Quan vaig llegir per primera vegada la nota informativa que la Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears feia pública a Palma el 10 de l'11 del 10, vaig pensar i creure de bon de veres que la iniciativa cultural a la qual feia referència havia estat depositada en molt bones mans, de les millors, les de l'Institut Ramon Llull, integrat pel Govern de les Illes Balears -Albert Moragues- i la Generalitat de Catalunya -Josep Bargalló-.
A la vista d'allò que va publicant el Diari de Balears sobre aquest tema, i molt especialment el darrer escrit fet públic dimecres, 15 de juny de 2011, on es fa palesa la diversitat d'opinions en el sector cultural i polític sobre la decisió de no fer el reconeixement a Pau Casals a l'ONU, no em puc estar de dir-hi també la meva.
Encara que sia insignificant -que no significa res, sense valor, sense importància- ; tot i que desconec si pot esdevenir-hi gens ni mica significativa...
Aquella nota, que vaig voler llegir una vegada i una altra, ho deia tot:
“40è aniversari de l’estrena de l’himne de les Nacions Unides.
El Consell de Direcció de l’IRL ha acordat encarregar al director Josep Bargalló que iniciï les gestions necessàries perquè els cors de l’Orfeó Català i l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans puguin interpretar, a Nova York, el 24 d’octubre del 2011, l’himne de les Nacions Unides que Pau Casals —música— i Wystan Hugh Auden —lletra— van compondre ara fa 40 anys. Aquest projecte, que promou el Palau de la Música Catalana i el Forum Musicae, també haurà de comptar amb la intervenció de la Fundació Ramon Llull. Carod-Rovira ha explicat que l’objectiu és interpretar l’himne que injustament va caure en l’oblit, difondre’n la doble dimensió, la musical però també el sentiment de país i de pau, i en aquest sentit projectar un missatge de “la nostra cultura com el que és, una cultura de pau”.
Des de Forum Musicae estan fent feina perquè Salvador Brotons pugui dirigir els 80 cantaires dels cors de l’Orfeó Català i 74 músics de l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans. Actualment, també s’està treballant perquè sigui possible la col•laboració del Chorus of the Manhattan School of Music, que va ser el que va estrenar l’himne l’any 1971.”
Fantàstic! Quina notícia més bona! Esplèndida, vaig pensar i creure aleshores, i també ho vaig manifestar públicament. La gran feinada desplegada durant els dos anys anteriors, des del dia que s'havia fet públic l'article reivindicatiu sobre l'Himne de Nacions Unides, signat pel bon amic felanitxer, Bartomeu Mestre “Balutxo”, el 2 de desembre de 2008, no havia estat feta de bades.
N'havia donat fruits molt bons. A la fi, dues institucions governamentals dels Països Catalans es posaven d'acord a donar suport explícit, oficial i públic a una iniciativa cultural nascuda a Mallorca!
Culminava, així, tot un llarg procés que l'havia portada a ser objecte, també, d'iniciatives institucionals tan valuoses com les que s'havien produït al Senat d'Espanya, al Congrés dels Diputats, al Parlament de Catalunya o al Parlament de les Illes Balears! Què més s'hi podia esperar i demanar!
Hores d'ara, emperò, set mesos després d'aquella data inicialment tan engrescadora, he de reconèixer que no hi havia res que romangués tan allunyat de la realitat!
Vist el que ha passat d'aleshores ençà, he arribat a la conclusió que aquell dia 10 de novembre de l'any 2010 s'inicia una de les mostres més barroeres de farsanteria institucional, de les més increïbles que conec, a mans de l'Institut Ramon Llull, dirigit aleshores per Josep Bargalló des de Barcelona i per Fanny Tur des de Mallorca, i que ara dirigeix Vicenç Villatoro des de Barcelona.
Mai no m'ho hagués pogut imaginar, d'una institució tan emblemàtica com aquesta, que ha costat tant tornar a muntar i que no es mereix d'aparèixer així damunt del mapa dels Països Catalans, d'una manera tan innoble, ni per la prepotència ni per la incompetència dels seus gestors màxims.
Tot i que m'hi he vist aglapit directament i personalment, pel meu suport explícit des de l'any 2004 ençà, prestat amb molt de gust a l'entitat mallorquina impulsora de la iniciativa, Forum Musicae, molt més greu em sap, encara, pel mal que s'ha infligit, amb això, a la bona amiga Magdalena González, que n'és la presidenta i l'ànima. Un mal que, per res del món, jo no voldria que esdevengués irreparable!
Com també, per la manca de respecte cap als centenars de persones, d'arreu dels Països Catalans, que s'hi han volgut afegir, adherint-s'hi voluntàriament amb el seu suport individual. Les desenes d'entitats cíviques i culturals que hi han volgut fer costat explícitament i clara. L'assumpció del projecte per part d'una entitat tan emblemàtica com és ara el Palau de la Música Catalana, a través de la seva presidenta, Mariona Carulla. Les més de dues-centes persones afectades pel projecte, joves músics, professors, directors, etc. En definitiva, tothom que hi tenia depositada alguna esperança, arreu dels Països Catalans.
I, sobretot, la transcendència mundial que comportava una projecció exterior de la cultura catalana, mitjançant la figura eminent del músic mestre Pau Casals, amb la seva obra singular, l'Himne de Nacions Unides, com a tasca encomanada pel secretari general de l'ONU, U Thant, i duita a terme a Nova York l'any 1971, farà quaranta anys justs el proper 24 d'octubre.
Una mica perquè en quedi constància escrita en algun mitjà que en difongui la informació més detallada, mir d'arreplegar aquí mateix certes consideracions que consider valuoses a l'hora de disposar-ne acuradament, sobre aquest afer tan lamentable.
De manera que hi quedi reflectida la veritat, si més no per a qui vulgui saber-ne certs detalls que l'envolten, qualque dia. (CONTINUARÀ)
