Al Obispo de Mallorca, a la Familia Parets Serra, al pueblo de Mallorca, en especial al pueblo de Santa María, quiero darles un infinito agradecimiento, por habernos brindado el placer y el honor de conocer y colaborar con nuestro querido Padre Miguel, “El Padre de los presos del Perú”.
El Padre Miguel, fue para nosotros “El corazón de Dios”, hecho hombre, no dudo nunca en dar de sí, su tiempo, su esfuerzo, su cansancio y su amor a todos los que podía alcanzar con su abrazo protector, con su escucha, con su don de consejo y consuelo,
Padre Miguel, ayudo, sano y amo a los olvidados, a los despreciados, porque para él todos éramos iguales, nadie era malo, se habían equivocado.
Padre Miguel Fue el luchador incansable por la Justicia, fue nuestro Juan el Bautista, La voz que grita en el Desierto, la predica que parecía que no era escuchada, pero que sin lugar a dudas ha sido semilla de mostaza para muchos de sus Hijos los Presos.
Por eso en Nombre de los Internos de Los penales Peruanos de Lurigancho, Castro Castro, en nombre del Personal del INPE (institución a cargo de los penales) y todos aquellos que Dios nos puso en el camino de Padre Miguel. Damos Gracias a Dios, por la vida de Miguel Parets Serra; que siempre vivirá en nuestros corazones.
UN MOLT BON AMIC NOSTRE ENS VA DIR UN DIA QUE LES PARAULES MÉS VALUOSES DEL NOSTRE VOCABULARI SÓN:
GRÀCIES PERDÓ T’ESTIM
AIXÍ QUE NO SE M’OCORRE ALTRE MANERA D’ACABAR….
GRÀCIES per ser un model a seguir
GRÀCIES per ensenyar-nos l’autèntic significat de la paraula Misericòrdia
GRÀCIES per entendre les necessitats dels que ens envolten
GRÀCIES per donar tantes vegades veu als qui no en tenen
PERDÓ per no sempre entendre les teves lluites i curolles
PERDÓ per que en qualque moment no t’hem donat l’espai per poder explicar i predicar tranquil
PERDÓ per no fer-te profeta a casa teva
PERDÓ per en qualque moment voler frenar-te i estirar cap a casa
I amb la darrera paraula no se m’ocorre res més que dir-te que gràcies per estimar-LOS, estimar-NOS i ensenyar-nos a estimar en majúscules
Monestir de La Real, 3 juny 2016, festa del Cor de Jesús
Als col·laboradors i col·laboradores de la Fundació Concòrdia, i a totes les persones amigues
Estimats germans i germanes, amigues i amics
Bon dia, i una cordial salutació en aquest dia en què celebram la festa del Cor de Jesús. El nom de la nostra Fundació deriva de l'amor de Jesús i de Maria, i volem que arribi a tota la humanitat, començant per unir els nostres cors de persones humanes, per a engendrar, dia a dia, la humanitat que visqui en justícia i igualtat.
L'ocasió per escriure aquestes lletres l'ha donat la mort del missioner de la diòcesi de Mallorca, Miquel Parets Serra, que va ser ordenat prevere l'any 1957, poc després de la publicació de l'encíclica Fidei donum, per part del papa Pius XII (21 -04-1957).
Aquest document va obrir moltes fronteres i va satisfer moltes esperances, especialment per a l'Àfrica. Llavors, a Espanya, cada any les diòcesis i instituts religiosos, podien oferir moltes persones a la missió. Sobretot les diòcesis van començar a programar l'enviament de preveres a Àfrica i a Iberoamèrica. Eren els missioners Fidei donum.
Miquel Parets va veure oberta la porta de la missió, i aviat va sortir per al Burundi, on estava l'Orde Teatina, amb missioners de Mallorca, a més del P. J. Moragues, Pare Blanc. I vull notar alguna cosa que queda indegudament en segon pla. Aviat es van unir a la missió de l'Burundi les Gnes. de la Caritat, fundades a Mallorca. La seva tasca és inapreciable.
