Cil Buele, a la selva amazònica peruana: YURIMAGUAS, 2020

A les 9:30 del matí, d’aquest dissabte 8 de febrer de 2020, sortim de Tarapoto per arribar fins a Yurimaguas dues hores i mitja més tard, per carretera.

Sortim de Tarapoto en col·lectiu conduït pel cajamarquí Camilo, expert coneixedor de rutes nacionals i internacionals, segons ens comenta. Antic conductor de camions de gran tonatge, circula a gran velocitat per una carretera farcida de voltes i més voltes, tant a la pujada com a la baixada del «Cerro Escalera», una serra que ultrapassa els 1.600 metres d’altura sobre el nivell de la mar.

N’informam el nostre contacte Manuel Yumbato Angulo, amb ganes de mantenir conversa amb ell, sobre la possibilitat de continuar col·laborant en matèria de cooperació i benestar social, entre Mallorca i Yurimaguas.

Per aquestes contrades de la selva amazònica peruana,veim de prop com viu i a què es dedica la gent que hi treballa. Em deixa una marca profunda, inesborrable, el fet de veure que damunt d’aquest planeta Terra hi ha moltes i molt variades formes de viure i d’entendre la vida.

També moltes i molt variades formes de viure la fe i de manifestar el sentiment religiós, tant a l’àmbit individual i personal, com a l’hora d’expressar la religiositat popular de forma col·lectiva.

A Yurimaguas, gràcies a la tramitació de na Pamela López Moreno, la filla de na Zully Moreno Romero, des de la seva casa de Lima a través d’internet, ens manté reservades dues habitacions per dos dies a la Posada Cumpanamá, situada al carrer Progreso.

En Manuel Yumbato és un dels contactes que em facilita, des de Mallorca estant, el bon amic caminant, l’eivissenc Toni Colomar. Es tracta d’un antic gerent de Càritas al vicariat apostòlic de Yurimaguas, alhora que dirigent polític i social de prestigi reconegut a la regió amazònica.

En Toni me’n passa les dades i mir de contactar-hi via whatsapp.

Durant la conversa que mantenc amb en Manuel Yumbato, segons em diu, deduesc que s’exerceix com a tècnic gerent del cos meritocràtic dins l’administració pública, alhora que ha treballat com a gerent de Càritas anys enrere.

Tot plegat li permet conèixer de prop la vida institucional, tant la civil com l’eclesiàstica, alhora que li facilita realitzar tasques socials entre la població indígena de la regió amazònica.

També li permet realitzar estudis sobre la història, la vida i els costums dels pobles indígenes de l’Amazònia peruana. N’ha publicat diversos llibres i en té d’altres a punt de publicar.

Alhora vol potenciar YTAS – Yurimaguas, Transformación Agropecuaria y Social – una organització que impulsa el desenvolupament local especialment del sector socioeconòmic més desfavorit.

És una entitat sense afany de lucre que neix de manera complementària a partir de l’antic Institut de Transferència Agropecuària per a l’Amazonia i el seu desenvolupament integral – ITTAA -.

Té uns estatuts propis que pretenen promoure treballs agraris entre els grups que habiten una regió tan multiètnica com aquesta, amb presència de achuares, awajúm, wamis-jíbaros, quítxues, candoshis, shapras, shawi o chayahuita.

Amb en Manuel Yumbato Angulo (Manu) i la seva esposa Mònica Tong Vela, aprofitam la jornada dominical per anar a visitar una de les nombroses plantacions rurals dels voltants de Yurimaguas, a Apangurayacu, molt a prop del riu Paranapura, propietat de Semira Ramírez Huansi.

Hi anam en moto-car conduït per Celestino.

Una dona que em sembla més vella del que llavors ens n’informa, portant la característica senalla amb les anses passades pel front, ens va davant davant i ens duu a peu fins a la seva plantació, a més de mitja hora de camí per indrets boscosos i selvàtics d’una bellesa encisadora.

La cabanya de canyes on manté totes les seves pertinences ens serveix d’aixopluc i lloc adient per mantenir-hi una conversa, sobre la feina que ella realitza com a líder camperola, defensora dels interessos de la gent que es dedica a les feines del camp en aquella regió.

Segons ens diu, sent ganes d’engrescar-s’hi per primera vegada, quan té l’oportunitat de col·laborar amb Càritas Yurimaguas anys enrere, dirigida per Manuel. Aleshores veu la necessitat d’organitzar-se, amb la finalitat de canviar les condicions de vida de la gent del camp, que no solament ha de lluitar contra les inclemències del temps, sinó també contra malifetes humanes. Sobretot de la part d’aquells sectors que no volen respectar la natura i consideren que la poden maltractar segons els seus capricis.

Na Semira ens diu que ella mira de tractar la terra, la natura, la vegetació, els animals amb gran respecte. I s’afanya a fer que la població del seu entorn també faci el mateix i s’hi comporti igual.

Ens fa assaborir alguns dels productes del camp que ella mateixa prepara amb fruites i verdures diverses. Em crida poderosament l’atenció la cura amb què manté un bòtil penjat als troncs de la seva cabanya de palla, on acudeixen les abelles a deixar-hi la mel. Una mel exquisida que fa les delícies de la gent de la contrada.

Aquella dona pagesa de la selva amazònica peruana ens parla de les abelles amb una tal veneració i respecte que em fa encongir les ganes de donar mai lliçons a ningú sobre el que ha de fer per viure i comportar-se en aquest món com a essers humans.

La vegetació que envolta la cabanya de na Semira és admirablement bella i variada, dominada per colors verdosos i enriquida amb flors silvestres de tots els colors inimaginables.

