat de Deusto.

El meu nebot hi fa classes, tant a Deusto com a l'institut més proper, que té forma de vaixell, com si romangués ancorat a la ria, lIES BOTIKAZAR.

Davant la nostra vista, s'aixeca el Palau de Congressos i de la Música, Euskalduna; el Museu Marítim Ria de Bilbao, situat abaix del pont Euskalduna; Jardins i Casa de la Misericòrdia; Parque de Doña Casilda Iturrizar; Estàtua del Sagrat Cor (situada a 50 metres d'altura)...

El dia assolellat ens engresca a caminar i anar a la recerca d'uns bons pintxos bilbaïns, abans de dinar a casa. Bona i perllongada becadeta, que em fa veure que aquí el temps canvia rapidíssimament: ara plou a les totes!

Horabaixando, amb gent amiga dels meus nebots, sortim de casa. Parada primera a una casa de pintxos bilbaïns. Hi trobam un guineà, originari d'Mbini i de llinatge Obiang, segons m'indica. Hi mantenim bones converses. Parada segona, sopar a un indret d'aires mexicans, ben regat amb coents i vins i sorbets...

De retorn a casa, tercera sessió de cinema, amb pel·lícules de la sèrie Black Mirror...

Tercer dia d'estada meva a Bilbao: de Castro Urdiales a Santander

Després de caminar per indrets diversos de la ciutat de Bilbao el dia d'ahir, avui he tengut l'oportunitat de traslladar-me a Castro Urdiales. Ho he fet a mitjan matí, en bus. Trajecte d'una mitja hora per bona carretera.

A Castro Urdiales, hi treballa la meva neboda Maru, com a professora de Literatura a l'Institut Ataúlfo Argenta, des de fa un temps. Juntament amb el seu espòs Marcos, també professor bilbaí, viuen al centre de Bilbao, en un pis molt acollidor. 

Castro Urdiales és el darrer municipi del País Basc, abans d'entrar en la comunitat autònoma càntabra. Faig el passeig marítim a peu. Extraordinàriament bell. Amb l'edifici d'una església que predomina dalt del pujol situat al final. Arrib fins a la plaça de l'Ajuntament. Qued embambat davant dels edificis tan singulars que s'hi veuen. M'agradaria tornar-hi un altre dia.

Acabades les classes de la meva neboda a l'institut, tenim l'oportunitat d'arribar amb el seu cotxe  i amb el meu nebot fins a la ciutat de Santander. Un bon amic seu va morir ahir mateix, i anam a fer companyia als seus familiars al cementeri de Ciriego, després de dinar en un fast food de la contrada. 

Em serveix per veure els paisatges tan esvelts de la regió, amb les muntanyes cobertes de verdor gairebé totes, algunes recobertes d'un bon gruix de neu que hi ha caigut a les darreres hores, amb rius que en travessen les valls, casetes d'ensomni, carreteres ben amples i ben construïdes, túnels i ponts d'enginyeria puntera... 

A tot això, hi esdevé més que perceptible la presència i la influència publicitària dels Botín!

Segon dia d'estada meva a Bilbao

Aprofit aquest segon dia d'estada meva a la ciutat de Bilbao, visitant-hi els meus nebots en aquest mon any sabàtic 2018, i el dedic a recorre'm a peu el centre i la riba de la ria.

Gaudesc contemplant la meravella que s'obre al meu davant, en veure aquesta gran quantitat d'aigua que, venint de les muntanyes, se'n va a desembocar a la mar Cantàbrica.  

S'hi va formant una ria tan singular com espectacular, en oferir el fenomen de la marea que nosaltres, illencs mediterranis, desconeixem, i que fa que les aigües pugin o baixin segons quina en sigui l'hora del dia.

Em crida l'atenció la gran quantitat d'edificis singulars que envolten la ria. A més del museu, que és tan excepcional com cridaner, el Guggenheim, 

També em sorprèn veure tantes mostres de suport explícit i gràfic a la situació dels presos catalans, amb banderes i teles de color groc penjades a balconades i façanes de bon grapat d'edificis. No m'ho esperava. N'he quedat sorprès.