Només vull ressaltar tres punts més. Parets, jove prevere, va venir diverses vegades a l'escolasticat de Lluc, i vam poder compartir la crida a la vocació missionera. Ell, va ser una de les persones que va estar en les consultes prèvies a la fundació a Rwanda.
Miquel Parets, després d'un problema greu del cor, va estar mesos convalescent en aquest Monestir de La Real, i els que el van acompanyar guarden molt bon record.
I una altra cosa, també oblidada, és que va demanar empara jurídica i comunitària a la nostra Congregació, quan va voler tornar a l'Àfrica, i les diòcesis no li acollien, per dificultats polítiques. Llavors el vam acollir, i el P. Santos Ganuza el va tenir per company en els camps de refugiats de Kyabarisa (Tanzània). En aquests mesos, Miquel Parets va cercar l'oportunitat per a trobar burundesos fugits del seu país, que caminaven perduts a la selva, molts amb el seu cos destrossat, nafrats, famolencs, etc. O sigui, que es va enginyar per treure de la situació inhumana a tants «traspassats», dit amb un terme que ens evoca la mostra d'amor de Jesús, “amb el cor traspassat”, que es fa present en la humanitat adolorida.
I, també, cal reconèixer que va ser un dels que van entendre la inculturació en primera persona. Ahir es va recordar: es va lliurar de cor a aprendre el kirundi, llengua del Burundi, i altres idiomes minoritaris. Els seus escrits, a més, ho demostren. La missió comença per les persones, en aquell ambient en el qual no entren les formalitats dels grans esdeveniments, ni importen els idiomes oficials.
En els adjunts que vos enviï hi van una nota d'un diari, que està en castellà, una carta del P. Joan Arbona, que ahir va ser llegida al final de la missa exequial. Dic amb molt de gust que va emocionar a moltes persones. Algun prevere em va dir que no coneixia la vena poètica d’en "Joan". També els familiars d’en Miquel van pronunciar unes paraules de record i afecte. Al començament de l'Eucaristia, presidida pel bisbe Xavier Salinas, el nostre amic D. Rafel Mas va llegir una ressenya biogràfica.
Amb aquest record agraït, des de la Fundació Concòrdia demanem una oració per aquest missioner, i supliquem a Jesús i Maria que, en aquestes festes dels Sdos. Cors, s'encengui en el nostre cor la passió per la missió de Jesús. I a totes i a tots, que s’obri a la solidaritat, a la justícia, com el nostre amic i col·laborador, Miquel.
En nom de la Fundació Concòrdia,
Josep Amengual i Batle, Josep Riera, Sílvia Nicolau
Del missioner solleric que treballa a l'Argentina, el P. Joan Arbona i Colom, msscc, s'ha rebut aquest escrit, amb motiu de la mort del prevere santamarier mossèn Miquel Parets i Serra:
“Germans i germanes de Mallorca Missionera, Al·leluia!!!
Avui mateix he sabut que el nostre germà missioner Miquel Parets, en aquest Any de la Misericòrdia, ha volgut entrar per la Porta Santa de l´Eternitat, a un "Cel Nou i una Terra nova". En aquest Regne que ha anunciat de Paraula i amb una vida de entrega generosa.
Jo, personalment, vaig conèixer en Miquel de seminarista, que venia per Sóller, per anunciar-nos amb el seu testimoni i il·lusió el seu gran desig missioner.
Qualque llavoreta del Regne va sembrar al meu cor de jovenet. Sempre he recordat un escrit que va publicar, segurament al setmanari Sóller, uns mesos després d´haver partit al Burundi. I ens deia: "que ja havia regalat per les missions uns raigs de quilos de la seva persona". Expressió que me va marcar, un missioner que se dóna totalment.
Avui ens ha deixat un amic i missioner mallorquí pel Burundi i pel Perú. Crec que el seu TESTIMONI és ben valid per tot Batiat mallorquí i, sobretot, per tots els preveres i religiosos. No crec que hagi intentat fer carrera; sí que ha intentat ser "profeta" anunciant i denunciant i aquesta actitud evangèlica li ha comportat persecució i sofriment. Però sempre envant sense mirar enrere, se li ha tancat una porta i ha cercat una finestra, no ha tingut aturall la seva vocació missionera. I sempre ben aprop de tots els que necessitaven.