De retorn a l’hostal, en Manuel ens fa aturar al costat d’un far que serveix d’orientació per a les embarcacions que naveguen pels rius de la contrada, el Mayo, el Huallaga, el Marañón, l’Amazones...

Durant la conversa que mantenim amb el bon amic Manuel, ens fa a saber que el Front de Defensa de l’Alt Amazones (FREDESAA) fa comptes iniciar a les 0 hores de demà, dilluns 10 de febrer, una vaga indefinida, contra la desforestació produïda per concessions i permisos territorials. Consideren que això comporta l’enverinament de les aigües i afecta negativament els boscs.

Davant l’amenaça de vaga unificada de camperols i d’indígenes a Yurimaguas, decidim, doncs, no perllongar-hi més la nostra estada.

Sortim de Yurimaguas a les 12:30 de diumenge, en taxi contractat per 170 sols peruans, des d’aquí fins a Moyobamba, tot passant per la ciutat de Tarapoto.

Abans, ens aturam a dinar al Restaurant Ofy Mily, al Pongo de Caynarachi, abans de remuntar la pujada fins al túnel del «cerro Escalera», per allà mateix on hem passat al viatge de venguda.

Després de més de 4 hores de trajecte, una part del qual transitam sota pluges tropicals que no ens deixen veure gairebé res del que tenim al nostre voltant a través de les finestres del vehicle, quedam allotjats a «Emboscada Hospedaje», al districte de Calzada, a pocs quilòmetres de la ciutat de Moyobamba.

Cil Buele, a selva amazònica peruana: TARAPOTO, 2020

Amb ganes d'entrar en contacte directe amb els responsables màxims de dues entitats dedicades a la producció i comercialització del cacau, en plena selva amazònica peruana -IDSA i ALLIMACACAO-, dimecres, dia 5 de febrer de 2020, ens enlairam des de l’aeroport internacional de Lima cap a la ciutat de Tarapoto, al departament de San Martín.

Roberto Acuña Marín és el contacte peruà que m’ha passat el bon amic Toni Colomar -fundador de FODESBA-. En Roberto és el màxim responsable local d’un projecte de cooperació al desenvolupament sostenible, promogut per FODESBA, gestionat per IDSA i finançat pel Govern de les Illes Balears.

Amb la conversa que mantenc via telefònica amb ell, queda clar:

Primer, que jo, tot i haver exercit càrrecs públics institucionals a Mallorca, no represent el Govern de les Illes Balears. Tan sols em present en aquesta ocasió com un intermediari temporal entre FODESBA, l’IDSA i Allima-Cacau, per tal de facilitar-hi la intercomunicació. 

Precisament en un moment en què és a punt de finalitzar el termini assignat al projecte de col·laboració entre Mallorca i Perú. Concretament a mitjan mes de febrer de 2020.

Segon. Que vaig a Chazuta amb la intenció de prendre bona nota de les observacions que pugui anar fent, en contacte directe amb productors de cacau i organitzacions camperoles que trobi pel camí. 

La meva experiència adquirida durant la gestió que realitz dècades enrere a la Cooperativa Agrària de Producció de Cafè a la missió catòlica de Nyabiraba, al Burundi, m’engresca a establir-hi comparacions i a detectar-hi perspectives semblants o diverses.

Tercer. Que tenc moltes ganes de recaptar opinions de la gent que hi treballa més directament, de prendre’n imatges audiovisuals directes i de demanar-los les explicacions que consideri pertinents, en vistes a informar més detalladament Mallorca.

Quart. Que, d’acord amb el projecte de col·laboració vigent, convé elaborar-ne la sistematització, remarcant-ne quatre aspectes que hores d’ara consider bàsics i fonamentals: 1. La fixació orgànica dels adobs. 2 La Capacitació del personal. 3 Les panotxes per planta. 4 El rendiment per hectàrea.

Cinquè. Que romanc obert a qualsevol altre aspecte que pugui anar considerant d’interès per a la continuïtat d’un projecte que m’agradaria anar millorant de mica en mica, a cada any que passi.

Tot esperant que arribi dia 6 de febrer per dur a terme totes aquestes actuacions programades, mir de pegar una ullada a la documentació que m’ha enviat Toni Colomar, via correu electrònic, per tal d’amarar-me del seu contengut i quedar-me’n totalment xop...

Amb ganes d’aprofitar bé el dia i no haver de suportar durant tant de temps la fortor d’una temperatura tan càlida com extrema, a les 6:30 del matí iniciam la nostra ruta des de la ciutat de Tarapoto fins al nucli poblat de Chazuta, a uns 47,9 km de distància.

En Roberto ens lloga una furgoneta tot terreny, Toyota 4x4 Hilux SRV, equipada amb alta tecnologia innovadora, que ens facilita el trànsit per trams de camí difícils, empinats, enfangats o amb clots i pedres i fang i pols.

En pocs minuts, a la sortida de la ciutat de Tarapoto, a la dreta de la carretera, veim una planta d’experimentació estatal agropecuària, INIA, del Ministeri d’Agricultura. 

També a la nostra dreta discorre el riu Mayo que, més avall, s’arriba a ajuntar al riu Huallaga, que pega al Marañón i aquest a l’Amazones...

Als inicis la carretera és bona, ben asfaltada. Més endavant, emperò, ens topam amb trams destrossats per l’aigua de les pluges torrencials que han caigut aquests darrers dies.

Presenciam de lluny «los rápidos de Chumía», on veim ben remogut el riu Huallaga, cosa que ens impedeix de navegar-hi com és el meu desig inicial, amb la finalitat de visitar altres plantacions de cacau situades riu amunt. 

Els remolins ens ho dificultarien!