Com també m'ha sorprès, a l'hora d'anar a dinar a la Plaza Nueva de Bilbao, havent triat el Gure-Toki recomanat pel meu nebot, rebre les atencions molt amables per part d'un cambrer que segons he arribat a saber, quina coincidència, és peruà, de la selva peruana de Pucallpa, de nom Luís. Des d'aquesta plana, la meva salutació i el meu agraïment.

De retorn cap a casa, la meva primera pujada i utilització del tramvia bilbaí. Tot un gaudi difícil d'explicar. Com també he tengut una altra gran alegria, la que m'ha comportat la visita realitzada a la mare del meu nebot, Dora, velleta de 94 anys que, al meu parer, es conserva la mar de bé, en tenir una edat tan avançada.

La jornada s'acaba amb «unos potes en Indautxu, con chistorra»! Així, qualsevol!

Del monestir de Poblet a Bilbao, en tren

Primer dia d'estada meva a Bilbao

Feia temps que tenia ganes d'anar a visitar els meus nebots Maru i Marcos, al seu habitatge nou que encara no han vist els meus ulls. Se m'ha ocorregut de pegar-hi el bot, després d'haver passat uns dies al Reial Monestir  de Santa Maria de Poblet, pertanyent a la Congregació Cistercenca de la Corona d'Aragó.

Ho faig avui, dilluns, 12 de març de 2018, seguint amb aquest mon any sabàtic iniciat a principis d'enguany, amb ganes de viatjar-hi en tren. Una de les meves dèries que, com a bon illenc, mantenc més vives: tren durant hores i més hores seguides! 

Passa pel monestir a recollir-me i dur-me des del monestir fins a l'estació de tren de l'Espluga de Francolí el mateix taxista Josep M. que m'hi va portar fa cinc dies. Sortim a les 8:30 del matí, quan la missa conventual és a la meitat...

M'adon que són ben pocs els trens que circulen per la via de l'Espluga de Francolí en direcció a Lleida. No hi veig ningú ni cap màquina que em pugui servir el tiquet. Se'm diu que es paga dalt del vagó. Hi pujo. Arrib a Lleida i ningú no me n'ha demanat res de res. No m'ha costat ni un cèntim. Es veu que RENFE ja n'ha fet molts...

Arribat a l'estació de Lleida, en uns quaranta minuts de trajecte, en comptes de deixar la motxilla i l'ordinador a la caixa de la Consigna -que jo m'havia imaginat que hi trobacia a l'estació lleidatana pirinenca- m'adon que me l'hauré de carregar a l'esquena si vull anar a pegar una ullada a la ciutat. Em diuen que, d'ençà dels atemptats terroristes, ja no existeix cap lloc destinat a això. 

Una prova més que no serveix per a res tot el trull del control desgavellat que se'ns fa passar als aeroports durant un minut o dos, quan, de fet, no hi ha manera de controlar el que s'hi pugui deixar durant hores dins un espai tan significatiu com una Consigna!

Des de la finestreta d'Informació de Renfe, se m'indica que provi d'arribar fins al Mercadona més proper, a veure si hi puc deixar guardada la motxilla... cosa que, amb gran encert, el guardià mercadonenc m'assenyala que no és possible...

Camina caminaràs i cap envant et faràs, vorejant el riu Segre, pujant fins a la Paeria, recorrent el carrer Major, cercant algun bar on berenar, algun restaurant on dinar, i algun racó per on passejar. El temps va passant i arriba l'hora de partir cap a Bilbao, a les 16:39 h.

Si durant aquests quatre darrers dies passats al monestir de Poblet, no n'he gastat ni un, d'euro, perquè no n'he hagut de mester cap, reclòs dins el recinte de la clausura monàstica, aquest primer dia fora del monestir ja em comporta certes despeses (i això que no he hagut de pagar ni un cèntim per anar de l'Espluga de Francolí fins a Lleida en tren de RENFE).

Entre el taxi de Poblet fins a l'Espluga (10€), el berenar a un bar de Lleida (4 €) que m'ha indicat el taxista que m'hi ha duit des de l'estació lleidatana (7€), l'adquisició de dècims de la loteria del dia del pare (18€), l'almoina que he volgut fer a una indigent vora el riu Segre (2€), el dinar a Lleida (16€) i un suc de pinya a l'estació (3€), ja m'he enfilat per amunt en el compte de les despeses diàries, assolint la quantitat de 60€... Començam bé, idò!