Miquel, prega al Pare Misericordiós per aquesta "barqueta" nostra del Regne al mig de la mar Mediterrània. Aigües que serviren de "Camí" per Pau i Siles, Bernabé i tans d´altres. Per Ramon Llull i Fra Ginebró. I pels Missioners dels SS.CC. que fa 75 anys que trepitjàrem terres argentines.
Que l´Esperit Missioner no s´apagui dins els cristians d´AVUI. Són molts els qui de Sa Roqueta han partit a Terres Llunyanes per anunciar la Bona Nova, rebuda dins les nostres famílies i Comunitats cristianes. Religiosos, religioses, preveres i laics que han donat un SÍ al seguiment de Jesús entregant part de les seves vides o tota la vida per amor, sembrant llavors del Regne, perquè la justícia, el perdó, la reconciliació, la pau, la bellesa, la fraternitat, la felicitat no siguin paraules buides.
Miquel, que el teu Esperit Missioner sigui bufant des del cel perquè la nostra societat no faci el sord a la Paraula de Déu i obri els ulls, el cor i allargui les mans com a "bons samaritans" a tots els que trobem ferits o caiguts al camí de cada dia.
Gràcies, Miquel, pel teu testimoni de vida i que el teu ànim ens seguesqui acompanyant.
Segur que el Pare Déu t´haurà rebut amb una forta abraçada de pau.
La lectura que fa mossèn Rafel Mas i Tous, sobre la vida i l'activitat missionera del bon amic santamarier, mossèn Miquel Parets i Serra, m'arriben tan endins i em porten tants records, que no em puc estar de reproduir-la aquí mateix.
Permeteu-me aquestes breus paraules introductòries de la vida del nostre amic Miquel Parets Serra.
En Miquel, adesiara ens repetia als preveres més joves que ja de ben petit la seva mare li feia resar "Bonjesuset, dau-me un fillet, missioneret". I així ha estat. La vida d’en Miquel ha estat una vida entregada a les Missions fins la seva mort als 84 anys a Lima el dilluns passat.
Ordenat prevere el 21 de desembre de l’any 1957, el mateix any que el Papa Pius XIIè publicà l’encíclica Fidei Donum: sobre les missions, especialment a Àfrica. El seu primer nomenament és el d’Auxiliar del Secretariat Diocesà de Missions.
L’any 1960 és nomenat Vicari “in capite” del Port d'Alcúdia.
Aquell mateix any a Manresa practica el mes d’Exercicis Espirituals amb el Pare Calveras, sj. Decideix posar-se en situació de màxima llibertat interior: “De forma que ninguna cosa creada pueda determinar nuestras decisiones sino sólo Dios y nuestro deseo de servirle a él”. Pren la “determina determinación” que la seva vida és la missió “Ad gentes” i l’any 1961 s’instal.la a Burundi on ja hi treballa el Pare blanc mallorquí Jaume Moragues i els pares teatins a la parròquia de Nyabikere.
A la Diòcesi de Gitega treballà amb entusiasme amb els altres preveres mallorquins fins que el 1973 fou expulsat de la província i s’instal·la a Bujumbura, on prepara un Catecisme i unes homilies per tot l’any litúrgic en kirundi, idioma que arriba a dominà.
L’any 1978 el trobam treballant a la Diòcesi de Muyinga, com a Delegat Diocesà per a la Catequesi. I el 1979 fou expulsat juntament amb 60 missioners més.
De l’any 1979 fins el 1982 la seva tasca sacerdotal es desenvolupa a Cajamarca (Perú) on estudia kechua i treballa amb les comunitats rurals.
L’any 1983 és nomenat Rector del Molinar fins l’any 1985 que torna a Perú durant cinc anys més fins que l’any 1990, després de la petició del bisbe de Muyinga, torna a Burundi per treballar a la parròquia de Gitaramuka (Muyinga).
El mes d'octubre de 1993 esclata una guerra civil entre 'hutus' i 'tutsis' i entre partits polítics que durarà prop de 15 anys. El Bisbe de Mallorca ordena els missioners que deixin el país. En Miquel s’instal·la al camp de refugiats de Rwanda on pateix un atac de cor.