Quan som a prop del nucli poblat de Chazuta, ens trobam amb el gerent de la Cooperativa Allima Cacao, Carlos Angulo González. Va en moto per la carretera i ens condueix cap a la primera de les sis parcel·les de cacau que hem de visitar avui.

La finalitat és verificar i comprovar amb els meus ulls tot el paquet tecnològic de producció orgànica del cultiu del cacau, aconseguit amb les aportacions i el suport econòmic de FODESBA en aquesta regió amazònica de la selva peruana: podes, adobs, controls fitosanitaris, maneig de l’ombra, etc.

N’iniciam la ronda amb la visita programada a la parcel·la que treballa la senyora Norma Sangama Tenazoa, una evangelista cristiana que rebutja la producció de la coca, aferrissada defensora del cultiu del cacau. Hi veim com, seguint l’assessorament tècnic adequat, hi aplica les mesures més adients per incrementar-ne la producció i millorar-ne la qualitat.

Continuam amb la parcel·la d’Ivonne Panduro Vásquez. Seguim amb la de George Flores Garazatua. Visitam la de Julio Sandoval Ishuiza. Ens trobam amb Marcelino Zumba Cenepo, un dels socis fundadors de la Cooperativa Allima Cacau, qui ens explica les tècniques d’empelt de plantes. I acabam a la parcel·la d’Edwin Tananta.

Com que no es troben a prop una de l’altra, ens hi traslladam en la furgoneta. 

Mir de conversar amb cadascun dels titulars, beneficiaris, propietaris d’aquestes parcel·les demostratives, convertides en centres d’ensenyament i aprenentatge alhora. Cadascuna porta ben visible, a l’entrada del recinte rural, el cartell indicador que reprodueix amb lletres grosses les dades corresponents:

A cada cartell hi apareixen quatre logos: el de FODESBA, el de la Conselleria de Serveis Socials i Cooperació del Govern de les Illes Balears, el d’IDSA i el de la Cooperativa Allima Cacao. 

Hi figura també la denominació del projecte comú de cooperació internacional: 

«Intervención Integrada para el Incremento de Oportunidades Productivas y Comerciales de los Actores Débiles de la Cadena Productiva del Cacao en el Distrito de Chazuta».

S’hi assenyala l’entitat que finança el projecte:

«Gobierno de las Islas Baleares – España».

L’entitat sol·licitant: FODESBA – España.

El soci local: IDSA.

Els beneficiaris: Cooperativa Agrària Allima Cacao.

Al peu del cartell apareix el nom i llinatges de cadascun dels productors líders de cada centre d’ensenyament/aprenentatge a la parcel·la demostrativa».

Un cop recorregudes les 6 parcel·les demostratives, visitam el mòdul de benefici de la Cooperativa Allima Cacao, situat al sector Pasiquihui del districte de Chazuta.

Puc comprovar-hi el procés de fermentació i d’assecament del gra de cacau, en unes instal·lacions on l’aportació de FODESBA també hi queda reflectida, segons m’indiquen, en haver contribuït a esmenar deficiències tècniques, a requeriment d’organismes oficials de la Unió Europea (com és el cas concret d’una construcció acurada de cabines de WC per al personal que hi acudeix).

Seguint el programa de la jornada, que queda reflectit en l'àlbum de fotos corresponent, a l’hora fixada visitam les instal·lacions de la Cooperativa Agrària Allima Cacao. En recorrem les distintes dependències. Veim exposats els treballs realitzats. Comprovam els beneficis que es deriven del finançament aplicat.

S’hi remarquen aspectes com el relacionat amb l’assecament, l’envasament, la recol·lecció del cacau, amb paràmetres de producció orgànica i de comercialització posterior al mercat europeu, sobretot a Itàlia, amb el segell orgànic i també amb el destinat al comerç just.

Dedic un temps a conversar amb els directius i el gerent general d’Allima Cacau, als quals faig preguntes sobre la implicació de FODESBA en la Cooperativa i la manera com consideren que s’ha de mantenir o consolidar la relació de cooperació iniciada i mantenguda fins ara.

Gràcies a les indicacions de Roberto Acuña, president d’IDSA, el gerent de la Cooperativa Carlos Angulo Gonzales, i d’en Fernando, el tècnic instructor, puc verificar el procés beneficiós del cacau: la seva fermentació i el procés d’assecament amb tècniques més avançades que les emprades al mòdul de benefici anteriorment visitat, per a les parcel·les demostratives.

El moment més important de la jornada, per a mi, arriba a l’hora de la reunió mantenguda amb els cooperativistes, beneficiaris directes del projecte. L’organitzen a l’auditori de la Cooperativa, amb la finalitat de conèixer-ne les apreciacions i les valoracions que en facin, de la relació entre FODESBA, el Govern de les Illes Balears i els socis de la cooperativa.

Tenc oportunitat d’escoltar unes intervencions directes de més de mitja dotzena de la trentena de persones que hi assisteixen: Segundo Aquiles, George Flores Garazatua, Marcelino Zumba Cenepo, Norma Sangama Tenazoa, Juanita, etc. Una gent que hem tengut l’oportunitat de veure el matí a la seva parcel·la agrària respectiva.

Tothom agraeix profundament l’ajuda rebuda fins ara, la qual els permet de fer front a la producció de cacau com a cultiu alternatiu a la coca, en el departament peruà de San Martin. 

Em diuen que no volen retrocedir en el camí iniciat. Que mai no voldran donar-se per vençuts. Ni quan les plagues assotin les plantacions i duguin alguns membres de la Cooperativa a dubtar si han de tornar enrere i reprendre altra volta el cultiu de la coca. 