El menú al restaurant TK de 10:90€, a prop de l'estació, m'ha agradat bastant: ciurons a la provençal, conill a la brasa amb verdures, pastís de xocolata casolà, pa, olives i copa de vi. Molt bé.

Si d'una cosa m'adon, avui que he d'emprar el tren durant hores, és de les meves mancances personals a l'hora de transitar-hi. Som d'aquells que hi arriba massa prest, que hi ha d'esperar massa temps, que passa massa pena de no fer el que cal, i que desconeix els procediments i les rutines que comporta la utilització d'aquest mitjà públic de transport de viatgers.

Em sorprenc que se'm digui que cal pujar al vagó del tren, que allà ja pagaré l'import del tiquet; i que llavors resulti que ningú no passi a dir-te res de res, arribis a l'estació de destinació, i l'abandonis, sense haver-ne pagat ni un cèntim. M'imagín que la resta que han fet el mateix que jo ho deuen considerar ja el més normal del món...

Veig que això d'anar en tren avui dia, ja no és el mateix que era temps enrere. De tota la llarga coa de gent que he vist esperant passar pel control de sortida, dos o tres només portaven bitllet imprès. Gairebé tothom en mostrava la pantalla del mòbil, que quedava enregistrada a la maquineta de l'empleat ferroviari.

Tanta sort que la meva neboda Maru me n'havia fet els tràmits i jo portava el tiquet al wallet...

Vaig pagant la novatada d'arribar-hi sempre massa prest. La gent acostum a ser a l'estació cinc o deu minuts abans de la sortida. Tanmateix, no es pot accedir a les vies, fins vint minuts abans de l'arribada del tren...

Tot i amb això, hem sortit de Lleida amb 9' de retard... D'acord amb el que s'assenyala al bitllet adquirit, tocaria ser-hi a les 22:09 h... A fer una becadeta, quan encara em queden hores seguides de trajecte ferroviari.

Arribam a Bilbao amb vint minuts de retard. 

Els meus nebots m'esperen a l'estació. Arribam a peu fins a casa seva.

Cinquè i darrer dia sencer d'estada meva a l'Hostatgeria de Poblet, diumenge

Aquest quart diumenge de quaresma, que m'estic passant al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, de la Congregació Cistercenca de la Corona d'Aragó, en aquest mon any sabàtic, esdevé per a mi la darrera jornada que pas en aquest monestir. 

Demà, en tren, tenc previst d'enfilar cap a Bilbao, on m'he de trobar amb els meus nebots que hi viuen, treballen i resideixen.

Tant al pare Maties com al pare hostatger, Fra Borja, els he volgut agrair la bona i agradosa acollida que m'han fet durant tots aquests cinc dies d'estada meva al monestir. M'ho he passat molt bé (si no fos per aquest maleït constipat que m'està afectant des de fa dos dies, per mor de la fredorada que hi fa, tant a l'exterior com a interior del recinte).

Veig que Poblet és més «autèntic», més «medieval», més «convencional» que no Montserrat. 

A l'Abadia que també esdevé santuari de la Moreneta hi ha més «comoditats»: l'habitació molt més confortable, amb bany i dutxa individualitzada; hi ha ascensors per anar d'una planta a una altra de l'hostatgeria; hi ha calefacció pertot arreu; hom disposa d'aigua calenta al lavabo; els monjos són més «xerraires»; hi ha un nombre superior de monjos que porten l'hàbit benedictí; hi resulta més fàcil entrar i sortir i mantenir contacte amb gent de l'exterior; a tot el recinte de la clausura hom pot disposar de wifi gratuït; els hostes reben tracte preferencial per part de la comunitat, etc.

A Poblet, en canvi, l'ambient és distint, tant pel que fa a l'habitació per als hostes, com els accessos interiors d'una planta a una altra, la calefacció o l'ús d'aigua calenta o de l'internet. Cosa que és d'agrair, sobretot quan un s'hi atansa, precisament, per trencar amb el ritme de vida habitualment seguit abans d'arribar-hi.