De l’any 1997 fins 1999 és Rector de Lloret.
Mallorca li queda petita. I malgrat ja tenir 63 anys torna a Perú.
La seva tasca és la Pastoral Penitenciària a Lima en els penals de Lurigancho i de Castro Castro. A més col·labora amb la Parròquia de San Cristóbal (Diòcesis de Chosica).
En la seva senzillesa, alegria i entrega en Miquel ha estat una persona que alleugerit el dolor de molts, ha obert camins d’esperança i superació per a molta gent, ha fet un poc més feliç el seu entorn. Ha intentant fer més humana la vida i la convivència, especialment dels més desfavorits i desvalguts. I tot això viscut amb la major senzillesa.
Se n’ha anat com va viure: lleuger d’equipatge i lliure de tot fermall, enterrat devora els desvalguts a un “cerro” de la seva barriada.
Per la família, els companys preveres i amics, que l’hem conegut a la curta distància, ha estat un testimoni que ha irradiat aquest hàlit de l’amor gratuït i gojós.
En el final d’un article recent, d’un prevere mallorquí que relata la seva experiència de tornar a Burundi 50 després de la seva primera visita, parla d’un proverbi que va trobar a la recol·lecció de proverbis del P. Rodegem que diu: “Nta kera ka gusa: Cap passat, cap 'en altre temps', és en va”.
Certament la vida d’en Miquel no ho ha estat una vida en va ni per la nostra església diocesana ni per les esglésies germanes de Burundi i Perú.
A través de FB, m'assabent que el bon amic i company de lluites pastorals i polítiques, el capellà santamarier mossèn Miquel Parets i Serra, ens ha deixat, s'ha mort al Perú i ha iniciat el camí de retorn cap a la casa nostra definitiva.
Que descansi en pau, per a sempre, ell i la resta de companyes i companys que enguany han fet el mateix itinerari! D'entre els quals, la meva dona, na Isabel Rosselló i Girart, gran companya de mossèn Miquel en tasques pastorals a Amèrica Llatina.
Amb el bon amic Miquel Parets, ens coneguérem al Seminari diocesà de Mallorca, a la dècada dels anys cinquanta del segle passat. Compartírem la dèria «d'anar a missions». Ho férem, primerament, al Burundi. Ell molt abans que jo, que ho vaig fer a la dècada dels anys 70, durant quatre anys seguits, participant en les mateixes feines a llocs diversos: Nyabiraba, Gitongo, Mugera, etc.
Finalment, ens retrobàrem al Perú: jo al nord de la carretera Panamericana, ell a la ciutat capital, a Lima. En ambients ben diversos, però sempre dedicant-nos a romandre al costat de la gent més desfavorida! Compartírem la mateixa il·lusió de treballar per un món més just i agermanat, per la fe en Jesús de Natzarets, l'alliberador de la humanitat... com remarca la Teologia de l'Alliberament que mamàrem tots dos plegats...
Amb la seva mort, he perdut un gran amic, a la Terra... Hem guanyat un altre protector en el Cel... No puc estar de demanar-li que ens ajudi a seguir caminant per aquest món de misèries, amb el sarró ben ple del nostre pa de cada dia... aixecant un món nou que s'assembli cada vegada més al cel nou on ha d'arribar a comandar la Justícia...
Vet ací el text del comunicat de premsa redactat per la Plataforma d'associacions de Pensionistes i Jubilats de Mallorca:
El Sr. Nacho Garcia Pineda, director assistencial del servei de salut, ha sortit avui, dilluns, a dir que, lo de que la gent no hagi de bestreure més de lo que li correspon pel copagament sanitari, a final d'any estarà arreglat.
Curiosament la nostra Plataforma d'Associacions de Pensionistes i Jubilats de Mallorca té anunciada una concentració de protesta per dijous dia 26 de maig, i aquests governants, que abans de les eleccions autonòmiques de l'any passat ens havien dit que arreglar això era cosa de 15 dies, encara no ho han arreglat.