Tots els intervinents demanen que continuï el suport de FODESBA a aquesta iniciativa social tan valuosa. Entre d’altres motius, perquè gràcies a aquesta ajuda de les Illes Balears els camperols i conradors de cacau de Chazuta poden tenir i rebre els ajuts tècnics que necessiten per millorar-ne la producció i la comercialització.

A l‘hora de fer-ne una valoració final esquemàtica, jo ho resumiria en aquests sis punts, que poden veure’s ampliats, una vegada se n’hagin recollit més detalladament totes i cadascuna de les observacions fetes a corre-cuita:

1. Les aportacions realitzades fins ara pel Govern de les Illes Balears, a petició de FODESBA i a favor d’IDSA i la Cooperativa Allima Cacao de Chazuta resulten molt positives. Contribueixen a incrementar considerablement la producció de cacau, gràcies a l’aplicació d’adobs orgànics, podes tècnicament ben fetes, controls efectius de plagues i de malalties, manejos d’obra per a les plantes, obertura de carrers per als arbres...

2. La certificació orgànica, pagada per FODESBA, permet comercialitzar la producció de cacau com a producte orgànic al mercat europeu, concretament a Itàlia, mitjançant l’empresa avaluadora alemanya «Control Union». Això facilita moltíssim la pràctica del «comerç just» i redunda en benefici dels cooperativistes, en augmentar-ne la competitivitat.

3. Hi detect una participació molt activa i significativa de les dones camperoles en un àmbit laboral que, segons em diuen, fins fa poc semblava reservat només als homes. Cada cop són més nombroses les dones que participen activament en el procés productiu, en la presa de decisions, i en l’accés i maneig dels recursos disponibles.

4. Un altre dels aspectes positius que consider que té aquest projecte de cooperació, impulsat pel bon amic Toni Colomar des de fa alguns anys, és que es tracta d’un producte, el cacau, que cada quinze dies pot reportar ingressos econòmics a les famílies que el conren al llarg de tot l’any.

Això permet als fills dels camperols més pobres, conradors de la planta del cacau, accedir als estudis primaris, secundaris i fins i tot universitaris, com he pogut comprovar directament. Es tracta d’un projecte de col·laboració que contribueix eficientment a dotar de majors recursos econòmics les famílies camperoles que, altrament, no en tendrien cap capacitat.

5. Aquest projecte de cooperació entre Mallorca i Perú, concretament amb el districte de Chazuta, al departament de San Martín, també contribueix a potenciar el cooperativisme entre la població rural i a consolidar-hi una visió més empresarial de la cooperativa, per tal de millorar-ne la competitivitat.

6. Finalment, amb la visita efectuada a aquesta zona propera a la ciutat de Tarapoto, en plena selva amazònica peruana, trob que s’ho paga continuar fent suport a una iniciativa econòmica, social i cultural d’aquestes característiques en un indret com aquest.

No solament pel que comporta de substituir el cultiu de la coca amb la producció de cacau, sinó també pel que representa de benefici econòmic per a la regió selvàtica de l’Amazònia i, en definitiva, per a aquest gran país d’Amèrica Llatina que s’anomena Perú, com també per al món global en general.

Tot sempre valorat des d’una perspectiva cultural, social, econòmica i mediambiental, com queda reflectit en el vídeo elaborat.

L’endemà mateix, a les 9:30 del matí de dissabte, sortim de Tarapoto amb ganes d’arribar fins a Yurimaguas dues hores i mitja més tard, per carretera. 

Ens hi espera un altre bon col·laborador de FODESBA, en Manuel Yumbato.

Cil Buele, a la serra andina peruana 2020

La serralada dels Andes, que travessa el Perú de nord a sud, és molt extensa. Calculen que ocupa uns 405.000 km², que representen el 31,5% del territori peruà. 

Molt difícils de recórrer, lògicament, en tota la seva extensió. 

Durant aquest viatge meu, de setanta dies passats al Perú els mesos de gener, febrer i març de 2020, només me’n pas una setmana a la serra andina peruana. La resta de dies, els visc a la selva amazònica i, sobretot, a la costa peruana.

No m’hi recorr, per tant, molts quilòmetres ni moltes regions de la serrania. Només tenc oportunitat de pujar-hi des de la ciutat de Trujillo, situada a la costa de l’oceà Pacífic, fins a les localitats de Cascas (105 km), Contumazá (40 km) i Cajamarca (125 km). Uns 270 quilòmetres a l’anada i uns altres 310 km a la tornada per un altre indret, Pacasmayo. 

Sempre per carretera. 

Bé sigui en autocar de línia. Bé sigui en la furgoneta VW del bon amic mossèn Manuel Álvarez Zerpa, conegut dels capellans mallorquins que hem treballat a Cascas en algun moment de les nostres vides.

Juntament amb les seves dues germanes, Carlota i Chabuca, a més dels seus nebots, ens acullen a ca seva com si fos ca nostra. M’hi pas dos dies, a Cascas, recordant i revivint temps passats en aquella contrada serrana del Perú, quan aleshores compt amb 33 anys d’edat. 

Ara en tenc 75.

Recorrem quilòmetres i més quilòmetres per carreteres andines, en més o manco bon estat, o més o manco arriscades. Algunes discorren arran de precipicis situats a 3.000 metres d’altitud sobre el nivell de la mar. No n’arribes a veure la fi (o el començament des de la base...)

Tot i la modernització assolida avui dia, continua sent espectacular el tram que denominen «la repisa», cavada a la falda de l’alta muntanya, just abans d’arribar «al puente» i al túnel cavat també dins la roca.

Record perfectament la impressió que em fa, una quarantena d’anys enrere, haver de travessar tot sol aquell tram, conduint el vehicle de la parròquia per aquelles contrades tan abruptes, en direcció a la parròquia de Contumazá!