Veig també que la celebració dominical és molt més extensa, ampla, allargada, solemne. En no haver-hi hores de treball manual durant la jornada del diumenge, es disposa de més temps per a la pregària, cap de les quals es pot dir que no és inferior a una hora, pel que he pogut esbrinar i comprovar. 

També es veu que hi acudeix més gent de la contrada que els dies laborables.

Me'n vaig amb el bon gust d'haver tornat a reviure pràctiques religioses que feia dècades que no realitzava, sobretot durant la darrera pregària que hi he fet avui, les Vespres. 

Unes vespres solemnes, d'altar fumat i beneït a les totes. Amb cants d'aquest temps quaresmal com «Attende, Domine, et miserere, quia pecavimus tibi»; «Exsurge, quare obdormis, Domine, exsurge et ne repellas in finem»...

El que més m'ha cridat l'atenció, en bon diumenge de quaresma al monestir de Poblet, és l'adoració al Santíssim que s'hi ha fet després del cant de Vespres. Al més pur estil clàssic d'anada a cercar la custòdia, col·locació damunt l'altar, la forma consagrada, els mandils, l'encens, el «Tantum ergo sacramentum», la benedicció solemne...

A dir ver que m'ha arribat endins, sobretot, el cant complet que s'ha fet d'una de les peces que més m'agraden, encara ara, el text de la qual és atribuït a sant Tomàs d'Aquí. 

He fet a saber, a la sortida, al pare Maties i a fra Borja, que just per aquest moment tan deliciós per a mi, ja em val la pena d'haver arribat a Poblet a passar-hi uns dies. Tant de bo que ho pugui repetir!

Els monjos de Poblet, el canten gairebé totalment com fèiem nosaltres a Mallorca (amb algunes petites i breus variacions). No m'he pogut estar de romandre sense cantar-ho, a plena veu, sense papers i tot:

«Adoro te devote, latens Deitas

quae sub his figuris vere latitas;

tibi se cor meum totum subjicit,

quia te contemplans totum deficit.

Visus, tactus, gustus, in te fallitur,

sed auditu solo tuto creditur.

Credo quidquid dixit Dei Filius,

nihil hoc verbo Veritatis verius.

In cruce latebat sola Deitas,

at hic latet simul et humanitas;

ambo tamen credens atque confitens

peto quod petivit latro paenitens.

Plagas sicut Thomas non intueor,

Deum tamen meum te confiteor,

fac me tibi semper magis credere,

in te spem habere te diligere.

O memoriale mortis Domini,

Panis vivus vitam prestans homini,

praesta meae menti de te vivere,

et te illi semper dulce sapere.

Pie pellicane, Jesu Domine,

me immundum munda tuo sanguine

cuius una stilla salvum facere

totum mundum quit ab omni scelere.

Jesu quem velatum nunc aspicio,

oro fiat illud quod tam sitio,

ut te revelata cernens facie

visu sim beatus tuae gloriae.

Amen»

Ho consider un molt bon acabament de la meva estada de cinc dies al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, de la Congregació Cistercenca de la Corona d'Aragó.

Demà, en tren, cap a Bilbao, des de l'estació de l'Espluga de Francolí fins a Lleida...

Quart dia d'estada meva a l'Hostatgeria de Poblet, dissabte

Veig que ahir em vaig constipar de valent, quan duia tres dies d'aquest mon any sabàtic, hostatjat a l'interior del monestir cistercenc de Poblet. Record perfectament en quin moment va ser, quan m'aglapí de ple la refredada. M'estava dutxant amb aigua calenta. Estava ben ensabonat, i l'aigua, de cop sec, deixà de venir-me calenta i només vaig poder disposar-ne de freda. Però molt, fredíssima, gelada! 

Entre això i els passadissos i claustres i grans sales i baixes temperatures (7º), i molta d'humitat pertot arreu, al cap d'unes hores, em comparegueren atxems i tossina i mocs, que encara em perduren avui. Ho he notat en començar el dia, al cant de Matines (5:15 h del matí) amb la meva veu escanyada, ben escardada...