Matendrem la nostra protesta i les altres dues que tenim anunciades per fer durant la campanya electoral, i ja els vàrem avisar que només deixaríem de fer-les si vèiem qualque resultat positiu, tot i que fos parcial, però que només amb bones paraules, com han fet fins ara, no ens aturarien.
És un escàndol que persones amb pensions de 700 euros mensuals que estan molt malaltes hagin de bestreure cent i dos-cents euros, i potser qualcú encara més, per copagament sanitari quan no els correspon pagar-ne més que vuit, i hagin d'esperar a vegades més de 10 mesos que els tornin lo que han bestret, i és un escàndol que això que el PP no va voler arreglar tampoc no ho vulguin arreglar els d'aquest govern de progrés en qui sí que havíem depositat esperances, i és un escàndol que aquests suposats socialistes, per desmobilitzar la participació a la nostra acció, pretenguin passar-nos amb cançons per motius electoralistes.
Dijous de matí, dia 26, a les 11 h. vos esperam a la plaça d'Espanya, davant la Conselleria de Salut.
Mai no m'havia passat, que se m'arribassin a penjar més de cinc-cents comentaris al meu mur feisbuquer! Amb la mort recent de na Bel Rosselló i Girart, -la meva dona, des de l'any 1988 ençà- se n'ha ultrapassat el nombre amb escreix. Ho vull agrair públicament de tot cor.
Se'm fa difícil, per no dir impossible, fer arribar una resposta personal a totes i cadascuna de les persones que s'hi han expressat. Per això mateix, en reiter l'agraïment públic, de forma col·lectiva i completa.
Quan encara romanen fresques les darreres actuacions realitzades, no em puc estar de fer esment, això sí, d'algunes situacions que m'han arribat molt endins i que em resultarà molt difícil d'oblidar.
La família. Em sent profundament agraït a tots i cadascun dels membres de la família manacorina de na Bel Rosselló i Girart, «de s'Espital». Des dels seus tres germans vius -de sis que n'eren-, passant pels seus dos cunyats -de quatre que n'eren-, seguint pels seus nombrosos nebots, cosins i la resta de familiars més pròxims. Tots s'hi han acostat, amb molta cura, diligència i ganes d'acompanyar-la en tot moment.
Així mateix, tots i cadascun dels membres de la meva família palmesanarianyeraguineana Buele Ramis que, amb el seu interès continuat, les seves presències i el seu acompanyament ens han fet suport en tot moment.
Dins aquest àmbit, vull esmentar la proximitat amb què han romàs les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, amb les quals, tant na Bel com la seva germana Maria, col·laboraren intensament durant anys. Fins al punt que na Bel arribà a treballar com a missionera al Perú durant 10 anys seguits, concretament a Trujillo i a Piura.
Precisament d'aquell indret llunyà d'Amèrica Llatina també han arribat suports i condols nombrosos de famílies peruanes que en mantenen molt viu el record. És el cas de la família piurana Moreno Romero, que, sempre que ens hi hem fet presents, ens han volgut acollir a ca seva com si fos ca nostra; d'antigues mestres que treballaren amb na Bel a l'escola parroquial del PJ San Martín, de Piura; d'antics companys que continuen presents amb el seu treball a Lima...
Les seves amistats. Na Bel és una dona que es feia estimar sempre, pertot i per tothom que se li atansava. Per això, m'ha alegrat ben molt comprovar que han estat nombrosíssims els seus amics que s'hi han acostat, tant a la residència Nova Edat de Montuïri -on el personal s'hi ha mostrat esplèndidament generós-, com a l'hospital de Manacor, com al funeral que li hem fet a l'església dels Dolors de Manacor, com al cementeri de Palma, com al funeral celebrat a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, a Palma.
Amistats de tot ordre, d'antics companys de feina i de lluita dins del moviment veïnal, passant per col·legues treballadors, seguint per persones més acostades de la barriada del Camp Rodó.
No em puc estar d'agrair, entre moltes d'altres presències al cementeri municipal de Palma, l'efectuada pel company vicepresident del Govern de les Illes Balears, pel president del Consell de Mallorca i pel futur batle de Palma. Moltes gràcies per haver fet suport a la família de na Bel, en uns moments tan dolorosos com aquest.