Molt més tranquil·lament enguany, hi vaig amb mossèn Manuel que condueix el vehicle, i les dues bones amigues piuranes, n’Esther i na Zully, que m’acompanyen pertot allà on vull desplaçar-m’hi.

En trobar-me a una altura propera als 3.000 metres, tot d’una que arrib a Contumazá mir d’aclimatar-m’hi descansant una estona, tirat damunt d’un sofà de la casa. És la mesura que prenc sempre que hi pujo, quaranta anys enrere. Sé que em beneficia molt, a l’hora de sentir-me bé per aquelles alçades andines. Afegint-hi una bona infusió de coca, de la més autèntica!

Mossèn Manuel m’acull a la casa parroquial com si fos ca nostra. Ens hi passam dos dies.

La nostra meta conjunta és la ciutat de Cajamarca. Ens hi adreçam tots quatre per unes carreteres que tenen trams inquietants i d’altres més suaus, travessant poblacions diverses i paratges muntanyencs d’ensomni idíl·lic.

Sense que puguem evitar imatges de qualque accident viari, com la d’un camió de gran tonatge bolcat a la vora d’un revolt de la carretera, molt probablement a causa de la velocitat excessiva amb què és conduït...

D’aquesta pujada a Cajamarca, mantenc viu el record del pas per algunes localitats com Huertas, Chilete, per la vora del riu Jequetepeque i pel restaurant on assaborim sucosos menjars característics de la regió, situat a la localitat de Salitre.

Damunt la taula, «cebiche de cola de camarones», «parihuela de pescado», «pescado frito», «camarones en salsa» i jo m’apunt a assaborir un bon plat de «camarones al ajo». Saborosíssims!

L’estada a Cajamarca ens dura tres dies. Ens serveix per veure de prop una ciutat serrana, antiga, històrica, mítica. Visitam els Baños del Inca. Cases d’artesania serrana de gran qualitat. Carrers ocupats per gent i cotxes que hi circulen. Tendes i botigues obertes al públic. Esglésies que s’omplen de gent a l’hora de les funcions religioses. 

Romanem allotjats a un hotel proper a la plaça d’Armes, la plaça major de la ciutat.

El temps ens passa molt aviat a les contrades serranes visitades. Hem de reprendre el retorn cap a la ciutat costanera de Trujillo, d’on hem sortit fa una setmana. La nostra destinació és Huacho, també a la costa peruana, en direcció cap a Lima, la capital del Perú.

Adéu, serralada andina del Perú!

Església i societat, a Mallorca, dècades darreres

Capellà de la promoció mallorquina del Maig del 68, valor molt positivament un dels aspectes que caracteritzen les cinc darreres dècades de la nostra història illenca:  la presència activa de gent d’església en les lluites socials més emblemàtiques.

Arran de la publicació recent del meu llibre «Llorenç Tous. Biblista i amic dels pobres», editat per Lleonard Muntaner, se m'acut de fer pública una reflexió en torn d'aquestes presències, que valor tan efectives com reals.

Són presències enfrontades a  l’altre sector eclesiàstic de caire conservador, enyoradís de “paradisos perduts” i tancats, que ja no s’haurien de tornar a obrir pus mai més: amb privilegis absurds, medievals, rancis i estantissos.

Ben cert que en èpoques passades els eclesiàstics esdevenen, si no els que més, sí uns dels sectors acaparadors de gairebé tot: recursos econòmics, culturals, immobiliaris, de terres, possessions, riqueses, coneixements, etc. Durant segles, són senyors exclusius de les ciències, les lletres, el saber, la lectura o l'escriptura, la bona cuina, el bon menjar, el més ric beure, la millor vestimenta, els millors carruatges, etc.

Però tot quant neix, creix i mor. I aquesta situació tan privilegiada comença a canviar, a Mallorca i a la resta d'Europa, amb l'arribada de colonitzadors espanyols i portuguesos a Amèrica Llatina. Fet que fa veure ben a les clares que «un altre món existeix», totalment distint, a l'altra banda de la mar.

Sorgeixen aleshores societats europees distintes que, a marxes forçades, porten la marca del model capitalista imperant, contra el qual de bon principi s'arriben a manifesttar papes com Lleó XIII, qui condemna enèrgicament «el liberalisme», assumit després per esglésies i societats d'aquesta part del món.

Al Seminari diocesà de Mallorca, a la dècada dels anys 60, un professor de Sociologia ens obre els ulls a iniciatives socials implantades a altres parts d'Europa, com és el cas de Bèlgica. N'esdevé un, dels tècnics que col·laboren intensament en la implantació a l'estat espanyol d'allò que s'arriba a denominar  Seguretat Social: mossèn Bartomeu Quetglas.

És bo recordar-ho. Les primeres iniciatives de caire social que arriben a Mallorca hi vénen de la mà de gent d'església. Introduint, per exemple, allò que se'n diu originàriament «assistents socials», amb la primera escola de formació social a l'Estudi General Lul·lià.

Una de les institucions més prestigioses dels nostres dies, dedicades a atendre les necessitats socials que pateixen cada cop més ciutadans i ciutadanes d'aquestes illes nostres, sens dubte és Càritas. Tot i que no n'és l'única, ni la que arriba més endins del pou fondo de la marginació existent.

Som dels qui pensen i creuen que la història de Mallorca -i la de tants altres indrets del Planeta-, pel que fa a les problemàtiques socials que l'inunden, no pot donar l'esquena a l'actuació desplegada pel que en deim «gent d'església».