Fent aquest mon any sabàtic 2018, en passar uns dies al monestir de Poblet, m'he fixat en un dels joves de l'Hostatgeria. Es veu que no s'hi troba gaire bé, al monestir. O que fins i tot no està bé de salut. Li dic que, si ens necessita per a res, que ens ho digui. M'ho agraeix.

Avui dissabte, m'imagín, s'hi ha d'accentuar el caràcter marià de la jornada. Des que som al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, fent part de la Congregació Cistercenca de l'Antiga Corona d'Aragó, no passa dia que no cantem peces marianes que feia dècades que no havia sentit ni cantat.

Per exemple, la «Salve, regina, mater misericordiae, vita, dulcedo et spes nostra, salve...» cant gregorià, modalitat cistercenca, de Poblet; «Ave, Regina caelorum, ave domina angelorum. Salve, radix, salve, porta ex qua mundo lux est orta. Gaude, virgo gloriosa, inter omnes speciosa. Vale o valde decora, et pro nobis Christum exora», tal com la cantàvem al Seminari, més o manco; «Magnificat anima mea Dominum et exultavit spiritus meus i Deo salutari meo...»; «Sub tuum praesidium confugimus, sancta Dei genitrix; nostras deprecationes ne despicias in necessitatibus nostris, sed a periculis cunctis libera nos semper, Virgo gloriosa et benedicta» és la que més m'ha cridat l'atenció aquests dies...

Com que no disposam de wifi a la clausura del monestir, no puc emprar-hi l'ordinador, des d'on tenc per costum penjar els escrits al meu blog. Hauré d'esperar-me la setmana que ve, quan, des de Bilbao, on tenc previst d'anar a passar uns dies a cals meus nebots, pugui completar-ne la feina que vaig fent transcrivint impressions cada dia...

Tercer dia d'estada meva a Poblet, divendres

Començ la tercera jornada d'aquest mon any sabàtic al monestir de Poblet, com de costum, aixecant-me del llit a les 4:30 h. Tenim cant i pregària de Matines a les 05:15 h, al Cor monàstic, juntament amb els monjos i uns altres quatre companys que compartim l'espai de l'Hostatgeria: algun s'hi mostra molt més expert que no jo, en el maneig dels llibres de cant. Algun altre em sembla que va una mica més despistat que jo...

Preveig que aquest divendres de quaresma pot ser sonat, pel que fa a l'austeritat que s'hi respira... Però me n'he duit la sorpresa agradosa de comprovar que tampoc no hi ha tant per tant. De fet, sí que es nota en l'ambient monàstic que ens trobam en divendres de quaresma: les pregàries són quaresmals, el silenci és quaresmal, els àpats són quaresmals...

Al refetor és on més es nota aquesta circumstància: per berenar, un tassó de cafè amb llet i llegums i fruits secs; per dinar, un arròs de verdures caldós, una tallada de peix amb verdures i ciurons i una peça de fruita; per sopar, un plat de sopa de brou i un cafè amb llet. Damunt la taula, no hi manca mai pa, vi, aigua, sal, sucre, oli i vinagre.

A diferència de Montserrat, on els hostes mengen just a la vora de la taula del pare abat, a Poblet ocupam els darrers seients de les darreres taules de l'immens refetor on hi fa una fredorada. Si alguna nota característica he de remarcar d'aquest monestir, és la fredor que ho embolcalla tot. Molt de fred. A l'exterior, i, sobretot als interiors: espais immensos, alts, llargs, amples, extensos, de pedra viva, humits fins a l'extrem, sense calefacció, ocupats com a molt per una trentena de persones...

Massa espai construït, per a tan poca gent! Se'ns diu que Poblet és el monestir habitat d'Europa més gran de tots. Sort que, a l'habitació i als banys comuns, la calefacció sol funcionar bé, amb un radiador clàssic, el de sempre, a base d'aigua calenta...

També, quan fa sol, fa molt bon passejar pel camp immens que s'estén al llarg de la clausura del monestir, encerclat per una murada que s'assembla molt a la d'un castell medieval. Resta sembrat sobretot de vinyes. Se'n cuiden els monjos, de llaurar, sembrar, recollir els fruits, etc.

Les vistes del monestir i dels jardins que l'envolten són esplèndides.