Tampoc puc passar per alt el nombre de companys d'estudis eclesiàstics que s'han volgut sumar a les dues celebracions eucarístiques efectuades, tant a Manacor com a Palma. M'hi he sentit molt ben acompanyat, tant pels que érem a les bancalades de l'església, com pels que presidien les concelebracions des de l'altar -que no em podia creure que arribassin a ultrapassar el nombre de catorze-. Moltes gràcies, companys.
Vull fer esment, també, d'una altra gent que ha contribuït a fer de les celebracions eucarístiques un encontre espiritual força enriquidor.
És el cas dels membres de la «Nostra Schola Cantorum - d'Amics del Seminari» que es volgueren desplaçar a Manacor i que ompliren el temple amb les seves veus melodioses i polifòniques. Com també els membres dels cors de Santa Pagesa i del Secar de la Real, que, dirigits magistralment i acompanyats degudament a l'orgue, contribuïren a fer allò que na Bel volia que fos una celebració com aquella: l'expressió col·lectiva i compartida de la creença ferma que és ben factible treballar en la construcció d'un cel nou i d'una terra nova on s'implanti la justícia.
M'arribà molt endins la intervenció de la presidenta de l'entitat Forum Musicae, amb qui na Bel havia col·laborat des dels inicis de la creació de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans. Féu esment de la metàfora que Ramon Llull assenyala al Llibre d'Amic e Amat, per al mes de maig...
«17. Demanaren a l'amic de què naixia amor, ni de què vivia, ni perquè moria. Respòs l'amic que amors naixia del remembrament, e vivia d'intel·ligència, e moria per oblidament.»
I m'arribà molt profundament al cor la participació del rector de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, mossèn Ramon Lladó i Rotger. No només a l'hora de facilitar-nos-hi la celebració de la missa funeral, sinó també amb la seva presència al cementeri per fer-hi les exèquies, el seu record de na Bel com a membre de la comunitat parroquial, i la seva relació d'amistat amb la família manacorina Rosselló Girart.
Vull acabar aquesta relació, amb el meu agraïment profund a qui ha estat, és i serà per a sempre la meva dona, la meva companya, la meva amiga, la meva vida... durant tots aquests darrers vint-i-vuit anys de la nostra existència compartida en aquest món nostre...
Ho vull fer amb les mateixes paraules que ella acostumava a repetir una vegada i una altra, afectada cruelment i injustament per la malaltia d'alzhèimer... Sempre les guardaré dins del meu cor, amb molt de "cariña":
«Jo no sabia què feia
i me vaig enemorar
d'un homo guapo que deia,
d'un homo guapo que deia
que aquesta hem d'espavilar...
Qué bonita que es mi niña,
qué bonita cuando duerme,
se parece a una amapola
entre los trigales verdes!
Qué bonita que es mi niña,
qué bonita cuando duerme,
se parece a una amapola
entre loooooooos trigales verdes!»
Així la vàrem acomiadar, un cop acabades les exèquies, a la capella del cementeri de Palma, amb el seu cos present.
Així vull acabar aquesta relació meva d'agraïments profunds a tota quanta gent ha volgut acompanyar na Bel en el seu camí...
Neix a Manacor l'any 1939. Es passa la infància i joventut a fora-vila, a la possessió de s'Espital.
Tant ella com la seva família -pare i mare, cinc germanes i un germà- es dediquen a les feines del camp. Se la recorda com a molt bona cantant, de tonades i cançons populars.
A la dècada dels anys 60, es trasllada a Palma. Cursa estudis de Magisteri Infantil i n'exerceix l'ensenyament primari a orfenats diversos.
El mes de setembre de 1961, ingressa a la Congregació de les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Fet que la porta a treballar al Perú com a missionera, primer, al Seminari Diocesà de Trujillo, i, posteriorment, al Pueblo Joven San Martín, de Piura, una de les barriades perifèriques més lluitadores de la regió nordenca del Perú.
De retorn a Mallorca, l'any 1977, es posa a treballar com a cambrera de pisos a l'hotel Kontiki, a la platja de Palma, d'on surt elegida delegada sindical d'UGT i es posa al front de lluites laborals intenses, encaminades a aconseguir condicions millors per al personal de la seva categoria.