Dones i homes que creim en Jesús de Natzaret, i que, per això mateix, feim mans i mànegues per descobrir-ne la presència, activa i colpidora, en el rostre de les persones que més fortament pateixen els efectes d'això que qualcú considera la pujada al «calvari de la lluita proletària»: l'esclafadora lluita diària per una subsistència digna! 

Amb l'afany sincer i profund d'atendre-les, de la manera que consideram millor. Amb molt d'afecte i grans dosis d'esperança.

Presència de l'Esquerra Republicana independentista catalana al Congrés dels Diputats

Hi ha fets tan evidents que solament els poden negar aquells que tenen la voluntat expressa de tancar-hi els ulls al seu davant. O que explícitament no se'ls volen mirar. O que giren els ulls cap a una altra banda. O que s'amaguen el cap davall l'ala.

Ja diuen que «No hi ha més cec que aquell que no hi vol veure!»

La presència independentista catalana, amb avanços i retrocessos, resulta si més no sonora i significativa a les Corts Generals espanyoles, particularment al Congrés dels Diputats, sobretot a partir de l'any 1993.

A diferència dels quinze anys anteriors -1978/1993- en què l'independentisme català n'és pràcticament absent -tot i propostes alternatives del senador constituent per Barcelona Lluís Maria Xirinacs-, durant el darrer quart de segle augmenta vertiginosament i molt visiblement la presència de diputats catalans independentistes.

Si repassam les hemeroteques o els butlletins oficials, podem veure que l'any 1993, només n'hi ha UN, de diputat català «explícitament» independentista al Congrés dels Diputats: la Pilar Rahola.

Avui dia, en canvi, al novembre de 2019 se n'hi poden comptar VINT-I-TRES:

D'ERC, 13: Gabriel Rufián i Romero, Carolina Telechea i Lozano, Joan Josep Nuet i Pujals, Maria Carvalho i Dantas, Pilar Vallugera i Balañà, Marta Rosique i Saltor, Joan Capdevila i Esteve, Montserra Bassa Coll, Joan Margall Sastre, Xavier Eritja i Ciuró, Inés Granollers i Cunillera, Jordi Salvador i Duch, Norma Pujol i Farré.

De JxCat, 8: Laura Borràs i Castanyer, Míriam Nogueras i Camero, Jaume Alonso-Cuevillasi Sayrol, Genís Boadella i Esteve, Mariona Illamola Dausà, Sergi Miquel Valentí, Concepció Cañadell Salvia, Ferran Bel i Accensi.

De la CUP, 2: Mireia Veí Catenys, Albert Botran Pahissa.

En vint-i-sis anys, es passa d'UN a VINT-I-TRES diputats catalans explícitament independentistes, presents al Congrés dels Diputats! Quasi res!

Repassant tots i cadascun dels processos electorals que s'han duit a terme després del franquisme, la primera força política catalana independentista que obté representació al Congrés dels Diputats és ERC -Esquerra Republicana de Catalunya-. L'espai convergent independentista s'hi afegeix l'any 2015. La CUP hi entra per primer cop l'any 2019.

Resulta del tot interessant veure'n l'increment progressiu que s'hi produeix a cadascuna de les convocatòries electorals que es fan des de Madrid.

L'any 1993, amb un programa clarament independentista, ERC recupera la representació al Congrés amb 186.784 vots i 1 escó, ocupat per Pilar Rahola.

L'any 1996, Pilar Rahola continua conservant-hi l'escó de diputada, amb 167.641 vots.

L'any 2000, és Joan Puigcercós qui n'ocupa l'escó de diputat, amb 194.715 vots.

L'any 2004, amb Josep-Lluís Carod-Rovira com a cap de llista, Esquerra Republicana de Catalunya fa el salt i en triplica els vots, assolint-ne 652.196 i obtenint-hi 8 diputats: Josep-Lluís Carod-Rovira (substituït pel valencià Agustí Cerdà i Argent), Joan Puigcercós i Boixassa, Joan Tardà i Coma, Rosa Bonàs i Pahisa, Francesc Canet i Coma, Joan Puig i Cordon, Jordi Ramon i Torres, Josep Andreu i Domingo.

L'any 2008, amb Joan Ridao com a cap de llista, ERC obté solament 298.139 vots, amb 3 diputats: Joan Ridao i Martin, Joan Tardà i Coma, Francesc Canet i Coma.

L'any 2011, amb Alfred Bosch encapçalant la llista d'Esquerra Republicana, obté només 256.985 vots, amb 3 diputats: Alfred Bosch Pascual, Joan Tardà i Coma, Teresa Jordà i Roura.

L'any 2015, amb Joan Tardà com a cap de llista, ERC aconsegueix 601.782 vots i 9 diputats: Joan Tardà, Gabriel Rufián, Teresa Jordà, Xavier Eritja, Jordi Salvador, Ester Capella, Joan Olòriz, Ana María Surra i Joan Capdevila.

S'hi sumen 8 diputats del partit d'Artur Mas ja sense Unió, amb la marca electoral Democràcia i Llibertat i amb Francesc Homs al capdavant, que obté gairebé 570.000 vots.

L'any 2016, amb la repetició d'eleccions el mes de juny no varia el número de 9 i 8 diputats de cada candidatura, malgrat que ERC fa 632.234 vots -en puja més de 30.000- i Convergència en perd més de 80.000.

L'any 2019, amb una llista encapçalada per Oriol Junqueras a la presó i en ple judici del procés, ERC arriba a 1.015.355 vots -gairebé 400.000 vots més que a les anteriors- guanyant per primera vegada unes eleccions espanyoles a Catalunya, i passant de 9 a QUINZE DIPUTATS, vuit homes i set dones: Oriol Junqueras, Gabriel Rufián, Carolina Telechea, Joan Josep Nuet, Maria das Graças Carvalho Dantas, Gerard Gómez del Moral, Marta Rosique, Joan Capdevila ‘Capi’, Montse Bassa, Joan Margall, Laia Cañigueral, Xavier Eritja, Inés Granollers, Jordi Salvador i Norma Pujol. .

L'espai postconvergent, amb la marca impulsada per Carles Puigdemont des de Bèlgica, Junts per Catalunya, i amb Jordi Sànchez com a cap de llista i amb Laura Borràs de segona, aconsegueix 500.000 vots -uns 13.000 més-, però perd un escó, passant de 8 a 7.

L'any 2019, amb la repetició d'eleccions el mes de novembre, amb un increment del nombre de diputats independentistes catalans al Congrés, n'assoleixen el nombre mai vist de VINT-I-TRES DIPUTATS catalans independentistes, gairebé la meitat dels 48 que s'escullen al Principat de Catalunya: ERC 13 diputats, amb 1.015.355 vots; JxCat 8 diputats, amb 527.375 vots; i la CUP 2 diputats, amb 244.754.

Els darrers vint-i-sis anys al Congrés dels Diputats, passen de ser-ne només un a ser-ne elegits vint-i-tres diputats catalans explícitament independentistes! Quasi res!

Com a militant d'Esquerra Republicana des de l'any 2004, em sent empès a haver d'agrair públicament tota la feina política desplegada per aquests 33 diputats d'ERC en un ambient tan hostil i amb tanta persistència durant tant de temps, dedicant-ne els esforços a defensar els interessos generals dels Països Catalans.

Visca la República Catalana!

ELECCIONS	VOTS	DIPUTATS	NOMS
1993	186.784	1	Pilar Rahola
1996	167.641	1	Pilar Rahola
2000	194.715	1	Joan Puigcercós
2004	652.196	8	Josep-Lluís Carod-Rovira (substituït pel valencià Agustí Cerdà i Argent), Joan Puigcercós i Boixassa, Joan Tardà i Coma, Rosa Bonàs i Pahisa, Francesc Canet i Coma, Joan Puig i Cordon, Jordi Ramon i Torres, Josep Andreu i Domingo.
2008	298.139	3	Joan Ridao i Martin, Joan Tardà i Coma, Francesc Canet i Coma
2011	256.985	3	Alfred Bosch Pascual, Joan Tardà i Coma, Teresa Jordà i Roura
2015	601.782	9	Joan Tardà, Gabriel Rufián, Teresa Jordà, Xavier Eritja, Jordi Salvador, Ester Capella, Joan Olòriz, Ana María Surra i Joan Capdevila.
2016	632.234	9	Gabriel Rufián, Joan Tardà, Ester Capella, Ana Surra, Joan Capdevila, Teresa Jordà, Joan Baptista Olòriz, Xavier Eritja, Jordi Salvador.
2019	1.015.355	15	Oriol Junqueras, Gabriel Rufián, Carolina Telechea, Joan Josep Nuet, Maria das Graças Carvalho Dantas, Gerard Gómez del Moral, Marta Rosique, Joan Capdevila ‘Capi’, Montse Bassa, Joan Margall, Laia Cañigueral, Xavier Eritja, Inés Granollers, Jordi Salvador i Norma Pujol.
2019	869.934	13	Gabriel Rufián Romero, Carolina Telechea Lozano, Joan Josep Nuet Pujals, Maria Carvalho Dantas, Pilar Vallugera i Balañà, Marta Rosique i Salto, Joan Capdevila i Esteve, Jordi Salvador i Duch, Norma Pujol i Farré, Xavier Eritja i Ciuró, Inés Granollers i Cunillera, Montserrat Bassa Coll, Joan Margall Sastre

Aquesta gent tan intel·ligent de per devers Madrid, que maneja, elabora, imposa, i difon totes aquestes dades recollides al BOE, no n'arribarà a traure mai cap casta de conclusió mínimament racional?

Que no veuen que, a més repressió castellana contra Catalunya, més gent independentista catalana fan brostar! Visca la República Catalana!

Dies i setmanes de l'any 2020, al Perú

El mes d'agost d'aquest any 2019 un periodista del diari palmesà «Última Hora» vol saber quin és «El meu pla ideal», suara mateix com a jubilat. 

No dubt gens ni mica a contestar-li, i me'n publica la resposta: 

«El meu pla ideal seria anar-me de viatge durant tres mesos seguits al Perú per tornar a gaudir de la costa, la serra i la selva peruanes. També de la gastronomia, i de retrobar-me amb amistats d'antanyasses, quan vaig treballar-hi a la dècada dels anys setanta del segle passat».

M'entren ganes d'arribar-hi, sense presses ni frissors, a aquell racó immens del Planeta Terra que anomenam Perú, per tal de reviure-hi tantíssims moments d'antanyasses, sobretot els agradosos.

Efectivament, la darrera vegada que m'hi faig present, al Perú, és amb la meva esposa difunta, na Isabel Rosselló Girart i altres persones amigues, l'any 2010. L'any que ve en farà una desena, d'anys, d'aquella feta.

N'és la darrera vegada certament, però no l'única que m'hi atans, a terres peruanes.

Des de sempre, a tots dos ens agrada viatjar, sobretot a Amèrica Llatina. Pràcticament en visitam tots els països, al llarg dels nostres vint-i-vuit anys seguits de convivència matrimonial: Mèxic, Belize, Cuba, Nicaragua, Panamà, Colòmbia, Equador, Perú, Xile , Bolívia, Paraguai, Uruguai, Argentina, Brasil i Veneçuela. 

Entre tots aquests països llatinoamericans, emperò, el que se'n duu la palma és Perú.