Per voluntat pròpia, cessa de la seva activitat religiosa com a membre de la Congregació esmentada, el mes de febrer de 1986.
A la dècada dels anys 80, entra a treballar com a dona de neteja a la Conselleria d'Educació i Cultura. Fins que es jubila l'any 2004.
Mentrestant, i des de l'any 1977 ençà, no deixa de desplegar diàriament una activitat frenètica com a dirigent veïnal al barri del Camp Rodó, integrada dins la Federació d'Associacions de Veïns de Palma, durant més de 3 dècades seguides. S'afilia durant uns anys al PSM-Entesa Nacionalista.
L'any 1988 inicia una nova etapa dins la seva vida, i es casa pel civil amb Cecili Buele i Ramis.
Creient practicant i feminista militant, col·labora activament en tasques parroquials i participa sovint en les manifestacions reivindicatives que es convoquen, en defensa dels drets i les llibertats, del medi ambient o de la protecció de Mallorca.
Dona d'esquerres, vol viure i treballar sempre ben abeurada a les fonts de les lluites polítiques i socials d'Amèrica Llatina. Hi viatja en ocasions nombroses, on manté contactes directes amb organitzacions sindicals, polítiques i religioses.
Fins que la malaltia d'alzhèimer l'aglapeix de ple, quatre anys després d'haver-se jubilat...
Des de l'any 2009 ençà, ha de recórrer diversos centres sanitaris d'acolliment, com a centres de dia (AFAM, SARQUAVITAE, RESIDÈNCIA OMS) o com a residència geriàtrica (NOVA EDAT de Montuïri), d'on és traslladada a l'hospital de Manacor, on troba la mort el 18 de maig de 2016, a les 18 hores del capvespre, fruit de les complicacions derivades d'una oclusió intestinal greu...
«Gran lluitadora,
gran mallorquina.
Treballadora.
Manacorina.
Dona tan fina
que enamora.
Quan se la mira,
encantadora,
per sempre admira,
encisadora.
Amb el somriure,
santa senyora,
al cel aspira,
sa gran penyora...»
Mentre la meva estimadíssima Bel Rosselló prepara les maletes per emprendre el viatge més llarg, de la seva vida, em ve al cap aquella cançó que ella canta tantes vegades, quan, una vegada i una altra, pateix de valent els efectes nefasts de la maleïda malaltia d'alzhèimer que l'afecta durant més de 6 anys seguits...
«Jo no sabia què feia
i me vaig enemorar
d'un homo guapo que deia
an aquest hem d'espavilar...
Qué bonita que es mi niña,
qué bonita, cuando duerme,
se parece a una amapola
entre los trigales verdes...»
En homenatge senzill i sentit, envers totes i cadascuna de les persones que, d'una manera o una altra, ens han ajudat a fer-hi front durant tot aquest temps de calvari perllongat, injust i cruel (segons es miri), vull afegir-hi suara mateix aquestes altres que em vénen al cap, amb motiu de la seva partida definitiva cap a ca nostra...
«Mala nit, la de dilluns,
amb el llit tot ple de sang:
i tenim tan poques llums:
som fets de pasta de fang!
Que no veim allò que és clar,
ni sentim que sona fort,
ni que arriba ja la mort,
ni si ho marca bé cap far...
Vull anar-me allà on vagis, lluny d'aquí,
que jo, aquí, ja no puc viure sense tu.
Concediu-me, Déu, la gràcia
de morir tots dos plegats!
Que, de viure separats,
no existeix més gran desgràcia!
Moltes gràcies, amor meu,
per ta vida lluitadora,
per ser gran animadora
de gent que no té res seu.
Moltes gràcies, amor meu,
per haver lluitat amb força
havent fet sonar alhora
batecs forts d'aquest cor teu.
Moltes gràcies, amor meu,
per ta fe engrescadora,
ta esperança fent senyora
de tot el que és àmbit teu.
Com tu vull ser, Bel estimada;
com tu, vull dur sonora veu;
com tu vull fer molta feinada,
de tu, voldria ser-ne hereu.