A banda d'haver-hi residit durant quatre anys seguits a la dècada dels setanta del segle passat, amb posterioritat ens hi feim presents més de mitja dotzena de vegades: anys 1982, 1991, 1993, 1997, 2000, 2006 i 2010.

Feim comptes de tornar-hi l'any 2012, però la malaltia d'alzhèimer que diagnostiquen a la meva dona ens impedeix de fer-ho, tot i que les ganes d'anar-hi, en lloc d'anar minvant se m'incrementen...

Gairebé quatre anys després de la mort de na Bel, em ve al cap la idea d'anar a saludar les amistats peruanes que hi tenc i mantenc des de fa dècades, i d'acceptar l'acollida amable que volen dispensar-me. 

Qui sap si per darrera vegada en ma vida setantina!

Em sent molt agraït al suport peruà rebut en tantes ocasions anteriors. També em fa ganes de contribuir a homenatjar, allà mateix, juntament amb altres religioses de la mateixa congregació mallorquina, qui va treballar durant 10 anys seguits com a Germana de la Caritat al barri marginal del «P.J. San Martín» de Piura, «la madrecita Isabel», que tants bons records sé que molta gent n'hi guarda i manté ben vius encara.

Faig les gestions pertinents i mir d'embarcar-me en avió d'Air Europa que em traslladi de Palma fins a Lima el mes de gener de 2020, fent escala a Madrid. 

Any esplèndid, crec jo, no només per les dues xifres repetides que m'atrauen enormement, sinó també perquè m'interessa copsar-hi impressions, quaranta-cinc anys després del meu primer viatge realitzat al continent sud-americà, l'any 1975.

M'il·lusiona tornar a visitar aquells llocs del Perú que he vist amb els meus ulls qualque vegada. Sé que això em demana temps, com també costos i recursos econòmics que mir d'ajustar al màxim...

La majoria d'indrets coneguts per mi es troben a la costa peruana (Lima, Arequipa, Chimbote, Trujillo, Piura...). Alguns a la serra andina (Cascas, Contumazà, Cajamarca, Lacramarca, Huaraz, Puno, Cuzco...). I uns pocs a la selva del Perú (Jaén, Tarapoto, Moyobamba... .

Vull aprofitar el viatge, igualment, per fer arribar a la gent coneguda del Perú alguns exemplars de llibres publicats a Mallorca per dos grans amics meus, Jaume Santandreu i Paco Suárez, sobre temàtiques relacionades amb la realitat peruana que tots dos coneixen i han viscut de molt a prop.

També m'agradaria coincidir-hi amb el bon amic manacorí que resideix a Mèxic des de fa dècades, Joan Riera Fullana «Mossegat». Durant els meus primers dies, setmanes i mesos d'estada al P.J. San Martín de Piura l'any 1975, hi treballam conjuntament i itensament. 

És ell qui m'obre els ulls i la ment a la realitat peruana que aleshores, recent arribat, desconec completament. M'ensenya altres formes de vida sacerdotal i m'introdueix en altres pràctiques pastorals, distintes a les apreses al Seminari diocesà de Mallorca, durant tretze anys seguits de formació humanística, filosòfica i teològica en règim d'internat estricte...

També em fa il·lusió aprofitar aquesta estada perllongada al Perú per mantenir contacte directe amb alguns dels nombrosos grups musicals que s'hi belluguen, dins dels quals s'integra alguna de les meves amistats peruanes. Em fa ganes que m'instrueixin en el maneig i la utilització d'instruments musicals que empren, singularment la guitarra, els teclats i el baix elèctric (amb el qual m'he aficionat ara que som pensionista jubilat...)

M'agradaria igualment acudir i fer-me present a l'acte commemoratiu del cinquantè aniversari de la creació d'una de les parròquies regentades per companys mallorquins a la ciutat nordenca de Chimbote, altre temps port de pesca de fama mundial.

Sent moltes ganes d'acompanyar-hi companys estimats com mossèn Miquel Company Bisbal -que s'hi ha passat dècades senceres dedicat intensament al barri chimbotà del Carmen- i, si s'esdevé també factible, el bon amic i company fundador de la parròquia de San Pablo, el santamarier Mateu Ramis Canyelles.

No voldria anar-me'n del Perú, en aquesta ocasió propera, sense visitar l'indret on reposen les restes d'un altre bon amic santamarier, company de lluites pastorals de tota casta, tant al Burundi com al Perú: mossèn Miquel Parets Serra.

Sé que descansen en un dels cementeris de Lima, on ja octogenari troba la mort mentre dedica intensament la seva vida a la gent més marginada: la que roman reclosa dins presons com la de Lurigancho, que tenc oportunitat de visitar sota la seva conducció i en companyia de la meva esposa, na Bel Rosselló l'any 2010.

Sortosament, quan comunic a les meves amistats peruanes els meus desitjos de visitar el país l'any 2020, totes responen amb molt d'interès i ganes d'acollir-m'hi, durant el temps que sia, a casa seva. 

Em sent molt afortunat, home de molta i molt bona sort, pel fet de poder viatjar-hi així, tot sol, a principis de l'any 2020, mirant de fer realitat  el pla ideal al qual fa referència un periodista d'Última Hora que vol obtenir-ne dades concretes el mes d'agost de 2019...

Ja m'agradaria, a mi, rebre-hi, allà, qualque bona notícia relacionada amb llibres meus publicats recentment -com són ara "Gloses meves"o "Llorenç Tous. Biblista i amic dels pobres". Però sobretot m'agradaria arribar a veure publicat el que he elaborat sobre les MEMÒRIES MEVES: tant de bo que, quan jo sigui per allà, el llibre ja hagi sortit del forn de l'editorial i la impremta que s'hi presti a fer-ho...